La crosta nacionalista

La crosta
La veritat és que em costa veure la "crosta" nacionalista als mitjans de comunicació depenents de la Generalitat de Catalunya. És cert que TVC i Catalunya Ràdio foren creacions dels governs de CIU de Jordi Pujol, de la mateixa manera que totes les televisions públiques existents en el món han estat creades per un determinat poder polític dominat en el moment de la creació de la cadena. Ara bé, difondre la idea que als mitjans de comunicació controlats per la Generalitat de Catalunya existeix un discurs periodístic contrari i/o oposat a les directrius de la gent del carrer Nicaragua a Barcelona -seu del PSC-, em sembla com a mínim una broma -no de mal gust-sino sense gust. A la política catalana, per cert, jo sóc dels que defensa que manca sentit de l´humor. Parlant però de TVC i Cat. Ràdio vàries qüestions: a Catalunya és un fet que la immensa majoria de periodistes de Catalunya -amb independència de la seva professionalitat- sintonitzen molt més amb partits com ICV o PSC que no pas amb CiU, Esquerra o PP. Això potser no satisfà prou al Sr Ferran que sembla que ens digui que cerqui el model periodístic cubà, xinès o de l´antiga Unió Soviètica, però en qualsevol cas, d´aquí a parlar de la "crosta" nacionalista que ho domina tot... doncs que voleu que us digui jo no m´ho empasso. Jo no em flagelaré doncs de complexos crec desgraciadament que els catalans en tenim masses. A TVC el que se li ha d´exigir és que compleixi amb els mínims pels quals es va crear, que es pot resumir en la famosa frase de "fer pais" i tot el que això pot implicar de defensa i ús de la llengua i cultures catalanes, projecció del nostre país etc. No s´ha de confondre això -evidentment- amb fer campanya per un determinat partit polític ni amb actituds sectàries que malauradament han estat massa freqüents en els mitjans de comunicació especialment d´Espanya però també a Catalunya. A Cat. també però amb menys intensitat. Jo a TVC i Cat. Ràdio els demano professionalitat i rigor. Jo quan sóc a Cat. miro TVC i he de reconèixer que amb excepcions -Polònia, Matins i poca cosa més-no em sento ben informat. Noto notícies molt esbiaxades que reflexen aquest tarannà tant "diario El país. cat" en relació a afers nacionals, estatals -no ho diferencien massa...- i internacionals. Reconec que em molesta un antimericanisme molt barat i gens coneixedor de la realitat dels EEUU. A més som molts els nacionalistes catalans que ens queixem que TVC ha esdevingut una televisió espanyola en llengua catalana, amb professionals que veuen més enllà de l´Ebre però no dels Pirineus i amb una obsessió per dir el mateix que diu TVE, Antena 3 etc. A mi no em fa por la veritat o si us ho estimeu més dir les coses pel seu nom. La gent ho reclama cada dia amb més intensitat i a Cat. la classe política i els mitjans de comunicació "no se dan por enterados". Al cavaller Ferran li diria, que la dictadura i la unanimitat dels mitjans de comunicació, és només una temptació inútil i en el fons espero que no desitjada per part dels socialistes catalans i ell en particular. Jo vull assumir que ells són demòcrates i respectuosos amb la pluralitat. En qualsevol cas dir-li -i recordar-li- que gràcies a la gent que ens hem cregut el país -en especial molts que ja no hi són per raons d´edat-, la crosta en paraules seves, avui en dia encara podem parlar en el nostre idioma i tenir consciència del que som i volem seguir sent . Jo no sóc socialista però tinc un gran respecte per un que ho va ser de veritat que no era altre que el Sr Pallach. Aquest senyor creia en el país quan molts socialistes de Catalunya menystenien i es befaven de la nostra cultura i la nostra llengua. El Sr Pallach lògicamemt i afortunada es trobava en unes coordenades molt diferents a les marcades pel PSC-PSOE -aquest és el nom del partit-. Sr Ferran no busqui conflicte on no n´hi ha. Se que tenen por per les eleccions, estan atemorits pel resultat que puguin tenir i volen conservar a qualsevol preu el govern que per vostés compta de veritat, que és el de Madrid. Em sembla legítim, però si ens ataca trobará resposta, no se si de l´actual classe política que és molt mediocre, però si de molta gent en aquest país que vol altres coses i no creu amb el que diu gent com vostè i els seus. A Catalunya cada cop som més els que diem prou i volem un canvi de veritat. Aquest canvi és molt clar i no vol dir altra cosa que poder decidir lliurement sobre els nostre afers marcant-nos els límits que lliurement decidim sobre tot allò que és nostre i ens afecta. TVC i Cat. Ràdio no pot esdevenir un nou Periódico de Cat. que sempre diu si a l´amo!!! Jo dic com la canço de la senyoreta Winehouse No, No, No!!!! Si algú ho dubtava que sàpiga que a Catalunya els seus ciutadans finalment s´estan despertant, però això ja ho tractarem en propers articles.

Atutxa

Es domini públic que la gran majoria dels ciutadans de Catalunya desconfien en gran manera de la nostra classe política. No és fenomen nou, a d´altres indrets d´Europa la situació és comparable amb el nostre cas. Però el cas d´Espanya és certament paradoxal i no exent de grans dosis de quixotisme esquizofrènic.
Un bon exemple és el tracte que rep darrerament un dels més lúcids, valents i conseqüents -segons el meu modest entendre- polítics de l´estat: Juan Mari Atutxa. Val a recordar que el propi Atutxa quan exercia de conseller d´interior -i era en el punt de mira de la banda terrorista ETA- del govern basc era elogiat fins a límits insospitats i gairebé inimaginables tractant-se d´un polític nacionalista basc. Però les tornes van canviar precissamet el dia que en ell van descobrir que no tenia preu, que ell no s´immutava les paraules falses dels aduladors i els molestà enormement que tingués un criteri propi. Quan va defensar amb fermesa la sobirania i dignitat del Parlament basc tots aquells que l´homenatjaven no van tenir cap mena de miraments alhora de difamar i insultar a la seva figura. Ell però sempre ha practicat la política dela coherència, la dels fets que valen molt més que les paraules i per sobre de tot -inclús de les seves idees polítiques i del seu partit- ha defensat sempre allò que considerava just. Ès certament un rara avis de la política i valgui per això mateix l´homentage que li vull retre. A la seva fermesa de contingut ha sempre fet gala d´una gran cavallerositat, quelcom -ambdues coses- que m´agradaria veure en molts polítics catalans de diferent ordre i confessió. Juan Mari Atutxa -també Knorr i Bilbao- han demostrat que la política també pot ser plena de gestos d´honestedat, de categoria humana i aptitud professional. Vingui des de la infinita modèstia d´aquest blog el meu sentit i emocionat reconeixement. Que n´aprenguin!