El proper cinc de maig els escocesos estan cridats a les urnes. A les passades eleccions l’Scottish National Party, partit que advoca per la independència de la resta del Regne Unit, va obtenir una majoria a la cambra de tant sols un diputat. La tradició, tan poc catalana, estableix que el partit amb més diputats té la potestat de formar govern. És un pacte entre cavallers, dins un sistema parlamentari, que és sempre respectat. El govern del nacionalista Alex Salmond malgrat que gaudeix d’una més que notable acceptació ciutadana, traduït en un clar augment en la intenció de vot, podria perdre la majoria i convertir-se en força d’oposició.
I és que si els sondeigs electorals són bons pels nacionalistes escocesos, encara ho són més pels seus rivals laboristes. La raó cal cercar-la, com tantes vegades en el nostre cas particular, més enllà de les fronteres escoceses, concretament al govern de Westminster. Allà conservadors i liberals demòcrates formen un govern de coalició que ha despertat la fira de totes les ires i els desencants ciutadans i els ha escampat per tot el Regne Unit. Els tories no surten tan malparats però els liberals demòcrates pateixen una sagnia digna de dia de Sant Martí. Escòcia com a bon país de centreesquerre i tradicional feu laborista no n’ha estat una excepció, n´és bàsicament un exemple paradigmàtic.
En aquests moments, i després de la reforma del 2005, Escòcia envia 59 diputats al Parlament de Londres. De tots ells 41 són laboristes, 11 liberals, 6 nacionalistes i només un és conservador (tory). L’SNP que ideològicament recorda a una mena de “casa gran del catalanisme amb gaita, faldilles i tuf de malta”, no sembla capaç de reunir al seu entorn els votants desencisats d’aquestes dues formacions. L’antagonisme del votant “tory” cap als seculars rivals laboristes sembla menor impediment que traspassar la tanca de l’eix i l’afiliació nacional. Els libdems per la seva banda, aquest és un fet contrastat, sempre han estat més propers al laborisme. En l’actualitat els laboristes, que han fet segons la majoria d’analistes, una oposició molt pobre a la seu parlamentària de Holyrood, es trobarien a tocar de la majoria absoluta. Quelcom molt poc usual al Regne Unit i també a Escòcia.
El parlament escocès té 129 diputats dels quals 73 són escollits en circumscripcions uninominals, les famoses constituencies. Aquí la candidatura més votada es queda amb l’acta de diputat encara que sigui per tant sols un vot. És el conegut model on preval la sentència “the winner takes it all”. La particularitat amb Westminster es que aquest sistema es combinat amb vuit altres circumscripcions electorals de major mida que escullen, a través del sistema proporcional i de la Llei d’hont, els 56 diputats restants. En l’actualitat els nacionalistes escocesos tenen 47 membres per 46 els laboristes i 16 liberals i conservadors per igual. La resta de formacions sumen tant sols quatre diputats. No sembla que hagin de decidir res en aquestes eleccions.
Sembla versemblant pensar que ara mateix les opcions del premier Salmond passen per recentrar el debat polític en els afers domèstics escocesos. L’SNP a diferència dels partits “unionistes” manté les seves primeres espases recloses en la política nacional i són figures secundàries les que juguen un rol “britànic”. Aconseguir ressituar el debat seria el mateix que imaginar-nos un cos a cos entre els polítics escocesos sense costum de pont aeri. En aquest escenari la superioritat nacionalista és clara i manifesta, però ara per ara, això sembla que pugui ser un element per retallar distàncies i no pas per obtenir majories. Alguna cosa no deu haver fet prou bé l’SNP. Des del govern cal bastir ponts, trenar aliances i crear complicitats. Salmond i els seus acòlits els ha mancat la seducció i tal vegada concreció i realisme en l’objectiu dels quatre anys de mandat. A la fi la proposta de reforma estatutària, en terminologia nostra, o d’independència ha quedat en no res. Alguna cosa de frustracions i dificultats els podríem explicar des d’aquí. De fet em consta que es va fer, però, els escocesos sempre tant orgullosos, miraren les nostres propostes amb desdeny i amb l’habitual interès cap a Irlanda, Islàndia i l’anomenat, en terminologia pròpia, arc nòrdic de prosperitat. Ara el temps apressa, a Catalunya governa el nacionalisme i a Escòcia pot canviar el govern. Déu no juga a daus, ens deia Einstein, però si ho fes, no creiem que ara apostés pels nostres amics nacionalistes d’Escòcia. Tres mesos, en tot cas, són molts i en política el que compta són els vots i no les percepcions.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
dijous, 10 de febrer del 2011
dijous, 3 de febrer del 2011
Ni un sol pas enrere
L’actual crisi econòmica resultarà ser un escenari perfecte perquè la dreta més resclosida i l’esquerre més somiatruites de l’Europa occidental es donin la mà per laminar la soferta autonomia catalana. Això és tant com dir que a la fatxenderia irreverent típicament popular se li uneix la subtilitat hipòcrita dels socialistes davant el recurrent ase dels cops que és Catalunya. Cap novetat en el front del nord-est peninsular ja que aquesta ha estat i continuarà essent la relació existent d’Espanya versus Catalunya. Tot plegat per ser justos acompanyat d’alguns oasis de pau i de promeses incomplertes de companyonia.
Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.
Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.
Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.
Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.
Marc Gafarot i Monjó
Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.
Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.
Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.
Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.
Marc Gafarot i Monjó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
