Avui en dia tothom ho fa. Ni els mateixos membres del seu partit se n’estan de befar i menystenir tan poca cosa. És allò tan mesquí que els castellans en diuen “hacer leña del árbol caído”. Ara és molt fàcil insultar-lo, renegar d’antigues filiacions i per sobre de tot oblidar-lo. Ell que aviat no serà ningú i que fa temps que ha caigut del pedestal dels triomfadors ja fa temps que no té reverències ni lloances gratuïtes. No per ser habituals aquests comportaments deixen de ser lleigs i vulgars, massa vulgars, fins hi tot en aquests temps d’incertesa, mediocritat i foscor. Denoto certa moralina en el text, i no obstant, no demano disculpes.
Per vulgaritats les seves ens diria no poca gent d’orientació no necessàriament conservadora i per manques de rigor i de veracitat també. D’això els catalans en podríem donar mostres de fe i de penediment també. Aquest home d’aparença oberta, flexible i de tarannà plàcid ha viscut (i generat parcialment) els moments de màxima tensió institucional des de la sortida forçada d’un grup de guàrdies civils del Congrés de diputats. Alguna responsabilitat en deu tenir aquest pobre desventurat i tots aquells que hi confiaren. Aquests ara amaguen el cap sota l’ala i la desmemòria la duen per bandera. Visca la hipocresia.
De ben segur que molts diran que per tempestes la dreta espanyola, tan fatxenda ella, en té gran responsabilitat i que la seva actuació ha sobrepassat en innombrables ocasions els límits de la correcció política i de la lleialtat institucional necessàries. Cert, però qui a aquestes alçades, de seny diríem eixerit, podia confiar que la dreta carpetovetònica havia canviat? Que no en tenien prou amb tot el segle XX o amb la majoria absoluta d’Aznar per adonar-se de qui són aquests de la dreta hispana i què fan i deixen de fer? Com deia aquell, Franco va morir al llit i això deia uns pòsits que més d’hora que tard acaben encomanant a tot el vi. L’esquerra espanyola, i Zapatero en particular, han estat corresponsables d’un greu clima de crispació que ha acabat enterbolint les relacions polítiques a l’Estat i que han alterat un clima de convivència no necessàriament bo però efectiu. Ara bé això és cosa dels espanyols i a mi, sincerament, m’ocupa ben poc.
Jo recordo la frase que a principis del 2004 després d’una roda de premsa a Brussel·les em va etzibar un socialista català, passat després per la Moncloa com ou massa cuit i que ara, gràcies a personal com el protagonista de l’article i d’altres ho ha deixat anar tot i ha guillat cap a la privada: “és el menys dolent que tenim no serveix per res”. És clar que en aquell moment ningú, ni tan sols un optimista impenitent com ell mateix, somniava que Zapatero ocuparia La Moncloa. Llavors era Bambi o ZP ja que els socialistes no volien veure’s cremats de la desfeta altament possible d’aquest homenet de Lleó. Doncs bé la política com el futbol també presenta sorpreses i la Lliga se l’acabà enduent l’amic ZP. Mai una bomba i la seva gestió hauran fet un servei tant dolent a la democràcia i a la convivència entre les persones. Més que unir en el dolor el terrorisme va aprofundir en la divisió entre els espanyols i en això els que sempre perden més són els de l’espècie catalana. És normal ja que de dretes o d’esquerres ells són d’una tribu i nosaltres d’una altra. Païda la tragèdia pel Zapatero president tot foren agraïments, lloes, homenatges. El seu suposat talante fou elevat a categories mai sospitades i aquest pobre home cregué als aduladors i perdé, si mai els havia tingut, el sentits noucentistes de la mesura i del seny. Va tenir la gran sort de trobar-se davant d’un PP desconcertat i tremendament arrauxat que despertava grans pors entre les majories de centre de l’Estat. Els mateixos que ara faran president a Rajoy però que llavors no suportaven la fugida cap a l’extremisme d’un PP que feia només quatre dies es presentava com el centre reformista. I així ell va anar trampejant i va tornar a guanyar unes eleccions on la seva gran virtut fou negar la crisi i deixar anar perles que a Islàndia et col·loquen a la banqueta, no de la reserva, sinó dels acusats: “la meva pitjor data d’atur serà millor que la millor d’Aznar” o “ja hem superat Itàlia i aviat ho farem amb França”. N’hi ha més d’exemples però no cal seguir ni burxar. El que més greu em sap és com ens va rifar com a poble i com va poder anestesiar la intel·ligència d’una ciutadania mentre ens deia allò tant barroer de “que viene el PP”.
Per fi tot ja s’ha acabat, o és ben a punt, i aquest pobre home tornarà d’on mai havia d’haver sortit, de la ciutat on va fer una carrera de dret en vuit anys i on va ser endollat a la facultat, i qui sap si en el títol, per l’amic del seu pare. Tot això ens ho comentava un antic governant socialista que des de bon principi va veure la llum de tot plegat i no es féu massa il·lusions. La setmana vinent podem parlar de Rajoy, però per fortuna aviat ja no ens caldrà parlar del susdit i de les promeses incomplertes i de l’art tan covard i amanit de farsa de quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú. Llarga vida al ciutadà Zapatero i que mori i s’enterri el polític.
Marc Gafarot i Monjó
dijous, 29 de setembre del 2011
dimecres, 21 de setembre del 2011
Meselleria catalana
L'any 2004 se celebraren eleccions al Parlament Europeu. A Catalunya en aquelles eleccions l' oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees va destacar per sobre d'altres qüestions i, per cert, rebent el suport de tots els futurs eurodiputats amb l'excepció de l'inefable campió de l'autoodi sincer i desacomplexat, Alejo Vidal-Quadras. Les promeses de reconeixement del català uniren partits de govern amb partits d'oposició a dretes i esquerres i tothom semblava tenir prou clar que la nova Europa, fruit d'una "impecable" ampliació cap a l'est i d'una Constitució que ens havia de salvar de tots els mals, atorgarien a la llengua de Llull i Verdaguer l'anhelada oficialitat tan perseguida. La cosa, finalment, fou més profana i la poesia deixada per a millor ocasió. Coses, en definitiva, que sovint ens passen als catalans.
Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.
Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.
La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.
Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar
Marc Gafarot i Monjó
Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.
Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.
La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.
Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar
Marc Gafarot i Monjó
De Bèlgica i també de pactes amb el PP
És sabut que Bèlgica té un sistema polític delirant, ineficaç i molt costós: políticament i econòmicament. Això es deu a la dificultat de posar d'acord dues comunitats sense projecte comú com la francòfona i la flamenca.
Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.
No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.
I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.
Marc Gafarot i Monjó
Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.
No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.
I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.
Marc Gafarot i Monjó
Mirall trencat
"Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió"
No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.
Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.
Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.
Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.
Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.
Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.
Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
