La política exterior és una eina fonamental de l’acció d’un govern que té com a missió promocionar el país en qüestió, defensar-lo davant situacions crítiques i a partir del que els italians anomenen la finezza i els francesos el savoir-faire, exercir de gran venedor o comercial dels valors i ambicions nacionals. L’art de la diplomàcia existeix des d’èpoques quasi remotes a la Grècia clàssica o la Xina imperial. Molts tractats han estat dedicats a ella i la llista de teòrics contemporanis i passats és quasi incalculable. La manera de fer diplomàcia, és a dir d’exercir-la amb segell propi, té molt a veure amb la manera de ser del país. Hi ha, per tant, un estil britànic contraposat a un de francès o d’alemany o un d’americà diferenciat a un de rus o xinès.
I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.
Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.
I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.
divendres, 30 d’abril del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)