Image Hosted by ImageShack.us

dimecres, 15 de desembre de 2010

Ningú no ho hagués fet millor

Durant molts anys, tants com de fet vivim en democràcia, el PSC ha estat considerat un partit de referència, un partit quasi modèlic organitzativament i estratègicament. S’autoapropiaven els socialistes d’ésser al nostre país l’essència de la modernitat ja que comptaven no sols amb quadres i aparell sinó també amb una nodrida part de la suposada intel.lectualitat i societat civil d’aquest país. Els resultats avalaven aquest predicament i feien, per què no dir-ho, als dirigents de la formació sentir-se importants i enormement decisius. No debades, mai un partit polític havia amassat tant poder polític a Catalunya com ells ho havien aconseguit. Poder polític que feia possible un gran poder econòmic. Els socialistes podien sentir-se encantats d’haver-se conegut. Res presagiava poder posar en perill la seva hegemonia quasi monopolística.


Les coses han canviat després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya on el PSC ha experimentat una mena de tempesta perfecta que els ha conduit als pitjors resultats de la seva història. En menys de dos anys els socialistes catalans han passat d’escombrar en les eleccions espanyoles a ser escombrats en les catalanes. No s’oblidin del gens coincident detall. El panorama per les municipals no és gens afalagador i veuen perillar municipis grans i mitjans on només ells, fins ara, hi tenien veda. Amb aquests resultats Montilla ha fet bo el propi Obiols i una llarga ombra de dubtes i temors neix al barceloní carrer de Nicaragua i ja plana per la totalitat de Catalunya. Torna el dubte hamletià al partit: què cal triar PSOE o Catalunya? Una Catalunya que per cert viu entre la perplexitat i l’esperança en un marc de crisi que algun dia, no estaria de més, haurem de superar. Esperarem, en aquest sentit, esdeveniments propicis per l’any entrant.

Ens preguntarem com ha estat possible aquest canvi? Com ha succeït aquest cataclisme del fins ara omnipotent i omnipresent socialisme català? Han estat errors propis combinats amb virtuts alienes? Ha estat la crisi? El conflicte amb el Constitucional? O l’explicació cal cercar-la en un pacte tripartit que ha estat radicalment incomprès per la seva militància i pel país en general? Era aquest el preu a pagar per les incoherències entre les dues ànimes, la catalana i l’espanyola? Les preguntes són nombroses tant com poc satisfactòries són les consideracions i els arguments dels líders socialistes.

M’animo a respondre que de tot una mica i no sense abans afirmar que els socialistes mai van ser tant bons com alguns es pensaven. Més aviat sabien aprofitar els errors o manca d’ambició dels partits nacionals. La indolència o nul.la eficàcia d’uns només era comparable amb la fam de poder i l’habilitat, que els propis socialistes, exercien alhora de fer-se amb el control d’importants àrees del país. Barcelona i la seva àrea metropolitana n’eren l’exemple concloent. Però no pas l’únic. Un cop en el poder els socialistes sabien, millor que ningú, bastir xarxes clientelars que els feien quasi impermeables a la crítica i solidificaven llurs estructures dominants. Avui en dia els socialistes, amb comptades excepcions, disposen d’un capital polític caduc i obsolet. No tenen relat que captivi. El poder els ha desgastat però l’oposició i, encara pitjor, la manca de concreció en llurs idees i horitzó nacional encara els podria desgastar més. El socialisme català és ara mateix com un Titànic que s’ha trobat amb un iceberg allà on no tocava. L’iceberg els ha malmès l’invent que tenia vocació immortal. No han pogut ni sabut rectificar un rumb que en circumstàncies normals era indestructible. No se si els toca encomanar-se a Déu, al dimoni o al compàs de la francmaçoneria, però és un fet que tenen un gros problema.

La política viu de l’èpica i no de la gris gestió que pot ser assumida per qualsevol personalitat (apartidista) honesta i capaç. Però el gran polític, l’estadista, és aquell que il.lusiona, encoratja els seus i aquests saben que no els abandonarà mai ni per mil plats de llenties ni per una derrota mal païda. Era Montilla aquest gran estadista? És clar que no. És el PSC el partit de la il.lusió i de les grans idees? Reitero l’anterior resposta. I com hem arribat aquí després de tantes victòries pel camí (algunes de significatives com les de les espanyoles de fa dos anys)? Doncs em temo que molta part de culpa la té Esquerra. Una Esquerra erràtica, rectificadora, caïnita, ineficaç, incoherent, sectària, a voltes temerària d’altres covarda, escadussera i aquí acabo de moment. En definitiva una Esquerra que en la seva acció en el govern ha mostrat, involuntàriament però ho ha fet més que no pas ningú, les vergonyes i mancances del Partit Socialista i els ha posat indegudament i continuadament contra l’espassa i la paret. Una Esquerra que ha estat oposició fent de govern i que diu que ara serà oposició amb mentalitat de govern, ens ha mostrat com és per dins el PSC-PSOE i així els ha fet tastar la derrota sense pal.liatius. Esquerra els ha exposat davant la ciutadania com ells mai haurien desitjat. El PSC-PSOE feia pudor a resclosit i l’Esquerra ha obert llurs portes de bat a bat. El país ha ensumat. N’hi ha prou amb recordar com el propi Montilla, i d’altres dirigents socialistes, renegaven del partit de Puigcercós i també de Carod (val la pena recordar) durant la campanya electoral. Set anys després del bateig del tripartit i quatre després de foragitar-los amb males maneres, del Govern, tornaven a menystenir-los i a insultar-los. Semblava que en aquell precís instant un atac de lucidesa els descobrís la particular natura (independentista?) d’aquesta formació. Esquerra és la mare de l’iceberg i enfonsant-se ella s’ha endut per davant el titànic socialista. Esquerra no calcula, no medita s’hi fot de quatre potes i que sigui el que Déu, el dimoni o el compàs vulgui. L’Esquerra, ha fet un gran servei a la causa. I ho ha fet inconscientment i irresponsablement potser, però ho ha fet. Per tot això gràcies Esquerra i llarga vida.

Marc Gafarot i Monjó