Image Hosted by ImageShack.us

dimecres, 21 de setembre de 2011

Mirall trencat

"Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió"

No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.

Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.

Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.

Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.


Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor