Catalonia, Quo vadis?

Després de les eleccions del pro-passat 1 de novembre el panorma no és certament el millor per les aspiracions d´aquells que creiem que Catalunya ha d'esdevenir més lliure. Si amb l´aprovació del nou estatut no en vàrem tenir prou per adonar-nos de la poca solidesa del text, ara amb el desplegament del mateix podrem certament -i malauradament- comprovar que el millor que ens podia haver succeït era la retirada del text per part del Parlament català. Per dues raons que si són compatibles:la dignitat nacional i el pragmatisme. Els que viviu a Catalunya podeu comprovar ben sovint que quan es fa front a Madrid, el pragmatisme o el malentés -pels polítics catalans- possibilisme esdevé "entreguisme". Això implica acceptar sense fer massa fressa -soroll- les exigències dels representants estatals en pos de la governabilitat de l´estat. Davant d´aquest raonament el polític català de torn literalment es quadra. I amb això el drama es consuma.
Al meu més que modest entendre això és una prova palpable de mediocritat que combinada amb ineptitut i acomplexament patriòtic defineixen una bona part dels polítics catalans. I això de dreta a esquerra i viceversa.

El tripartit -com tothom reconeix en petit comité- va demostrar ésser un autèntic desastre i el goven d´Entesa, sembla que serà això, una Entesa de mínims nacionals i de toc de xiulet, on serà Montilla qui tallarà el bacallà i marcarà l´agenda política. I en part és lógic, atès que ell és el president. Els que l ´han triat els seus motius tindran. A l´oposició, ara per ara, les coses no pareixen excessivament esperençadores. La federació de CiU té un greu problema de lideratge i de coordinació entre els dos partits que l´integren. En aquest sentit no són poques les veus que comencen a qüestionar l´estratègia que s´ha anat seguint els darrers temps. És una veritat gens amagada que l´estil de comunicació que s´ha dotat a Mas no ha estat encertat, i ha acabat allunyant-lo de la ciutadania. Li ha mancat, al marge de consideracions ideològiques, molt de caliu i molta proximitat. Quelcom que Pujol ho exercia amb escreix però ben cert que la seva època ja és aigua passada. Resten dues formacions PPC i Ciudadanos. Ambdues qüestionen el model de convivència a Catalunya. Una d´una forma moderada a Catalunya però amb gran virulència més enllà de l´Ebre. L´altra, els Ciudadadanos, amb beligerància des del propi Principat. Ells han estat la gran novetat d´aquestes eleccions. No se´ls esperava i han desembarcat al Parlament de Catalunya amb tres diputats. Argumenten que els castellanoparlants són sistemàticament discriminats a Catalunya i que el nacionalisme català és una ideologia excloent. Tot això, ells tenen a bé denunciar-ho al Parlament de Catalunya on ho expressen principalment en llengua espanyola. És a dir la llengua dels quatre-cent milions, la llengua dels jutjats, de l´estat i la llengua d´ús obligatori al Congrés i al Senat, on el Català a hores d´ara no hi té cabuda. És a dir que si ells es senten exclosos a Catalunya, com ens hem de sentir els catalanoparlants en relació al nostre estat. Tot plegat sembla una broma de mal gust. Però no ho és. Més endavant ja en parlarem amb profunditat.

Davant d´aquest panorama hom es pot preguntar quin és el motiu pel qual un pacte entre els partits d´obediència nacional no ha estat possible. Greuges de ben segur que tots en poden posar sobre la taula, ara bé si del que es tracta és d´avantposar els interessos de país, realment és tant difícil bastir ponts de diàleg i arribar a acords programàtics? No tinc de moment el remei o remeis per posar fi a aquest desencontre nacionalista, però el que si tinc clar és que som aquells que defensem un projecte normalitzador de país els que n´estem sortint perjudicats. El decret del castellà és un exemple il.lustrador i la Llei de dependència un altre.

De moment allò del divideix i venceràs sembla que ens cau com una llosa al damunt. Esperem que tot plegat serveixi per com a mínim meditar i si s´escau -que no cal dir que si- rectificar estratègies i que imperi més l´esperit crític que falta ens fa als nacionalistes catalans.