Avui en dia tothom ho fa. Ni els mateixos membres del seu partit se n’estan de befar i menystenir tan poca cosa. És allò tan mesquí que els castellans en diuen “hacer leña del árbol caído”. Ara és molt fàcil insultar-lo, renegar d’antigues filiacions i per sobre de tot oblidar-lo. Ell que aviat no serà ningú i que fa temps que ha caigut del pedestal dels triomfadors ja fa temps que no té reverències ni lloances gratuïtes. No per ser habituals aquests comportaments deixen de ser lleigs i vulgars, massa vulgars, fins hi tot en aquests temps d’incertesa, mediocritat i foscor. Denoto certa moralina en el text, i no obstant, no demano disculpes.
Per vulgaritats les seves ens diria no poca gent d’orientació no necessàriament conservadora i per manques de rigor i de veracitat també. D’això els catalans en podríem donar mostres de fe i de penediment també. Aquest home d’aparença oberta, flexible i de tarannà plàcid ha viscut (i generat parcialment) els moments de màxima tensió institucional des de la sortida forçada d’un grup de guàrdies civils del Congrés de diputats. Alguna responsabilitat en deu tenir aquest pobre desventurat i tots aquells que hi confiaren. Aquests ara amaguen el cap sota l’ala i la desmemòria la duen per bandera. Visca la hipocresia.
De ben segur que molts diran que per tempestes la dreta espanyola, tan fatxenda ella, en té gran responsabilitat i que la seva actuació ha sobrepassat en innombrables ocasions els límits de la correcció política i de la lleialtat institucional necessàries. Cert, però qui a aquestes alçades, de seny diríem eixerit, podia confiar que la dreta carpetovetònica havia canviat? Que no en tenien prou amb tot el segle XX o amb la majoria absoluta d’Aznar per adonar-se de qui són aquests de la dreta hispana i què fan i deixen de fer? Com deia aquell, Franco va morir al llit i això deia uns pòsits que més d’hora que tard acaben encomanant a tot el vi. L’esquerra espanyola, i Zapatero en particular, han estat corresponsables d’un greu clima de crispació que ha acabat enterbolint les relacions polítiques a l’Estat i que han alterat un clima de convivència no necessàriament bo però efectiu. Ara bé això és cosa dels espanyols i a mi, sincerament, m’ocupa ben poc.
Jo recordo la frase que a principis del 2004 després d’una roda de premsa a Brussel·les em va etzibar un socialista català, passat després per la Moncloa com ou massa cuit i que ara, gràcies a personal com el protagonista de l’article i d’altres ho ha deixat anar tot i ha guillat cap a la privada: “és el menys dolent que tenim no serveix per res”. És clar que en aquell moment ningú, ni tan sols un optimista impenitent com ell mateix, somniava que Zapatero ocuparia La Moncloa. Llavors era Bambi o ZP ja que els socialistes no volien veure’s cremats de la desfeta altament possible d’aquest homenet de Lleó. Doncs bé la política com el futbol també presenta sorpreses i la Lliga se l’acabà enduent l’amic ZP. Mai una bomba i la seva gestió hauran fet un servei tant dolent a la democràcia i a la convivència entre les persones. Més que unir en el dolor el terrorisme va aprofundir en la divisió entre els espanyols i en això els que sempre perden més són els de l’espècie catalana. És normal ja que de dretes o d’esquerres ells són d’una tribu i nosaltres d’una altra. Païda la tragèdia pel Zapatero president tot foren agraïments, lloes, homenatges. El seu suposat talante fou elevat a categories mai sospitades i aquest pobre home cregué als aduladors i perdé, si mai els havia tingut, el sentits noucentistes de la mesura i del seny. Va tenir la gran sort de trobar-se davant d’un PP desconcertat i tremendament arrauxat que despertava grans pors entre les majories de centre de l’Estat. Els mateixos que ara faran president a Rajoy però que llavors no suportaven la fugida cap a l’extremisme d’un PP que feia només quatre dies es presentava com el centre reformista. I així ell va anar trampejant i va tornar a guanyar unes eleccions on la seva gran virtut fou negar la crisi i deixar anar perles que a Islàndia et col·loquen a la banqueta, no de la reserva, sinó dels acusats: “la meva pitjor data d’atur serà millor que la millor d’Aznar” o “ja hem superat Itàlia i aviat ho farem amb França”. N’hi ha més d’exemples però no cal seguir ni burxar. El que més greu em sap és com ens va rifar com a poble i com va poder anestesiar la intel·ligència d’una ciutadania mentre ens deia allò tant barroer de “que viene el PP”.
Per fi tot ja s’ha acabat, o és ben a punt, i aquest pobre home tornarà d’on mai havia d’haver sortit, de la ciutat on va fer una carrera de dret en vuit anys i on va ser endollat a la facultat, i qui sap si en el títol, per l’amic del seu pare. Tot això ens ho comentava un antic governant socialista que des de bon principi va veure la llum de tot plegat i no es féu massa il·lusions. La setmana vinent podem parlar de Rajoy, però per fortuna aviat ja no ens caldrà parlar del susdit i de les promeses incomplertes i de l’art tan covard i amanit de farsa de quedar bé amb tothom per no quedar bé amb ningú. Llarga vida al ciutadà Zapatero i que mori i s’enterri el polític.
Marc Gafarot i Monjó
dijous, 29 de setembre del 2011
dimecres, 21 de setembre del 2011
Meselleria catalana
L'any 2004 se celebraren eleccions al Parlament Europeu. A Catalunya en aquelles eleccions l' oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees va destacar per sobre d'altres qüestions i, per cert, rebent el suport de tots els futurs eurodiputats amb l'excepció de l'inefable campió de l'autoodi sincer i desacomplexat, Alejo Vidal-Quadras. Les promeses de reconeixement del català uniren partits de govern amb partits d'oposició a dretes i esquerres i tothom semblava tenir prou clar que la nova Europa, fruit d'una "impecable" ampliació cap a l'est i d'una Constitució que ens havia de salvar de tots els mals, atorgarien a la llengua de Llull i Verdaguer l'anhelada oficialitat tan perseguida. La cosa, finalment, fou més profana i la poesia deixada per a millor ocasió. Coses, en definitiva, que sovint ens passen als catalans.
Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.
Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.
La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.
Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar
Marc Gafarot i Monjó
Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.
Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.
La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.
Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar
Marc Gafarot i Monjó
De Bèlgica i també de pactes amb el PP
És sabut que Bèlgica té un sistema polític delirant, ineficaç i molt costós: políticament i econòmicament. Això es deu a la dificultat de posar d'acord dues comunitats sense projecte comú com la francòfona i la flamenca.
Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.
No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.
I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.
Marc Gafarot i Monjó
Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.
No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.
I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.
Marc Gafarot i Monjó
Mirall trencat
"Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió"
No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.
Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.
Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.
Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
No em refereixo al magnífic llibre de Mercè Rodoreda escrit a la seva llar de Romanyà de la Selva. Ni em refereixo al set anys de malviatge que tot bon supersticiós intuiria. Es tracta de les relacions entre Catalunya i Espanya. Si la sentència del malaguanyat (i malparit) Estatut ja va suposar un fort sacseig emocional ara ens arriben les postres en forma de reforma arbitrària i sectària de la sacre santíssima Constitució espanyola. Aquella que precisava de grans acords i encara més grans consensos. Els polítics espanyols tenen una forma molt seva d’aplicar la vella fórmula del sic rebus stantibus.
Vindria a tomb la frase de Pla dels espanyols de dretes i dels d’esquerres si no fos una de les frases més repetides dels darrers anys a casa nostra. L’abús és barroc i sovint debilita la força de la raó. Però no per haver-la repetida abastament impedeix la seva vigència i autorització. També ve a tomb la d’en Duran i Bas: amb els castellans no ens entendrem mai. Ja sabem que per moltes generacions de catalans el gentilici castellans feia referència a qualsevol espanyol que no fos català, bascos inclosos.
Malgrat els meus apriorismes sobiranistes, puc entendre que quan s’esdevingué la mort de Franco i la consegüent Transició vers la democràcia un bon nombre de catalans advoquessin per l’encaix del nostre país dins l’Estat. Veníem d’on veníem i sense caure en el proselitisme espanyolista val a dir que el futur d’una Catalunya independent era en aquells moments molt incert. N’eren ben bé quatre (ho dic amb admiració per la seva lucidesa) els que defensaven el separatisme (terme molt de l’època) i el soroll de sabres encara era massa present en l’imaginari col·lectiu. Catalunya apostava per una Espanya respectuosa de la seva diversitat i la democràcia semblava l’instrument perfecte per assolir aquest objectiu. El realisme, a mesura que la democràcia es consolidà, anà guarint de miratges i d’ingenuïtats a un poble idealista com el nostre i avui cada cop són menys els acòlits de termes, com federalisme o pluralisme d’estat, que acabaran en desús en aquesta Espanya desacomplexadament unitarista i jacobina. La mateixa Espanya que ens diu que tal empresa surt del “territorio nacional” pel fet d’instal·lar-se a Catalunya o que menysté i persegueix la veu i autonomia del nostre poble. Els separadors messetenys acabaran fent la feina que mai van aconseguir fer reeixir els profetes primerencs del separatisme. Hi ha més d’un camí per arribar a Roma diran els cínics de l’independentisme.
Més que mai avui hem de concedir que Catalunya té un dilema, el de la llibertat o la submissió. Llibertat en un món global ple de dubtes o submís en una Espanya que cau, vull dir s’enfonsa, cap a un pou de molt mal fugir. En termes bíblics el suposat miracle econòmic espanyol ha consistit en matar a Llàtzer, aigualir el vi i consumir el pa i els peixos. Dels calés millor que ni en parlem. Econòmicament només el nostre sector exportador (vull dir cap a Europa i el món) se’n surt d’aquesta crisi i políticament Espanya cerca la nostra derrota moral i anímica per sentir-se acompanyada en el seu destí desventurat. Fins quan jugarem a Dr Jekill y Mr Hide? Ara és l’hora de les grans decisions i de fer bona la sentència llatina que la sort ajuda als audaços. Espanya ha perdut el tren i que aquesta mateixa Espanya no ens el faci perdre a nosaltres! Avui amb Espanya el nostre matrimoni d’interès o de subjugació ja no té sentit. Ni tenen la força de les armes ni els mercats d’antuvi. Amor no n’hi hagut mai, no cal fer l’hipòcrita, por ara ja no toca és sentiment d’altra època i l’interès no té res a veure amb l’espoli que patim per fer part d’Espanya. Més que mai sobirania o submissió. Ara sí que toca.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
dimecres, 13 d’abril del 2011
25 anys d'Unió Europea a Catalunya
Aquest any celebrem 25 anys de l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Com sabem el nostre país no hi va entrar en tant que estat sobirà, ho va fer com una part integrant de l’Estat espanyol. Malgrat això, aquest esdeveniment va ser rebut amb eufòria i un farciment de grans expectatives. Catalunya, després de moments de grans dificultats nacionals i amb una democràcia encara per consolidar, per fi accedia al club dels estats desenvolupats del vell continent. Era un moment significatiu, rellevant i el gaudi no era gens contingut. Entrar a Europa era vist com un retorn, un viatge d’anada sense tornada possible ni humanament desitjable. Cal recordar que en aquells temps els europeistes catalans parlaven, i també mitificaven, la idea “orteguiana” que Europa seria la gran (tal vegada única) sol•lució als nostres problemes domèstics. Europa era democràcia, prosperitat, germanor de pobles, seny i equilibri i també una oportunitat de respecte i dignificació pel nostre fet diferencial. Espanya havia estat tot el contrari. No feia ni cinc anys que un aixalabrat coronel de la guàrdia civil s’havia fet amb el congrés i en aquells moments el “Gals” feien de la guerra bruta motiu d’estat. A banda, la involució autonòmica ja era crua realitat.
A Catalunya defensàvem la “teoria sandwich”. En virtut d’aquesta malmesa proposta les institucions europees supraestatals, d’una banda, i els ens subestatals (eufemisme per Catalunya i d’altres regions amb poders legislatius) de l’altra, havien d’esclafar o empetitir la influència dels estats. D’aquí el nom de sandwich. Era una oportunitat que semblava força versemblant que ens venia de fora, i com deia, al nostre país va tenir gran predicament. La realitat acostuma a ser més profana i no massa apta per la lírica i en aquest cas la regla no esdevingué excepció. Ben aviat aquests europeistes catalans tant ben intencionats ells -la llista seria massa llarga- i (sobretot) massa políticament incorrecta- van poder comprovar amb la seva pròpia decepció com d’errats havien estat llurs aspiracions. Europa no només no pontificava aquest “empetitiment” dels estats sinó que eren els propis estats els grans guanyadors de tot el procés comunitari. Les regions es podien conformar en ser, parcialment, gestores de les polítiques comunitàries, per contra, els estats (grans o petits) prenien les grans i petites decisions polítiques i marcaven les línies estratègiques. El que ja li anava bé a Lombardia o Aquitània era insuficient per Catalunya o Escòcia.
Les bondats del sistema europeu són molt superiors a les seves mancances. D’això no en tinc cap dubte i de fet ho predico allà on vaig. Ara bé cal no fer-se trampes al solitari i massa sovint des de Catalunya hem anat conscientment amb el lliri a la mà. Creure que Europa ens ajudarà en el nostre procés emancipador és una fal•làcia de proporcions descomunals. De fet Europa, per boca del recordat Jacques Delors, va posar totes les traves imaginables a Eslovènia i Croàcia per esdevenir estats independents. Fins hi tot els va amenaçar de vetar el seu accés a la comunitat europea. La realitat va a tornar a ser molt més profana i de la política gestual, influïda per la sempre jacobina França, es passà a una política d’adaptabilitat típicament comunitària. Això és el que ens passarà a nosaltres. D’Europa no n’hem d’esperar miracles, ni favors o concessions hem simplement d’enviar-li el missatge que som europeus per decisió pròpia i que el que ens correspon és ser un estat de la UE. Volem jugar a primera divisió i deixar de ser menors d’edat. Aquest és el millor servei que podem fer per la causa sobiranista i europeista. El demés, allò d’esperar favors o concessions, és típic de poble esclau, mesell i curt de vista. Els complexes no duen enlloc. La lluita per la independència a la nostra part del món es juga a casa i és a casa i a la nostra gent a la que hem de convèncer i mobilitzar. Això sí amb normes clares, radicalment democràtiques i inclusives. Això sí que ho percebrà Europa i serà la nostra tarja de presentació i de viatge d’anada sense retorn.
A Catalunya defensàvem la “teoria sandwich”. En virtut d’aquesta malmesa proposta les institucions europees supraestatals, d’una banda, i els ens subestatals (eufemisme per Catalunya i d’altres regions amb poders legislatius) de l’altra, havien d’esclafar o empetitir la influència dels estats. D’aquí el nom de sandwich. Era una oportunitat que semblava força versemblant que ens venia de fora, i com deia, al nostre país va tenir gran predicament. La realitat acostuma a ser més profana i no massa apta per la lírica i en aquest cas la regla no esdevingué excepció. Ben aviat aquests europeistes catalans tant ben intencionats ells -la llista seria massa llarga- i (sobretot) massa políticament incorrecta- van poder comprovar amb la seva pròpia decepció com d’errats havien estat llurs aspiracions. Europa no només no pontificava aquest “empetitiment” dels estats sinó que eren els propis estats els grans guanyadors de tot el procés comunitari. Les regions es podien conformar en ser, parcialment, gestores de les polítiques comunitàries, per contra, els estats (grans o petits) prenien les grans i petites decisions polítiques i marcaven les línies estratègiques. El que ja li anava bé a Lombardia o Aquitània era insuficient per Catalunya o Escòcia.
Les bondats del sistema europeu són molt superiors a les seves mancances. D’això no en tinc cap dubte i de fet ho predico allà on vaig. Ara bé cal no fer-se trampes al solitari i massa sovint des de Catalunya hem anat conscientment amb el lliri a la mà. Creure que Europa ens ajudarà en el nostre procés emancipador és una fal•làcia de proporcions descomunals. De fet Europa, per boca del recordat Jacques Delors, va posar totes les traves imaginables a Eslovènia i Croàcia per esdevenir estats independents. Fins hi tot els va amenaçar de vetar el seu accés a la comunitat europea. La realitat va a tornar a ser molt més profana i de la política gestual, influïda per la sempre jacobina França, es passà a una política d’adaptabilitat típicament comunitària. Això és el que ens passarà a nosaltres. D’Europa no n’hem d’esperar miracles, ni favors o concessions hem simplement d’enviar-li el missatge que som europeus per decisió pròpia i que el que ens correspon és ser un estat de la UE. Volem jugar a primera divisió i deixar de ser menors d’edat. Aquest és el millor servei que podem fer per la causa sobiranista i europeista. El demés, allò d’esperar favors o concessions, és típic de poble esclau, mesell i curt de vista. Els complexes no duen enlloc. La lluita per la independència a la nostra part del món es juga a casa i és a casa i a la nostra gent a la que hem de convèncer i mobilitzar. Això sí amb normes clares, radicalment democràtiques i inclusives. Això sí que ho percebrà Europa i serà la nostra tarja de presentació i de viatge d’anada sense retorn.
divendres, 1 d’abril del 2011
No volem Tripartit a Palamós!
El desastre del tripartit ja l'hem viscut a la Generalitat ara no el volem pas al nostre estimat poble. A Palamós no vole enganys ni falsos invents. Volem un govern de veritat amb gent que pensi en el poble i no amb criteris ideològics extrems i ineficaços.
dimarts, 29 de març del 2011
Entrevista a Marc Gafarot, autor del llibre "La mort a Bèlgica"
“Els flamencs tutegen els valons. Nosaltres estem sotmesos”
L’analista de política internacional, ex assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu i cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón, Marc Gafarot, presenta el seu llibre: “La mort de Bèlgica” (Ed. Dèria). En aquesta obra Gafarot analitza l’avenç del nacionalisme flamenc i aporta les claus per comparar la realitat flamenca amb la catalana.
per Manel Bosch
Per què Flandes ha de ser un referent per Catalunya?
Flandes i Catalunya comparteixen elements en comú. Són dos pobles que s’han vist empetitits, que han patit un intent aculturitzador per part dels seus estats i que se n’han sortit. És a dir, han aconseguit revertir un curs de la història que semblava dur-los a la desaparició. Flandes, culturalment, lingüísticament, és una societat plena i normalitzada. Els flamencs han sabut conjugar tradició amb modernitat. El seu fet diferencial s’ha desenvolupat a través d’un projecte engrescador que els ha dut a ser un referent entre les nacions sense estat a Europa.
La defensa de la seva tradició té a veure amb el seu èxit econòmic?
Sens dubte. No és cap casualitat que el moviment flamenc esdevingui hegemònic al mateix temps que Flandes passa a ser la referència econòmica dins l’estat Belga, quan avancen econòmicament a Valònia. El nacionalisme flamenc és, en els seus inicis, un nacionalisme cultural i romàntic que, gradualment, es converteix en un instrument d’utilitat política. Amb el temps no només marcarà l’agenda política de Flandes sinó que actualment ho fa a Bèlgica i ha servit per normalitzar la nació flamenca.
Econòmicament també ens hi hauríem d’emmirallar?
Flandes és un referent logístic a Europa. Es tracta d’una economia moderna, plenament integrada en el marc de la globalització econòmica, prospera i consolidada.
Això demostra que la inestabilitat política no té per què traslladar-se a l’economia...
Bèlgica viu una situació anòmala ja que fa gairebé deu mesos que no té govern. A Bèlgica els actors polítics regionals són els federals, ja que no existeixen partits que ocupin tot l’estat. Aquesta separació té una traducció política molt clara, que és la inestabilitat, però això no ha afectat l’economia flamenca. A hores d’ara, després d’haver superat la crisi, Flandes es troba en un nou rellançament econòmic.
Quina coneixença es té a Flandes de Catalunya?
A Flandes les elits coneixen bé Catalunya. En valoren que el nostre fet diferencial i la nostra autonomia, tenen un sentit de la dignitat superior al que tenen ells de si mateixos. A Flandes determinats debats que aquí es tracten amb naturalitat, com pot ser el de la independència, encara troben recança i salvaguarda. També es valora que Catalunya s’hagi aixecat després d’una dictadura ferotge i hagi vestit una autonomia que l’ha projectada internacionalment.
En alguns aspectes, com el lingüístic, no sembla que ens hagin d’envejar...
A Bèlgica hi ha dues realitats culturals totalment separades: la Bèlgica de parla neerlandesa i la de parla francesa. La cultura flamenca gaudeix d’una plenitud que ja voldríem nosaltres en una Catalunya independent. A Flandes, en matèria lingüística, les llums vermelles triguen molt poc a encendre’s. Hi ha un consens enorme a l’arc parlamentari flamenc que d’aquesta qüestió no pot haver-hi renúncies, com havia passat antigament.
Durant els seixanta del segle XX Flandes avança econòmicament Valònia i es marca la frontera lingüística a Bèlgica. Quines n’han estat les conseqüències?
Els efectes són devastadors. És el cant del cigne d’una idea de la Bèlgica unitària amb la cultura francòfona com a eix vertebrador. A l’exposició universal del 1958, celebrada a Brussel•les, el fet flamenc és residual. L’any 62 les coses són totalment diferents, és quan queda marcada irreversiblement la frontera idiomàtica. Desapareix gradualment la comunicació social, els partits polítics se separen, els punts de trobada cada cop són més inexistents i l’eix comunitari desplaça l’ideològic.
Dues comunitats que viuen pacífica i separadament en un mateix estat?
Sí, sempre pacíficament i totalment separats. Dues realitats nacionals desconnectades, un país com Flandes vinculat al món anglosaxó i germànic i una Valònia, que parla menys idiomes, connectada amb França i l’univers francòfon.
Flandes i Catalunya tenen en la dominació castellana un altre tret en comú...
L’experiència castellana va ser tenebrosa, nefasta. El record de les massacres i les violacions dels drets bàsics que es van cometre és encara present. Si et domina una potència cultural i econòmicament superior, malgrat la molèstia, es pot generar una certa empatia. En el cas castellà va ser tot el contrari, un empetitiment cultural, social, econòmic i religiós. L’àrea sotmesa destacava per la seva tolerància, la primera en abolir la servitud a Europa. Aquesta dominació va voler esclafar-ho tot.
La diferència, que els flamencs dominen l’estat belga?
Quan Flandes passa Valònia econòmicament té la temptació de flamenquitzar Bèlgica. Eren més rics, més eficients i estaven més ben connectats amb Europa i eren més ciutadans que la resta. Se n’adonen que, malgrat aquesta superioritat, no ho podran aconseguir. En part perquè el nacionalisme flamenc ja no en volia saber res de construir Bèlgica.
Aquest fracàs és semblant al del catalanisme que va creure que podia modificar Espanya?
Crec que el fracàs del catalanisme en aquest sentit és molt superior. El catalanisme, qualitativament, venia durant dècades d’una situació econòmica molt superior malgrat el seu reduït pes demogràfic. Tot i així la seva influència política ha sigut molt més petita que l’ha assolida pels flamencs a Bèlgica. Ells tutejen els valons, nosaltres estem clarament sotmesos.
Sense la possibilitat de mantenir la influència francòfona a Flandes, quin rèdit en treu Valònia de ser part de Bèlgica?
Unes transferències econòmiques molt importants. Transferències que van de Flandes a Valònia, que són cavall de batalla política i que ajuden a mantenir unes estructures clientelars molt significatives. Sense aquests diners estic convençut que els valons serien els primers interessats a separar-se totalment dels flamencs. Els sindicats, però, resten units i són els grans valedors de mantenir una caixa única i que la fiscalitat sigui matèria federal enlloc de comunitària.
Si els flamencs no en treuen beneficis econòmics i emocionalment no se’n senten part, perquè no desmantellen Bèlgica?
En processos independentistes l’últim pas és el més difícil. Estic convençut que revertir el curs natural de la història, que duia a la desaparició de la cultura flamenca, ha estat molt més difícil del que ho pugui ser assolir la independència. Ara bé, tenint un estat de semi-independència, on la seva cultura està perfectament protegida i mantinguda, on participen a primer nivell dels afers de l’estat; malgrat problemes greus estructurals i el sentiment flamenc de greuge econòmic, fer el darrer pas és complex.
Això vol dir que els catalans poden assolir la independència abans?
Nosaltres potser farem el pas perquè ens adonarem que, sense estat propi, la nostra cultura se n’anirà a can pistraus. Hi ha elements objectius i subjectius per pensar que Catalunya pot independitzar-se abans, tot i que el marc legal belga facilita més aquest objectiu que no pas l’espanyol. Aquesta comoditat pot dur-los a no fer el pas. En canvi, la nostra incomoditat creixent vers el nacionalisme castellà ens pot motivar a fer el pas abans.
Partits com el Vlaams Velang representen el nacionalisme flamenc?
Aquest partit, més que nacionalista, és un partit xenòfob d’extrema dreta. Els seus millors resultats els ha obtingut quan ha parlat de combatre la ‘marroquinització’, per exemple. El seu partit de referència a Catalunya és PxC, força agermanada fins fa poc amb Fuerza Nueva. El nacionalisme flamenc va tenir temptacions etnicistes en moment puntuals de forta tensió social. Sobretot durant les dues guerres mundials. Avui és un moviment cívic i integrador, centrat en la llengua com el cas català.
“Els flamencs tutegen els valons. Nosaltres estem sotmesos”
L’analista de política internacional, ex assessor d’afers polítics i institucionals al Parlament Europeu i cap de relacions internacionals de la Fundació CATmón, Marc Gafarot, presenta el seu llibre: “La mort de Bèlgica” (Ed. Dèria). En aquesta obra Gafarot analitza l’avenç del nacionalisme flamenc i aporta les claus per comparar la realitat flamenca amb la catalana.
per Manel Bosch
Per què Flandes ha de ser un referent per Catalunya?
Flandes i Catalunya comparteixen elements en comú. Són dos pobles que s’han vist empetitits, que han patit un intent aculturitzador per part dels seus estats i que se n’han sortit. És a dir, han aconseguit revertir un curs de la història que semblava dur-los a la desaparició. Flandes, culturalment, lingüísticament, és una societat plena i normalitzada. Els flamencs han sabut conjugar tradició amb modernitat. El seu fet diferencial s’ha desenvolupat a través d’un projecte engrescador que els ha dut a ser un referent entre les nacions sense estat a Europa.
La defensa de la seva tradició té a veure amb el seu èxit econòmic?
Sens dubte. No és cap casualitat que el moviment flamenc esdevingui hegemònic al mateix temps que Flandes passa a ser la referència econòmica dins l’estat Belga, quan avancen econòmicament a Valònia. El nacionalisme flamenc és, en els seus inicis, un nacionalisme cultural i romàntic que, gradualment, es converteix en un instrument d’utilitat política. Amb el temps no només marcarà l’agenda política de Flandes sinó que actualment ho fa a Bèlgica i ha servit per normalitzar la nació flamenca.
Econòmicament també ens hi hauríem d’emmirallar?
Flandes és un referent logístic a Europa. Es tracta d’una economia moderna, plenament integrada en el marc de la globalització econòmica, prospera i consolidada.
Això demostra que la inestabilitat política no té per què traslladar-se a l’economia...
Bèlgica viu una situació anòmala ja que fa gairebé deu mesos que no té govern. A Bèlgica els actors polítics regionals són els federals, ja que no existeixen partits que ocupin tot l’estat. Aquesta separació té una traducció política molt clara, que és la inestabilitat, però això no ha afectat l’economia flamenca. A hores d’ara, després d’haver superat la crisi, Flandes es troba en un nou rellançament econòmic.
Quina coneixença es té a Flandes de Catalunya?
A Flandes les elits coneixen bé Catalunya. En valoren que el nostre fet diferencial i la nostra autonomia, tenen un sentit de la dignitat superior al que tenen ells de si mateixos. A Flandes determinats debats que aquí es tracten amb naturalitat, com pot ser el de la independència, encara troben recança i salvaguarda. També es valora que Catalunya s’hagi aixecat després d’una dictadura ferotge i hagi vestit una autonomia que l’ha projectada internacionalment.
En alguns aspectes, com el lingüístic, no sembla que ens hagin d’envejar...
A Bèlgica hi ha dues realitats culturals totalment separades: la Bèlgica de parla neerlandesa i la de parla francesa. La cultura flamenca gaudeix d’una plenitud que ja voldríem nosaltres en una Catalunya independent. A Flandes, en matèria lingüística, les llums vermelles triguen molt poc a encendre’s. Hi ha un consens enorme a l’arc parlamentari flamenc que d’aquesta qüestió no pot haver-hi renúncies, com havia passat antigament.
Durant els seixanta del segle XX Flandes avança econòmicament Valònia i es marca la frontera lingüística a Bèlgica. Quines n’han estat les conseqüències?
Els efectes són devastadors. És el cant del cigne d’una idea de la Bèlgica unitària amb la cultura francòfona com a eix vertebrador. A l’exposició universal del 1958, celebrada a Brussel•les, el fet flamenc és residual. L’any 62 les coses són totalment diferents, és quan queda marcada irreversiblement la frontera idiomàtica. Desapareix gradualment la comunicació social, els partits polítics se separen, els punts de trobada cada cop són més inexistents i l’eix comunitari desplaça l’ideològic.
Dues comunitats que viuen pacífica i separadament en un mateix estat?
Sí, sempre pacíficament i totalment separats. Dues realitats nacionals desconnectades, un país com Flandes vinculat al món anglosaxó i germànic i una Valònia, que parla menys idiomes, connectada amb França i l’univers francòfon.
Flandes i Catalunya tenen en la dominació castellana un altre tret en comú...
L’experiència castellana va ser tenebrosa, nefasta. El record de les massacres i les violacions dels drets bàsics que es van cometre és encara present. Si et domina una potència cultural i econòmicament superior, malgrat la molèstia, es pot generar una certa empatia. En el cas castellà va ser tot el contrari, un empetitiment cultural, social, econòmic i religiós. L’àrea sotmesa destacava per la seva tolerància, la primera en abolir la servitud a Europa. Aquesta dominació va voler esclafar-ho tot.
La diferència, que els flamencs dominen l’estat belga?
Quan Flandes passa Valònia econòmicament té la temptació de flamenquitzar Bèlgica. Eren més rics, més eficients i estaven més ben connectats amb Europa i eren més ciutadans que la resta. Se n’adonen que, malgrat aquesta superioritat, no ho podran aconseguir. En part perquè el nacionalisme flamenc ja no en volia saber res de construir Bèlgica.
Aquest fracàs és semblant al del catalanisme que va creure que podia modificar Espanya?
Crec que el fracàs del catalanisme en aquest sentit és molt superior. El catalanisme, qualitativament, venia durant dècades d’una situació econòmica molt superior malgrat el seu reduït pes demogràfic. Tot i així la seva influència política ha sigut molt més petita que l’ha assolida pels flamencs a Bèlgica. Ells tutejen els valons, nosaltres estem clarament sotmesos.
Sense la possibilitat de mantenir la influència francòfona a Flandes, quin rèdit en treu Valònia de ser part de Bèlgica?
Unes transferències econòmiques molt importants. Transferències que van de Flandes a Valònia, que són cavall de batalla política i que ajuden a mantenir unes estructures clientelars molt significatives. Sense aquests diners estic convençut que els valons serien els primers interessats a separar-se totalment dels flamencs. Els sindicats, però, resten units i són els grans valedors de mantenir una caixa única i que la fiscalitat sigui matèria federal enlloc de comunitària.
Si els flamencs no en treuen beneficis econòmics i emocionalment no se’n senten part, perquè no desmantellen Bèlgica?
En processos independentistes l’últim pas és el més difícil. Estic convençut que revertir el curs natural de la història, que duia a la desaparició de la cultura flamenca, ha estat molt més difícil del que ho pugui ser assolir la independència. Ara bé, tenint un estat de semi-independència, on la seva cultura està perfectament protegida i mantinguda, on participen a primer nivell dels afers de l’estat; malgrat problemes greus estructurals i el sentiment flamenc de greuge econòmic, fer el darrer pas és complex.
Això vol dir que els catalans poden assolir la independència abans?
Nosaltres potser farem el pas perquè ens adonarem que, sense estat propi, la nostra cultura se n’anirà a can pistraus. Hi ha elements objectius i subjectius per pensar que Catalunya pot independitzar-se abans, tot i que el marc legal belga facilita més aquest objectiu que no pas l’espanyol. Aquesta comoditat pot dur-los a no fer el pas. En canvi, la nostra incomoditat creixent vers el nacionalisme castellà ens pot motivar a fer el pas abans.
Partits com el Vlaams Velang representen el nacionalisme flamenc?
Aquest partit, més que nacionalista, és un partit xenòfob d’extrema dreta. Els seus millors resultats els ha obtingut quan ha parlat de combatre la ‘marroquinització’, per exemple. El seu partit de referència a Catalunya és PxC, força agermanada fins fa poc amb Fuerza Nueva. El nacionalisme flamenc va tenir temptacions etnicistes en moment puntuals de forta tensió social. Sobretot durant les dues guerres mundials. Avui és un moviment cívic i integrador, centrat en la llengua com el cas català.
dijous, 17 de març del 2011
No és l'hora de les mitges tintes
La crisi del món àrab ha acabat de posar al descobert les misèries de la UE. Sona molt cru però com diu aquell “algú ho havia de dir”. I és que fa dècades que es repeteix la frase de Kissinger de quin telèfon cal marcar per parlar amb Europa i quan en tenim un d’aparell sembla que ara que sona no ens decidim a despenjar l’aparell. La qual cosa és pitjor que no tenir telèfon o el que és mateix un representant –en aquest cas una- en matèria tant sensible com són els afers exteriors i la seguretat. L’espectacle seria còmic de no tractar-se d’una crisi humana de dimensions encara difícils de preveure. Tothom sabia que el món àrab restava en convulsió el que no sabíem era quan i de quina manera tot plegat saltaria pels aires. De moment la política exterior de la UE mal que ens pesi continua in albis.
És cert com s’ha apuntat, i val la pena no passar-ho per alt, que el conjunt de processos iniciats en el països àrabs han agafat a tothom desprevingut. No eren en cap cas situacions imaginables i això s’evidencia amb la manca de literatura acadèmica, periodística o d’intel.ligència sobre la qüestió. La manca de previsió fins hi tot ens feia presagiar que els islamistes radicals serien els que arribat el cas s’endurien el fervor de les masses. Un cop més els auguris han estat (sortosament) erronis i aquells que vertaderament han fet trontollar, uns règims amb clara voluntat de persistència i d’ammassament dels recursos, han estat estudiants farts d’un poder que els anorriava i unes classes mitjanes econòmicament empobrides i ofegades políticament. La nostra suposada intelligentsia o les nostres pròpies elits haurien de fer acte de contricció permanent. El món àrab és molt complex, tant com el propi Alcorà, i respòn en base a unes coordenades sovint ilògiques o irracionals als paràmetres occidentals.
Per contra en aquesta ocasió l’adveniment ha estat provocat per una fam i un clam de llibertat: política sens dubte però econòmica també. Una guarda molta relació amb l’altre com bé ens explica Friedman i els principals homenots liberals des d’Adam Smith fins els nostres dies. Des de Catalunya hem de saber treure’n un profit a aquesta situació i faria bé el govern de la Generalitat d’intensificar l’esforç diplomàtic vers aquesta zona del món tant propera i, a voltes, tan deixada de banda. La caiguda del mur de Berlín ens agafà, com a catalans desprevinguts i fora de joc, esperem ara que els nostres dirigents n’hagin après la lliçó i entenguin que aquesta onada de canvi ens afecta per proximitat geogràfica però encara més per estratègia. El tripartit no va gosar fer política d’estat i ho va pagar car. Ara fóra hora de fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra ctuació exterior.
S’acosten per Mas l’hora de prendre grans decisions estratègiques que ens facin sortir de l’actual desencís deixat pel tripartit com a principal i únic llegat. Les polítiques (necessàries) d’austeritat o de retallades pressupostàries han de poder anar acompanyades de missatges en clau positiu a una ciutadania que espera molt més que no pas una mera gestió del moment dels nostres polítics de referència. S’acosten hores cimeres on haurem de ser agosarats en la presa de decisions, pensant en el bé comú del país, en el llarg termini i deixant de banda les misèries del caïnisme i la curta volada. El President Mas si s’arrisca farà bona la dita del màxim cos d’elit de l’exèrcit britànic “who dares wins” (qui s’atreveix guanya) o en llatí la vella dita de “fortuna audaces iubat”. De l’audàcia i l’atreviment en depèn bona part de l’èxit d’un govern de qui s’esperen moltes coses i degut a la greu crisi econòmica se li podran permetre moltes coses (retallades incloses) però el que no se li passarà per alt seran les mitges tintes. Ara és el moment de les grans decisions la crisi ens hi obliga, la crisi ens ho permet. La crisi del Magrib és una bona ocasió per ampliar la base i el nivell de la nostra política exterior. Per fer-ho només ens cal una dosi major de voluntat política.
Marc Gafarot
Consultor polític
És cert com s’ha apuntat, i val la pena no passar-ho per alt, que el conjunt de processos iniciats en el països àrabs han agafat a tothom desprevingut. No eren en cap cas situacions imaginables i això s’evidencia amb la manca de literatura acadèmica, periodística o d’intel.ligència sobre la qüestió. La manca de previsió fins hi tot ens feia presagiar que els islamistes radicals serien els que arribat el cas s’endurien el fervor de les masses. Un cop més els auguris han estat (sortosament) erronis i aquells que vertaderament han fet trontollar, uns règims amb clara voluntat de persistència i d’ammassament dels recursos, han estat estudiants farts d’un poder que els anorriava i unes classes mitjanes econòmicament empobrides i ofegades políticament. La nostra suposada intelligentsia o les nostres pròpies elits haurien de fer acte de contricció permanent. El món àrab és molt complex, tant com el propi Alcorà, i respòn en base a unes coordenades sovint ilògiques o irracionals als paràmetres occidentals.
Per contra en aquesta ocasió l’adveniment ha estat provocat per una fam i un clam de llibertat: política sens dubte però econòmica també. Una guarda molta relació amb l’altre com bé ens explica Friedman i els principals homenots liberals des d’Adam Smith fins els nostres dies. Des de Catalunya hem de saber treure’n un profit a aquesta situació i faria bé el govern de la Generalitat d’intensificar l’esforç diplomàtic vers aquesta zona del món tant propera i, a voltes, tan deixada de banda. La caiguda del mur de Berlín ens agafà, com a catalans desprevinguts i fora de joc, esperem ara que els nostres dirigents n’hagin après la lliçó i entenguin que aquesta onada de canvi ens afecta per proximitat geogràfica però encara més per estratègia. El tripartit no va gosar fer política d’estat i ho va pagar car. Ara fóra hora de fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra ctuació exterior.
S’acosten per Mas l’hora de prendre grans decisions estratègiques que ens facin sortir de l’actual desencís deixat pel tripartit com a principal i únic llegat. Les polítiques (necessàries) d’austeritat o de retallades pressupostàries han de poder anar acompanyades de missatges en clau positiu a una ciutadania que espera molt més que no pas una mera gestió del moment dels nostres polítics de referència. S’acosten hores cimeres on haurem de ser agosarats en la presa de decisions, pensant en el bé comú del país, en el llarg termini i deixant de banda les misèries del caïnisme i la curta volada. El President Mas si s’arrisca farà bona la dita del màxim cos d’elit de l’exèrcit britànic “who dares wins” (qui s’atreveix guanya) o en llatí la vella dita de “fortuna audaces iubat”. De l’audàcia i l’atreviment en depèn bona part de l’èxit d’un govern de qui s’esperen moltes coses i degut a la greu crisi econòmica se li podran permetre moltes coses (retallades incloses) però el que no se li passarà per alt seran les mitges tintes. Ara és el moment de les grans decisions la crisi ens hi obliga, la crisi ens ho permet. La crisi del Magrib és una bona ocasió per ampliar la base i el nivell de la nostra política exterior. Per fer-ho només ens cal una dosi major de voluntat política.
Marc Gafarot
Consultor polític
dijous, 10 de febrer del 2011
Escòcia: Reagrupament unionista.
El proper cinc de maig els escocesos estan cridats a les urnes. A les passades eleccions l’Scottish National Party, partit que advoca per la independència de la resta del Regne Unit, va obtenir una majoria a la cambra de tant sols un diputat. La tradició, tan poc catalana, estableix que el partit amb més diputats té la potestat de formar govern. És un pacte entre cavallers, dins un sistema parlamentari, que és sempre respectat. El govern del nacionalista Alex Salmond malgrat que gaudeix d’una més que notable acceptació ciutadana, traduït en un clar augment en la intenció de vot, podria perdre la majoria i convertir-se en força d’oposició.
I és que si els sondeigs electorals són bons pels nacionalistes escocesos, encara ho són més pels seus rivals laboristes. La raó cal cercar-la, com tantes vegades en el nostre cas particular, més enllà de les fronteres escoceses, concretament al govern de Westminster. Allà conservadors i liberals demòcrates formen un govern de coalició que ha despertat la fira de totes les ires i els desencants ciutadans i els ha escampat per tot el Regne Unit. Els tories no surten tan malparats però els liberals demòcrates pateixen una sagnia digna de dia de Sant Martí. Escòcia com a bon país de centreesquerre i tradicional feu laborista no n’ha estat una excepció, n´és bàsicament un exemple paradigmàtic.
En aquests moments, i després de la reforma del 2005, Escòcia envia 59 diputats al Parlament de Londres. De tots ells 41 són laboristes, 11 liberals, 6 nacionalistes i només un és conservador (tory). L’SNP que ideològicament recorda a una mena de “casa gran del catalanisme amb gaita, faldilles i tuf de malta”, no sembla capaç de reunir al seu entorn els votants desencisats d’aquestes dues formacions. L’antagonisme del votant “tory” cap als seculars rivals laboristes sembla menor impediment que traspassar la tanca de l’eix i l’afiliació nacional. Els libdems per la seva banda, aquest és un fet contrastat, sempre han estat més propers al laborisme. En l’actualitat els laboristes, que han fet segons la majoria d’analistes, una oposició molt pobre a la seu parlamentària de Holyrood, es trobarien a tocar de la majoria absoluta. Quelcom molt poc usual al Regne Unit i també a Escòcia.
El parlament escocès té 129 diputats dels quals 73 són escollits en circumscripcions uninominals, les famoses constituencies. Aquí la candidatura més votada es queda amb l’acta de diputat encara que sigui per tant sols un vot. És el conegut model on preval la sentència “the winner takes it all”. La particularitat amb Westminster es que aquest sistema es combinat amb vuit altres circumscripcions electorals de major mida que escullen, a través del sistema proporcional i de la Llei d’hont, els 56 diputats restants. En l’actualitat els nacionalistes escocesos tenen 47 membres per 46 els laboristes i 16 liberals i conservadors per igual. La resta de formacions sumen tant sols quatre diputats. No sembla que hagin de decidir res en aquestes eleccions.
Sembla versemblant pensar que ara mateix les opcions del premier Salmond passen per recentrar el debat polític en els afers domèstics escocesos. L’SNP a diferència dels partits “unionistes” manté les seves primeres espases recloses en la política nacional i són figures secundàries les que juguen un rol “britànic”. Aconseguir ressituar el debat seria el mateix que imaginar-nos un cos a cos entre els polítics escocesos sense costum de pont aeri. En aquest escenari la superioritat nacionalista és clara i manifesta, però ara per ara, això sembla que pugui ser un element per retallar distàncies i no pas per obtenir majories. Alguna cosa no deu haver fet prou bé l’SNP. Des del govern cal bastir ponts, trenar aliances i crear complicitats. Salmond i els seus acòlits els ha mancat la seducció i tal vegada concreció i realisme en l’objectiu dels quatre anys de mandat. A la fi la proposta de reforma estatutària, en terminologia nostra, o d’independència ha quedat en no res. Alguna cosa de frustracions i dificultats els podríem explicar des d’aquí. De fet em consta que es va fer, però, els escocesos sempre tant orgullosos, miraren les nostres propostes amb desdeny i amb l’habitual interès cap a Irlanda, Islàndia i l’anomenat, en terminologia pròpia, arc nòrdic de prosperitat. Ara el temps apressa, a Catalunya governa el nacionalisme i a Escòcia pot canviar el govern. Déu no juga a daus, ens deia Einstein, però si ho fes, no creiem que ara apostés pels nostres amics nacionalistes d’Escòcia. Tres mesos, en tot cas, són molts i en política el que compta són els vots i no les percepcions.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
I és que si els sondeigs electorals són bons pels nacionalistes escocesos, encara ho són més pels seus rivals laboristes. La raó cal cercar-la, com tantes vegades en el nostre cas particular, més enllà de les fronteres escoceses, concretament al govern de Westminster. Allà conservadors i liberals demòcrates formen un govern de coalició que ha despertat la fira de totes les ires i els desencants ciutadans i els ha escampat per tot el Regne Unit. Els tories no surten tan malparats però els liberals demòcrates pateixen una sagnia digna de dia de Sant Martí. Escòcia com a bon país de centreesquerre i tradicional feu laborista no n’ha estat una excepció, n´és bàsicament un exemple paradigmàtic.
En aquests moments, i després de la reforma del 2005, Escòcia envia 59 diputats al Parlament de Londres. De tots ells 41 són laboristes, 11 liberals, 6 nacionalistes i només un és conservador (tory). L’SNP que ideològicament recorda a una mena de “casa gran del catalanisme amb gaita, faldilles i tuf de malta”, no sembla capaç de reunir al seu entorn els votants desencisats d’aquestes dues formacions. L’antagonisme del votant “tory” cap als seculars rivals laboristes sembla menor impediment que traspassar la tanca de l’eix i l’afiliació nacional. Els libdems per la seva banda, aquest és un fet contrastat, sempre han estat més propers al laborisme. En l’actualitat els laboristes, que han fet segons la majoria d’analistes, una oposició molt pobre a la seu parlamentària de Holyrood, es trobarien a tocar de la majoria absoluta. Quelcom molt poc usual al Regne Unit i també a Escòcia.
El parlament escocès té 129 diputats dels quals 73 són escollits en circumscripcions uninominals, les famoses constituencies. Aquí la candidatura més votada es queda amb l’acta de diputat encara que sigui per tant sols un vot. És el conegut model on preval la sentència “the winner takes it all”. La particularitat amb Westminster es que aquest sistema es combinat amb vuit altres circumscripcions electorals de major mida que escullen, a través del sistema proporcional i de la Llei d’hont, els 56 diputats restants. En l’actualitat els nacionalistes escocesos tenen 47 membres per 46 els laboristes i 16 liberals i conservadors per igual. La resta de formacions sumen tant sols quatre diputats. No sembla que hagin de decidir res en aquestes eleccions.
Sembla versemblant pensar que ara mateix les opcions del premier Salmond passen per recentrar el debat polític en els afers domèstics escocesos. L’SNP a diferència dels partits “unionistes” manté les seves primeres espases recloses en la política nacional i són figures secundàries les que juguen un rol “britànic”. Aconseguir ressituar el debat seria el mateix que imaginar-nos un cos a cos entre els polítics escocesos sense costum de pont aeri. En aquest escenari la superioritat nacionalista és clara i manifesta, però ara per ara, això sembla que pugui ser un element per retallar distàncies i no pas per obtenir majories. Alguna cosa no deu haver fet prou bé l’SNP. Des del govern cal bastir ponts, trenar aliances i crear complicitats. Salmond i els seus acòlits els ha mancat la seducció i tal vegada concreció i realisme en l’objectiu dels quatre anys de mandat. A la fi la proposta de reforma estatutària, en terminologia nostra, o d’independència ha quedat en no res. Alguna cosa de frustracions i dificultats els podríem explicar des d’aquí. De fet em consta que es va fer, però, els escocesos sempre tant orgullosos, miraren les nostres propostes amb desdeny i amb l’habitual interès cap a Irlanda, Islàndia i l’anomenat, en terminologia pròpia, arc nòrdic de prosperitat. Ara el temps apressa, a Catalunya governa el nacionalisme i a Escòcia pot canviar el govern. Déu no juga a daus, ens deia Einstein, però si ho fes, no creiem que ara apostés pels nostres amics nacionalistes d’Escòcia. Tres mesos, en tot cas, són molts i en política el que compta són els vots i no les percepcions.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
dijous, 3 de febrer del 2011
Ni un sol pas enrere
L’actual crisi econòmica resultarà ser un escenari perfecte perquè la dreta més resclosida i l’esquerre més somiatruites de l’Europa occidental es donin la mà per laminar la soferta autonomia catalana. Això és tant com dir que a la fatxenderia irreverent típicament popular se li uneix la subtilitat hipòcrita dels socialistes davant el recurrent ase dels cops que és Catalunya. Cap novetat en el front del nord-est peninsular ja que aquesta ha estat i continuarà essent la relació existent d’Espanya versus Catalunya. Tot plegat per ser justos acompanyat d’alguns oasis de pau i de promeses incomplertes de companyonia.
Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.
Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.
Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.
Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.
Marc Gafarot i Monjó
Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.
Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.
Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.
Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.
Marc Gafarot i Monjó
dissabte, 15 de gener del 2011
Un divorci a la belga
Per seguir a les forces de la modernitat, cal extirpar l’element germànic de Bèlgica. Primer ministre liberal Charles Rogier.
“Senyor, vós regneu sobre dos pobles. Hi ha a Bèlgica valons i flamencs, no n’hi ha pas, de belgues”. Jules Destrée, ministre de tendència socialista, definia als inicis del segle XX, més clarament que ningú què era Bèlgica i quins viaranys seguiria un estat on la francesització cultural, i la consegüent denigració flamenca, començava a veure’s corregida a marxes forçades. La “petita” Bèlgica, després d’una tràgica ocupació durant la Gran Guerra, ja no podia obviar més llur pluralitat interna. Flandes renaixia culturalment i aquest fet comportà un conjunt de derivacions psicològiques i polítiques que han marcat la política belga fins avui.
I és que a Bèlgica les diferències entre les dues comunitats que conformen l’estat hi són presents des del mateix moment fundacional de l’estat. La diferència amb ara n’ha estat la incidència pública, la visibilitat. El 1830 l’estat de les coses era radicalment diferent a avui. La balança de poder afavoria clarament la rica, moderna i industrial Valònia en detriment de la pobre, endarrerida i agrícola Flandes. El francès era la llengua de cultura emprada per una burgesia liberal puixant i per la jerarquia de l’església catòlica. Posteriorment l’emergent moviment socialista també faria del francès la llengua de llurs reivindicacions menystenint un cop més la llengua de les classes populars: el neerlandès en les seves diferents variants flamenques. El panorama pels flamencs era desolador. S’encaminaven cap a les dreceres nacionals de pobles oblidats per la història com els bretons o els occitans. Els flamencs, ben tossuts ells, foren capaços de redreçar el curs de la història i fent-ho s’enfilaren cap a les magistratures més altes de l’estat. Fins hi tot cavil·laren la possibilitat de (re)flamenquitzar Bèlgica. Una temptació massa ambiciosa fins hi tot pels propis flamencs.
Avui són la potència econòmica d’un país que malda per subsistir políticament, sense govern des de fa més de dos-cents dies i amb una classe política perduda enmig d’un llenguatge i un bricolatge institucionals que ningú entén i que ningú ja escolta. Bèlgica com a estat ha fet de la desídia el millor argument de la seva subsistència. El menfotisme ha de ser elevat a categoria de raó d’estat i les febleses i incomprensions dels uns cap als altres són ara per ara els arguments que possibiliten que res es mogui. Tot continua igual essent i figurant igual i contràriament al mite lampedusià podria fer que tot a la fi acabés canviant.
Això si, aquí la sang no arriba mai al riu. Serà aquesta una virtut llatina contrària a les regles germàniques de l’ordre, la coherència i el rigor? Aquestes coses no valen per flamencs ni valons i si en fessin categoria ja s’haurien matat trenta vegades. Saludem un poble covard, mesell i menfotista. Això és un poble immòbil, silenciós i poc pagat d’ell mateix. Un poble virtuós de senzillesa, de poca complexitat i que a manca de sol, com es veu a "Astèrix i els belgues", passa els estius, comme il faut, a la Costa Brava. Llarga vida als belgues, perdó als flamencs i als valons.
“Senyor, vós regneu sobre dos pobles. Hi ha a Bèlgica valons i flamencs, no n’hi ha pas, de belgues”. Jules Destrée, ministre de tendència socialista, definia als inicis del segle XX, més clarament que ningú què era Bèlgica i quins viaranys seguiria un estat on la francesització cultural, i la consegüent denigració flamenca, començava a veure’s corregida a marxes forçades. La “petita” Bèlgica, després d’una tràgica ocupació durant la Gran Guerra, ja no podia obviar més llur pluralitat interna. Flandes renaixia culturalment i aquest fet comportà un conjunt de derivacions psicològiques i polítiques que han marcat la política belga fins avui.
I és que a Bèlgica les diferències entre les dues comunitats que conformen l’estat hi són presents des del mateix moment fundacional de l’estat. La diferència amb ara n’ha estat la incidència pública, la visibilitat. El 1830 l’estat de les coses era radicalment diferent a avui. La balança de poder afavoria clarament la rica, moderna i industrial Valònia en detriment de la pobre, endarrerida i agrícola Flandes. El francès era la llengua de cultura emprada per una burgesia liberal puixant i per la jerarquia de l’església catòlica. Posteriorment l’emergent moviment socialista també faria del francès la llengua de llurs reivindicacions menystenint un cop més la llengua de les classes populars: el neerlandès en les seves diferents variants flamenques. El panorama pels flamencs era desolador. S’encaminaven cap a les dreceres nacionals de pobles oblidats per la història com els bretons o els occitans. Els flamencs, ben tossuts ells, foren capaços de redreçar el curs de la història i fent-ho s’enfilaren cap a les magistratures més altes de l’estat. Fins hi tot cavil·laren la possibilitat de (re)flamenquitzar Bèlgica. Una temptació massa ambiciosa fins hi tot pels propis flamencs.
Avui són la potència econòmica d’un país que malda per subsistir políticament, sense govern des de fa més de dos-cents dies i amb una classe política perduda enmig d’un llenguatge i un bricolatge institucionals que ningú entén i que ningú ja escolta. Bèlgica com a estat ha fet de la desídia el millor argument de la seva subsistència. El menfotisme ha de ser elevat a categoria de raó d’estat i les febleses i incomprensions dels uns cap als altres són ara per ara els arguments que possibiliten que res es mogui. Tot continua igual essent i figurant igual i contràriament al mite lampedusià podria fer que tot a la fi acabés canviant.
Això si, aquí la sang no arriba mai al riu. Serà aquesta una virtut llatina contrària a les regles germàniques de l’ordre, la coherència i el rigor? Aquestes coses no valen per flamencs ni valons i si en fessin categoria ja s’haurien matat trenta vegades. Saludem un poble covard, mesell i menfotista. Això és un poble immòbil, silenciós i poc pagat d’ell mateix. Un poble virtuós de senzillesa, de poca complexitat i que a manca de sol, com es veu a "Astèrix i els belgues", passa els estius, comme il faut, a la Costa Brava. Llarga vida als belgues, perdó als flamencs i als valons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
