El passat 25 de maig l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol va presentar a la biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós el segon volum de les seves memòries “Memòries temps de construir (1980-1993)”
El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.
Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.
L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.
dimarts, 8 de juny del 2010
dimecres, 2 de juny del 2010
Un passeig per Escòcia
Un passeig per Escòcia
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
