Image Hosted by ImageShack.us

dimarts, 19 de gener de 2010

La Unió Europea i l’independentisme

Davant la imminència de la desintegració de Iugoslàvia i seguint instruccions de l’inefable President de la República francesa François Mitterandt, el President de la Comissió Europea Jacques Delors, home de seny aparent i moderació, va fer unes afirmacions de gran contundència verbal i ideològica: “Eslovènia i Croàcia independents de la Federació Iugoslava mai seran membres de la CEE”.


Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.

Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.

Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.

I finalment la gran rectificació.

Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?

Marc Gafarot i Monjó

Consultor polític i escriptor

1 comentari:

L'home tranquil ha dit...

Hola,
permete'm dissentir en la qüestió de l'actitud alemanya: més que sentiment de culpa s'hi barreja l'oportunitat de protagonisme en un espai que queda orfe amb la retirada soviètica i que, no ho oblidem és culturalment afí: la Mitteleuropa.
En l'hipotètic cas d'una independència catalana no veig el paral·lelisme: Espanya i França tancarien la porta a una entrada a la UE i els altres estats es rentarien les mans: no hi ha un règim totalitari previ i desprestigiat com el "socialisme real", tenim una democràcia (postfranquista, sí però democràcia) i se'ns ha atorgat un règim d'autogovern (independentment de si ho considerem més o menys limitat). Des de la perspectiva d'un estranger ja tenim prou.