La fi d’una ficció
El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.
Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.
Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?
Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!
dimarts, 30 de novembre del 2010
dimarts, 16 de novembre del 2010
La recta final
En un esport com l’atletisme tots sabem a què ens referim quan parlem de la recta final de la cursa. És el moment d’apretar les dents i de portar fins al límit de l’extenuació les forces ja minvades que encara resten en el cos dels atletes. Tot l’esforç i el sacrifici d’una temporada poden quedar en no res si en el moment decisiu les forces defalleixen i l’atleta en qüestió no assoleix el triomf pel qual tant s’havia esmerçat. En aquestes circumstàncies quedar segon pot tractar-se d’una autèntica decepció de dimensions exorbitants. Fixeu-vos el cas d’Alonso amb la fórmula 1 que no pot ser més el.loqüent. Ho tenia tot per guanyar el campionat a la darrera cursa, en tenia prou quedant quart, i una mala estratègia final ha tirat per terra tota la (bona) feina d’un llarg any d’ell i de llur equip. Volem que això li passi a l’Artur Mas? Òbviament la gent de CiU i els nostres simpatitzants pel canvi a Catalunya no. Ara bé, aquest escenari, malgrat els nostres bons desigs, podria passar si una part de la gent que vol un canvi opta finalment per votar altres opcions que a la pràctica, dil.luint el vot, poden impedir allò que persegueixen: un govern de canvi a Catalunya.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
dijous, 4 de novembre del 2010
De Zapatero a Obama
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
