25 anys d'Unió Europea a Catalunya

Aquest any celebrem 25 anys de l’ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Com sabem el nostre país no hi va entrar en tant que estat sobirà, ho va fer com una part integrant de l’Estat espanyol. Malgrat això, aquest esdeveniment va ser rebut amb eufòria i un farciment de grans expectatives. Catalunya, després de moments de grans dificultats nacionals i amb una democràcia encara per consolidar, per fi accedia al club dels estats desenvolupats del vell continent. Era un moment significatiu, rellevant i el gaudi no era gens contingut. Entrar a Europa era vist com un retorn, un viatge d’anada sense tornada possible ni humanament desitjable. Cal recordar que en aquells temps els europeistes catalans parlaven, i també mitificaven, la idea “orteguiana” que Europa seria la gran (tal vegada única) sol•lució als nostres problemes domèstics. Europa era democràcia, prosperitat, germanor de pobles, seny i equilibri i també una oportunitat de respecte i dignificació pel nostre fet diferencial. Espanya havia estat tot el contrari. No feia ni cinc anys que un aixalabrat coronel de la guàrdia civil s’havia fet amb el congrés i en aquells moments el “Gals” feien de la guerra bruta motiu d’estat. A banda, la involució autonòmica ja era crua realitat.

A Catalunya defensàvem la “teoria sandwich”. En virtut d’aquesta malmesa proposta les institucions europees supraestatals, d’una banda, i els ens subestatals (eufemisme per Catalunya i d’altres regions amb poders legislatius) de l’altra, havien d’esclafar o empetitir la influència dels estats. D’aquí el nom de sandwich. Era una oportunitat que semblava força versemblant que ens venia de fora, i com deia, al nostre país va tenir gran predicament. La realitat acostuma a ser més profana i no massa apta per la lírica i en aquest cas la regla no esdevingué excepció. Ben aviat aquests europeistes catalans tant ben intencionats ells -la llista seria massa llarga- i (sobretot) massa políticament incorrecta- van poder comprovar amb la seva pròpia decepció com d’errats havien estat llurs aspiracions. Europa no només no pontificava aquest “empetitiment” dels estats sinó que eren els propis estats els grans guanyadors de tot el procés comunitari. Les regions es podien conformar en ser, parcialment, gestores de les polítiques comunitàries, per contra, els estats (grans o petits) prenien les grans i petites decisions polítiques i marcaven les línies estratègiques. El que ja li anava bé a Lombardia o Aquitània era insuficient per Catalunya o Escòcia.

Les bondats del sistema europeu són molt superiors a les seves mancances. D’això no en tinc cap dubte i de fet ho predico allà on vaig. Ara bé cal no fer-se trampes al solitari i massa sovint des de Catalunya hem anat conscientment amb el lliri a la mà. Creure que Europa ens ajudarà en el nostre procés emancipador és una fal•làcia de proporcions descomunals. De fet Europa, per boca del recordat Jacques Delors, va posar totes les traves imaginables a Eslovènia i Croàcia per esdevenir estats independents. Fins hi tot els va amenaçar de vetar el seu accés a la comunitat europea. La realitat va a tornar a ser molt més profana i de la política gestual, influïda per la sempre jacobina França, es passà a una política d’adaptabilitat típicament comunitària. Això és el que ens passarà a nosaltres. D’Europa no n’hem d’esperar miracles, ni favors o concessions hem simplement d’enviar-li el missatge que som europeus per decisió pròpia i que el que ens correspon és ser un estat de la UE. Volem jugar a primera divisió i deixar de ser menors d’edat. Aquest és el millor servei que podem fer per la causa sobiranista i europeista. El demés, allò d’esperar favors o concessions, és típic de poble esclau, mesell i curt de vista. Els complexes no duen enlloc. La lluita per la independència a la nostra part del món es juga a casa i és a casa i a la nostra gent a la que hem de convèncer i mobilitzar. Això sí amb normes clares, radicalment democràtiques i inclusives. Això sí que ho percebrà Europa i serà la nostra tarja de presentació i de viatge d’anada sense retorn.