Zapatero, per fi la fi.

Avui en dia tothom ho fa. Ni els mateixos membres del seu partit se n’estan de befar i menystenir tan poca cosa. És allò tan mesquí que els castellans en diuen “hacer leña del árbol caído”. Ara és molt fàcil insultar-lo, renegar d’antigues filiacions i per sobre de tot oblidar-lo. Ell que aviat no serà ningú i que fa temps que ha caigut del pedestal dels triomfadors ja fa temps que no té reverències ni lloances gratuïtes. No per ser habituals aquests comportaments deixen de ser lleigs i vulgars, massa vulgars, fins hi tot en aquests temps d’incertesa, mediocritat i foscor. Denoto certa moralina en el text, i no obstant, no demano disculpes.

Per vulgaritats les seves ens diria no poca gent d’orientació no necessàriament conservadora i per manques de rigor i de veracitat també. D’això els catalans en podríem donar mostres de fe i de penediment també. Aquest home d’aparença oberta, flexible i de tarannà plàcid ha viscut (i generat parcialment) els moments de màxima tensió institucional des de la sortida forçada d’un grup de guàrdies civils del Congrés de diputats. Alguna responsabilitat en deu tenir aquest pobre desventurat i tots aquells que hi confiaren. Aquests ara amaguen el cap sota l’ala i la desmemòria la duen per bandera. Visca la hipocresia.

De ben segur que molts diran que per tempestes la dreta espanyola, tan fatxenda ella, en té gran responsabilitat i que la seva actuació ha sobrepassat en innombrables ocasions els límits de la correcció política i de la lleialtat institucional necessàries. Cert, però qui a aquestes alçades, de seny diríem eixerit, podia confiar que la dreta carpetovetònica havia canviat? Que no en tenien prou amb tot el segle XX o amb la majoria absoluta d’Aznar per adonar-se de qui són aquests de la dreta hispana i què fan i deixen de fer? Com deia aquell, Franco va morir al llit i això deia uns pòsits que més d’hora que tard acaben encomanant a tot el vi. L’esquerra espanyola, i Zapatero en particular, han estat corresponsables d’un greu clima de crispació que ha acabat enterbolint les relacions polítiques a l’Estat i que han alterat un clima de convivència no necessàriament bo però efectiu. Ara bé això és cosa dels espanyols i a mi, sincerament, m’ocupa ben poc.

Jo recordo la frase que a principis del 2004 després d’una roda de premsa a Brussel·les em va etzibar un socialista català, passat després per la Moncloa com ou massa cuit i que ara, gràcies a personal com el protagonista de l’article i d’altres ho ha deixat anar tot i ha guillat cap a la privada: “és el menys dolent que tenim no serveix per res”. És clar que en aquell moment ningú, ni tan sols un optimista impenitent com ell mateix, somniava que Zapatero ocuparia La Moncloa. Llavors era Bambi o ZP ja que els socialistes no volien veure’s cremats de la desfeta altament possible d’aquest homenet de Lleó. Doncs bé la política com el futbol també presenta sorpreses i la Lliga se l’acabà enduent l’amic ZP. Mai una bomba i la seva gestió hauran fet un servei tant dolent a la democràcia i a la convivència entre les persones. Més que unir en el dolor el terrorisme va aprofundir en la divisió entre els espanyols i en això els que sempre perden més són els de l’espècie catalana. És normal ja que de dretes o d’esquerres ells són d’una tribu i nosaltres d’una altra. Païda la tragèdia pel Zapatero president tot foren agraïments, lloes, homenatges. El seu suposat talante fou elevat a categories mai sospitades i aquest pobre home cregué als aduladors i perdé, si mai els havia tingut, el sentits noucentistes de la mesura i del seny. Va tenir la gran sort de trobar-se davant d’un PP desconcertat i tremendament arrauxat que despertava grans pors entre les majories de centre de l’Estat. Els mateixos que ara faran president a Rajoy però que llavors no suportaven la fugida cap a l’extremisme d’un PP que feia només quatre dies es presentava com el centre reformista. I així ell va anar trampejant i va tornar a guanyar unes eleccions on la seva gran virtut fou negar la crisi i deixar anar perles que a Islàndia et col·loquen a la banqueta, no de la reserva, sinó dels acusats: “la meva pitjor data d’atur serà millor que la millor d’Aznar” o “ja hem superat Itàlia i aviat ho farem amb França”. N’hi ha més d’exemples però no cal seguir ni burxar. El que més greu em sap és com ens va rifar com a poble i com va poder anestesiar la intel·ligència d’una ciutadania mentre ens deia allò tant barroer de “que viene el PP”.

Per fi tot ja s’ha acabat, o és ben a punt, i aquest pobre home tornarà d’on mai havia d’haver sortit, de la ciutat on va fer una carrera de dret en vuit anys i on va ser endollat a la facultat, i qui sap si en el títol, per l’amic del seu pare. Tot això ens ho comentava un antic governant socialista que des de bon principi va veure la llum de tot plegat i no es féu massa il·lusions. La setmana vinent podem parlar de Rajoy, però per fortuna aviat ja no ens caldrà parlar del susdit i de les promeses incomplertes i de l’art tan covard i amanit de farsa de quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú. Llarga vida al ciutadà Zapatero i que mori i s’enterri el polític.

Marc Gafarot i Monjó