Molts dubtes planen en relació a les darreres detencions de militants de l’esquerra abertzale. De nou se’ls acusa, amb l’empara d’ETA, de rellançar llur projecte polític. La llei de partits els impedeix la participació electoral a menys que explícitament condemnin l’activitat armada d’ETA. Fins aquí res de nou. Entre els detinguts resulta fins a cert punt significatiu el nou encarcerament d’Arnaldo Otegi i sobta de manera molt especial la detenció per primer cop de Rafa Díez Usabiaga. Ha estat molts anys dirigent de gran rellevància de l’esquerra abertzale. Home respectat sempre ha estat considerat en aquell món un moderat i algú que ha apostat clarament per les vies polítiques. Si no s’ha sortit de l’òrbita de Batasuna ha estat per considerar que des de dins es podien arreglar més les coses que no pas des de fora. De la seva moderació en fa palesa la conducció que ha tingut de LAB. No pocs empresaris d’Euskadi s’estimen més tenir tractes amb aquesta central sindical que no pas amb la suposadament més moderada ELA que sovint actua des de posicions més intransigents. Costa molt de creure que Usabiaga, de sobte, hagi abandonat aquests plantejaments i hagi fet com a propis els d’una organització com ETA que no gaudeix del seu millor moment: ni militar ni ideològic. Sobta també el no ingrés a la presó de Rufi Etxeberria, home fort de l’antiga KAS i considerat dur en els ambients abertzales radicals.
D’altra banda, els mitjans espanyols, suposadament exercint com altaveus del ministeri de l’interior, fins fa ben poc temps, es feien ressò de suposades veus crítiques i discrepàncies de la direcció de Batasuna amb la banda terrorista. El propi Zutabe, butlletí intern d’ETA –però que sempre acaba filtrant-se als diaris-, en un dels darrers números, reforçava aquestes sospites, criticant, amb termes molt durs, l’orientació política que estava prenent la direcció de Batasuna. Arribava a l’extrem de qualificar-la de fraccionària i derrotista. Com sigui s’ha posat fre a una nova oportunitat per desbloquejar l’estancament del conflicte basc i crear les bases d’un nou espai de diàleg on per vies civils, pacífiques i de radicalitat democràtica es pugui arribar a un nou i ja definitiu procés de pau.
Arran de les detencions els mitjans espanyols han propagat la idea que ETA era qui de nou pilotava aquest nou procés per justificar la necessitat de l’acció policial. Batasuna per tant si fem cas a les informacions continuava actuant com a mera corretja de transmissió de la banda. No hi havia canvis rellevants sinó una nova supeditació estratègica.
Tot plegat és molt estrany i ens porta novament pels viaranys de les teories conspiratives. A Espanya convé la divisió del nacionalisme basc –i del català també- altrament López no hagués estat mai investit Lehendakari. I a ETA no li convé perdre la seva hegemonia ideològica i mítica en el si de l’esquerra abertzale. Amb Otegi i companyia fora d’escena, ETA pot reafirmar la seva supremacia i es treu de sobre aquells que podien haver decidit fer per fi el pas endavant en el món de l’esquerra abertzale. Tot plegat podria ésser una absurda coincidència o una qüestió d’interessos compartits. A Euskadi aquestes coses estranyes poden passar i sense violència a Catalunya també.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
dimarts, 19 de gener del 2010
Aquest no és el camí
Molt em preocupa el que està passant a la ciutat de Vic. Negar el padró municipal a uns immigrants (encara que no tinguin papers) és de rebut que té unes conseqüències immediates i molt perilloses. És oferir-los d’entrada una assistència sanitària incomplerta i negar-los el dret a l’educació. No és poca cosa en els temps que corren.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.
I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.
No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.
Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.
D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.
Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.
I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.
No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.
Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.
D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.
Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.
Exili català i els nous catalans
Explica Iñaki Anasagasti que el seu primer acte polític fou precisament al Casal català de Caracas per homenatjar la figura del President màrtir Lluís Companys. Anasagasti ha comentat en certes ocasions com el va impressionar el sentiment de país que tenien aquells homes i dones de l’exili després de tants anys de travessia sense horitzó i de pèrdues emocionals de tot ordre. No ens hauria de sobtar la seva solidaritat ja que molts bascos, de la mateixa manera que tants catalans, hagueren de fer via de llur païs a causa de la victòria del bàndol franquista.
Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.
No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.
Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.
Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.
No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.
Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.
La Unió Europea i l’independentisme
Davant la imminència de la desintegració de Iugoslàvia i seguint instruccions de l’inefable President de la República francesa François Mitterandt, el President de la Comissió Europea Jacques Delors, home de seny aparent i moderació, va fer unes afirmacions de gran contundència verbal i ideològica: “Eslovènia i Croàcia independents de la Federació Iugoslava mai seran membres de la CEE”.
Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.
Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.
Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.
I finalment la gran rectificació.
Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.
Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.
Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.
I finalment la gran rectificació.
Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Compra de voluntats, pèrdua d'identitat
La integració és un gran projecte on intervenen un conjunt de factors que cal tenir molt present. Requereix per part nostra de valors positius com ara la solidaritat i el respecte cap als nouvinguts, però també exigeix d'unes actituts activament positives d'aquells que han fet de la nostra terra, la seva nova pàtria d'acollida.
Hem de saber fer de la persuassió i la pedagogia la nostra gran arma d'integració. Alguns però fan trampa. Sempre l'han fet i han optat per tirar per la via del dret carregant-se l'ètica més elemental i ignorant el significat de la vertadera integració. Ho fan d'eixa manera perquè malauradament mai han cregut en el país (el català) i si han cregut en el país espanyol. Això no ho reconeixen, potser no ho faran mai perquè el país manté malgrat tot uns mínims, però després de trenta anys de democràcia em sembla que les caretes ja estan totes caigudes. Tots sabem de quin peu calcen i que llur propòsit no va més enllà de l'interès i de retenir al preu que calgui el poder. Trist però real. Oblidem-nos de nostàlgies amb ells no hi ha res a fer tret de mostrar-los el significat de la generositat quan aquest país sia finalment lliure. Serà un bell i romàntic gest. Un més d'un poble petit com el nostre de clara voluntat civilitzadora.
Una suposada vocació internacionalista els ha fet menystenir la catalanitat i paradoxalment abraçar l'espanyolitat. Són els mateixos que quan els diuen que posats a ser globals, el que hem de fer és fer-nos angloparlants, ens contesten que la riquesa de la cultura hispànica no aconsella fer renúncia. No és que confonguin res, de fet és que juguen amb les cartes marcades. Fins ara els ha sortit bé, algun error haurem comès nosaltres, però la nova immigració a diferència de l'espanyola obre moltes portes i també molts interrogants. No hauríem aquest cop de malbaratar aquesta oportunitat.
Òbviament per a la majoria de nous catalans Espanya no és llur espai nacional de referència. Aquí rau la clau de volta en relació a anteriors onades migratòries. El nostre deure és aprofitar-ho i ho farem projectant amb eficàcia el nostre missatge de país i d'integració. Que reeixeixi dependrà de molts factors però un n'és clau: evitar a tota costa els guetos de les diferents col.lectivitats. Barrejar-nos i conèixer-nos és vital, no aconseguir-ho tindria implicacions nacionalment nocives i socialment perilloses.
Exigim la interculturalitat mai la multiculturalitat. En una Catalunya multicultural, el fet català més a la curta que a la llarga podria veure's fos com un terró de sucre en el cafè. No albiro masses llàgrimes d'aquests internacionalistes compradors de voluntats. Els ho hem de posar difícil i si Convergència ha de tornar al govern hem de bastir polítiques d'integració de nou encuny i basades en la persuassió i la pedagogia mai comprant adhesions. Moralment no és acceptable però és que a més seria una victòria pírrica a la curta que no interessa a ningú més que a aquells que ens volen derrotar com a nació.
Marc Gafarot i Monjó, Director d'estratègia de comunicació del Secretariat d'Immigració de CDC.
Hem de saber fer de la persuassió i la pedagogia la nostra gran arma d'integració. Alguns però fan trampa. Sempre l'han fet i han optat per tirar per la via del dret carregant-se l'ètica més elemental i ignorant el significat de la vertadera integració. Ho fan d'eixa manera perquè malauradament mai han cregut en el país (el català) i si han cregut en el país espanyol. Això no ho reconeixen, potser no ho faran mai perquè el país manté malgrat tot uns mínims, però després de trenta anys de democràcia em sembla que les caretes ja estan totes caigudes. Tots sabem de quin peu calcen i que llur propòsit no va més enllà de l'interès i de retenir al preu que calgui el poder. Trist però real. Oblidem-nos de nostàlgies amb ells no hi ha res a fer tret de mostrar-los el significat de la generositat quan aquest país sia finalment lliure. Serà un bell i romàntic gest. Un més d'un poble petit com el nostre de clara voluntat civilitzadora.
Una suposada vocació internacionalista els ha fet menystenir la catalanitat i paradoxalment abraçar l'espanyolitat. Són els mateixos que quan els diuen que posats a ser globals, el que hem de fer és fer-nos angloparlants, ens contesten que la riquesa de la cultura hispànica no aconsella fer renúncia. No és que confonguin res, de fet és que juguen amb les cartes marcades. Fins ara els ha sortit bé, algun error haurem comès nosaltres, però la nova immigració a diferència de l'espanyola obre moltes portes i també molts interrogants. No hauríem aquest cop de malbaratar aquesta oportunitat.
Òbviament per a la majoria de nous catalans Espanya no és llur espai nacional de referència. Aquí rau la clau de volta en relació a anteriors onades migratòries. El nostre deure és aprofitar-ho i ho farem projectant amb eficàcia el nostre missatge de país i d'integració. Que reeixeixi dependrà de molts factors però un n'és clau: evitar a tota costa els guetos de les diferents col.lectivitats. Barrejar-nos i conèixer-nos és vital, no aconseguir-ho tindria implicacions nacionalment nocives i socialment perilloses.
Exigim la interculturalitat mai la multiculturalitat. En una Catalunya multicultural, el fet català més a la curta que a la llarga podria veure's fos com un terró de sucre en el cafè. No albiro masses llàgrimes d'aquests internacionalistes compradors de voluntats. Els ho hem de posar difícil i si Convergència ha de tornar al govern hem de bastir polítiques d'integració de nou encuny i basades en la persuassió i la pedagogia mai comprant adhesions. Moralment no és acceptable però és que a més seria una victòria pírrica a la curta que no interessa a ningú més que a aquells que ens volen derrotar com a nació.
Marc Gafarot i Monjó, Director d'estratègia de comunicació del Secretariat d'Immigració de CDC.
Volem sumar no restar
Volem sumar no restar
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.
És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.
Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!
Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.
És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.
Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!
Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració
Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals
Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals.
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.
Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.
A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.
Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.
Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.
Marc Gafarot i Monjó
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.
Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.
A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.
Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.
Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.
Marc Gafarot i Monjó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
