les notes d'en Gafarot

De Zapatero a Obama

Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.

Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.

A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.

En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.

El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.

Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.

Marc Gafarot