Catalonia, Quo vadis?

Després de les eleccions del pro-passat 1 de novembre el panorma no és certament el millor per les aspiracions d´aquells que creiem que Catalunya ha d'esdevenir més lliure. Si amb l´aprovació del nou estatut no en vàrem tenir prou per adonar-nos de la poca solidesa del text, ara amb el desplegament del mateix podrem certament -i malauradament- comprovar que el millor que ens podia haver succeït era la retirada del text per part del Parlament català. Per dues raons que si són compatibles:la dignitat nacional i el pragmatisme. Els que viviu a Catalunya podeu comprovar ben sovint que quan es fa front a Madrid, el pragmatisme o el malentés -pels polítics catalans- possibilisme esdevé "entreguisme". Això implica acceptar sense fer massa fressa -soroll- les exigències dels representants estatals en pos de la governabilitat de l´estat. Davant d´aquest raonament el polític català de torn literalment es quadra. I amb això el drama es consuma.
Al meu més que modest entendre això és una prova palpable de mediocritat que combinada amb ineptitut i acomplexament patriòtic defineixen una bona part dels polítics catalans. I això de dreta a esquerra i viceversa.

El tripartit -com tothom reconeix en petit comité- va demostrar ésser un autèntic desastre i el goven d´Entesa, sembla que serà això, una Entesa de mínims nacionals i de toc de xiulet, on serà Montilla qui tallarà el bacallà i marcarà l´agenda política. I en part és lógic, atès que ell és el president. Els que l ´han triat els seus motius tindran. A l´oposició, ara per ara, les coses no pareixen excessivament esperençadores. La federació de CiU té un greu problema de lideratge i de coordinació entre els dos partits que l´integren. En aquest sentit no són poques les veus que comencen a qüestionar l´estratègia que s´ha anat seguint els darrers temps. És una veritat gens amagada que l´estil de comunicació que s´ha dotat a Mas no ha estat encertat, i ha acabat allunyant-lo de la ciutadania. Li ha mancat, al marge de consideracions ideològiques, molt de caliu i molta proximitat. Quelcom que Pujol ho exercia amb escreix però ben cert que la seva època ja és aigua passada. Resten dues formacions PPC i Ciudadanos. Ambdues qüestionen el model de convivència a Catalunya. Una d´una forma moderada a Catalunya però amb gran virulència més enllà de l´Ebre. L´altra, els Ciudadadanos, amb beligerància des del propi Principat. Ells han estat la gran novetat d´aquestes eleccions. No se´ls esperava i han desembarcat al Parlament de Catalunya amb tres diputats. Argumenten que els castellanoparlants són sistemàticament discriminats a Catalunya i que el nacionalisme català és una ideologia excloent. Tot això, ells tenen a bé denunciar-ho al Parlament de Catalunya on ho expressen principalment en llengua espanyola. És a dir la llengua dels quatre-cent milions, la llengua dels jutjats, de l´estat i la llengua d´ús obligatori al Congrés i al Senat, on el Català a hores d´ara no hi té cabuda. És a dir que si ells es senten exclosos a Catalunya, com ens hem de sentir els catalanoparlants en relació al nostre estat. Tot plegat sembla una broma de mal gust. Però no ho és. Més endavant ja en parlarem amb profunditat.

Davant d´aquest panorama hom es pot preguntar quin és el motiu pel qual un pacte entre els partits d´obediència nacional no ha estat possible. Greuges de ben segur que tots en poden posar sobre la taula, ara bé si del que es tracta és d´avantposar els interessos de país, realment és tant difícil bastir ponts de diàleg i arribar a acords programàtics? No tinc de moment el remei o remeis per posar fi a aquest desencontre nacionalista, però el que si tinc clar és que som aquells que defensem un projecte normalitzador de país els que n´estem sortint perjudicats. El decret del castellà és un exemple il.lustrador i la Llei de dependència un altre.

De moment allò del divideix i venceràs sembla que ens cau com una llosa al damunt. Esperem que tot plegat serveixi per com a mínim meditar i si s´escau -que no cal dir que si- rectificar estratègies i que imperi més l´esperit crític que falta ens fa als nacionalistes catalans.

EUROPE, QUO VADIS?

The year starts with not clear signs of euphoria in the Old Continent. Certainly does not seem to be the best moment for Europe. The integration process is clearly going nowhere. There is no leadership and the new enlargement has not brought any joy to anyone, with the exception of those that are happy to see a far right group in the Euro chamber. The new German presidency has already announced that the debate on the Constitution will be back to the EU agenda. In the meantime the European citizenship does not seem very enthusiastic about such matters. The European states are more interested in their internal problems and in the economy, but little attention is devoted to the common European cause. With this panorama is not surprising that in many issues we the Europeans have no common position. Turkey, nuclear power, relationship with the US, harmonisation of taxes, immigration or the above mentioned Constitution. Good news come from Slovenia and its accession to the Euro currency area. It is a clear exception. But more than ever it seems that for our leaders Europe, either left or right, matters little more than a long free trade economic region. Financial Prosperity is intrinsically linked to the birth of European integration but so it is the whole political project that now looks meagre. Little shared our state men to those that re-founded Europe and whose sentiments and recent past history convinced them that the best way to secure the peace and prosperity of the continent was to tie the destiny of all the European peoples in a single project. Now the project has become less poetic and more mercantilist. Buying wills and persuading Euro-sceptics with a long bank check. This is not the way and it is a severe indication that the homework is left undone. It is necessary a reaction of those that still believe in a European project. It is necessary to put in the agenda those issues that will make our countries more politically and socially united. Some may argue that perhaps some countries are not ready to comply with it. To me the answer is simple. There is a door to enter that also serves for leaving.