Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 10 de febrer de 2011

Escòcia: Reagrupament unionista.

El proper cinc de maig els escocesos estan cridats a les urnes. A les passades eleccions l’Scottish National Party, partit que advoca per la independència de la resta del Regne Unit, va obtenir una majoria a la cambra de tant sols un diputat. La tradició, tan poc catalana, estableix que el partit amb més diputats té la potestat de formar govern. És un pacte entre cavallers, dins un sistema parlamentari, que és sempre respectat. El govern del nacionalista Alex Salmond malgrat que gaudeix d’una més que notable acceptació ciutadana, traduït en un clar augment en la intenció de vot, podria perdre la majoria i convertir-se en força d’oposició.

I és que si els sondeigs electorals són bons pels nacionalistes escocesos, encara ho són més pels seus rivals laboristes. La raó cal cercar-la, com tantes vegades en el nostre cas particular, més enllà de les fronteres escoceses, concretament al govern de Westminster. Allà conservadors i liberals demòcrates formen un govern de coalició que ha despertat la fira de totes les ires i els desencants ciutadans i els ha escampat per tot el Regne Unit. Els tories no surten tan malparats però els liberals demòcrates pateixen una sagnia digna de dia de Sant Martí. Escòcia com a bon país de centreesquerre i tradicional feu laborista no n’ha estat una excepció, n´és bàsicament un exemple paradigmàtic.

En aquests moments, i després de la reforma del 2005, Escòcia envia 59 diputats al Parlament de Londres. De tots ells 41 són laboristes, 11 liberals, 6 nacionalistes i només un és conservador (tory). L’SNP que ideològicament recorda a una mena de “casa gran del catalanisme amb gaita, faldilles i tuf de malta”, no sembla capaç de reunir al seu entorn els votants desencisats d’aquestes dues formacions. L’antagonisme del votant “tory” cap als seculars rivals laboristes sembla menor impediment que traspassar la tanca de l’eix i l’afiliació nacional. Els libdems per la seva banda, aquest és un fet contrastat, sempre han estat més propers al laborisme. En l’actualitat els laboristes, que han fet segons la majoria d’analistes, una oposició molt pobre a la seu parlamentària de Holyrood, es trobarien a tocar de la majoria absoluta. Quelcom molt poc usual al Regne Unit i també a Escòcia.




El parlament escocès té 129 diputats dels quals 73 són escollits en circumscripcions uninominals, les famoses constituencies. Aquí la candidatura més votada es queda amb l’acta de diputat encara que sigui per tant sols un vot. És el conegut model on preval la sentència “the winner takes it all”. La particularitat amb Westminster es que aquest sistema es combinat amb vuit altres circumscripcions electorals de major mida que escullen, a través del sistema proporcional i de la Llei d’hont, els 56 diputats restants. En l’actualitat els nacionalistes escocesos tenen 47 membres per 46 els laboristes i 16 liberals i conservadors per igual. La resta de formacions sumen tant sols quatre diputats. No sembla que hagin de decidir res en aquestes eleccions.

Sembla versemblant pensar que ara mateix les opcions del premier Salmond passen per recentrar el debat polític en els afers domèstics escocesos. L’SNP a diferència dels partits “unionistes” manté les seves primeres espases recloses en la política nacional i són figures secundàries les que juguen un rol “britànic”. Aconseguir ressituar el debat seria el mateix que imaginar-nos un cos a cos entre els polítics escocesos sense costum de pont aeri. En aquest escenari la superioritat nacionalista és clara i manifesta, però ara per ara, això sembla que pugui ser un element per retallar distàncies i no pas per obtenir majories. Alguna cosa no deu haver fet prou bé l’SNP. Des del govern cal bastir ponts, trenar aliances i crear complicitats. Salmond i els seus acòlits els ha mancat la seducció i tal vegada concreció i realisme en l’objectiu dels quatre anys de mandat. A la fi la proposta de reforma estatutària, en terminologia nostra, o d’independència ha quedat en no res. Alguna cosa de frustracions i dificultats els podríem explicar des d’aquí. De fet em consta que es va fer, però, els escocesos sempre tant orgullosos, miraren les nostres propostes amb desdeny i amb l’habitual interès cap a Irlanda, Islàndia i l’anomenat, en terminologia pròpia, arc nòrdic de prosperitat. Ara el temps apressa, a Catalunya governa el nacionalisme i a Escòcia pot canviar el govern. Déu no juga a daus, ens deia Einstein, però si ho fes, no creiem que ara apostés pels nostres amics nacionalistes d’Escòcia. Tres mesos, en tot cas, són molts i en política el que compta són els vots i no les percepcions.

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític