Si com sembla previsible s’esgota aquesta legislatura, manquen poc més de sis mesos per les eleccions catalanes. Sis mesos per repetir de nou l’experiència traumàtica del tripartit o per apostar per una renovació que ha de posar les bases per “aixecar Catalunya” (Convergència dixit). Òbviament el comentari té un biaix i és partidista ja que s’escriu des del convenciment que només el lideratge d’un govern de CiU pot tornar a redreçar els esperits d’aquest país. Els dos tripartits, fets tant en contra de Convergència com per omplir gratuïtament les cadires, han estat un fracàs clamorós, i això ja no només ho diem nosaltres o la resta de l’oposició, avui fins hi tot ho diuen, una part importantíssima dels propis votants del partits del govern. És el símptoma clar de la seva humiliant derrota. I ells que bé que ho saben, ara a les acaballes del seu regnat, tot just comencen l’espectacle que millor coneixen i practiquen: les ganivetades entre família a tort i dret. Just final dantesc per a un immerescut inici sofístic.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
divendres, 26 de març del 2010
dijous, 11 de març del 2010
Més força des de l’exterior
Convergència com a partit polític té una dimensió nacional catalana. Dir això em sembla que no sorprèn ni espanta a ningú. Convergència, com el seu fundador Jordi Pujol ens diu, va néixer com un moviment al servei de la reconstrucció nacional de Catalunya. Però el propi Pujol ens avisa “la defensa de la identitat nacional catalana s’ha de complementar amb una voluntat d’obertura al món”. Aquella divisa del nostre món és el món va ser un denominador comú de tots els governs de CiU. Si tornem al capdavant de les institucions no l’hauríem de perdre de vista. Des de CDC hem de ser capaços de respondre a les demandes de les comunitats catalanes de l’exterior i poder dir que el nostre món es també el món dels catalans emigrats.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
dijous, 4 de març del 2010
La Lliure elecció (racional)
Com no podia ser d’altra manera el resultat de la consulta sobre la independència a Palamós i arreu de Catalunya, no ha deixat indiferent a ningú. La valoració, tot i que positiva, no pot ser mai feta des de l’autocomplaença i la falta de rigor. Podríem haver fet un millor resultat, fet totalment compatible amb afirmar que mobilitzar un 20% dels palamosins censats (17% dels convocats) en una consulta no vinculant, té un mèrit no menyspreable. Des de CDC, sense entrar en més consideracions, hem de felicitar a la Plataforma per la feina feta.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
