Sobirania i progrés/Sovereignty and progress

Contemporary world has never had as many independent and sovereign states as today we can see. For good or evil this is an irrefutable statement that nobody can question.

The US economist and Nobel prize winner Gary Becker made it very clear in an article called "why small has become so beautiful". Becker defends the notion that small and medium size countries are much more prepared to face the current challenges of modern world. Small and medium size countries seem to have less internal and domestic problems and tend to be more efficiently organised. In Europe it looks like after a post-cold war period where the pro-independence winds where blowing from the "far less-developed and troublesome East" now it may be the time for some other nations located westwards. Has the time finally come for Catalonia, Basque Country, Scotland, Flanders or even more to the west Quebec? The answer is not clear but perspectives look less cloudy than ever for those nations to regain independence. It seems that traditional European nations are too small to face global challenges and too big to face regional ones. Nowadays Catalonia experiences some of these challenges and the role played by the Spanish government is anything but satisfactory to the Catalan interests. The dealings with the Catalan Statute, the question of the airport or the lack of response with the myriad of problems regarding infrastructures and industrial outsourcing are just a few examples that show the state´s failure or negligence to meet efficiently local or regional demands within her own country.
With such scenario it seems understandable that to those that not long ago were reluctant to defend propositions in favour of greater sovereignty now may quickly come to the judgement that greater self-rule implies necessarily greater well-being. The challenge for those -like myself- that for long have made up our minds will be to do our best to prove such assumption true. This can only be done from a cross-party entente where the most ideologically oriented arguments need to be played down in favour of the common democratic goal of sovereignty.

Frivolitzem que dóna vots

Fa uns dies el flamant i nou Conseller d´Interior del govern català Sr Joan Saura es va penjar amb unes declaracions afirmant que ell era partidari de no només la legalització del consum de cannabis sino en general de totes les drogues. Acte seguit afirmava, però, que ell no recomanava el consum d´aquestes substàncies i que la seva legalització implicaria un major control de les mateixes i una davallada del negoci per part de les màfies. Com diria aquell el mal ja era fet i no és l´únic que patim a Catalunya...

Per analitzar situacions el mètode més efectiu acostuma a ser el de recórrer a situacions històriques i analitzar serenament cas per cas. És important no amanir aquesta tècnica amb excessives dosis -crec que la paraula aquí s´hi escau força- d´apriorismes i per fer bo això cal flexibilitat mental i un cert nivell intel.lectual.


Tenim avui en dia el cas dels Països Baixos on des de la dècada dels setanta el consum de marihuana i d´altres substàncies es troba despenalitzat. Contràriament al que ens explica el Sr Saura, en aquest país el consum de drogues no ha caigut desde la legalització del consum de les mal anomenades "drogues tèvies" i dels famosos Coffee shops. Més aviat ha succeït tot el contrari.. A més és en aquest mateix país on cada cop són més freqüents les màfies que col.loquen -crec que el verb també va bé- drogues de disseny per tot el continent europeu. A banda d´això recents estudis fets a Holanda ens expliquen que la "normalització" del consum de cannabis ha comportat una relaxació en l´apreciació general vers aquesta droga -suposadament tova- que produeix que molts adolescents ja no la percebin com a motiu de "rebeldia juvenil". El consum de drogues "fortes" com són la cocaina, derivats o les pastilles s´ha generalitzat.

A EEUU durant l´anomenat periode de la Llei Seca -prohibició de consum d´alcohool- el consum d´alcohool va disminuir als EEUU, les màfies en aquest cas si que s´en beneficiaren doncs gaudien d´un monopoli en la "distribució". Criminalitzar l´alcohool és molt complicat, tampoc crec que sigui una solució -atès que forma part de la nostra cultura i està massa arrelat-. No seré jo qui negui que pot esdevenir una droga dura. Ara bé el factor "cultural", encara no és el cas de les drogues i la seva legalització crearia un rebuig social important -crec que majoritari-. Legalitzar les drogues ens demanaria o millor dit ens exigiria crear un marc legal i discernir que ès i que no pot ser legal. Aquí rau el gran quid de la qüestió doncs aquesta seria la fortalesa de les màfies ja que anirien a rebentar el mercat no només amb els preus sino amb noves substàncies cada cop més nocives i addictives. Què fariem llavors anar legalitzant-ho tot? Això és impracticable des de qualsevol punt de vista al marge que tècnicament és molt contradictori. Al Sr Saura, com a ciutadà que estima la seva terra i la seva gent -no ho dubto en cap moment- i especialment com a Conseller de seguretat -Interior- li caldria mesurar molt més les seves paraules.

El drama de Catalunya és que de la frivolització masses en fan política. Això és un simptoma de societat decadent.

Ecologismes

En aquest tema em considero com la majoria de la gent. Estimo el territori i quan viatjo gaudeixo del paisatge, la flora, la fauna d´arreu. No sóc però un "malalt cercador" de nous paisatges i no m´emociono especialment davant de determinades aus o altres espècies animals. No ho critico simplement tinc altres afeccions que no tenen perqué ser les mateixes de tothom. No em considero ni de bon troç un ecologista militant, però reconec que hem de tenir més cura del medi ambient, cosa que fins ara no ho hem fet prou bé. Tampoc he estat fins ara execessivament sensible a les crides que sovint molts ecologistes i una bona part de la comunitat científica han fet i fan sobre la relació de l´acció de l´home i el canvi climàtic. Assisteixo a Brussel.les a una conferència d´un dels gurús del mediambientalisme el Professor Lester Brown dels EEUU. No sóc qui per valorar en profunditat tot allò que aporta la seva lliçó magistral, ara bé he de dir que tot el que ens diu sembla ben raonat, ben exemplificat i prou convincent. No em sembla ni de lluny que aquest investigador pertanyi als típics ecologistes radicals abocats a la cultura del NO a tot allò que impliqui un impacte amb la natura. Una cosa és vetllar per un desenvolupament sostenible i una altra cosa és no avançar, no fer carreteres, ni túnels, limitar el benestar humà i un llarg etcètera. I és que hi ha molt d´ecologista que ha fet mal a causa tant digna, precissament per faltar a la veritat des de posicions sovint maniquees i molt dogmàtiques. La història ens ha ensenyat que perquè un procés de canvi es materialitzi, sovint els éssers humans ens servim del recurs de l´exageració. És a dir fer una crida a totes les bondats del canvi sense explicar els possibles inconvenients. Això si no es controla pot portar a un populisme que, val la pena recordar, ha fet molt de mal en moltes parts del món. El fet és que l´ecologisme ha de ser una plataforma oberta -sobretot a la ciència- sense més apriorismes que aquell que dicta que l´objectiu de la preservació del territori ha de ser compatible al desenvolupament humà. Us parlava de dogmatismes doncs hi ha molt d´ecologista que ja d´entrada proclama la existència d´un pecat original: l´energia nuclear. Aquesta energia resulta ser molt econòmica i neta, però com tot a la vida planteja un problema, qué fer amb els residus i com gestionar-los. Hi ha molts d´ambientalistes que ens parlen de catàstrofes nuclears -tornem a l´exageració-, com si avui en dia la tècnica no avancés o com si un país -de gran dependència nuclear, fins a 80% de la seva energia- com França fós la Unió Soviètica de l´època de Txernòbil. Deixeu-me dir que jo em considero més o menys informat de l´actualitat i no veig catàstrofes nuclears cada setmana. Jo, no essent un entès amb la matèria, faig meu i lloo el discurs d´obertura mental i intel.lectual de James Lovelock qui advoca clarament per l´energia nuclear per evitar el desastre ambiental, aixo si garantint la seva seguretat amb una gestió de les deixalles tal i com ja es fa en molts països desenvolupats. Practicar l´ambientalisme de boqueta -Alemanya- on elaboren un pla de substitució gradual de les centrals nuclears, peo comprant excedents d´aquesta energia al seu veí de l´oest -França- em sembla com a mínim ridícul, covard i despilfarrador. Amb l´ecologia, com en altres ordres, ens calen líders assenyats, valents i pedagogs.

El nou independentisme

Llegeixo un article al Punt diari on un articulista parla del nou independentisme. Em sembla d´entrada un bon punt de partida però aviat descobreixo al meu entendre certes inexactituds conceptuals.

Ens diu l´articulista que l´independentisme català encara està per fer, que no hi ha grans mostres de teixit ideològic i que ERC -en tant que referent de l´independentisme- ha de saber construir un discurs propi per fer reeixir l´independentisme al nostre país. Anem a pams: en primer lloc crec que caldria entendre millor la base social de l´independentisme a Catalunya. És cert que el partit polític que ha abanderat el discurs independentista a la Catalunya contemporània ha estat clarament ERC. Tal fet no admet discusió. Ara bé, afortunadament en el país hi ha molts més independentistes que no pas votants d´ERC. Per tant cal no perdre de vista un fet que per a mi és cabdal: l´independentisme no és cap ideologia i a més de no ser-ho és transversal És per aquest fet que es pot éssser independentista essent d´esquerres, o essent liberal-conservador, liberal a seques o essent marxista. De la mateixa manera que es pot ésser independentista en tant que empresari, treballador o funcionari. Per tant una cosa ben distinta és l´estratègia a seguir per el moviment independentista -que ha de ser plural i integradora en el discurs i en la praxi- i una altra de molt diferent són els valors ideològics que pugui conrear un partit independentista d´esquerres -social-demòcrata- com és ERC. Havent puntualitzat això, també m´agradaria criticar l´idea per la qual se´ns diu que el discurs polític d´ERC encara "està per fer". Personalment crec que aquesta crítica podria ser vàlida si descrivíssim la situació que es vivia a Esquerra a l´època de l´Àngel Colom i Colom com a Secretari General de la formació. Aquell era un partit que vivia inmers en una relativament clara indefinició ideològica. Bon exemple d´això fou quan ERC es trencà, aparegué el PI, i aquest partit posteriorment -després d´una debacle electoral- quedà integrat dins de CDC. Aquesta situació al marge de personalismes fa pal.lesa que en aquell partit es prioritzava la qüestió sobiranista en favor de l´opció ideològica que era més aviat residual o poc clara. A ERC avui en dia l´aposta ideològica és molt nítida i definida i l´aposta sobiranista -almenys programàticament- també. Esquerra, valgui la redundància és un partit clarament d´esquerres i practica com a tal polítiques que avui s´entenen com d´esquerres. És per aquest motiu que ERC ha deixat de representar a aquells independentistes "rebotats" de CiU o nacionalistes sense paternitat partidista que en d´altres eleccions els podien haver "fet confiança". En un país com a Catalunya on hi ha una majoria social d´esquerres té un cert sentit fer una aposta de viratge cap a l´esquerra. La procedència de la direcció i de molts militants de la formació de Carod-Puigcercós així ens ho indica -Nacionalistes d´Esquerra, MDT, ex-PSC i PSUC etc-. Ès per tot plegat que em sembla gratuit -com feia l´autor- parlar de manca de projecte ideològic. Altra cosa fóra considerar aquest projecte -el d´esquerres materialitzat en el dos tripartits- com el que millor pot servir la causa de l´independentisme. D´aqui rau el dubte, ja que no essent el nostre, un país normalitzat, hom es pregunta si l´ideologia no hauria de perdre primacia envers els pactes entre les formacions nacionalistes?

En una propera ocasió parlarem d´estratègies i d´ideologies i valorarem d´una forma serena i crítica quina pot ser la millor ideologia i la millor estratègia per conduir la nostra terra cap a la llibertat política. Per cert posats a filar ben prim, independentisme és una paraula molt bonica, entranyable, certament èpica i molt romàntica, però potser valdria més la pena parlar de sobiranisme i interdependència. Més que res perquè tenim una Unió Europea on hi hauriem de cabre.

Catalonia, Quo vadis?

Després de les eleccions del pro-passat 1 de novembre el panorma no és certament el millor per les aspiracions d´aquells que creiem que Catalunya ha d'esdevenir més lliure. Si amb l´aprovació del nou estatut no en vàrem tenir prou per adonar-nos de la poca solidesa del text, ara amb el desplegament del mateix podrem certament -i malauradament- comprovar que el millor que ens podia haver succeït era la retirada del text per part del Parlament català. Per dues raons que si són compatibles:la dignitat nacional i el pragmatisme. Els que viviu a Catalunya podeu comprovar ben sovint que quan es fa front a Madrid, el pragmatisme o el malentés -pels polítics catalans- possibilisme esdevé "entreguisme". Això implica acceptar sense fer massa fressa -soroll- les exigències dels representants estatals en pos de la governabilitat de l´estat. Davant d´aquest raonament el polític català de torn literalment es quadra. I amb això el drama es consuma.
Al meu més que modest entendre això és una prova palpable de mediocritat que combinada amb ineptitut i acomplexament patriòtic defineixen una bona part dels polítics catalans. I això de dreta a esquerra i viceversa.

El tripartit -com tothom reconeix en petit comité- va demostrar ésser un autèntic desastre i el goven d´Entesa, sembla que serà això, una Entesa de mínims nacionals i de toc de xiulet, on serà Montilla qui tallarà el bacallà i marcarà l´agenda política. I en part és lógic, atès que ell és el president. Els que l ´han triat els seus motius tindran. A l´oposició, ara per ara, les coses no pareixen excessivament esperençadores. La federació de CiU té un greu problema de lideratge i de coordinació entre els dos partits que l´integren. En aquest sentit no són poques les veus que comencen a qüestionar l´estratègia que s´ha anat seguint els darrers temps. És una veritat gens amagada que l´estil de comunicació que s´ha dotat a Mas no ha estat encertat, i ha acabat allunyant-lo de la ciutadania. Li ha mancat, al marge de consideracions ideològiques, molt de caliu i molta proximitat. Quelcom que Pujol ho exercia amb escreix però ben cert que la seva època ja és aigua passada. Resten dues formacions PPC i Ciudadanos. Ambdues qüestionen el model de convivència a Catalunya. Una d´una forma moderada a Catalunya però amb gran virulència més enllà de l´Ebre. L´altra, els Ciudadadanos, amb beligerància des del propi Principat. Ells han estat la gran novetat d´aquestes eleccions. No se´ls esperava i han desembarcat al Parlament de Catalunya amb tres diputats. Argumenten que els castellanoparlants són sistemàticament discriminats a Catalunya i que el nacionalisme català és una ideologia excloent. Tot això, ells tenen a bé denunciar-ho al Parlament de Catalunya on ho expressen principalment en llengua espanyola. És a dir la llengua dels quatre-cent milions, la llengua dels jutjats, de l´estat i la llengua d´ús obligatori al Congrés i al Senat, on el Català a hores d´ara no hi té cabuda. És a dir que si ells es senten exclosos a Catalunya, com ens hem de sentir els catalanoparlants en relació al nostre estat. Tot plegat sembla una broma de mal gust. Però no ho és. Més endavant ja en parlarem amb profunditat.

Davant d´aquest panorama hom es pot preguntar quin és el motiu pel qual un pacte entre els partits d´obediència nacional no ha estat possible. Greuges de ben segur que tots en poden posar sobre la taula, ara bé si del que es tracta és d´avantposar els interessos de país, realment és tant difícil bastir ponts de diàleg i arribar a acords programàtics? No tinc de moment el remei o remeis per posar fi a aquest desencontre nacionalista, però el que si tinc clar és que som aquells que defensem un projecte normalitzador de país els que n´estem sortint perjudicats. El decret del castellà és un exemple il.lustrador i la Llei de dependència un altre.

De moment allò del divideix i venceràs sembla que ens cau com una llosa al damunt. Esperem que tot plegat serveixi per com a mínim meditar i si s´escau -que no cal dir que si- rectificar estratègies i que imperi més l´esperit crític que falta ens fa als nacionalistes catalans.

EUROPE, QUO VADIS?

The year starts with not clear signs of euphoria in the Old Continent. Certainly does not seem to be the best moment for Europe. The integration process is clearly going nowhere. There is no leadership and the new enlargement has not brought any joy to anyone, with the exception of those that are happy to see a far right group in the Euro chamber. The new German presidency has already announced that the debate on the Constitution will be back to the EU agenda. In the meantime the European citizenship does not seem very enthusiastic about such matters. The European states are more interested in their internal problems and in the economy, but little attention is devoted to the common European cause. With this panorama is not surprising that in many issues we the Europeans have no common position. Turkey, nuclear power, relationship with the US, harmonisation of taxes, immigration or the above mentioned Constitution. Good news come from Slovenia and its accession to the Euro currency area. It is a clear exception. But more than ever it seems that for our leaders Europe, either left or right, matters little more than a long free trade economic region. Financial Prosperity is intrinsically linked to the birth of European integration but so it is the whole political project that now looks meagre. Little shared our state men to those that re-founded Europe and whose sentiments and recent past history convinced them that the best way to secure the peace and prosperity of the continent was to tie the destiny of all the European peoples in a single project. Now the project has become less poetic and more mercantilist. Buying wills and persuading Euro-sceptics with a long bank check. This is not the way and it is a severe indication that the homework is left undone. It is necessary a reaction of those that still believe in a European project. It is necessary to put in the agenda those issues that will make our countries more politically and socially united. Some may argue that perhaps some countries are not ready to comply with it. To me the answer is simple. There is a door to enter that also serves for leaving.