Entrevista a Marc Gafarot, autor del llibre "La mort a Bèlgica"

“Els flamencs tutegen els valons. Nosaltres estem sotmesos”
L’analista de política internacional, ex assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu i cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón, Marc Gafarot, presenta el seu llibre: “La mort de Bèlgica” (Ed. Dèria). En aquesta obra Gafarot analitza l’avenç del nacionalisme flamenc i aporta les claus per comparar la realitat flamenca amb la catalana.


per Manel Bosch
Per què Flandes ha de ser un referent per Catalunya?
Flandes i Catalunya comparteixen elements en comú. Són dos pobles que s’han vist empetitits, que han patit un intent aculturitzador per part dels seus estats i que se n’han sortit. És a dir, han aconseguit revertir un curs de la història que semblava dur-los a la desaparició. Flandes, culturalment, lingüísticament, és una societat plena i normalitzada. Els flamencs han sabut conjugar tradició amb modernitat. El seu fet diferencial s’ha desenvolupat a través d’un projecte engrescador que els ha dut a ser un referent entre les nacions sense estat a Europa.

La defensa de la seva tradició té a veure amb el seu èxit econòmic?
Sens dubte. No és cap casualitat que el moviment flamenc esdevingui hegemònic al mateix temps que Flandes passa a ser la referència econòmica dins l’estat Belga, quan avancen econòmicament a Valònia. El nacionalisme flamenc és, en els seus inicis, un nacionalisme cultural i romàntic que, gradualment, es converteix en un instrument d’utilitat política. Amb el temps no només marcarà l’agenda política de Flandes sinó que actualment ho fa a Bèlgica i ha servit per normalitzar la nació flamenca.

Econòmicament també ens hi hauríem d’emmirallar?
Flandes és un referent logístic a Europa. Es tracta d’una economia moderna, plenament integrada en el marc de la globalització econòmica, prospera i consolidada.

Això demostra que la inestabilitat política no té per què traslladar-se a l’economia...
Bèlgica viu una situació anòmala ja que fa gairebé deu mesos que no té govern. A Bèlgica els actors polítics regionals són els federals, ja que no existeixen partits que ocupin tot l’estat. Aquesta separació té una traducció política molt clara, que és la inestabilitat, però això no ha afectat l’economia flamenca. A hores d’ara, després d’haver superat la crisi, Flandes es troba en un nou rellançament econòmic.

Quina coneixença es té a Flandes de Catalunya?
A Flandes les elits coneixen bé Catalunya. En valoren que el nostre fet diferencial i la nostra autonomia, tenen un sentit de la dignitat superior al que tenen ells de si mateixos. A Flandes determinats debats que aquí es tracten amb naturalitat, com pot ser el de la independència, encara troben recança i salvaguarda. També es valora que Catalunya s’hagi aixecat després d’una dictadura ferotge i hagi vestit una autonomia que l’ha projectada internacionalment.

En alguns aspectes, com el lingüístic, no sembla que ens hagin d’envejar...
A Bèlgica hi ha dues realitats culturals totalment separades: la Bèlgica de parla neerlandesa i la de parla francesa. La cultura flamenca gaudeix d’una plenitud que ja voldríem nosaltres en una Catalunya independent. A Flandes, en matèria lingüística, les llums vermelles triguen molt poc a encendre’s. Hi ha un consens enorme a l’arc parlamentari flamenc que d’aquesta qüestió no pot haver-hi renúncies, com havia passat antigament.

Durant els seixanta del segle XX Flandes avança econòmicament Valònia i es marca la frontera lingüística a Bèlgica. Quines n’han estat les conseqüències?
Els efectes són devastadors. És el cant del cigne d’una idea de la Bèlgica unitària amb la cultura francòfona com a eix vertebrador. A l’exposició universal del 1958, celebrada a Brussel•les, el fet flamenc és residual. L’any 62 les coses són totalment diferents, és quan queda marcada irreversiblement la frontera idiomàtica. Desapareix gradualment la comunicació social, els partits polítics se separen, els punts de trobada cada cop són més inexistents i l’eix comunitari desplaça l’ideològic.

Dues comunitats que viuen pacífica i separadament en un mateix estat?
Sí, sempre pacíficament i totalment separats. Dues realitats nacionals desconnectades, un país com Flandes vinculat al món anglosaxó i germànic i una Valònia, que parla menys idiomes, connectada amb França i l’univers francòfon.

Flandes i Catalunya tenen en la dominació castellana un altre tret en comú...
L’experiència castellana va ser tenebrosa, nefasta. El record de les massacres i les violacions dels drets bàsics que es van cometre és encara present. Si et domina una potència cultural i econòmicament superior, malgrat la molèstia, es pot generar una certa empatia. En el cas castellà va ser tot el contrari, un empetitiment cultural, social, econòmic i religiós. L’àrea sotmesa destacava per la seva tolerància, la primera en abolir la servitud a Europa. Aquesta dominació va voler esclafar-ho tot.

La diferència, que els flamencs dominen l’estat belga?
Quan Flandes passa Valònia econòmicament té la temptació de flamenquitzar Bèlgica. Eren més rics, més eficients i estaven més ben connectats amb Europa i eren més ciutadans que la resta. Se n’adonen que, malgrat aquesta superioritat, no ho podran aconseguir. En part perquè el nacionalisme flamenc ja no en volia saber res de construir Bèlgica.

Aquest fracàs és semblant al del catalanisme que va creure que podia modificar Espanya?
Crec que el fracàs del catalanisme en aquest sentit és molt superior. El catalanisme, qualitativament, venia durant dècades d’una situació econòmica molt superior malgrat el seu reduït pes demogràfic. Tot i així la seva influència política ha sigut molt més petita que l’ha assolida pels flamencs a Bèlgica. Ells tutejen els valons, nosaltres estem clarament sotmesos.

Sense la possibilitat de mantenir la influència francòfona a Flandes, quin rèdit en treu Valònia de ser part de Bèlgica?
Unes transferències econòmiques molt importants. Transferències que van de Flandes a Valònia, que són cavall de batalla política i que ajuden a mantenir unes estructures clientelars molt significatives. Sense aquests diners estic convençut que els valons serien els primers interessats a separar-se totalment dels flamencs. Els sindicats, però, resten units i són els grans valedors de mantenir una caixa única i que la fiscalitat sigui matèria federal enlloc de comunitària.

Si els flamencs no en treuen beneficis econòmics i emocionalment no se’n senten part, perquè no desmantellen Bèlgica?
En processos independentistes l’últim pas és el més difícil. Estic convençut que revertir el curs natural de la història, que duia a la desaparició de la cultura flamenca, ha estat molt més difícil del que ho pugui ser assolir la independència. Ara bé, tenint un estat de semi-independència, on la seva cultura està perfectament protegida i mantinguda, on participen a primer nivell dels afers de l’estat; malgrat problemes greus estructurals i el sentiment flamenc de greuge econòmic, fer el darrer pas és complex.

Això vol dir que els catalans poden assolir la independència abans?
Nosaltres potser farem el pas perquè ens adonarem que, sense estat propi, la nostra cultura se n’anirà a can pistraus. Hi ha elements objectius i subjectius per pensar que Catalunya pot independitzar-se abans, tot i que el marc legal belga facilita més aquest objectiu que no pas l’espanyol. Aquesta comoditat pot dur-los a no fer el pas. En canvi, la nostra incomoditat creixent vers el nacionalisme castellà ens pot motivar a fer el pas abans.

Partits com el Vlaams Velang representen el nacionalisme flamenc?
Aquest partit, més que nacionalista, és un partit xenòfob d’extrema dreta. Els seus millors resultats els ha obtingut quan ha parlat de combatre la ‘marroquinització’, per exemple. El seu partit de referència a Catalunya és PxC, força agermanada fins fa poc amb Fuerza Nueva. El nacionalisme flamenc va tenir temptacions etnicistes en moment puntuals de forta tensió social. Sobretot durant les dues guerres mundials. Avui és un moviment cívic i integrador, centrat en la llengua com el cas català.

No és l'hora de les mitges tintes

La crisi del món àrab ha acabat de posar al descobert les misèries de la UE. Sona molt cru però com diu aquell “algú ho havia de dir”. I és que fa dècades que es repeteix la frase de Kissinger de quin telèfon cal marcar per parlar amb Europa i quan en tenim un d’aparell sembla que ara que sona no ens decidim a despenjar l’aparell. La qual cosa és pitjor que no tenir telèfon o el que és mateix un representant –en aquest cas una- en matèria tant sensible com són els afers exteriors i la seguretat. L’espectacle seria còmic de no tractar-se d’una crisi humana de dimensions encara difícils de preveure. Tothom sabia que el món àrab restava en convulsió el que no sabíem era quan i de quina manera tot plegat saltaria pels aires. De moment la política exterior de la UE mal que ens pesi continua in albis.

És cert com s’ha apuntat, i val la pena no passar-ho per alt, que el conjunt de processos iniciats en el països àrabs han agafat a tothom desprevingut. No eren en cap cas situacions imaginables i això s’evidencia amb la manca de literatura acadèmica, periodística o d’intel.ligència sobre la qüestió. La manca de previsió fins hi tot ens feia presagiar que els islamistes radicals serien els que arribat el cas s’endurien el fervor de les masses. Un cop més els auguris han estat (sortosament) erronis i aquells que vertaderament han fet trontollar, uns règims amb clara voluntat de persistència i d’ammassament dels recursos, han estat estudiants farts d’un poder que els anorriava i unes classes mitjanes econòmicament empobrides i ofegades políticament. La nostra suposada intelligentsia o les nostres pròpies elits haurien de fer acte de contricció permanent. El món àrab és molt complex, tant com el propi Alcorà, i respòn en base a unes coordenades sovint ilògiques o irracionals als paràmetres occidentals.

Per contra en aquesta ocasió l’adveniment ha estat provocat per una fam i un clam de llibertat: política sens dubte però econòmica també. Una guarda molta relació amb l’altre com bé ens explica Friedman i els principals homenots liberals des d’Adam Smith fins els nostres dies. Des de Catalunya hem de saber treure’n un profit a aquesta situació i faria bé el govern de la Generalitat d’intensificar l’esforç diplomàtic vers aquesta zona del món tant propera i, a voltes, tan deixada de banda. La caiguda del mur de Berlín ens agafà, com a catalans desprevinguts i fora de joc, esperem ara que els nostres dirigents n’hagin après la lliçó i entenguin que aquesta onada de canvi ens afecta per proximitat geogràfica però encara més per estratègia. El tripartit no va gosar fer política d’estat i ho va pagar car. Ara fóra hora de fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra ctuació exterior.

S’acosten per Mas l’hora de prendre grans decisions estratègiques que ens facin sortir de l’actual desencís deixat pel tripartit com a principal i únic llegat. Les polítiques (necessàries) d’austeritat o de retallades pressupostàries han de poder anar acompanyades de missatges en clau positiu a una ciutadania que espera molt més que no pas una mera gestió del moment dels nostres polítics de referència. S’acosten hores cimeres on haurem de ser agosarats en la presa de decisions, pensant en el bé comú del país, en el llarg termini i deixant de banda les misèries del caïnisme i la curta volada. El President Mas si s’arrisca farà bona la dita del màxim cos d’elit de l’exèrcit britànic “who dares wins” (qui s’atreveix guanya) o en llatí la vella dita de “fortuna audaces iubat”. De l’audàcia i l’atreviment en depèn bona part de l’èxit d’un govern de qui s’esperen moltes coses i degut a la greu crisi econòmica se li podran permetre moltes coses (retallades incloses) però el que no se li passarà per alt seran les mitges tintes. Ara és el moment de les grans decisions la crisi ens hi obliga, la crisi ens ho permet. La crisi del Magrib és una bona ocasió per ampliar la base i el nivell de la nostra política exterior. Per fer-ho només ens cal una dosi major de voluntat política.

Marc Gafarot
Consultor polític