No és l'hora de les mitges tintes

La crisi del món àrab ha acabat de posar al descobert les misèries de la UE. Sona molt cru però com diu aquell “algú ho havia de dir”. I és que fa dècades que es repeteix la frase de Kissinger de quin telèfon cal marcar per parlar amb Europa i quan en tenim un d’aparell sembla que ara que sona no ens decidim a despenjar l’aparell. La qual cosa és pitjor que no tenir telèfon o el que és mateix un representant –en aquest cas una- en matèria tant sensible com són els afers exteriors i la seguretat. L’espectacle seria còmic de no tractar-se d’una crisi humana de dimensions encara difícils de preveure. Tothom sabia que el món àrab restava en convulsió el que no sabíem era quan i de quina manera tot plegat saltaria pels aires. De moment la política exterior de la UE mal que ens pesi continua in albis.

És cert com s’ha apuntat, i val la pena no passar-ho per alt, que el conjunt de processos iniciats en el països àrabs han agafat a tothom desprevingut. No eren en cap cas situacions imaginables i això s’evidencia amb la manca de literatura acadèmica, periodística o d’intel.ligència sobre la qüestió. La manca de previsió fins hi tot ens feia presagiar que els islamistes radicals serien els que arribat el cas s’endurien el fervor de les masses. Un cop més els auguris han estat (sortosament) erronis i aquells que vertaderament han fet trontollar, uns règims amb clara voluntat de persistència i d’ammassament dels recursos, han estat estudiants farts d’un poder que els anorriava i unes classes mitjanes econòmicament empobrides i ofegades políticament. La nostra suposada intelligentsia o les nostres pròpies elits haurien de fer acte de contricció permanent. El món àrab és molt complex, tant com el propi Alcorà, i respòn en base a unes coordenades sovint ilògiques o irracionals als paràmetres occidentals.

Per contra en aquesta ocasió l’adveniment ha estat provocat per una fam i un clam de llibertat: política sens dubte però econòmica també. Una guarda molta relació amb l’altre com bé ens explica Friedman i els principals homenots liberals des d’Adam Smith fins els nostres dies. Des de Catalunya hem de saber treure’n un profit a aquesta situació i faria bé el govern de la Generalitat d’intensificar l’esforç diplomàtic vers aquesta zona del món tant propera i, a voltes, tan deixada de banda. La caiguda del mur de Berlín ens agafà, com a catalans desprevinguts i fora de joc, esperem ara que els nostres dirigents n’hagin après la lliçó i entenguin que aquesta onada de canvi ens afecta per proximitat geogràfica però encara més per estratègia. El tripartit no va gosar fer política d’estat i ho va pagar car. Ara fóra hora de fer un pas endavant en l’afirmació de la nostra ctuació exterior.

S’acosten per Mas l’hora de prendre grans decisions estratègiques que ens facin sortir de l’actual desencís deixat pel tripartit com a principal i únic llegat. Les polítiques (necessàries) d’austeritat o de retallades pressupostàries han de poder anar acompanyades de missatges en clau positiu a una ciutadania que espera molt més que no pas una mera gestió del moment dels nostres polítics de referència. S’acosten hores cimeres on haurem de ser agosarats en la presa de decisions, pensant en el bé comú del país, en el llarg termini i deixant de banda les misèries del caïnisme i la curta volada. El President Mas si s’arrisca farà bona la dita del màxim cos d’elit de l’exèrcit britànic “who dares wins” (qui s’atreveix guanya) o en llatí la vella dita de “fortuna audaces iubat”. De l’audàcia i l’atreviment en depèn bona part de l’èxit d’un govern de qui s’esperen moltes coses i degut a la greu crisi econòmica se li podran permetre moltes coses (retallades incloses) però el que no se li passarà per alt seran les mitges tintes. Ara és el moment de les grans decisions la crisi ens hi obliga, la crisi ens ho permet. La crisi del Magrib és una bona ocasió per ampliar la base i el nivell de la nostra política exterior. Per fer-ho només ens cal una dosi major de voluntat política.

Marc Gafarot
Consultor polític