les notes d'en Gafarot

Zapatero, per fi la fi.

2011-09-29T06:48:00.000-07:00

Avui en dia tothom ho fa. Ni els mateixos membres del seu partit se n’estan de befar i menystenir tan poca cosa. És allò tan mesquí que els castellans en diuen “hacer leña del árbol caído”. Ara és molt fàcil insultar-lo, renegar d’antigues filiacions i per sobre de tot oblidar-lo. Ell que aviat no serà ningú i que fa temps que ha caigut del pedestal dels triomfadors ja fa temps que no té reverències ni lloances gratuïtes. No per ser habituals aquests comportaments deixen de ser lleigs i vulgars, massa vulgars, fins hi tot en aquests temps d’incertesa, mediocritat i foscor. Denoto certa moralina en el text, i no obstant, no demano disculpes.

Per vulgaritats les seves ens diria no poca gent d’orientació no necessàriament conservadora i per manques de rigor i de veracitat també. D’això els catalans en podríem donar mostres de fe i de penediment també. Aquest home d’aparença oberta, flexible i de tarannà plàcid ha viscut (i generat parcialment) els moments de màxima tensió institucional des de la sortida forçada d’un grup de guàrdies civils del Congrés de diputats. Alguna responsabilitat en deu tenir aquest pobre desventurat i tots aquells que hi confiaren. Aquests ara amaguen el cap sota l’ala i la desmemòria la duen per bandera. Visca la hipocresia.

De ben segur que molts diran que per tempestes la dreta espanyola, tan fatxenda ella, en té gran responsabilitat i que la seva actuació ha sobrepassat en innombrables ocasions els límits de la correcció política i de la lleialtat institucional necessàries. Cert, però qui a aquestes alçades, de seny diríem eixerit, podia confiar que la dreta carpetovetònica havia canviat? Que no en tenien prou amb tot el segle XX o amb la majoria absoluta d’Aznar per adonar-se de qui són aquests de la dreta hispana i què fan i deixen de fer? Com deia aquell, Franco va morir al llit i això deia uns pòsits que més d’hora que tard acaben encomanant a tot el vi. L’esquerra espanyola, i Zapatero en particular, han estat corresponsables d’un greu clima de crispació que ha acabat enterbolint les relacions polítiques a l’Estat i que han alterat un clima de convivència no necessàriament bo però efectiu. Ara bé això és cosa dels espanyols i a mi, sincerament, m’ocupa ben poc.

Jo recordo la frase que a principis del 2004 després d’una roda de premsa a Brussel·les em va etzibar un socialista català, passat després per la Moncloa com ou massa cuit i que ara, gràcies a personal com el protagonista de l’article i d’altres ho ha deixat anar tot i ha guillat cap a la privada: “és el menys dolent que tenim no serveix per res”. És clar que en aquell moment ningú, ni tan sols un optimista impenitent com ell mateix, somniava que Zapatero ocuparia La Moncloa. Llavors era Bambi o ZP ja que els socialistes no volien veure’s cremats de la desfeta altament possible d’aquest homenet de Lleó. Doncs bé la política com el futbol també presenta sorpreses i la Lliga se l’acabà enduent l’amic ZP. Mai una bomba i la seva gestió hauran fet un servei tant dolent a la democràcia i a la convivència entre les persones. Més que unir en el dolor el terrorisme va aprofundir en la divisió entre els espanyols i en això els que sempre perden més són els de l’espècie catalana. És normal ja que de dretes o d’esquerres ells són d’una tribu i nosaltres d’una altra. Païda la tragèdia pel Zapatero president tot foren agraïments, lloes, homenatges. El seu suposat talante fou elevat a categories mai sospitades i aquest pobre home cregué als aduladors i perdé, si mai els havia tingut, el sentits noucentistes de la mesura i del seny. Va tenir la gran sort de trobar-se davant d’un PP desconcertat i tremendament arrauxat que despertava grans pors entre les majories de centre de l’Estat. Els mateixos que ara faran president a Rajoy però que llavors no suportaven la fugida cap a l’extremisme d’un PP que feia només quatre dies es presentava com el centre reformista. I així ell va anar trampejant i va tornar a guanyar unes eleccions on la seva gran virtut fou negar la crisi i deixar anar perles que a Islàndia et col·loquen a la banqueta, no de la reserva, sinó dels acusats: “la meva pitjor data d’atur serà millor que la millor d’Aznar” o “ja hem superat Itàlia i aviat ho farem amb França”. N’hi ha més d’exemples però no cal seguir ni burxar. El que més greu em sap és com ens va rifar com a poble i com va poder anestesiar la intel·ligència d’una ciutadania mentre ens deia allò tant barroer de “que viene el PP”.

Per fi tot ja s’ha acabat, o és ben a punt, i aquest pobre home tornarà d’on mai havia d’haver sortit, de la ciutat on va fer una carrera de dret en vuit anys i on va ser endollat a la facultat, i qui sap si en el títol, per l’amic del seu pare. Tot això ens ho comentava un antic governant socialista que des de bon principi va veure la llum de tot plegat i no es féu massa il·lusions. La setmana vinent podem parlar de Rajoy, però per fortuna aviat ja no ens caldrà parlar del susdit i de les promeses incomplertes i de l’art tan covard i amanit de farsa de quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú. Llarga vida al ciutadà Zapatero i que mori i s’enterri el polític.

Marc Gafarot i Monjó

Meselleria catalana

2011-09-21T02:46:00.001-07:00

L'any 2004 se celebraren eleccions al Parlament Europeu. A Catalunya en aquelles eleccions l' oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees va destacar per sobre d'altres qüestions i, per cert, rebent el suport de tots els futurs eurodiputats amb l'excepció de l'inefable campió de l'autoodi sincer i desacomplexat, Alejo Vidal-Quadras. Les promeses de reconeixement del català uniren partits de govern amb partits d'oposició a dretes i esquerres i tothom semblava tenir prou clar que la nova Europa, fruit d'una "impecable" ampliació cap a l'est i d'una Constitució que ens havia de salvar de tots els mals, atorgarien a la llengua de Llull i Verdaguer l'anhelada oficialitat tan perseguida. La cosa, finalment, fou més profana i la poesia deixada per a millor ocasió. Coses, en definitiva, que sovint ens passen als catalans.

Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.

Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.

La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.

Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar

Marc Gafarot i Monjó

De Bèlgica i també de pactes amb el PP

2011-09-21T02:11:00.003-07:00

És sabut que Bèlgica té un sistema polític delirant, ineficaç i molt costós: políticament i econòmicament. Això es deu a la dificultat de posar d'acord dues comunitats sense projecte comú com la francòfona i la flamenca.

Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.

No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.

I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.

Marc Gafarot i Monjó

Mirall trencat

2011-09-21T01:57:00.001-07:00

"Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió"

No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.

Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.

Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.

Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor

25 anys d'Unió Europea a Catalunya

2011-04-13T03:48:00.000-07:00

Aquest any celebrem 25 anys de l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Com sabem el nostre país no hi va entrar en tant que estat sobirà, ho va fer com una part integrant de l’Estat espanyol. Malgrat això, aquest esdeveniment va ser rebut amb eufòria i un farciment de grans expectatives. Catalunya, després de moments de grans dificultats nacionals i amb una democràcia encara per consolidar, per fi accedia al club dels estats desenvolupats del vell continent. Era un moment significatiu, rellevant i el gaudi no era gens contingut. Entrar a Europa era vist com un retorn, un viatge d’anada sense tornada possible ni humanament desitjable. Cal recordar que en aquells temps els europeistes catalans parlaven, i també mitificaven, la idea “orteguiana” que Europa seria la gran (tal vegada única) sol•lució als nostres problemes domèstics. Europa era democràcia, prosperitat, germanor de pobles, seny i equilibri i també una oportunitat de respecte i dignificació pel nostre fet diferencial. Espanya havia estat tot el contrari. No feia ni cinc anys que un aixalabrat coronel de la guàrdia civil s’havia fet amb el congrés i en aquells moments el “Gals” feien de la guerra bruta motiu d’estat. A banda, la involució autonòmica ja era crua realitat.

A Catalunya defensàvem la “teoria sandwich”. En virtut d’aquesta malmesa proposta les institucions europees supraestatals, d’una banda, i els ens subestatals (eufemisme per Catalunya i d’altres regions amb poders legislatius) de l’altra, havien d’esclafar o empetitir la influència dels estats. D’aquí el nom de sandwich. Era una oportunitat que semblava força versemblant que ens venia de fora, i com deia, al nostre país va tenir gran predicament. La realitat acostuma a ser més profana i no massa apta per la lírica i en aquest cas la regla no esdevingué excepció. Ben aviat aquests europeistes catalans tant ben intencionats ells -la llista seria massa llarga- i (sobretot) massa políticament incorrecta- van poder comprovar amb la seva pròpia decepció com d’errats havien estat llurs aspiracions. Europa no només no pontificava aquest “empetitiment” dels estats sinó que eren els propis estats els grans guanyadors de tot el procés comunitari. Les regions es podien conformar en ser, parcialment, gestores de les polítiques comunitàries, per contra, els estats (grans o petits) prenien les grans i petites decisions polítiques i marcaven les línies estratègiques. El que ja li anava bé a Lombardia o Aquitània era insuficient per Catalunya o Escòcia.

Les bondats del sistema europeu són molt superiors a les seves mancances. D’això no en tinc cap dubte i de fet ho predico allà on vaig. Ara bé cal no fer-se trampes al solitari i massa sovint des de Catalunya hem anat conscientment amb el lliri a la mà. Creure que Europa ens ajudarà en el nostre procés emancipador és una fal•làcia de proporcions descomunals. De fet Europa, per boca del recordat Jacques Delors, va posar totes les traves imaginables a Eslovènia i Croàcia per esdevenir estats independents. Fins hi tot els va amenaçar de vetar el seu accés a la comunitat europea. La realitat va a tornar a ser molt més profana i de la política gestual, influïda per la sempre jacobina França, es passà a una política d’adaptabilitat típicament comunitària. Això és el que ens passarà a nosaltres. D’Europa no n’hem d’esperar miracles, ni favors o concessions hem simplement d’enviar-li el missatge que som europeus per decisió pròpia i que el que ens correspon és ser un estat de la UE. Volem jugar a primera divisió i deixar de ser menors d’edat. Aquest és el millor servei que podem fer per la causa sobiranista i europeista. El demés, allò d’esperar favors o concessions, és típic de poble esclau, mesell i curt de vista. Els complexes no duen enlloc. La lluita per la independència a la nostra part del món es juga a casa i és a casa i a la nostra gent a la que hem de convèncer i mobilitzar. Això sí amb normes clares, radicalment democràtiques i inclusives. Això sí que ho percebrà Europa i serà la nostra tarja de presentació i de viatge d’anada sense retorn.

No volem Tripartit a Palamós!

2011-04-01T07:00:00.000-07:00

El desastre del tripartit ja l'hem viscut a la Generalitat ara no el volem pas al nostre estimat poble. A Palamós no vole enganys ni falsos invents. Volem un govern de veritat amb gent que pensi en el poble i no amb criteris ideològics extrems i ineficaços.

2011-03-29T00:51:00.000-07:00

Entrevista a Marc Gafarot, autor del llibre "La mort a Bèlgica"

“Els flamencs tutegen els valons. Nosaltres estem sotmesos”
L’analista de política internacional, ex assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu i cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón, Marc Gafarot, presenta el seu llibre: “La mort de Bèlgica” (Ed. Dèria). En aquesta obra Gafarot analitza l’avenç del nacionalisme flamenc i aporta les claus per comparar la realitat flamenca amb la catalana.

per Manel Bosch
Per què Flandes ha de ser un referent per Catalunya?
Flandes i Catalunya comparteixen elements en comú. Són dos pobles que s’han vist empetitits, que han patit un intent aculturitzador per part dels seus estats i que se n’han sortit. És a dir, han aconseguit revertir un curs de la història que semblava dur-los a la desaparició. Flandes, culturalment, lingüísticament, és una societat plena i normalitzada. Els flamencs han sabut conjugar tradició amb modernitat. El seu fet diferencial s’ha desenvolupat a través d’un projecte engrescador que els ha dut a ser un referent entre les nacions sense estat a Europa.

La defensa de la seva tradició té a veure amb el seu èxit econòmic?
Sens dubte. No és cap casualitat que el moviment flamenc esdevingui hegemònic al mateix temps que Flandes passa a ser la referència econòmica dins l’estat Belga, quan avancen econòmicament a Valònia. El nacionalisme flamenc és, en els seus inicis, un nacionalisme cultural i romàntic que, gradualment, es converteix en un instrument d’utilitat política. Amb el temps no només marcarà l’agenda política de Flandes sinó que actualment ho fa a Bèlgica i ha servit per normalitzar la nació flamenca.

Econòmicament també ens hi hauríem d’emmirallar?
Flandes és un referent logístic a Europa. Es tracta d’una economia moderna, plenament integrada en el marc de la globalització econòmica, prospera i consolidada.

Això demostra que la inestabilitat política no té per què traslladar-se a l’economia...
Bèlgica viu una situació anòmala ja que fa gairebé deu mesos que no té govern. A Bèlgica els actors polítics regionals són els federals, ja que no existeixen partits que ocupin tot l’estat. Aquesta separació té una traducció política molt clara, que és la inestabilitat, però això no ha afectat l’economia flamenca. A hores d’ara, després d’haver superat la crisi, Flandes es troba en un nou rellançament econòmic.

Quina coneixença es té a Flandes de Catalunya?
A Flandes les elits coneixen bé Catalunya. En valoren que el nostre fet diferencial i la nostra autonomia, tenen un sentit de la dignitat superior al que tenen ells de si mateixos. A Flandes determinats debats que aquí es tracten amb naturalitat, com pot ser el de la independència, encara troben recança i salvaguarda. També es valora que Catalunya s’hagi aixecat després d’una dictadura ferotge i hagi vestit una autonomia que l’ha projectada internacionalment.

En alguns aspectes, com el lingüístic, no sembla que ens hagin d’envejar...
A Bèlgica hi ha dues realitats culturals totalment separades: la Bèlgica de parla neerlandesa i la de parla francesa. La cultura flamenca gaudeix d’una plenitud que ja voldríem nosaltres en una Catalunya independent. A Flandes, en matèria lingüística, les llums vermelles triguen molt poc a encendre’s. Hi ha un consens enorme a l’arc parlamentari flamenc que d’aquesta qüestió no pot haver-hi renúncies, com havia passat antigament.

Durant els seixanta del segle XX Flandes avança econòmicament Valònia i es marca la frontera lingüística a Bèlgica. Quines n’han estat les conseqüències?
Els efectes són devastadors. És el cant del cigne d’una idea de la Bèlgica unitària amb la cultura francòfona com a eix vertebrador. A l’exposició universal del 1958, celebrada a Brussel•les, el fet flamenc és residual. L’any 62 les coses són totalment diferents, és quan queda marcada irreversiblement la frontera idiomàtica. Desapareix gradualment la comunicació social, els partits polítics se separen, els punts de trobada cada cop són més inexistents i l’eix comunitari desplaça l’ideològic.

Dues comunitats que viuen pacífica i separadament en un mateix estat?
Sí, sempre pacíficament i totalment separats. Dues realitats nacionals desconnectades, un país com Flandes vinculat al món anglosaxó i germànic i una Valònia, que parla menys idiomes, connectada amb França i l’univers francòfon.

Flandes i Catalunya tenen en la dominació castellana un altre tret en comú...
L’experiència castellana va ser tenebrosa, nefasta. El record de les massacres i les violacions dels drets bàsics que es van cometre és encara present. Si et domina una potència cultural i econòmicament superior, malgrat la molèstia, es pot generar una certa empatia. En el cas castellà va ser tot el contrari, un empetitiment cultural, social, econòmic i religiós. L’àrea sotmesa destacava per la seva tolerància, la primera en abolir la servitud a Europa. Aquesta dominació va voler esclafar-ho tot.

La diferència, que els flamencs dominen l’estat belga?
Quan Flandes passa Valònia econòmicament té la temptació de flamenquitzar Bèlgica. Eren més rics, més eficients i estaven més ben connectats amb Europa i eren més ciutadans que la resta. Se n’adonen que, malgrat aquesta superioritat, no ho podran aconseguir. En part perquè el nacionalisme flamenc ja no en volia saber res de construir Bèlgica.

Aquest fracàs és semblant al del catalanisme que va creure que podia modificar Espanya?
Crec que el fracàs del catalanisme en aquest sentit és molt superior. El catalanisme, qualitativament, venia durant dècades d’una situació econòmica molt superior malgrat el seu reduït pes demogràfic. Tot i així la seva influència política ha sigut molt més petita que l’ha assolida pels flamencs a Bèlgica. Ells tutejen els valons, nosaltres estem clarament sotmesos.

Sense la possibilitat de mantenir la influència francòfona a Flandes, quin rèdit en treu Valònia de ser part de Bèlgica?
Unes transferències econòmiques molt importants. Transferències que van de Flandes a Valònia, que són cavall de batalla política i que ajuden a mantenir unes estructures clientelars molt significatives. Sense aquests diners estic convençut que els valons serien els primers interessats a separar-se totalment dels flamencs. Els sindicats, però, resten units i són els grans valedors de mantenir una caixa única i que la fiscalitat sigui matèria federal enlloc de comunitària.

Si els flamencs no en treuen beneficis econòmics i emocionalment no se’n senten part, perquè no desmantellen Bèlgica?
En processos independentistes l’últim pas és el més difícil. Estic convençut que revertir el curs natural de la història, que duia a la desaparició de la cultura flamenca, ha estat molt més difícil del que ho pugui ser assolir la independència. Ara bé, tenint un estat de semi-independència, on la seva cultura està perfectament protegida i mantinguda, on participen a primer nivell dels afers de l’estat; malgrat problemes greus estructurals i el sentiment flamenc de greuge econòmic, fer el darrer pas és complex.

Això vol dir que els catalans poden assolir la independència abans?
Nosaltres potser farem el pas perquè ens adonarem que, sense estat propi, la nostra cultura se n’anirà a can pistraus. Hi ha elements objectius i subjectius per pensar que Catalunya pot independitzar-se abans, tot i que el marc legal belga facilita més aquest objectiu que no pas l’espanyol. Aquesta comoditat pot dur-los a no fer el pas. En canvi, la nostra incomoditat creixent vers el nacionalisme castellà ens pot motivar a fer el pas abans.

Partits com el Vlaams Velang representen el nacionalisme flamenc?
Aquest partit, més que nacionalista, és un partit xenòfob d’extrema dreta. Els seus millors resultats els ha obtingut quan ha parlat de combatre la ‘marroquinització’, per exemple. El seu partit de referència a Catalunya és PxC, força agermanada fins fa poc amb Fuerza Nueva. El nacionalisme flamenc va tenir temptacions etnicistes en moment puntuals de forta tensió social. Sobretot durant les dues guerres mundials. Avui és un moviment cívic i integrador, centrat en la llengua com el cas català.

No és l'hora de les mitges tintes

2011-03-17T09:00:00.000-07:00

La crisi del món àrab ha acabat de posar al descobert les misèries de la UE. Sona molt cru però com diu aquell “algú ho havia de dir”. I és que fa dècades que es repeteix la frase de Kissinger de quin telèfon cal marcar per parlar amb Europa i quan en tenim un d’aparell sembla que ara que sona no ens decidim a despenjar l’aparell. La qual cosa és pitjor que no tenir telèfon o el que és mateix un representant –en aquest cas una- en matèria tant sensible com són els afers exteriors i la seguretat. L’espectacle seria còmic de no tractar-se d’una crisi humana de dimensions encara difícils de preveure. Tothom sabia que el món àrab restava en convulsió el que no sabíem era quan i de quina manera tot plegat saltaria pels aires. De moment la política exterior de la UE mal que ens pesi continua in albis.

És cert com s’ha apuntat, i val la pena no passar-ho per alt, que el conjunt de processos iniciats en el països àrabs han agafat a tothom desprevingut. No eren en cap cas situacions imaginables i això s’evidencia amb la manca de literatura acadèmica, periodística o d’intel.ligència sobre la qüestió. La manca de previsió fins hi tot ens feia presagiar que els islamistes radicals serien els que arribat el cas s’endurien el fervor de les masses. Un cop més els auguris han estat (sortosament) erronis i aquells que vertaderament han fet trontollar, uns règims amb clara voluntat de persistència i d’ammassament dels recursos, han estat estudiants farts d’un poder que els anorriava i unes classes mitjanes econòmicament empobrides i ofegades políticament. La nostra suposada intelligentsia o les nostres pròpies elits haurien de fer acte de contricció permanent. El món àrab és molt complex, tant com el propi Alcorà, i respòn en base a unes coordenades sovint ilògiques o irracionals als paràmetres occidentals.

Per contra en aquesta ocasió l’adveniment ha estat provocat per una fam i un clam de llibertat: política sens dubte però econòmica també. Una guarda molta relació amb l’altre com bé ens explica Friedman i els principals homenots liberals des d’Adam Smith fins els nostres dies. Des de Catalunya hem de saber treure’n un profit a aquesta situació i faria bé el govern de la Generalitat d’intensificar l’esforç diplomàtic vers aquesta zona del món tant propera i, a voltes, tan deixada de banda. La caiguda del mur de Berlín ens agafà, com a catalans desprevinguts i fora de joc, esperem ara que els nostres dirigents n’hagin après la lliçó i entenguin que aquesta onada de canvi ens afecta per proximitat geogràfica però encara més per estratègia. El tripartit no va gosar fer política d’estat i ho va pagar car. Ara fóra hora de fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra ctuació exterior.

S’acosten per Mas l’hora de prendre grans decisions estratègiques que ens facin sortir de l’actual desencís deixat pel tripartit com a principal i únic llegat. Les polítiques (necessàries) d’austeritat o de retallades pressupostàries han de poder anar acompanyades de missatges en clau positiu a una ciutadania que espera molt més que no pas una mera gestió del moment dels nostres polítics de referència. S’acosten hores cimeres on haurem de ser agosarats en la presa de decisions, pensant en el bé comú del país, en el llarg termini i deixant de banda les misèries del caïnisme i la curta volada. El President Mas si s’arrisca farà bona la dita del màxim cos d’elit de l’exèrcit britànic “who dares wins” (qui s’atreveix guanya) o en llatí la vella dita de “fortuna audaces iubat”. De l’audàcia i l’atreviment en depèn bona part de l’èxit d’un govern de qui s’esperen moltes coses i degut a la greu crisi econòmica se li podran permetre moltes coses (retallades incloses) però el que no se li passarà per alt seran les mitges tintes. Ara és el moment de les grans decisions la crisi ens hi obliga, la crisi ens ho permet. La crisi del Magrib és una bona ocasió per ampliar la base i el nivell de la nostra política exterior. Per fer-ho només ens cal una dosi major de voluntat política.

Marc Gafarot
Consultor polític

Escòcia: Reagrupament unionista.

2011-02-10T06:27:00.000-08:00

El proper cinc de maig els escocesos estan cridats a les urnes. A les passades eleccions l’Scottish National Party, partit que advoca per la independència de la resta del Regne Unit, va obtenir una majoria a la cambra de tant sols un diputat. La tradició, tan poc catalana, estableix que el partit amb més diputats té la potestat de formar govern. És un pacte entre cavallers, dins un sistema parlamentari, que és sempre respectat. El govern del nacionalista Alex Salmond malgrat que gaudeix d’una més que notable acceptació ciutadana, traduït en un clar augment en la intenció de vot, podria perdre la majoria i convertir-se en força d’oposició.

I és que si els sondeigs electorals són bons pels nacionalistes escocesos, encara ho són més pels seus rivals laboristes. La raó cal cercar-la, com tantes vegades en el nostre cas particular, més enllà de les fronteres escoceses, concretament al govern de Westminster. Allà conservadors i liberals demòcrates formen un govern de coalició que ha despertat la fira de totes les ires i els desencants ciutadans i els ha escampat per tot el Regne Unit. Els tories no surten tan malparats però els liberals demòcrates pateixen una sagnia digna de dia de Sant Martí. Escòcia com a bon país de centreesquerre i tradicional feu laborista no n’ha estat una excepció, n´és bàsicament un exemple paradigmàtic.

En aquests moments, i després de la reforma del 2005, Escòcia envia 59 diputats al Parlament de Londres. De tots ells 41 són laboristes, 11 liberals, 6 nacionalistes i només un és conservador (tory). L’SNP que ideològicament recorda a una mena de “casa gran del catalanisme amb gaita, faldilles i tuf de malta”, no sembla capaç de reunir al seu entorn els votants desencisats d’aquestes dues formacions. L’antagonisme del votant “tory” cap als seculars rivals laboristes sembla menor impediment que traspassar la tanca de l’eix i l’afiliació nacional. Els libdems per la seva banda, aquest és un fet contrastat, sempre han estat més propers al laborisme. En l’actualitat els laboristes, que han fet segons la majoria d’analistes, una oposició molt pobre a la seu parlamentària de Holyrood, es trobarien a tocar de la majoria absoluta. Quelcom molt poc usual al Regne Unit i també a Escòcia.

El parlament escocès té 129 diputats dels quals 73 són escollits en circumscripcions uninominals, les famoses constituencies. Aquí la candidatura més votada es queda amb l’acta de diputat encara que sigui per tant sols un vot. És el conegut model on preval la sentència “the winner takes it all”. La particularitat amb Westminster es que aquest sistema es combinat amb vuit altres circumscripcions electorals de major mida que escullen, a través del sistema proporcional i de la Llei d’hont, els 56 diputats restants. En l’actualitat els nacionalistes escocesos tenen 47 membres per 46 els laboristes i 16 liberals i conservadors per igual. La resta de formacions sumen tant sols quatre diputats. No sembla que hagin de decidir res en aquestes eleccions.

Sembla versemblant pensar que ara mateix les opcions del premier Salmond passen per recentrar el debat polític en els afers domèstics escocesos. L’SNP a diferència dels partits “unionistes” manté les seves primeres espases recloses en la política nacional i són figures secundàries les que juguen un rol “britànic”. Aconseguir ressituar el debat seria el mateix que imaginar-nos un cos a cos entre els polítics escocesos sense costum de pont aeri. En aquest escenari la superioritat nacionalista és clara i manifesta, però ara per ara, això sembla que pugui ser un element per retallar distàncies i no pas per obtenir majories. Alguna cosa no deu haver fet prou bé l’SNP. Des del govern cal bastir ponts, trenar aliances i crear complicitats. Salmond i els seus acòlits els ha mancat la seducció i tal vegada concreció i realisme en l’objectiu dels quatre anys de mandat. A la fi la proposta de reforma estatutària, en terminologia nostra, o d’independència ha quedat en no res. Alguna cosa de frustracions i dificultats els podríem explicar des d’aquí. De fet em consta que es va fer, però, els escocesos sempre tant orgullosos, miraren les nostres propostes amb desdeny i amb l’habitual interès cap a Irlanda, Islàndia i l’anomenat, en terminologia pròpia, arc nòrdic de prosperitat. Ara el temps apressa, a Catalunya governa el nacionalisme i a Escòcia pot canviar el govern. Déu no juga a daus, ens deia Einstein, però si ho fes, no creiem que ara apostés pels nostres amics nacionalistes d’Escòcia. Tres mesos, en tot cas, són molts i en política el que compta són els vots i no les percepcions.

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític

Ni un sol pas enrere

2011-02-03T08:57:00.001-08:00

L’actual crisi econòmica resultarà ser un escenari perfecte perquè la dreta més resclosida i l’esquerre més somiatruites de l’Europa occidental es donin la mà per laminar la soferta autonomia catalana. Això és tant com dir que a la fatxenderia irreverent típicament popular se li uneix la subtilitat hipòcrita dels socialistes davant el recurrent ase dels cops que és Catalunya. Cap novetat en el front del nord-est peninsular ja que aquesta ha estat i continuarà essent la relació existent d’Espanya versus Catalunya. Tot plegat per ser justos acompanyat d’alguns oasis de pau i de promeses incomplertes de companyonia.

Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.

Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.

Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.

Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.

Marc Gafarot i Monjó

Un divorci a la belga

2011-01-15T02:24:00.001-08:00

Per seguir a les forces de la modernitat, cal extirpar l’element germànic de Bèlgica. Primer ministre liberal Charles Rogier.

“Senyor, vós regneu sobre dos pobles. Hi ha a Bèlgica valons i flamencs, no n’hi ha pas, de belgues”. Jules Destrée, ministre de tendència socialista, definia als inicis del segle XX, més clarament que ningú què era Bèlgica i quins viaranys seguiria un estat on la francesització cultural, i la consegüent denigració flamenca, començava a veure’s corregida a marxes forçades. La “petita” Bèlgica, després d’una tràgica ocupació durant la Gran Guerra, ja no podia obviar més llur pluralitat interna. Flandes renaixia culturalment i aquest fet comportà un conjunt de derivacions psicològiques i polítiques que han marcat la política belga fins avui.

I és que a Bèlgica les diferències entre les dues comunitats que conformen l’estat hi són presents des del mateix moment fundacional de l’estat. La diferència amb ara n’ha estat la incidència pública, la visibilitat. El 1830 l’estat de les coses era radicalment diferent a avui. La balança de poder afavoria clarament la rica, moderna i industrial Valònia en detriment de la pobre, endarrerida i agrícola Flandes. El francès era la llengua de cultura emprada per una burgesia liberal puixant i per la jerarquia de l’església catòlica. Posteriorment l’emergent moviment socialista també faria del francès la llengua de llurs reivindicacions menystenint un cop més la llengua de les classes populars: el neerlandès en les seves diferents variants flamenques. El panorama pels flamencs era desolador. S’encaminaven cap a les dreceres nacionals de pobles oblidats per la història com els bretons o els occitans. Els flamencs, ben tossuts ells, foren capaços de redreçar el curs de la història i fent-ho s’enfilaren cap a les magistratures més altes de l’estat. Fins hi tot cavil·laren la possibilitat de (re)flamenquitzar Bèlgica. Una temptació massa ambiciosa fins hi tot pels propis flamencs.

Avui són la potència econòmica d’un país que malda per subsistir políticament, sense govern des de fa més de dos-cents dies i amb una classe política perduda enmig d’un llenguatge i un bricolatge institucionals que ningú entén i que ningú ja escolta. Bèlgica com a estat ha fet de la desídia el millor argument de la seva subsistència. El menfotisme ha de ser elevat a categoria de raó d’estat i les febleses i incomprensions dels uns cap als altres són ara per ara els arguments que possibiliten que res es mogui. Tot continua igual essent i figurant igual i contràriament al mite lampedusià podria fer que tot a la fi acabés canviant.
Això si, aquí la sang no arriba mai al riu. Serà aquesta una virtut llatina contrària a les regles germàniques de l’ordre, la coherència i el rigor? Aquestes coses no valen per flamencs ni valons i si en fessin categoria ja s’haurien matat trenta vegades. Saludem un poble covard, mesell i menfotista. Això és un poble immòbil, silenciós i poc pagat d’ell mateix. Un poble virtuós de senzillesa, de poca complexitat i que a manca de sol, com es veu a "Astèrix i els belgues", passa els estius, comme il faut, a la Costa Brava. Llarga vida als belgues, perdó als flamencs i als valons.

Ningú no ho hagués fet millor

2010-12-15T13:14:00.000-08:00

Durant molts anys, tants com de fet vivim en democràcia, el PSC ha estat considerat un partit de referència, un partit quasi modèlic organitzativament i estratègicament. S’autoapropiaven els socialistes d’ésser al nostre país l’essència de la modernitat ja que comptaven no sols amb quadres i aparell sinó també amb una nodrida part de la suposada intel.lectualitat i societat civil d’aquest país. Els resultats avalaven aquest predicament i feien, per què no dir-ho, als dirigents de la formació sentir-se importants i enormement decisius. No debades, mai un partit polític havia amassat tant poder polític a Catalunya com ells ho havien aconseguit. Poder polític que feia possible un gran poder econòmic. Els socialistes podien sentir-se encantats d’haver-se conegut. Res presagiava poder posar en perill la seva hegemonia quasi monopolística.

Les coses han canviat després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya on el PSC ha experimentat una mena de tempesta perfecta que els ha conduit als pitjors resultats de la seva història. En menys de dos anys els socialistes catalans han passat d’escombrar en les eleccions espanyoles a ser escombrats en les catalanes. No s’oblidin del gens coincident detall. El panorama per les municipals no és gens afalagador i veuen perillar municipis grans i mitjans on només ells, fins ara, hi tenien veda. Amb aquests resultats Montilla ha fet bo el propi Obiols i una llarga ombra de dubtes i temors neix al barceloní carrer de Nicaragua i ja plana per la totalitat de Catalunya. Torna el dubte hamletià al partit: què cal triar PSOE o Catalunya? Una Catalunya que per cert viu entre la perplexitat i l’esperança en un marc de crisi que algun dia, no estaria de més, haurem de superar. Esperarem, en aquest sentit, esdeveniments propicis per l’any entrant.

Ens preguntarem com ha estat possible aquest canvi? Com ha succeït aquest cataclisme del fins ara omnipotent i omnipresent socialisme català? Han estat errors propis combinats amb virtuts alienes? Ha estat la crisi? El conflicte amb el Constitucional? O l’explicació cal cercar-la en un pacte tripartit que ha estat radicalment incomprès per la seva militància i pel país en general? Era aquest el preu a pagar per les incoherències entre les dues ànimes, la catalana i l’espanyola? Les preguntes són nombroses tant com poc satisfactòries són les consideracions i els arguments dels líders socialistes.

M’animo a respondre que de tot una mica i no sense abans afirmar que els socialistes mai van ser tant bons com alguns es pensaven. Més aviat sabien aprofitar els errors o manca d’ambició dels partits nacionals. La indolència o nul.la eficàcia d’uns només era comparable amb la fam de poder i l’habilitat, que els propis socialistes, exercien alhora de fer-se amb el control d’importants àrees del país. Barcelona i la seva àrea metropolitana n’eren l’exemple concloent. Però no pas l’únic. Un cop en el poder els socialistes sabien, millor que ningú, bastir xarxes clientelars que els feien quasi impermeables a la crítica i solidificaven llurs estructures dominants. Avui en dia els socialistes, amb comptades excepcions, disposen d’un capital polític caduc i obsolet. No tenen relat que captivi. El poder els ha desgastat però l’oposició i, encara pitjor, la manca de concreció en llurs idees i horitzó nacional encara els podria desgastar més. El socialisme català és ara mateix com un Titànic que s’ha trobat amb un iceberg allà on no tocava. L’iceberg els ha malmès l’invent que tenia vocació immortal. No han pogut ni sabut rectificar un rumb que en circumstàncies normals era indestructible. No se si els toca encomanar-se a Déu, al dimoni o al compàs de la francmaçoneria, però és un fet que tenen un gros problema.

La política viu de l’èpica i no de la gris gestió que pot ser assumida per qualsevol personalitat (apartidista) honesta i capaç. Però el gran polític, l’estadista, és aquell que il.lusiona, encoratja els seus i aquests saben que no els abandonarà mai ni per mil plats de llenties ni per una derrota mal païda. Era Montilla aquest gran estadista? És clar que no. És el PSC el partit de la il.lusió i de les grans idees? Reitero l’anterior resposta. I com hem arribat aquí després de tantes victòries pel camí (algunes de significatives com les de les espanyoles de fa dos anys)? Doncs em temo que molta part de culpa la té Esquerra. Una Esquerra erràtica, rectificadora, caïnita, ineficaç, incoherent, sectària, a voltes temerària d’altres covarda, escadussera i aquí acabo de moment. En definitiva una Esquerra que en la seva acció en el govern ha mostrat, involuntàriament però ho ha fet més que no pas ningú, les vergonyes i mancances del Partit Socialista i els ha posat indegudament i continuadament contra l’espassa i la paret. Una Esquerra que ha estat oposició fent de govern i que diu que ara serà oposició amb mentalitat de govern, ens ha mostrat com és per dins el PSC-PSOE i així els ha fet tastar la derrota sense pal.liatius. Esquerra els ha exposat davant la ciutadania com ells mai haurien desitjat. El PSC-PSOE feia pudor a resclosit i l’Esquerra ha obert llurs portes de bat a bat. El país ha ensumat. N’hi ha prou amb recordar com el propi Montilla, i d’altres dirigents socialistes, renegaven del partit de Puigcercós i també de Carod (val la pena recordar) durant la campanya electoral. Set anys després del bateig del tripartit i quatre després de foragitar-los amb males maneres, del Govern, tornaven a menystenir-los i a insultar-los. Semblava que en aquell precís instant un atac de lucidesa els descobrís la particular natura (independentista?) d’aquesta formació. Esquerra és la mare de l’iceberg i enfonsant-se ella s’ha endut per davant el titànic socialista. Esquerra no calcula, no medita s’hi fot de quatre potes i que sigui el que Déu, el dimoni o el compàs vulgui. L’Esquerra, ha fet un gran servei a la causa. I ho ha fet inconscientment i irresponsablement potser, però ho ha fet. Per tot això gràcies Esquerra i llarga vida.

Marc Gafarot i Monjó

Eleccions al Parlament de Catalunya (Palamós)

2010-12-02T03:53:00.000-08:00

Catalunya ha votat pel canvi i Palamós no ha estat una excepció. Tampoc ho han estat 921 dels 946 municipis que té el nostre país i totes i cadascuna de les nostres comarques (41). El triomf de CiU ens atansa a un orgull de clau i gir nacional: tenim país que destil.la catalanitat malgrat alguns que l’han intentat esberlar. CiU ha resistit aquests set llargs anys fora del Govern fent un ús responsable, ferm però constructiu i serè del seu pas d’oposició. No podia ser d’altra manera però no tothom pot presentar aquestes credencials. Les principals lleis del Govern d’esquerres i catalanista han sortit amb el suport de CiU i, de vegades, amb l’absència de suport per part d’algun dels socis del Govern. De l’etapa de mediocritat, desori i sectarisme n’hem de passar a una altra d’excel.lència, coratge i transversalitat. L’Artur Mas serà el president de tothom no pas només d’una part del país.

A la nostra vila els resultats encara han estat millors que a la mitja del país. Un 41’5% (3006 vots) dels palamosins ens han fet confiança, fet que suposa un increment de quasi el 8% en relació a les eleccions catalanes de novembre del 2006. Tots els partits que han configurat el ja enterrat tripartit han baixat en quant a resultats. Els socialistes i Esquerra ambdós més d’un 9% i Iniciativa més d’un dos. Els fets són concloents. És una victòria sense pal.liatius que com totes cal administrar-la amb saviesa i humilitat no pas amb fatxenderia i autocomplaença. Aquesta ha estat la primera onada del Canvi però no pas la darrera.

A Palamós tenim un gran repte per això a CiU la vista ara mateix ja la tenim posada a les properes eleccions municipals. Caldrà seguir treballant, esforçant-nos per arribar a la gent i oferint propostes per captivar un poble que vol brillar. Treballant amb dedicació i responsabilitat pel nostre poble farem la millor contribució al nostre país. Endavant!

La fi d’una ficció

2010-11-30T09:17:00.000-08:00

La fi d’una ficció

El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.

Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.

Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?

Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!

La recta final

2010-11-16T02:14:00.000-08:00

En un esport com l’atletisme tots sabem a què ens referim quan parlem de la recta final de la cursa. És el moment d’apretar les dents i de portar fins al límit de l’extenuació les forces ja minvades que encara resten en el cos dels atletes. Tot l’esforç i el sacrifici d’una temporada poden quedar en no res si en el moment decisiu les forces defalleixen i l’atleta en qüestió no assoleix el triomf pel qual tant s’havia esmerçat. En aquestes circumstàncies quedar segon pot tractar-se d’una autèntica decepció de dimensions exorbitants. Fixeu-vos el cas d’Alonso amb la fórmula 1 que no pot ser més el.loqüent. Ho tenia tot per guanyar el campionat a la darrera cursa, en tenia prou quedant quart, i una mala estratègia final ha tirat per terra tota la (bona) feina d’un llarg any d’ell i de llur equip. Volem que això li passi a l’Artur Mas? Òbviament la gent de CiU i els nostres simpatitzants pel canvi a Catalunya no. Ara bé, aquest escenari, malgrat els nostres bons desigs, podria passar si una part de la gent que vol un canvi opta finalment per votar altres opcions que a la pràctica, dil.luint el vot, poden impedir allò que persegueixen: un govern de canvi a Catalunya.

Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.

Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.

2010-11-04T01:50:00.000-07:00

De Zapatero a Obama

Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.

Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.

A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.

En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.

El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.

Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.

Marc Gafarot

Legality in a unilateral declaration of independence

2010-10-05T07:29:00.000-07:00

This summer I got to know and studied the verdict of the International Court of Justice (ICJ), the highest legal instance in the United Nations, which considers Kosovo’s unilateral declaration of independence legal according to the principles of international law.

It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”

Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.

Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.

In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.

The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.

Per aixecar Catalunya, ara toca CiU!

2010-09-30T11:16:00.000-07:00

En altres articles he destacat la necessària vinculació entre la diàspora catalana i Catalunya. Ho he fet pensant amb el deure que tenen totes aquelles persones que decideixen arrelar-se a un territori que no és el seu a contribuir al progrés de la nova llar sense oblidar les pròpies arrels. Crec que aquesta ha estat l’actitud responsable de molts catalans que el temps els ha dut a compartir la seva catalanitat amb una nova identitat adoptiva. Fent-ho han ajudat, de retruc, a projectar una determinada imatge de Catalunya que lliga compromís amb responsabilitat. No pot ser d’altra manera.

El cert és que avui tenim prop de 140.000 catalans escampats pel globus amb possibilitat de votar a les properes eleccions catalanes de novembre. Ells també poden fer possible un canvi, si més no a col.laborar-hi i a ser-ne partícips en primera persona. La llunyania física del país no hauria de ser obstacle en els temps globals que corren per poder exercir un dret tant important com el del sufragi. La teoria és sens dubte sempre més poètica que quan tombem amb la indefectible realitat. No per això, malgrat tot, hem de deixar de pensar que la diàspora pot ser decisiva per assolir aquella majoria necessària que ha de permetre el canvi de rumb polític que CiU impulsa. I la nostra raó de ser al govern no és altra que la vocació de servei i de fer les coses ben fetes. Catalunya ni mereix ni pot permetre’s el luxe de més tripartits, de més incompetències, ni de partits que governen amb mentalitat d’oposició i deconstructiva. Ja n’hi ha prou de fer mal al país!

Aquest canvi, avui per avui, només pot venir de la mà de l’Artur Mas. En Mas és un home de món, llegit, que ha guanyat amb empatia social i que coneix la realitat dels catalans d’arreu. No cal dir que coneix de primera mà la situació actual del país, els nostres reptes, mancances i objectius i que té un full de ruta, no pas una vareta màgica, per il.lusionar la gent i aixecar el país. Ara és el moment des de CiU i de tots aquells que estimem responsablement el país, de ser al cantó del nostre líder i futur president de la Generalitat.

Pel que fa a la diàspora tenim un gran repte: la mobilització.

Fer-los sentir la nostra lluita política com a pròpia i amb la certesa que un govern de CiU serà un pont entre els catalans d’aquí i els d’allà. Per damunt de tot tots compartim quelcom i és el nostre anhel fer un país més pròsper, lliure, solidari i integrat en un món cada cop més global. No oblidem que mantenint i reforçant les comunitats catalanes exteriors el que possibilitem és exportar un troç de catalanitat al món. El país avui té molts reptes el primer i més important pot ser superar la crisi. A CiU tenim clar que això només ho farem reforçant la nostra identitat i voluntat de ser. És allò que ens dona força, ens recorda qui som i qui són els nostres i el que esperem del present mundà. Sovint s’ha dit que més val fer una capella a casa que una catedral fora. No ho corregeixo però si matiso que ara és un bon moment de fer una petita capella for a que pot fer-nos la catedral a casa.

Marc Gafarot
Consultor polític

El còlera en els temps de l’absurditat del tripartit

2010-07-28T01:45:00.000-07:00

La recurrència fa que els finals de legislatura siguin durs i sovint vinguin acompanyats de situacions de neguit i de la mala consciència que caracteritza aquells que no han fet els deures, o tal vegada, els han fet malament. Així mateix, governar diuen que desgasta, però en la genial sentència d’Andreotti ser a l’oposició encara desgasta molt més. A Catalunya, mai tant italiana en la pitjor accepció de la paraula, la frase de l’estadista romà no deu haver estat massa escoltada ja que són aquells que avui s’instal.len a les cadires del poder els que pateixen el mal del desgast i del descrèdit. I és que aquest matrimoni de conveniència, d’ineficiència i –afegeixo jo- d’anticonvergència toca a la seva fi. El temps posa a tothom al seu lloc i els judicis que dicta la història són menys subornables que aquells dels mortals.

Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.

“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.

Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.

Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós

Una bona notícia

2010-07-22T09:30:00.000-07:00

Sovint ens agrada més queixar-nos que no pas valorar les bones coses que, de vegades, ens aporta la vida. Ja se sap que la política pot ser ingrata i molt dura. Avui, però, és un dia important per als anhels de llibertat dels pobles: la independència de Kosovo ha estat reconeguda pel Tribunal Internacional de La Haia. Aquest ha estat un fet sense precedents en el dret internacional públic ja que per primer cop un tribunal internacional dirimeix i sanciona sobre la independència d'un territori. No cal dir que la gran majoria d'estats de la UE ja havien reconegut la independència d'aquest nou estat que s'autoproclama "el més joves d'Europa i també les principals democràcies del món encapçalades pels EUA. Sèrbia, Eslovàquia, Corea del Nord, Veneçuela, Cuba Rússia i la pròpia Espanya es troben en el cantó oposat. Països, per diferents raons, de trist balanç democràtic. Actes com aquest posen a cadascú al seu lloc davant d'aquest jutge que és la història. Espanya està perdent credibilitat i moltes de les referències internacionals que havia aconseguit arran de la mort del dictador i l'accés la UE. Felicitem-nos tots plegats i dotem-nos de l'estímul i les capacitats suficients per fer el pas que d'altres ja han fet. Cada cop hi som més aprop. Avui com ahir i també com demà val la frase d?Adam Michnik: "la força de la raó sempre s'acaba imposant a la raó de la força".

10 JULY: WE ARE A NATION, WE DECIDE.

2010-07-19T03:22:00.000-07:00

The demonstration held on July 10 has become a perfect metaphor of the political momentum that Catalonia now lives: thousands and thousands of people bypassed the forefront of the march where political parties, public and private “official” institutions stood still.

The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.

And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.

The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.

Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners

There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.

All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.

Catalonia is a nation and we have chosen it.

L’autonomia que ens cal és la de Portugal

2010-07-15T04:02:00.000-07:00

El dissabte deu de juliol es va viure a Barcelona una jornada de les que tendeixen a ser qualificades d’històriques. Desenes de milers de persones, prop de milió i mig segons els organitzadors, ocuparen les principals places i carrers de la ciutat de Barcelona en un clam en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya i contra la sentència d’un tristament esbiaixat Tribunal Constitucional. L'èxit de l'acte no feia bona la frase d’un conegut polític català que amb el retorn de l’autogovern a Catalunya presagiava que “el nacionalisme amb la consolidació de la democràcia a Espanya acabaria desapareixent”. Les coses, com veiem amb la manifestació del dissabte, han seguit altres viaranys on el fet nacional continua essent central.

La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.

Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.

No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.

L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític

La nostra sentència, la independència

2010-07-06T01:38:00.000-07:00

La nostra sentència, la independència

La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.

És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.

En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.

Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.

Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.

Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.

Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.

En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.

Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.

Plataforma per la Sobirania de CDC

Crònica presentació de les memòries de Jordi Pujol i Soley

2010-06-08T08:10:00.000-07:00

El passat 25 de maig l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol va presentar a la biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós el segon volum de les seves memòries “Memòries temps de construir (1980-1993)”

El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.

Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.

L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.

Un passeig per Escòcia

2010-06-02T06:45:00.000-07:00

Un passeig per Escòcia
Marc Gafarot

Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.

Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.

El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.

Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.

Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.

El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.

Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.

La crisi del socialisme

2010-05-13T10:00:00.000-07:00

L’Estat espanyol i Catalunya en particular s’estan quedant soles a Europa pel que fa a governs dirigits per socialistes. El darrer govern socialista en caure ha estat el de Gordon Brown a la Gran Bretanya. Passarà a la història com l’únic primer ministre que mai ha guanyat unes eleccions. Montilla i Maragall també.

El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.

Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?

Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.

De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.

Unes delegacions exteriors per a què? (1)

2010-04-30T03:56:00.000-07:00

La política exterior és una eina fonamental de l’acció d’un govern que té com a missió promocionar el país en qüestió, defensar-lo davant situacions crítiques i a partir del que els italians anomenen la finezza i els francesos el savoir-faire, exercir de gran venedor o comercial dels valors i ambicions nacionals. L’art de la diplomàcia existeix des d’èpoques quasi remotes a la Grècia clàssica o la Xina imperial. Molts tractats han estat dedicats a ella i la llista de teòrics contemporanis i passats és quasi incalculable. La manera de fer diplomàcia, és a dir d’exercir-la amb segell propi, té molt a veure amb la manera de ser del país. Hi ha, per tant, un estil britànic contraposat a un de francès o d’alemany o un d’americà diferenciat a un de rus o xinès.

I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.

Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.

I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.

No dormir-se ens els llorers o Roma no paga a traïdors

2010-03-26T06:05:00.000-07:00

Si com sembla previsible s’esgota aquesta legislatura, manquen poc més de sis mesos per les eleccions catalanes. Sis mesos per repetir de nou l’experiència traumàtica del tripartit o per apostar per una renovació que ha de posar les bases per “aixecar Catalunya” (Convergència dixit). Òbviament el comentari té un biaix i és partidista ja que s’escriu des del convenciment que només el lideratge d’un govern de CiU pot tornar a redreçar els esperits d’aquest país. Els dos tripartits, fets tant en contra de Convergència com per omplir gratuïtament les cadires, han estat un fracàs clamorós, i això ja no només ho diem nosaltres o la resta de l’oposició, avui fins hi tot ho diuen, una part importantíssima dels propis votants del partits del govern. És el símptoma clar de la seva humiliant derrota. I ells que bé que ho saben, ara a les acaballes del seu regnat, tot just comencen l’espectacle que millor coneixen i practiquen: les ganivetades entre família a tort i dret. Just final dantesc per a un immerescut inici sofístic.

Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.

Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.

Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.

Més força des de l’exterior

2010-03-11T10:52:00.000-08:00

Convergència com a partit polític té una dimensió nacional catalana. Dir això em sembla que no sorprèn ni espanta a ningú. Convergència, com el seu fundador Jordi Pujol ens diu, va néixer com un moviment al servei de la reconstrucció nacional de Catalunya. Però el propi Pujol ens avisa “la defensa de la identitat nacional catalana s’ha de complementar amb una voluntat d’obertura al món”. Aquella divisa del nostre món és el món va ser un denominador comú de tots els governs de CiU. Si tornem al capdavant de les institucions no l’hauríem de perdre de vista. Des de CDC hem de ser capaços de respondre a les demandes de les comunitats catalanes de l’exterior i poder dir que el nostre món es també el món dels catalans emigrats.

Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.

Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.

La Lliure elecció (racional)

2010-03-04T01:38:00.000-08:00

Com no podia ser d’altra manera el resultat de la consulta sobre la independència a Palamós i arreu de Catalunya, no ha deixat indiferent a ningú. La valoració, tot i que positiva, no pot ser mai feta des de l’autocomplaença i la falta de rigor. Podríem haver fet un millor resultat, fet totalment compatible amb afirmar que mobilitzar un 20% dels palamosins censats (17% dels convocats) en una consulta no vinculant, té un mèrit no menyspreable. Des de CDC, sense entrar en més consideracions, hem de felicitar a la Plataforma per la feina feta.

Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.

A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.

El dret a decidir: una eina per aixecar Catalunya

2010-02-09T00:29:00.000-08:00

S'acosta el dia de la consulta per la independència a Palamós. El proper diumenge 28 de febrer els ciutadans de setanta-set municipis de tot Catalunya seran convocats a les urnes per decidir si volem o no esdevenir un estat propi dins Europa. La vila de Palamós s'apunta a la tercera tongada de referèndums i ho fa des d'una aposta transversal, incloent i que vol refermar l'ideal i el paradigma democràtic.

És un fet conegut que aquestes consultes no són ni oficials ni vinculants. Per contra tenen un fort caire simbòlic i de reivindicació popular. Si llegim bé els resultats, aquests poden ser autèntics catalitzadors cap a demandes nacionals cada cop més desacomplexades. Si el que cerquem és apropar la política a la ciutadania, això és humanitzar-la i fer-la més transparent, activar la participació del municipi en un sentit o un altre ha de ser en essència, per a un demòcrata, un exercici positiu i necessari. La democràcia com a sistema d'opinió i d'articulació públiques ha de ser fomentada, especialment en moments de dubte, d'incertesa i de crisi, no només econòmica, sinó també política. Podem donar l'esquena a determinats polítics però mai a la política en majúscula. Tots hi tenim un rol a desenvolupar i la nostra exigència vers el sistema no pot ser només anar a votar cada quatre anys.

Des de Convergència arreu del país sempre hem defensat que és només en els catalans qui recau la tasca de decidir l'estatus jurídic que ens hem de dotar com a nació d'Europa. Som nacionalistes i en el moll de l'os de la nostra acció pública rau aquesta sana motivació. La consulta o referèndum ha de convertir-se en una festa de la democràcia i d'afirmació nacional davant una Espanya constitucional que ni ens vol ni ens entén. Des de CiU sempre hem defensat el màxim nivell d'autogovern per a Catalunya, i passats més de trenta anys de democràcia a l'Estat espanyol, avui cal avançar cap al nivell més gran d'autogovern. Que tothom ho entengui com més li plagui però cada cop són més que pensen que el viatge cap a l'estat propi és ja de no retorn.

Marc Gafarot i Monjó

Interessos Compartits

2010-01-19T07:46:00.000-08:00

Molts dubtes planen en relació a les darreres detencions de militants de l’esquerra abertzale. De nou se’ls acusa, amb l’empara d’ETA, de rellançar llur projecte polític. La llei de partits els impedeix la participació electoral a menys que explícitament condemnin l’activitat armada d’ETA. Fins aquí res de nou. Entre els detinguts resulta fins a cert punt significatiu el nou encarcerament d’Arnaldo Otegi i sobta de manera molt especial la detenció per primer cop de Rafa Díez Usabiaga. Ha estat molts anys dirigent de gran rellevància de l’esquerra abertzale. Home respectat sempre ha estat considerat en aquell món un moderat i algú que ha apostat clarament per les vies polítiques. Si no s’ha sortit de l’òrbita de Batasuna ha estat per considerar que des de dins es podien arreglar més les coses que no pas des de fora. De la seva moderació en fa palesa la conducció que ha tingut de LAB. No pocs empresaris d’Euskadi s’estimen més tenir tractes amb aquesta central sindical que no pas amb la suposadament més moderada ELA que sovint actua des de posicions més intransigents. Costa molt de creure que Usabiaga, de sobte, hagi abandonat aquests plantejaments i hagi fet com a propis els d’una organització com ETA que no gaudeix del seu millor moment: ni militar ni ideològic. Sobta també el no ingrés a la presó de Rufi Etxeberria, home fort de l’antiga KAS i considerat dur en els ambients abertzales radicals.

D’altra banda, els mitjans espanyols, suposadament exercint com altaveus del ministeri de l’interior, fins fa ben poc temps, es feien ressò de suposades veus crítiques i discrepàncies de la direcció de Batasuna amb la banda terrorista. El propi Zutabe, butlletí intern d’ETA –però que sempre acaba filtrant-se als diaris-, en un dels darrers números, reforçava aquestes sospites, criticant, amb termes molt durs, l’orientació política que estava prenent la direcció de Batasuna. Arribava a l’extrem de qualificar-la de fraccionària i derrotista. Com sigui s’ha posat fre a una nova oportunitat per desbloquejar l’estancament del conflicte basc i crear les bases d’un nou espai de diàleg on per vies civils, pacífiques i de radicalitat democràtica es pugui arribar a un nou i ja definitiu procés de pau.
Arran de les detencions els mitjans espanyols han propagat la idea que ETA era qui de nou pilotava aquest nou procés per justificar la necessitat de l’acció policial. Batasuna per tant si fem cas a les informacions continuava actuant com a mera corretja de transmissió de la banda. No hi havia canvis rellevants sinó una nova supeditació estratègica.

Tot plegat és molt estrany i ens porta novament pels viaranys de les teories conspiratives. A Espanya convé la divisió del nacionalisme basc –i del català també- altrament López no hagués estat mai investit Lehendakari. I a ETA no li convé perdre la seva hegemonia ideològica i mítica en el si de l’esquerra abertzale. Amb Otegi i companyia fora d’escena, ETA pot reafirmar la seva supremacia i es treu de sobre aquells que podien haver decidit fer per fi el pas endavant en el món de l’esquerra abertzale. Tot plegat podria ésser una absurda coincidència o una qüestió d’interessos compartits. A Euskadi aquestes coses estranyes poden passar i sense violència a Catalunya també.

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor

Aquest no és el camí

2010-01-19T05:30:00.000-08:00

Molt em preocupa el que està passant a la ciutat de Vic. Negar el padró municipal a uns immigrants (encara que no tinguin papers) és de rebut que té unes conseqüències immediates i molt perilloses. És oferir-los d’entrada una assistència sanitària incomplerta i negar-los el dret a l’educació. No és poca cosa en els temps que corren.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.

I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.

No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.

Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.

D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.

Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.

Exili català i els nous catalans

2010-01-19T05:27:00.000-08:00

Explica Iñaki Anasagasti que el seu primer acte polític fou precisament al Casal català de Caracas per homenatjar la figura del President màrtir Lluís Companys. Anasagasti ha comentat en certes ocasions com el va impressionar el sentiment de país que tenien aquells homes i dones de l’exili després de tants anys de travessia sense horitzó i de pèrdues emocionals de tot ordre. No ens hauria de sobtar la seva solidaritat ja que molts bascos, de la mateixa manera que tants catalans, hagueren de fer via de llur païs a causa de la victòria del bàndol franquista.

Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.

No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.

Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.

La Unió Europea i l’independentisme

2010-01-19T05:24:00.000-08:00

Davant la imminència de la desintegració de Iugoslàvia i seguint instruccions de l’inefable President de la República francesa François Mitterandt, el President de la Comissió Europea Jacques Delors, home de seny aparent i moderació, va fer unes afirmacions de gran contundència verbal i ideològica: “Eslovènia i Croàcia independents de la Federació Iugoslava mai seran membres de la CEE”.

Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.

Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.

Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.

I finalment la gran rectificació.

Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?

Marc Gafarot i Monjó

Consultor polític i escriptor

Compra de voluntats, pèrdua d'identitat

2010-01-19T05:22:00.000-08:00

La integració és un gran projecte on intervenen un conjunt de factors que cal tenir molt present. Requereix per part nostra de valors positius com ara la solidaritat i el respecte cap als nouvinguts, però també exigeix d'unes actituts activament positives d'aquells que han fet de la nostra terra, la seva nova pàtria d'acollida.

Hem de saber fer de la persuassió i la pedagogia la nostra gran arma d'integració. Alguns però fan trampa. Sempre l'han fet i han optat per tirar per la via del dret carregant-se l'ètica més elemental i ignorant el significat de la vertadera integració. Ho fan d'eixa manera perquè malauradament mai han cregut en el país (el català) i si han cregut en el país espanyol. Això no ho reconeixen, potser no ho faran mai perquè el país manté malgrat tot uns mínims, però després de trenta anys de democràcia em sembla que les caretes ja estan totes caigudes. Tots sabem de quin peu calcen i que llur propòsit no va més enllà de l'interès i de retenir al preu que calgui el poder. Trist però real. Oblidem-nos de nostàlgies amb ells no hi ha res a fer tret de mostrar-los el significat de la generositat quan aquest país sia finalment lliure. Serà un bell i romàntic gest. Un més d'un poble petit com el nostre de clara voluntat civilitzadora.

Una suposada vocació internacionalista els ha fet menystenir la catalanitat i paradoxalment abraçar l'espanyolitat. Són els mateixos que quan els diuen que posats a ser globals, el que hem de fer és fer-nos angloparlants, ens contesten que la riquesa de la cultura hispànica no aconsella fer renúncia. No és que confonguin res, de fet és que juguen amb les cartes marcades. Fins ara els ha sortit bé, algun error haurem comès nosaltres, però la nova immigració a diferència de l'espanyola obre moltes portes i també molts interrogants. No hauríem aquest cop de malbaratar aquesta oportunitat.

Òbviament per a la majoria de nous catalans Espanya no és llur espai nacional de referència. Aquí rau la clau de volta en relació a anteriors onades migratòries. El nostre deure és aprofitar-ho i ho farem projectant amb eficàcia el nostre missatge de país i d'integració. Que reeixeixi dependrà de molts factors però un n'és clau: evitar a tota costa els guetos de les diferents col.lectivitats. Barrejar-nos i conèixer-nos és vital, no aconseguir-ho tindria implicacions nacionalment nocives i socialment perilloses.
Exigim la interculturalitat mai la multiculturalitat. En una Catalunya multicultural, el fet català més a la curta que a la llarga podria veure's fos com un terró de sucre en el cafè. No albiro masses llàgrimes d'aquests internacionalistes compradors de voluntats. Els ho hem de posar difícil i si Convergència ha de tornar al govern hem de bastir polítiques d'integració de nou encuny i basades en la persuassió i la pedagogia mai comprant adhesions. Moralment no és acceptable però és que a més seria una victòria pírrica a la curta que no interessa a ningú més que a aquells que ens volen derrotar com a nació.

Marc Gafarot i Monjó, Director d'estratègia de comunicació del Secretariat d'Immigració de CDC.

Volem sumar no restar

2010-01-19T05:20:00.000-08:00

Volem sumar no restar
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.

És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.

Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!

Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració

Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals

2010-01-19T05:14:00.000-08:00

Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals.
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.

Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.

A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.

Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.

Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.

Marc Gafarot i Monjó

La crosta nacionalista

2008-02-05T03:42:00.000-08:00

La crosta
La veritat és que em costa veure la "crosta" nacionalista als mitjans de comunicació depenents de la Generalitat de Catalunya. És cert que TVC i Catalunya Ràdio foren creacions dels governs de CIU de Jordi Pujol, de la mateixa manera que totes les televisions públiques existents en el món han estat creades per un determinat poder polític dominat en el moment de la creació de la cadena. Ara bé, difondre la idea que als mitjans de comunicació controlats per la Generalitat de Catalunya existeix un discurs periodístic contrari i/o oposat a les directrius de la gent del carrer Nicaragua a Barcelona -seu del PSC-, em sembla com a mínim una broma -no de mal gust-sino sense gust. A la política catalana, per cert, jo sóc dels que defensa que manca sentit de l´humor. Parlant però de TVC i Cat. Ràdio vàries qüestions: a Catalunya és un fet que la immensa majoria de periodistes de Catalunya -amb independència de la seva professionalitat- sintonitzen molt més amb partits com ICV o PSC que no pas amb CiU, Esquerra o PP. Això potser no satisfà prou al Sr Ferran que sembla que ens digui que cerqui el model periodístic cubà, xinès o de l´antiga Unió Soviètica, però en qualsevol cas, d´aquí a parlar de la "crosta" nacionalista que ho domina tot... doncs que voleu que us digui jo no m´ho empasso. Jo no em flagelaré doncs de complexos crec desgraciadament que els catalans en tenim masses. A TVC el que se li ha d´exigir és que compleixi amb els mínims pels quals es va crear, que es pot resumir en la famosa frase de "fer pais" i tot el que això pot implicar de defensa i ús de la llengua i cultures catalanes, projecció del nostre país etc. No s´ha de confondre això -evidentment- amb fer campanya per un determinat partit polític ni amb actituds sectàries que malauradament han estat massa freqüents en els mitjans de comunicació especialment d´Espanya però també a Catalunya. A Cat. també però amb menys intensitat. Jo a TVC i Cat. Ràdio els demano professionalitat i rigor. Jo quan sóc a Cat. miro TVC i he de reconèixer que amb excepcions -Polònia, Matins i poca cosa més-no em sento ben informat. Noto notícies molt esbiaxades que reflexen aquest tarannà tant "diario El país. cat" en relació a afers nacionals, estatals -no ho diferencien massa...- i internacionals. Reconec que em molesta un antimericanisme molt barat i gens coneixedor de la realitat dels EEUU. A més som molts els nacionalistes catalans que ens queixem que TVC ha esdevingut una televisió espanyola en llengua catalana, amb professionals que veuen més enllà de l´Ebre però no dels Pirineus i amb una obsessió per dir el mateix que diu TVE, Antena 3 etc. A mi no em fa por la veritat o si us ho estimeu més dir les coses pel seu nom. La gent ho reclama cada dia amb més intensitat i a Cat. la classe política i els mitjans de comunicació "no se dan por enterados". Al cavaller Ferran li diria, que la dictadura i la unanimitat dels mitjans de comunicació, és només una temptació inútil i en el fons espero que no desitjada per part dels socialistes catalans i ell en particular. Jo vull assumir que ells són demòcrates i respectuosos amb la pluralitat. En qualsevol cas dir-li -i recordar-li- que gràcies a la gent que ens hem cregut el país -en especial molts que ja no hi són per raons d´edat-, la crosta en paraules seves, avui en dia encara podem parlar en el nostre idioma i tenir consciència del que som i volem seguir sent . Jo no sóc socialista però tinc un gran respecte per un que ho va ser de veritat que no era altre que el Sr Pallach. Aquest senyor creia en el país quan molts socialistes de Catalunya menystenien i es befaven de la nostra cultura i la nostra llengua. El Sr Pallach lògicamemt i afortunada es trobava en unes coordenades molt diferents a les marcades pel PSC-PSOE -aquest és el nom del partit-. Sr Ferran no busqui conflicte on no n´hi ha. Se que tenen por per les eleccions, estan atemorits pel resultat que puguin tenir i volen conservar a qualsevol preu el govern que per vostés compta de veritat, que és el de Madrid. Em sembla legítim, però si ens ataca trobará resposta, no se si de l´actual classe política que és molt mediocre, però si de molta gent en aquest país que vol altres coses i no creu amb el que diu gent com vostè i els seus. A Catalunya cada cop som més els que diem prou i volem un canvi de veritat. Aquest canvi és molt clar i no vol dir altra cosa que poder decidir lliurement sobre els nostre afers marcant-nos els límits que lliurement decidim sobre tot allò que és nostre i ens afecta. TVC i Cat. Ràdio no pot esdevenir un nou Periódico de Cat. que sempre diu si a l´amo!!! Jo dic com la canço de la senyoreta Winehouse No, No, No!!!! Si algú ho dubtava que sàpiga que a Catalunya els seus ciutadans finalment s´estan despertant, però això ja ho tractarem en propers articles.

Atutxa

2008-01-30T04:13:00.000-08:00

Es domini públic que la gran majoria dels ciutadans de Catalunya desconfien en gran manera de la nostra classe política. No és fenomen nou, a d´altres indrets d´Europa la situació és comparable amb el nostre cas. Però el cas d´Espanya és certament paradoxal i no exent de grans dosis de quixotisme esquizofrènic.
Un bon exemple és el tracte que rep darrerament un dels més lúcids, valents i conseqüents -segons el meu modest entendre- polítics de l´estat: Juan Mari Atutxa. Val a recordar que el propi Atutxa quan exercia de conseller d´interior -i era en el punt de mira de la banda terrorista ETA- del govern basc era elogiat fins a límits insospitats i gairebé inimaginables tractant-se d´un polític nacionalista basc. Però les tornes van canviar precissamet el dia que en ell van descobrir que no tenia preu, que ell no s´immutava les paraules falses dels aduladors i els molestà enormement que tingués un criteri propi. Quan va defensar amb fermesa la sobirania i dignitat del Parlament basc tots aquells que l´homenatjaven no van tenir cap mena de miraments alhora de difamar i insultar a la seva figura. Ell però sempre ha practicat la política dela coherència, la dels fets que valen molt més que les paraules i per sobre de tot -inclús de les seves idees polítiques i del seu partit- ha defensat sempre allò que considerava just. Ès certament un rara avis de la política i valgui per això mateix l´homentage que li vull retre. A la seva fermesa de contingut ha sempre fet gala d´una gran cavallerositat, quelcom -ambdues coses- que m´agradaria veure en molts polítics catalans de diferent ordre i confessió. Juan Mari Atutxa -també Knorr i Bilbao- han demostrat que la política també pot ser plena de gestos d´honestedat, de categoria humana i aptitud professional. Vingui des de la infinita modèstia d´aquest blog el meu sentit i emocionat reconeixement. Que n´aprenguin!

Sobirania i progrés/Sovereignty and progress

2007-03-17T10:02:00.000-07:00

Contemporary world has never had as many independent and sovereign states as today we can see. For good or evil this is an irrefutable statement that nobody can question.

The US economist and Nobel prize winner Gary Becker made it very clear in an article called "why small has become so beautiful". Becker defends the notion that small and medium size countries are much more prepared to face the current challenges of modern world. Small and medium size countries seem to have less internal and domestic problems and tend to be more efficiently organised. In Europe it looks like after a post-cold war period where the pro-independence winds where blowing from the "far less-developed and troublesome East" now it may be the time for some other nations located westwards. Has the time finally come for Catalonia, Basque Country, Scotland, Flanders or even more to the west Quebec? The answer is not clear but perspectives look less cloudy than ever for those nations to regain independence. It seems that traditional European nations are too small to face global challenges and too big to face regional ones. Nowadays Catalonia experiences some of these challenges and the role played by the Spanish government is anything but satisfactory to the Catalan interests. The dealings with the Catalan Statute, the question of the airport or the lack of response with the myriad of problems regarding infrastructures and industrial outsourcing are just a few examples that show the state´s failure or negligence to meet efficiently local or regional demands within her own country.
With such scenario it seems understandable that to those that not long ago were reluctant to defend propositions in favour of greater sovereignty now may quickly come to the judgement that greater self-rule implies necessarily greater well-being. The challenge for those -like myself- that for long have made up our minds will be to do our best to prove such assumption true. This can only be done from a cross-party entente where the most ideologically oriented arguments need to be played down in favour of the common democratic goal of sovereignty.

Frivolitzem que dóna vots

2007-02-13T09:43:00.001-08:00

Fa uns dies el flamant i nou Conseller d´Interior del govern català Sr Joan Saura es va penjar amb unes declaracions afirmant que ell era partidari de no només la legalització del consum de cannabis sino en general de totes les drogues. Acte seguit afirmava, però, que ell no recomanava el consum d´aquestes substàncies i que la seva legalització implicaria un major control de les mateixes i una davallada del negoci per part de les màfies. Com diria aquell el mal ja era fet i no és l´únic que patim a Catalunya...

Per analitzar situacions el mètode més efectiu acostuma a ser el de recórrer a situacions històriques i analitzar serenament cas per cas. És important no amanir aquesta tècnica amb excessives dosis -crec que la paraula aquí s´hi escau força- d´apriorismes i per fer bo això cal flexibilitat mental i un cert nivell intel.lectual.

Tenim avui en dia el cas dels Països Baixos on des de la dècada dels setanta el consum de marihuana i d´altres substàncies es troba despenalitzat. Contràriament al que ens explica el Sr Saura, en aquest país el consum de drogues no ha caigut desde la legalització del consum de les mal anomenades "drogues tèvies" i dels famosos Coffee shops. Més aviat ha succeït tot el contrari.. A més és en aquest mateix país on cada cop són més freqüents les màfies que col.loquen -crec que el verb també va bé- drogues de disseny per tot el continent europeu. A banda d´això recents estudis fets a Holanda ens expliquen que la "normalització" del consum de cannabis ha comportat una relaxació en l´apreciació general vers aquesta droga -suposadament tova- que produeix que molts adolescents ja no la percebin com a motiu de "rebeldia juvenil". El consum de drogues "fortes" com són la cocaina, derivats o les pastilles s´ha generalitzat.

A EEUU durant l´anomenat periode de la Llei Seca -prohibició de consum d´alcohool- el consum d´alcohool va disminuir als EEUU, les màfies en aquest cas si que s´en beneficiaren doncs gaudien d´un monopoli en la "distribució". Criminalitzar l´alcohool és molt complicat, tampoc crec que sigui una solució -atès que forma part de la nostra cultura i està massa arrelat-. No seré jo qui negui que pot esdevenir una droga dura. Ara bé el factor "cultural", encara no és el cas de les drogues i la seva legalització crearia un rebuig social important -crec que majoritari-. Legalitzar les drogues ens demanaria o millor dit ens exigiria crear un marc legal i discernir que ès i que no pot ser legal. Aquí rau el gran quid de la qüestió doncs aquesta seria la fortalesa de les màfies ja que anirien a rebentar el mercat no només amb els preus sino amb noves substàncies cada cop més nocives i addictives. Què fariem llavors anar legalitzant-ho tot? Això és impracticable des de qualsevol punt de vista al marge que tècnicament és molt contradictori. Al Sr Saura, com a ciutadà que estima la seva terra i la seva gent -no ho dubto en cap moment- i especialment com a Conseller de seguretat -Interior- li caldria mesurar molt més les seves paraules.

El drama de Catalunya és que de la frivolització masses en fan política. Això és un simptoma de societat decadent.

Ecologismes

2007-02-03T10:31:00.000-08:00

En aquest tema em considero com la majoria de la gent. Estimo el territori i quan viatjo gaudeixo del paisatge, la flora, la fauna d´arreu. No sóc però un "malalt cercador" de nous paisatges i no m´emociono especialment davant de determinades aus o altres espècies animals. No ho critico simplement tinc altres afeccions que no tenen perqué ser les mateixes de tothom. No em considero ni de bon troç un ecologista militant, però reconec que hem de tenir més cura del medi ambient, cosa que fins ara no ho hem fet prou bé. Tampoc he estat fins ara execessivament sensible a les crides que sovint molts ecologistes i una bona part de la comunitat científica han fet i fan sobre la relació de l´acció de l´home i el canvi climàtic. Assisteixo a Brussel.les a una conferència d´un dels gurús del mediambientalisme el Professor Lester Brown dels EEUU. No sóc qui per valorar en profunditat tot allò que aporta la seva lliçó magistral, ara bé he de dir que tot el que ens diu sembla ben raonat, ben exemplificat i prou convincent. No em sembla ni de lluny que aquest investigador pertanyi als típics ecologistes radicals abocats a la cultura del NO a tot allò que impliqui un impacte amb la natura. Una cosa és vetllar per un desenvolupament sostenible i una altra cosa és no avançar, no fer carreteres, ni túnels, limitar el benestar humà i un llarg etcètera. I és que hi ha molt d´ecologista que ha fet mal a causa tant digna, precissament per faltar a la veritat des de posicions sovint maniquees i molt dogmàtiques. La història ens ha ensenyat que perquè un procés de canvi es materialitzi, sovint els éssers humans ens servim del recurs de l´exageració. És a dir fer una crida a totes les bondats del canvi sense explicar els possibles inconvenients. Això si no es controla pot portar a un populisme que, val la pena recordar, ha fet molt de mal en moltes parts del món. El fet és que l´ecologisme ha de ser una plataforma oberta -sobretot a la ciència- sense més apriorismes que aquell que dicta que l´objectiu de la preservació del territori ha de ser compatible al desenvolupament humà. Us parlava de dogmatismes doncs hi ha molt d´ecologista que ja d´entrada proclama la existència d´un pecat original: l´energia nuclear. Aquesta energia resulta ser molt econòmica i neta, però com tot a la vida planteja un problema, qué fer amb els residus i com gestionar-los. Hi ha molts d´ambientalistes que ens parlen de catàstrofes nuclears -tornem a l´exageració-, com si avui en dia la tècnica no avancés o com si un país -de gran dependència nuclear, fins a 80% de la seva energia- com França fós la Unió Soviètica de l´època de Txernòbil. Deixeu-me dir que jo em considero més o menys informat de l´actualitat i no veig catàstrofes nuclears cada setmana. Jo, no essent un entès amb la matèria, faig meu i lloo el discurs d´obertura mental i intel.lectual de James Lovelock qui advoca clarament per l´energia nuclear per evitar el desastre ambiental, aixo si garantint la seva seguretat amb una gestió de les deixalles tal i com ja es fa en molts països desenvolupats. Practicar l´ambientalisme de boqueta -Alemanya- on elaboren un pla de substitució gradual de les centrals nuclears, peo comprant excedents d´aquesta energia al seu veí de l´oest -França- em sembla com a mínim ridícul, covard i despilfarrador. Amb l´ecologia, com en altres ordres, ens calen líders assenyats, valents i pedagogs.

El nou independentisme

2007-02-03T07:04:00.000-08:00

Llegeixo un article al Punt diari on un articulista parla del nou independentisme. Em sembla d´entrada un bon punt de partida però aviat descobreixo al meu entendre certes inexactituds conceptuals.

Ens diu l´articulista que l´independentisme català encara està per fer, que no hi ha grans mostres de teixit ideològic i que ERC -en tant que referent de l´independentisme- ha de saber construir un discurs propi per fer reeixir l´independentisme al nostre país. Anem a pams: en primer lloc crec que caldria entendre millor la base social de l´independentisme a Catalunya. És cert que el partit polític que ha abanderat el discurs independentista a la Catalunya contemporània ha estat clarament ERC. Tal fet no admet discusió. Ara bé, afortunadament en el país hi ha molts més independentistes que no pas votants d´ERC. Per tant cal no perdre de vista un fet que per a mi és cabdal: l´independentisme no és cap ideologia i a més de no ser-ho és transversal És per aquest fet que es pot éssser independentista essent d´esquerres, o essent liberal-conservador, liberal a seques o essent marxista. De la mateixa manera que es pot ésser independentista en tant que empresari, treballador o funcionari. Per tant una cosa ben distinta és l´estratègia a seguir per el moviment independentista -que ha de ser plural i integradora en el discurs i en la praxi- i una altra de molt diferent són els valors ideològics que pugui conrear un partit independentista d´esquerres -social-demòcrata- com és ERC. Havent puntualitzat això, també m´agradaria criticar l´idea per la qual se´ns diu que el discurs polític d´ERC encara "està per fer". Personalment crec que aquesta crítica podria ser vàlida si descrivíssim la situació que es vivia a Esquerra a l´època de l´Àngel Colom i Colom com a Secretari General de la formació. Aquell era un partit que vivia inmers en una relativament clara indefinició ideològica. Bon exemple d´això fou quan ERC es trencà, aparegué el PI, i aquest partit posteriorment -després d´una debacle electoral- quedà integrat dins de CDC. Aquesta situació al marge de personalismes fa pal.lesa que en aquell partit es prioritzava la qüestió sobiranista en favor de l´opció ideològica que era més aviat residual o poc clara. A ERC avui en dia l´aposta ideològica és molt nítida i definida i l´aposta sobiranista -almenys programàticament- també. Esquerra, valgui la redundància és un partit clarament d´esquerres i practica com a tal polítiques que avui s´entenen com d´esquerres. És per aquest motiu que ERC ha deixat de representar a aquells independentistes "rebotats" de CiU o nacionalistes sense paternitat partidista que en d´altres eleccions els podien haver "fet confiança". En un país com a Catalunya on hi ha una majoria social d´esquerres té un cert sentit fer una aposta de viratge cap a l´esquerra. La procedència de la direcció i de molts militants de la formació de Carod-Puigcercós així ens ho indica -Nacionalistes d´Esquerra, MDT, ex-PSC i PSUC etc-. Ès per tot plegat que em sembla gratuit -com feia l´autor- parlar de manca de projecte ideològic. Altra cosa fóra considerar aquest projecte -el d´esquerres materialitzat en el dos tripartits- com el que millor pot servir la causa de l´independentisme. D´aqui rau el dubte, ja que no essent el nostre, un país normalitzat, hom es pregunta si l´ideologia no hauria de perdre primacia envers els pactes entre les formacions nacionalistes?

En una propera ocasió parlarem d´estratègies i d´ideologies i valorarem d´una forma serena i crítica quina pot ser la millor ideologia i la millor estratègia per conduir la nostra terra cap a la llibertat política. Per cert posats a filar ben prim, independentisme és una paraula molt bonica, entranyable, certament èpica i molt romàntica, però potser valdria més la pena parlar de sobiranisme i interdependència. Més que res perquè tenim una Unió Europea on hi hauriem de cabre.

Catalonia, Quo vadis?

2007-01-31T06:25:00.000-08:00

Després de les eleccions del pro-passat 1 de novembre el panorma no és certament el millor per les aspiracions d´aquells que creiem que Catalunya ha d'esdevenir més lliure. Si amb l´aprovació del nou estatut no en vàrem tenir prou per adonar-nos de la poca solidesa del text, ara amb el desplegament del mateix podrem certament -i malauradament- comprovar que el millor que ens podia haver succeït era la retirada del text per part del Parlament català. Per dues raons que si són compatibles:la dignitat nacional i el pragmatisme. Els que viviu a Catalunya podeu comprovar ben sovint que quan es fa front a Madrid, el pragmatisme o el malentés -pels polítics catalans- possibilisme esdevé "entreguisme". Això implica acceptar sense fer massa fressa -soroll- les exigències dels representants estatals en pos de la governabilitat de l´estat. Davant d´aquest raonament el polític català de torn literalment es quadra. I amb això el drama es consuma.
Al meu més que modest entendre això és una prova palpable de mediocritat que combinada amb ineptitut i acomplexament patriòtic defineixen una bona part dels polítics catalans. I això de dreta a esquerra i viceversa.

El tripartit -com tothom reconeix en petit comité- va demostrar ésser un autèntic desastre i el goven d´Entesa, sembla que serà això, una Entesa de mínims nacionals i de toc de xiulet, on serà Montilla qui tallarà el bacallà i marcarà l´agenda política. I en part és lógic, atès que ell és el president. Els que l ´han triat els seus motius tindran. A l´oposició, ara per ara, les coses no pareixen excessivament esperençadores. La federació de CiU té un greu problema de lideratge i de coordinació entre els dos partits que l´integren. En aquest sentit no són poques les veus que comencen a qüestionar l´estratègia que s´ha anat seguint els darrers temps. És una veritat gens amagada que l´estil de comunicació que s´ha dotat a Mas no ha estat encertat, i ha acabat allunyant-lo de la ciutadania. Li ha mancat, al marge de consideracions ideològiques, molt de caliu i molta proximitat. Quelcom que Pujol ho exercia amb escreix però ben cert que la seva època ja és aigua passada. Resten dues formacions PPC i Ciudadanos. Ambdues qüestionen el model de convivència a Catalunya. Una d´una forma moderada a Catalunya però amb gran virulència més enllà de l´Ebre. L´altra, els Ciudadadanos, amb beligerància des del propi Principat. Ells han estat la gran novetat d´aquestes eleccions. No se´ls esperava i han desembarcat al Parlament de Catalunya amb tres diputats. Argumenten que els castellanoparlants són sistemàticament discriminats a Catalunya i que el nacionalisme català és una ideologia excloent. Tot això, ells tenen a bé denunciar-ho al Parlament de Catalunya on ho expressen principalment en llengua espanyola. És a dir la llengua dels quatre-cent milions, la llengua dels jutjats, de l´estat i la llengua d´ús obligatori al Congrés i al Senat, on el Català a hores d´ara no hi té cabuda. És a dir que si ells es senten exclosos a Catalunya, com ens hem de sentir els catalanoparlants en relació al nostre estat. Tot plegat sembla una broma de mal gust. Però no ho és. Més endavant ja en parlarem amb profunditat.

Davant d´aquest panorama hom es pot preguntar quin és el motiu pel qual un pacte entre els partits d´obediència nacional no ha estat possible. Greuges de ben segur que tots en poden posar sobre la taula, ara bé si del que es tracta és d´avantposar els interessos de país, realment és tant difícil bastir ponts de diàleg i arribar a acords programàtics? No tinc de moment el remei o remeis per posar fi a aquest desencontre nacionalista, però el que si tinc clar és que som aquells que defensem un projecte normalitzador de país els que n´estem sortint perjudicats. El decret del castellà és un exemple il.lustrador i la Llei de dependència un altre.

De moment allò del divideix i venceràs sembla que ens cau com una llosa al damunt. Esperem que tot plegat serveixi per com a mínim meditar i si s´escau -que no cal dir que si- rectificar estratègies i que imperi més l´esperit crític que falta ens fa als nacionalistes catalans.

EUROPE, QUO VADIS?

2007-01-27T11:12:00.000-08:00

The year starts with not clear signs of euphoria in the Old Continent. Certainly does not seem to be the best moment for Europe. The integration process is clearly going nowhere. There is no leadership and the new enlargement has not brought any joy to anyone, with the exception of those that are happy to see a far right group in the Euro chamber. The new German presidency has already announced that the debate on the Constitution will be back to the EU agenda. In the meantime the European citizenship does not seem very enthusiastic about such matters. The European states are more interested in their internal problems and in the economy, but little attention is devoted to the common European cause. With this panorama is not surprising that in many issues we the Europeans have no common position. Turkey, nuclear power, relationship with the US, harmonisation of taxes, immigration or the above mentioned Constitution. Good news come from Slovenia and its accession to the Euro currency area. It is a clear exception. But more than ever it seems that for our leaders Europe, either left or right, matters little more than a long free trade economic region. Financial Prosperity is intrinsically linked to the birth of European integration but so it is the whole political project that now looks meagre. Little shared our state men to those that re-founded Europe and whose sentiments and recent past history convinced them that the best way to secure the peace and prosperity of the continent was to tie the destiny of all the European peoples in a single project. Now the project has become less poetic and more mercantilist. Buying wills and persuading Euro-sceptics with a long bank check. This is not the way and it is a severe indication that the homework is left undone. It is necessary a reaction of those that still believe in a European project. It is necessary to put in the agenda those issues that will make our countries more politically and socially united. Some may argue that perhaps some countries are not ready to comply with it. To me the answer is simple. There is a door to enter that also serves for leaving.