Durant molts anys, tants com de fet vivim en democràcia, el PSC ha estat considerat un partit de referència, un partit quasi modèlic organitzativament i estratègicament. S’autoapropiaven els socialistes d’ésser al nostre país l’essència de la modernitat ja que comptaven no sols amb quadres i aparell sinó també amb una nodrida part de la suposada intel.lectualitat i societat civil d’aquest país. Els resultats avalaven aquest predicament i feien, per què no dir-ho, als dirigents de la formació sentir-se importants i enormement decisius. No debades, mai un partit polític havia amassat tant poder polític a Catalunya com ells ho havien aconseguit. Poder polític que feia possible un gran poder econòmic. Els socialistes podien sentir-se encantats d’haver-se conegut. Res presagiava poder posar en perill la seva hegemonia quasi monopolística.
Les coses han canviat després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya on el PSC ha experimentat una mena de tempesta perfecta que els ha conduit als pitjors resultats de la seva història. En menys de dos anys els socialistes catalans han passat d’escombrar en les eleccions espanyoles a ser escombrats en les catalanes. No s’oblidin del gens coincident detall. El panorama per les municipals no és gens afalagador i veuen perillar municipis grans i mitjans on només ells, fins ara, hi tenien veda. Amb aquests resultats Montilla ha fet bo el propi Obiols i una llarga ombra de dubtes i temors neix al barceloní carrer de Nicaragua i ja plana per la totalitat de Catalunya. Torna el dubte hamletià al partit: què cal triar PSOE o Catalunya? Una Catalunya que per cert viu entre la perplexitat i l’esperança en un marc de crisi que algun dia, no estaria de més, haurem de superar. Esperarem, en aquest sentit, esdeveniments propicis per l’any entrant.
Ens preguntarem com ha estat possible aquest canvi? Com ha succeït aquest cataclisme del fins ara omnipotent i omnipresent socialisme català? Han estat errors propis combinats amb virtuts alienes? Ha estat la crisi? El conflicte amb el Constitucional? O l’explicació cal cercar-la en un pacte tripartit que ha estat radicalment incomprès per la seva militància i pel país en general? Era aquest el preu a pagar per les incoherències entre les dues ànimes, la catalana i l’espanyola? Les preguntes són nombroses tant com poc satisfactòries són les consideracions i els arguments dels líders socialistes.
M’animo a respondre que de tot una mica i no sense abans afirmar que els socialistes mai van ser tant bons com alguns es pensaven. Més aviat sabien aprofitar els errors o manca d’ambició dels partits nacionals. La indolència o nul.la eficàcia d’uns només era comparable amb la fam de poder i l’habilitat, que els propis socialistes, exercien alhora de fer-se amb el control d’importants àrees del país. Barcelona i la seva àrea metropolitana n’eren l’exemple concloent. Però no pas l’únic. Un cop en el poder els socialistes sabien, millor que ningú, bastir xarxes clientelars que els feien quasi impermeables a la crítica i solidificaven llurs estructures dominants. Avui en dia els socialistes, amb comptades excepcions, disposen d’un capital polític caduc i obsolet. No tenen relat que captivi. El poder els ha desgastat però l’oposició i, encara pitjor, la manca de concreció en llurs idees i horitzó nacional encara els podria desgastar més. El socialisme català és ara mateix com un Titànic que s’ha trobat amb un iceberg allà on no tocava. L’iceberg els ha malmès l’invent que tenia vocació immortal. No han pogut ni sabut rectificar un rumb que en circumstàncies normals era indestructible. No se si els toca encomanar-se a Déu, al dimoni o al compàs de la francmaçoneria, però és un fet que tenen un gros problema.
La política viu de l’èpica i no de la gris gestió que pot ser assumida per qualsevol personalitat (apartidista) honesta i capaç. Però el gran polític, l’estadista, és aquell que il.lusiona, encoratja els seus i aquests saben que no els abandonarà mai ni per mil plats de llenties ni per una derrota mal païda. Era Montilla aquest gran estadista? És clar que no. És el PSC el partit de la il.lusió i de les grans idees? Reitero l’anterior resposta. I com hem arribat aquí després de tantes victòries pel camí (algunes de significatives com les de les espanyoles de fa dos anys)? Doncs em temo que molta part de culpa la té Esquerra. Una Esquerra erràtica, rectificadora, caïnita, ineficaç, incoherent, sectària, a voltes temerària d’altres covarda, escadussera i aquí acabo de moment. En definitiva una Esquerra que en la seva acció en el govern ha mostrat, involuntàriament però ho ha fet més que no pas ningú, les vergonyes i mancances del Partit Socialista i els ha posat indegudament i continuadament contra l’espassa i la paret. Una Esquerra que ha estat oposició fent de govern i que diu que ara serà oposició amb mentalitat de govern, ens ha mostrat com és per dins el PSC-PSOE i així els ha fet tastar la derrota sense pal.liatius. Esquerra els ha exposat davant la ciutadania com ells mai haurien desitjat. El PSC-PSOE feia pudor a resclosit i l’Esquerra ha obert llurs portes de bat a bat. El país ha ensumat. N’hi ha prou amb recordar com el propi Montilla, i d’altres dirigents socialistes, renegaven del partit de Puigcercós i també de Carod (val la pena recordar) durant la campanya electoral. Set anys després del bateig del tripartit i quatre després de foragitar-los amb males maneres, del Govern, tornaven a menystenir-los i a insultar-los. Semblava que en aquell precís instant un atac de lucidesa els descobrís la particular natura (independentista?) d’aquesta formació. Esquerra és la mare de l’iceberg i enfonsant-se ella s’ha endut per davant el titànic socialista. Esquerra no calcula, no medita s’hi fot de quatre potes i que sigui el que Déu, el dimoni o el compàs vulgui. L’Esquerra, ha fet un gran servei a la causa. I ho ha fet inconscientment i irresponsablement potser, però ho ha fet. Per tot això gràcies Esquerra i llarga vida.
Marc Gafarot i Monjó
dimecres, 15 de desembre del 2010
dijous, 2 de desembre del 2010
Eleccions al Parlament de Catalunya (Palamós)
Catalunya ha votat pel canvi i Palamós no ha estat una excepció. Tampoc ho han estat 921 dels 946 municipis que té el nostre país i totes i cadascuna de les nostres comarques (41). El triomf de CiU ens atansa a un orgull de clau i gir nacional: tenim país que destil.la catalanitat malgrat alguns que l’han intentat esberlar. CiU ha resistit aquests set llargs anys fora del Govern fent un ús responsable, ferm però constructiu i serè del seu pas d’oposició. No podia ser d’altra manera però no tothom pot presentar aquestes credencials. Les principals lleis del Govern d’esquerres i catalanista han sortit amb el suport de CiU i, de vegades, amb l’absència de suport per part d’algun dels socis del Govern. De l’etapa de mediocritat, desori i sectarisme n’hem de passar a una altra d’excel.lència, coratge i transversalitat. L’Artur Mas serà el president de tothom no pas només d’una part del país.
A la nostra vila els resultats encara han estat millors que a la mitja del país. Un 41’5% (3006 vots) dels palamosins ens han fet confiança, fet que suposa un increment de quasi el 8% en relació a les eleccions catalanes de novembre del 2006. Tots els partits que han configurat el ja enterrat tripartit han baixat en quant a resultats. Els socialistes i Esquerra ambdós més d’un 9% i Iniciativa més d’un dos. Els fets són concloents. És una victòria sense pal.liatius que com totes cal administrar-la amb saviesa i humilitat no pas amb fatxenderia i autocomplaença. Aquesta ha estat la primera onada del Canvi però no pas la darrera.
A Palamós tenim un gran repte per això a CiU la vista ara mateix ja la tenim posada a les properes eleccions municipals. Caldrà seguir treballant, esforçant-nos per arribar a la gent i oferint propostes per captivar un poble que vol brillar. Treballant amb dedicació i responsabilitat pel nostre poble farem la millor contribució al nostre país. Endavant!
A la nostra vila els resultats encara han estat millors que a la mitja del país. Un 41’5% (3006 vots) dels palamosins ens han fet confiança, fet que suposa un increment de quasi el 8% en relació a les eleccions catalanes de novembre del 2006. Tots els partits que han configurat el ja enterrat tripartit han baixat en quant a resultats. Els socialistes i Esquerra ambdós més d’un 9% i Iniciativa més d’un dos. Els fets són concloents. És una victòria sense pal.liatius que com totes cal administrar-la amb saviesa i humilitat no pas amb fatxenderia i autocomplaença. Aquesta ha estat la primera onada del Canvi però no pas la darrera.
A Palamós tenim un gran repte per això a CiU la vista ara mateix ja la tenim posada a les properes eleccions municipals. Caldrà seguir treballant, esforçant-nos per arribar a la gent i oferint propostes per captivar un poble que vol brillar. Treballant amb dedicació i responsabilitat pel nostre poble farem la millor contribució al nostre país. Endavant!
dimarts, 30 de novembre del 2010
La fi d’una ficció
La fi d’una ficció
El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.
Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.
Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?
Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!
El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.
Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.
Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?
Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!
dimarts, 16 de novembre del 2010
La recta final
En un esport com l’atletisme tots sabem a què ens referim quan parlem de la recta final de la cursa. És el moment d’apretar les dents i de portar fins al límit de l’extenuació les forces ja minvades que encara resten en el cos dels atletes. Tot l’esforç i el sacrifici d’una temporada poden quedar en no res si en el moment decisiu les forces defalleixen i l’atleta en qüestió no assoleix el triomf pel qual tant s’havia esmerçat. En aquestes circumstàncies quedar segon pot tractar-se d’una autèntica decepció de dimensions exorbitants. Fixeu-vos el cas d’Alonso amb la fórmula 1 que no pot ser més el.loqüent. Ho tenia tot per guanyar el campionat a la darrera cursa, en tenia prou quedant quart, i una mala estratègia final ha tirat per terra tota la (bona) feina d’un llarg any d’ell i de llur equip. Volem que això li passi a l’Artur Mas? Òbviament la gent de CiU i els nostres simpatitzants pel canvi a Catalunya no. Ara bé, aquest escenari, malgrat els nostres bons desigs, podria passar si una part de la gent que vol un canvi opta finalment per votar altres opcions que a la pràctica, dil.luint el vot, poden impedir allò que persegueixen: un govern de canvi a Catalunya.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
dijous, 4 de novembre del 2010
De Zapatero a Obama
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Legality in a unilateral declaration of independence
This summer I got to know and studied the verdict of the International Court of Justice (ICJ), the highest legal instance in the United Nations, which considers Kosovo’s unilateral declaration of independence legal according to the principles of international law.
It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”
Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.
Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.
In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.
The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.
It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”
Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.
Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.
In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.
The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.
dijous, 30 de setembre del 2010
Per aixecar Catalunya, ara toca CiU!
En altres articles he destacat la necessària vinculació entre la diàspora catalana i Catalunya. Ho he fet pensant amb el deure que tenen totes aquelles persones que decideixen arrelar-se a un territori que no és el seu a contribuir al progrés de la nova llar sense oblidar les pròpies arrels. Crec que aquesta ha estat l’actitud responsable de molts catalans que el temps els ha dut a compartir la seva catalanitat amb una nova identitat adoptiva. Fent-ho han ajudat, de retruc, a projectar una determinada imatge de Catalunya que lliga compromís amb responsabilitat. No pot ser d’altra manera.
El cert és que avui tenim prop de 140.000 catalans escampats pel globus amb possibilitat de votar a les properes eleccions catalanes de novembre. Ells també poden fer possible un canvi, si més no a col.laborar-hi i a ser-ne partícips en primera persona. La llunyania física del país no hauria de ser obstacle en els temps globals que corren per poder exercir un dret tant important com el del sufragi. La teoria és sens dubte sempre més poètica que quan tombem amb la indefectible realitat. No per això, malgrat tot, hem de deixar de pensar que la diàspora pot ser decisiva per assolir aquella majoria necessària que ha de permetre el canvi de rumb polític que CiU impulsa. I la nostra raó de ser al govern no és altra que la vocació de servei i de fer les coses ben fetes. Catalunya ni mereix ni pot permetre’s el luxe de més tripartits, de més incompetències, ni de partits que governen amb mentalitat d’oposició i deconstructiva. Ja n’hi ha prou de fer mal al país!
Aquest canvi, avui per avui, només pot venir de la mà de l’Artur Mas. En Mas és un home de món, llegit, que ha guanyat amb empatia social i que coneix la realitat dels catalans d’arreu. No cal dir que coneix de primera mà la situació actual del país, els nostres reptes, mancances i objectius i que té un full de ruta, no pas una vareta màgica, per il.lusionar la gent i aixecar el país. Ara és el moment des de CiU i de tots aquells que estimem responsablement el país, de ser al cantó del nostre líder i futur president de la Generalitat.
Pel que fa a la diàspora tenim un gran repte: la mobilització.
Fer-los sentir la nostra lluita política com a pròpia i amb la certesa que un govern de CiU serà un pont entre els catalans d’aquí i els d’allà. Per damunt de tot tots compartim quelcom i és el nostre anhel fer un país més pròsper, lliure, solidari i integrat en un món cada cop més global. No oblidem que mantenint i reforçant les comunitats catalanes exteriors el que possibilitem és exportar un troç de catalanitat al món. El país avui té molts reptes el primer i més important pot ser superar la crisi. A CiU tenim clar que això només ho farem reforçant la nostra identitat i voluntat de ser. És allò que ens dona força, ens recorda qui som i qui són els nostres i el que esperem del present mundà. Sovint s’ha dit que més val fer una capella a casa que una catedral fora. No ho corregeixo però si matiso que ara és un bon moment de fer una petita capella for a que pot fer-nos la catedral a casa.
Marc Gafarot
Consultor polític
El cert és que avui tenim prop de 140.000 catalans escampats pel globus amb possibilitat de votar a les properes eleccions catalanes de novembre. Ells també poden fer possible un canvi, si més no a col.laborar-hi i a ser-ne partícips en primera persona. La llunyania física del país no hauria de ser obstacle en els temps globals que corren per poder exercir un dret tant important com el del sufragi. La teoria és sens dubte sempre més poètica que quan tombem amb la indefectible realitat. No per això, malgrat tot, hem de deixar de pensar que la diàspora pot ser decisiva per assolir aquella majoria necessària que ha de permetre el canvi de rumb polític que CiU impulsa. I la nostra raó de ser al govern no és altra que la vocació de servei i de fer les coses ben fetes. Catalunya ni mereix ni pot permetre’s el luxe de més tripartits, de més incompetències, ni de partits que governen amb mentalitat d’oposició i deconstructiva. Ja n’hi ha prou de fer mal al país!
Aquest canvi, avui per avui, només pot venir de la mà de l’Artur Mas. En Mas és un home de món, llegit, que ha guanyat amb empatia social i que coneix la realitat dels catalans d’arreu. No cal dir que coneix de primera mà la situació actual del país, els nostres reptes, mancances i objectius i que té un full de ruta, no pas una vareta màgica, per il.lusionar la gent i aixecar el país. Ara és el moment des de CiU i de tots aquells que estimem responsablement el país, de ser al cantó del nostre líder i futur president de la Generalitat.
Pel que fa a la diàspora tenim un gran repte: la mobilització.
Fer-los sentir la nostra lluita política com a pròpia i amb la certesa que un govern de CiU serà un pont entre els catalans d’aquí i els d’allà. Per damunt de tot tots compartim quelcom i és el nostre anhel fer un país més pròsper, lliure, solidari i integrat en un món cada cop més global. No oblidem que mantenint i reforçant les comunitats catalanes exteriors el que possibilitem és exportar un troç de catalanitat al món. El país avui té molts reptes el primer i més important pot ser superar la crisi. A CiU tenim clar que això només ho farem reforçant la nostra identitat i voluntat de ser. És allò que ens dona força, ens recorda qui som i qui són els nostres i el que esperem del present mundà. Sovint s’ha dit que més val fer una capella a casa que una catedral fora. No ho corregeixo però si matiso que ara és un bon moment de fer una petita capella for a que pot fer-nos la catedral a casa.
Marc Gafarot
Consultor polític
dimecres, 28 de juliol del 2010
El còlera en els temps de l’absurditat del tripartit
La recurrència fa que els finals de legislatura siguin durs i sovint vinguin acompanyats de situacions de neguit i de la mala consciència que caracteritza aquells que no han fet els deures, o tal vegada, els han fet malament. Així mateix, governar diuen que desgasta, però en la genial sentència d’Andreotti ser a l’oposició encara desgasta molt més. A Catalunya, mai tant italiana en la pitjor accepció de la paraula, la frase de l’estadista romà no deu haver estat massa escoltada ja que són aquells que avui s’instal.len a les cadires del poder els que pateixen el mal del desgast i del descrèdit. I és que aquest matrimoni de conveniència, d’ineficiència i –afegeixo jo- d’anticonvergència toca a la seva fi. El temps posa a tothom al seu lloc i els judicis que dicta la història són menys subornables que aquells dels mortals.
Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.
“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.
Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.
Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós
Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.
“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.
Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.
Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós
dijous, 22 de juliol del 2010
Una bona notícia
Sovint ens agrada més queixar-nos que no pas valorar les bones coses que, de vegades, ens aporta la vida. Ja se sap que la política pot ser ingrata i molt dura. Avui, però, és un dia important per als anhels de llibertat dels pobles: la independència de Kosovo ha estat reconeguda pel Tribunal Internacional de La Haia. Aquest ha estat un fet sense precedents en el dret internacional públic ja que per primer cop un tribunal internacional dirimeix i sanciona sobre la independència d'un territori. No cal dir que la gran majoria d'estats de la UE ja havien reconegut la independència d'aquest nou estat que s'autoproclama "el més joves d'Europa i també les principals democràcies del món encapçalades pels EUA. Sèrbia, Eslovàquia, Corea del Nord, Veneçuela, Cuba Rússia i la pròpia Espanya es troben en el cantó oposat. Països, per diferents raons, de trist balanç democràtic. Actes com aquest posen a cadascú al seu lloc davant d'aquest jutge que és la història. Espanya està perdent credibilitat i moltes de les referències internacionals que havia aconseguit arran de la mort del dictador i l'accés la UE. Felicitem-nos tots plegats i dotem-nos de l'estímul i les capacitats suficients per fer el pas que d'altres ja han fet. Cada cop hi som més aprop. Avui com ahir i també com demà val la frase d?Adam Michnik: "la força de la raó sempre s'acaba imposant a la raó de la força".
dilluns, 19 de juliol del 2010
10 JULY: WE ARE A NATION, WE DECIDE.
The demonstration held on July 10 has become a perfect metaphor of the political momentum that Catalonia now lives: thousands and thousands of people bypassed the forefront of the march where political parties, public and private “official” institutions stood still.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
dijous, 15 de juliol del 2010
L’autonomia que ens cal és la de Portugal
El dissabte deu de juliol es va viure a Barcelona una jornada de les que tendeixen a ser qualificades d’històriques. Desenes de milers de persones, prop de milió i mig segons els organitzadors, ocuparen les principals places i carrers de la ciutat de Barcelona en un clam en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya i contra la sentència d’un tristament esbiaixat Tribunal Constitucional. L'èxit de l'acte no feia bona la frase d’un conegut polític català que amb el retorn de l’autogovern a Catalunya presagiava que “el nacionalisme amb la consolidació de la democràcia a Espanya acabaria desapareixent”. Les coses, com veiem amb la manifestació del dissabte, han seguit altres viaranys on el fet nacional continua essent central.
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
dimarts, 6 de juliol del 2010
La nostra sentència, la independència
La nostra sentència, la independència
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
dimarts, 8 de juny del 2010
Crònica presentació de les memòries de Jordi Pujol i Soley
El passat 25 de maig l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol va presentar a la biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós el segon volum de les seves memòries “Memòries temps de construir (1980-1993)”
El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.
Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.
L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.
El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.
Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.
L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.
dimecres, 2 de juny del 2010
Un passeig per Escòcia
Un passeig per Escòcia
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
dijous, 13 de maig del 2010
La crisi del socialisme
L’Estat espanyol i Catalunya en particular s’estan quedant soles a Europa pel que fa a governs dirigits per socialistes. El darrer govern socialista en caure ha estat el de Gordon Brown a la Gran Bretanya. Passarà a la història com l’únic primer ministre que mai ha guanyat unes eleccions. Montilla i Maragall també.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
divendres, 30 d’abril del 2010
Unes delegacions exteriors per a què? (1)
La política exterior és una eina fonamental de l’acció d’un govern que té com a missió promocionar el país en qüestió, defensar-lo davant situacions crítiques i a partir del que els italians anomenen la finezza i els francesos el savoir-faire, exercir de gran venedor o comercial dels valors i ambicions nacionals. L’art de la diplomàcia existeix des d’èpoques quasi remotes a la Grècia clàssica o la Xina imperial. Molts tractats han estat dedicats a ella i la llista de teòrics contemporanis i passats és quasi incalculable. La manera de fer diplomàcia, és a dir d’exercir-la amb segell propi, té molt a veure amb la manera de ser del país. Hi ha, per tant, un estil britànic contraposat a un de francès o d’alemany o un d’americà diferenciat a un de rus o xinès.
I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.
Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.
I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.
I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.
Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.
I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.
divendres, 26 de març del 2010
No dormir-se ens els llorers o Roma no paga a traïdors
Si com sembla previsible s’esgota aquesta legislatura, manquen poc més de sis mesos per les eleccions catalanes. Sis mesos per repetir de nou l’experiència traumàtica del tripartit o per apostar per una renovació que ha de posar les bases per “aixecar Catalunya” (Convergència dixit). Òbviament el comentari té un biaix i és partidista ja que s’escriu des del convenciment que només el lideratge d’un govern de CiU pot tornar a redreçar els esperits d’aquest país. Els dos tripartits, fets tant en contra de Convergència com per omplir gratuïtament les cadires, han estat un fracàs clamorós, i això ja no només ho diem nosaltres o la resta de l’oposició, avui fins hi tot ho diuen, una part importantíssima dels propis votants del partits del govern. És el símptoma clar de la seva humiliant derrota. I ells que bé que ho saben, ara a les acaballes del seu regnat, tot just comencen l’espectacle que millor coneixen i practiquen: les ganivetades entre família a tort i dret. Just final dantesc per a un immerescut inici sofístic.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
dijous, 11 de març del 2010
Més força des de l’exterior
Convergència com a partit polític té una dimensió nacional catalana. Dir això em sembla que no sorprèn ni espanta a ningú. Convergència, com el seu fundador Jordi Pujol ens diu, va néixer com un moviment al servei de la reconstrucció nacional de Catalunya. Però el propi Pujol ens avisa “la defensa de la identitat nacional catalana s’ha de complementar amb una voluntat d’obertura al món”. Aquella divisa del nostre món és el món va ser un denominador comú de tots els governs de CiU. Si tornem al capdavant de les institucions no l’hauríem de perdre de vista. Des de CDC hem de ser capaços de respondre a les demandes de les comunitats catalanes de l’exterior i poder dir que el nostre món es també el món dels catalans emigrats.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
dijous, 4 de març del 2010
La Lliure elecció (racional)
Com no podia ser d’altra manera el resultat de la consulta sobre la independència a Palamós i arreu de Catalunya, no ha deixat indiferent a ningú. La valoració, tot i que positiva, no pot ser mai feta des de l’autocomplaença i la falta de rigor. Podríem haver fet un millor resultat, fet totalment compatible amb afirmar que mobilitzar un 20% dels palamosins censats (17% dels convocats) en una consulta no vinculant, té un mèrit no menyspreable. Des de CDC, sense entrar en més consideracions, hem de felicitar a la Plataforma per la feina feta.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
dimarts, 9 de febrer del 2010
El dret a decidir: una eina per aixecar Catalunya
S'acosta el dia de la consulta per la independència a Palamós. El proper diumenge 28 de febrer els ciutadans de setanta-set municipis de tot Catalunya seran convocats a les urnes per decidir si volem o no esdevenir un estat propi dins Europa. La vila de Palamós s'apunta a la tercera tongada de referèndums i ho fa des d'una aposta transversal, incloent i que vol refermar l'ideal i el paradigma democràtic.
És un fet conegut que aquestes consultes no són ni oficials ni vinculants. Per contra tenen un fort caire simbòlic i de reivindicació popular. Si llegim bé els resultats, aquests poden ser autèntics catalitzadors cap a demandes nacionals cada cop més desacomplexades. Si el que cerquem és apropar la política a la ciutadania, això és humanitzar-la i fer-la més transparent, activar la participació del municipi en un sentit o un altre ha de ser en essència, per a un demòcrata, un exercici positiu i necessari. La democràcia com a sistema d'opinió i d'articulació públiques ha de ser fomentada, especialment en moments de dubte, d'incertesa i de crisi, no només econòmica, sinó també política. Podem donar l'esquena a determinats polítics però mai a la política en majúscula. Tots hi tenim un rol a desenvolupar i la nostra exigència vers el sistema no pot ser només anar a votar cada quatre anys.
Des de Convergència arreu del país sempre hem defensat que és només en els catalans qui recau la tasca de decidir l'estatus jurídic que ens hem de dotar com a nació d'Europa. Som nacionalistes i en el moll de l'os de la nostra acció pública rau aquesta sana motivació. La consulta o referèndum ha de convertir-se en una festa de la democràcia i d'afirmació nacional davant una Espanya constitucional que ni ens vol ni ens entén. Des de CiU sempre hem defensat el màxim nivell d'autogovern per a Catalunya, i passats més de trenta anys de democràcia a l'Estat espanyol, avui cal avançar cap al nivell més gran d'autogovern. Que tothom ho entengui com més li plagui però cada cop són més que pensen que el viatge cap a l'estat propi és ja de no retorn.
Marc Gafarot i Monjó
És un fet conegut que aquestes consultes no són ni oficials ni vinculants. Per contra tenen un fort caire simbòlic i de reivindicació popular. Si llegim bé els resultats, aquests poden ser autèntics catalitzadors cap a demandes nacionals cada cop més desacomplexades. Si el que cerquem és apropar la política a la ciutadania, això és humanitzar-la i fer-la més transparent, activar la participació del municipi en un sentit o un altre ha de ser en essència, per a un demòcrata, un exercici positiu i necessari. La democràcia com a sistema d'opinió i d'articulació públiques ha de ser fomentada, especialment en moments de dubte, d'incertesa i de crisi, no només econòmica, sinó també política. Podem donar l'esquena a determinats polítics però mai a la política en majúscula. Tots hi tenim un rol a desenvolupar i la nostra exigència vers el sistema no pot ser només anar a votar cada quatre anys.
Des de Convergència arreu del país sempre hem defensat que és només en els catalans qui recau la tasca de decidir l'estatus jurídic que ens hem de dotar com a nació d'Europa. Som nacionalistes i en el moll de l'os de la nostra acció pública rau aquesta sana motivació. La consulta o referèndum ha de convertir-se en una festa de la democràcia i d'afirmació nacional davant una Espanya constitucional que ni ens vol ni ens entén. Des de CiU sempre hem defensat el màxim nivell d'autogovern per a Catalunya, i passats més de trenta anys de democràcia a l'Estat espanyol, avui cal avançar cap al nivell més gran d'autogovern. Que tothom ho entengui com més li plagui però cada cop són més que pensen que el viatge cap a l'estat propi és ja de no retorn.
Marc Gafarot i Monjó
dimarts, 19 de gener del 2010
Interessos Compartits
Molts dubtes planen en relació a les darreres detencions de militants de l’esquerra abertzale. De nou se’ls acusa, amb l’empara d’ETA, de rellançar llur projecte polític. La llei de partits els impedeix la participació electoral a menys que explícitament condemnin l’activitat armada d’ETA. Fins aquí res de nou. Entre els detinguts resulta fins a cert punt significatiu el nou encarcerament d’Arnaldo Otegi i sobta de manera molt especial la detenció per primer cop de Rafa Díez Usabiaga. Ha estat molts anys dirigent de gran rellevància de l’esquerra abertzale. Home respectat sempre ha estat considerat en aquell món un moderat i algú que ha apostat clarament per les vies polítiques. Si no s’ha sortit de l’òrbita de Batasuna ha estat per considerar que des de dins es podien arreglar més les coses que no pas des de fora. De la seva moderació en fa palesa la conducció que ha tingut de LAB. No pocs empresaris d’Euskadi s’estimen més tenir tractes amb aquesta central sindical que no pas amb la suposadament més moderada ELA que sovint actua des de posicions més intransigents. Costa molt de creure que Usabiaga, de sobte, hagi abandonat aquests plantejaments i hagi fet com a propis els d’una organització com ETA que no gaudeix del seu millor moment: ni militar ni ideològic. Sobta també el no ingrés a la presó de Rufi Etxeberria, home fort de l’antiga KAS i considerat dur en els ambients abertzales radicals.
D’altra banda, els mitjans espanyols, suposadament exercint com altaveus del ministeri de l’interior, fins fa ben poc temps, es feien ressò de suposades veus crítiques i discrepàncies de la direcció de Batasuna amb la banda terrorista. El propi Zutabe, butlletí intern d’ETA –però que sempre acaba filtrant-se als diaris-, en un dels darrers números, reforçava aquestes sospites, criticant, amb termes molt durs, l’orientació política que estava prenent la direcció de Batasuna. Arribava a l’extrem de qualificar-la de fraccionària i derrotista. Com sigui s’ha posat fre a una nova oportunitat per desbloquejar l’estancament del conflicte basc i crear les bases d’un nou espai de diàleg on per vies civils, pacífiques i de radicalitat democràtica es pugui arribar a un nou i ja definitiu procés de pau.
Arran de les detencions els mitjans espanyols han propagat la idea que ETA era qui de nou pilotava aquest nou procés per justificar la necessitat de l’acció policial. Batasuna per tant si fem cas a les informacions continuava actuant com a mera corretja de transmissió de la banda. No hi havia canvis rellevants sinó una nova supeditació estratègica.
Tot plegat és molt estrany i ens porta novament pels viaranys de les teories conspiratives. A Espanya convé la divisió del nacionalisme basc –i del català també- altrament López no hagués estat mai investit Lehendakari. I a ETA no li convé perdre la seva hegemonia ideològica i mítica en el si de l’esquerra abertzale. Amb Otegi i companyia fora d’escena, ETA pot reafirmar la seva supremacia i es treu de sobre aquells que podien haver decidit fer per fi el pas endavant en el món de l’esquerra abertzale. Tot plegat podria ésser una absurda coincidència o una qüestió d’interessos compartits. A Euskadi aquestes coses estranyes poden passar i sense violència a Catalunya també.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
D’altra banda, els mitjans espanyols, suposadament exercint com altaveus del ministeri de l’interior, fins fa ben poc temps, es feien ressò de suposades veus crítiques i discrepàncies de la direcció de Batasuna amb la banda terrorista. El propi Zutabe, butlletí intern d’ETA –però que sempre acaba filtrant-se als diaris-, en un dels darrers números, reforçava aquestes sospites, criticant, amb termes molt durs, l’orientació política que estava prenent la direcció de Batasuna. Arribava a l’extrem de qualificar-la de fraccionària i derrotista. Com sigui s’ha posat fre a una nova oportunitat per desbloquejar l’estancament del conflicte basc i crear les bases d’un nou espai de diàleg on per vies civils, pacífiques i de radicalitat democràtica es pugui arribar a un nou i ja definitiu procés de pau.
Arran de les detencions els mitjans espanyols han propagat la idea que ETA era qui de nou pilotava aquest nou procés per justificar la necessitat de l’acció policial. Batasuna per tant si fem cas a les informacions continuava actuant com a mera corretja de transmissió de la banda. No hi havia canvis rellevants sinó una nova supeditació estratègica.
Tot plegat és molt estrany i ens porta novament pels viaranys de les teories conspiratives. A Espanya convé la divisió del nacionalisme basc –i del català també- altrament López no hagués estat mai investit Lehendakari. I a ETA no li convé perdre la seva hegemonia ideològica i mítica en el si de l’esquerra abertzale. Amb Otegi i companyia fora d’escena, ETA pot reafirmar la seva supremacia i es treu de sobre aquells que podien haver decidit fer per fi el pas endavant en el món de l’esquerra abertzale. Tot plegat podria ésser una absurda coincidència o una qüestió d’interessos compartits. A Euskadi aquestes coses estranyes poden passar i sense violència a Catalunya també.
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Aquest no és el camí
Molt em preocupa el que està passant a la ciutat de Vic. Negar el padró municipal a uns immigrants (encara que no tinguin papers) és de rebut que té unes conseqüències immediates i molt perilloses. És oferir-los d’entrada una assistència sanitària incomplerta i negar-los el dret a l’educació. No és poca cosa en els temps que corren.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.
I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.
No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.
Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.
D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.
Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.
I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.
No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.
Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.
D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.
Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.
Exili català i els nous catalans
Explica Iñaki Anasagasti que el seu primer acte polític fou precisament al Casal català de Caracas per homenatjar la figura del President màrtir Lluís Companys. Anasagasti ha comentat en certes ocasions com el va impressionar el sentiment de país que tenien aquells homes i dones de l’exili després de tants anys de travessia sense horitzó i de pèrdues emocionals de tot ordre. No ens hauria de sobtar la seva solidaritat ja que molts bascos, de la mateixa manera que tants catalans, hagueren de fer via de llur païs a causa de la victòria del bàndol franquista.
Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.
No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.
Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.
Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.
No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.
Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.
La Unió Europea i l’independentisme
Davant la imminència de la desintegració de Iugoslàvia i seguint instruccions de l’inefable President de la República francesa François Mitterandt, el President de la Comissió Europea Jacques Delors, home de seny aparent i moderació, va fer unes afirmacions de gran contundència verbal i ideològica: “Eslovènia i Croàcia independents de la Federació Iugoslava mai seran membres de la CEE”.
Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.
Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.
Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.
I finalment la gran rectificació.
Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Venint de qui venia (recordem el prestigi del que gaudia) molt pocs foren els qui van prendre aquesta declaració com una broma. En efecte, era un avís de navegants per tots aquells que defensaven el dret a existir de les nacions sense estat. Era un missatge que en no res s’adequava al tradicional possibilisme comunitari. La comunitat europea s’erigia en autèntic baluard intel·lectual de les fronteres i llur ordre jurídic resultants de la 2ª Guerra Mundial. Nogensmenys, França ha estat el gran bastidor del discurs ideològic de la construcció europea i és precisament des de França on el virus del jacobinisme i del centralisme homogeneïtzador s’han anat expandint. Per a eslovens i croats un gran dilema es presentava: optar per la independència i així (suposadament) tancar la porta a la comunitat europea o seguir dins una Iugoslàvia unida, que podia ésser la fi de llurs horitzons nacionals. L’anhel de llibertat corria el perill de veure’s bescanviat pel d’una suposada prosperitat futura. La decisió no era pas fàcil: avançar cap al desconegut o recular cap a un mal (menor) conegut.
Malgrat tot, aquests dos pobles ho van tenir molt clar: independència a qualsevol preu.
Lluny però d’acovardir-se aquestes dues nacions centreuropees i catòliques tingueren la feliç (i eficaç) idea de pensar quins podien ser els seus actius amb poder o influència més enllà de llurs fronteres. Essent com era qüestió d’embarcar-se en una aventura emancipadora, era menester tenir una bona estratègia. Hi havia determinació però els calia tenir un pla d’acció i sobretot dur-lo a terme. Uns i altres s’adonaren que els seus poders eren bàsicament dos: el seu catolicisme i el suport d’un estat com Alemanya. Per un cantó el caràcter catòlic d’eslovens i croats en oposició al món ortodox servi podia obrir portes al Vaticà. La Santa Seu, tot i no tenir divisions com havia afirmat Stalin, tenia credencials internacionals des de feia prop de dos mil anys. De l’altra, tots dos comptaven amb un important contingent de població immigrada a Alemanya. Això unit a uns lligams polítics que dataven de lluny, podien ser utilitzats en la bona direcció. Els alemanys com a país que oblida poc, no passaren per alt cap d’aquests detalls. El Vaticà per la seva part féu allò que sap fer bé: rapidesa d’acció quan els cal i subtilitat florentina. Tot plegat marca de la casa. Traduint-ho als detalls la cosa va seguir els següents viaranys: trucada als americans (Bush pare) informant-los de les inequívoques intencions vaticanes en favor de la independència de Croàcia i Eslovènia. Autorització d’uns EUA, en deute pel suport del Papa Wojtyla per posar fi a la Guerra Freda, de tirar pel dret. Nova trucada des de la plaça de Sant Pere en aquest cas als alemanys (Kohl de confessió catòlica) requerint-los suport a la seva demanda. El requeriment es féu deixant palès que era just i necessari tal com resa l’Evangeli. No sigui que els alemanys en el moment final es tiressin enrere. Alemanya, amb permanent culpa històrica, es compromet a reconèixer immediatament les dues repúbliques. Fent això trenca la unitat d’acció dins la CEE, però al mateix temps impedeix una reacció conjunta contrària davant l’eventualitat. Els estats membres europeus discuteixen sense parar i tal i com establia el pla no troben cap solució comuna. Amb Solana el resulta hagués estat el mateix. Croats i eslovens comencen a veure la llum al final del túnel. L’economista austríac J. Schumpeter ho anomenava destrucció creativa. Davant d’aquests fets consumats el Vaticà al·lega veure’s forçat a reconèixer els nous estats per procurar l’atenció espiritual necessària i evitar tensions que podrien desfermar una guerra civil. Tant anys de comunisme i ortodòxia no podien ser bons per a ningú. Neixen dos nous estats a Europa. Croats i eslovens surten al carrer per festejar allò que pocs imaginaven, no gaires més somniaven i una gran majoria en prescindia. Els servis, els menys destres, cauen de ple en el parany i enviant les tropes no s’adonen que envien un missatge clar i rotund al món: són i seran els dolents de la pel·lícula. Aquesta etiqueta durant tot el conflicte no la perdran, malgrat que moltes de les barbaritats de la guerra es produeixin en zones ocupades per croates. La seva nul·litat diplomàtica els presentarà així, davant d’una opinió pública que restarà perplexa de veure com una part del vell continent es tenyeix de sang. La il·lusió de la unitat dels pobles eslaus del sud s’esvaeix per sempre més. L’exemple nacional iugoslau era tot un miratge. Qui ho hagués dit poc temps abans quan era presentat com un exemple civilitzador. De la cogestió, emperò, ja llavors ningú en parlava.
I finalment la gran rectificació.
Molts estadistes, polítics i acadèmics europeus s’han d’empassar paraules i prediccions. L’Europa comunitària fent ús del seu possibilisme admet la nova realitat. Delors calla quan veu finalment al seu admirat Mitterandt obligat a assentir. França perd una batalla, els alemanys recuperen una dosi de l’orgull perdut i el Papat fa com si la cosa no li anés. Són coses europees. Allò que era impossible o irrealitzable es converteix en factual i palpable. Poc temps després naixien Txèquia i Eslovàquia i més d’altres que seguiren i així hem anat avançant fins arribar de moment a Kosova. El mite que els estats petits no són viables, recorda a la mida dels atributs i la seva relació amb el plaer. Avui Eslovènia és membre de la UE, n’ha fins hi tot ostentat (amb èxit) la presidència i Croàcia es troba a les portes de l’adhesió. El que ahir era un mite, una quimera o una ofuscació mental, aviat pot esdevenir una realitat, una necessitat o una il·luminació intel·lectual. Ens hi apuntem nosaltres?
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític i escriptor
Compra de voluntats, pèrdua d'identitat
La integració és un gran projecte on intervenen un conjunt de factors que cal tenir molt present. Requereix per part nostra de valors positius com ara la solidaritat i el respecte cap als nouvinguts, però també exigeix d'unes actituts activament positives d'aquells que han fet de la nostra terra, la seva nova pàtria d'acollida.
Hem de saber fer de la persuassió i la pedagogia la nostra gran arma d'integració. Alguns però fan trampa. Sempre l'han fet i han optat per tirar per la via del dret carregant-se l'ètica més elemental i ignorant el significat de la vertadera integració. Ho fan d'eixa manera perquè malauradament mai han cregut en el país (el català) i si han cregut en el país espanyol. Això no ho reconeixen, potser no ho faran mai perquè el país manté malgrat tot uns mínims, però després de trenta anys de democràcia em sembla que les caretes ja estan totes caigudes. Tots sabem de quin peu calcen i que llur propòsit no va més enllà de l'interès i de retenir al preu que calgui el poder. Trist però real. Oblidem-nos de nostàlgies amb ells no hi ha res a fer tret de mostrar-los el significat de la generositat quan aquest país sia finalment lliure. Serà un bell i romàntic gest. Un més d'un poble petit com el nostre de clara voluntat civilitzadora.
Una suposada vocació internacionalista els ha fet menystenir la catalanitat i paradoxalment abraçar l'espanyolitat. Són els mateixos que quan els diuen que posats a ser globals, el que hem de fer és fer-nos angloparlants, ens contesten que la riquesa de la cultura hispànica no aconsella fer renúncia. No és que confonguin res, de fet és que juguen amb les cartes marcades. Fins ara els ha sortit bé, algun error haurem comès nosaltres, però la nova immigració a diferència de l'espanyola obre moltes portes i també molts interrogants. No hauríem aquest cop de malbaratar aquesta oportunitat.
Òbviament per a la majoria de nous catalans Espanya no és llur espai nacional de referència. Aquí rau la clau de volta en relació a anteriors onades migratòries. El nostre deure és aprofitar-ho i ho farem projectant amb eficàcia el nostre missatge de país i d'integració. Que reeixeixi dependrà de molts factors però un n'és clau: evitar a tota costa els guetos de les diferents col.lectivitats. Barrejar-nos i conèixer-nos és vital, no aconseguir-ho tindria implicacions nacionalment nocives i socialment perilloses.
Exigim la interculturalitat mai la multiculturalitat. En una Catalunya multicultural, el fet català més a la curta que a la llarga podria veure's fos com un terró de sucre en el cafè. No albiro masses llàgrimes d'aquests internacionalistes compradors de voluntats. Els ho hem de posar difícil i si Convergència ha de tornar al govern hem de bastir polítiques d'integració de nou encuny i basades en la persuassió i la pedagogia mai comprant adhesions. Moralment no és acceptable però és que a més seria una victòria pírrica a la curta que no interessa a ningú més que a aquells que ens volen derrotar com a nació.
Marc Gafarot i Monjó, Director d'estratègia de comunicació del Secretariat d'Immigració de CDC.
Hem de saber fer de la persuassió i la pedagogia la nostra gran arma d'integració. Alguns però fan trampa. Sempre l'han fet i han optat per tirar per la via del dret carregant-se l'ètica més elemental i ignorant el significat de la vertadera integració. Ho fan d'eixa manera perquè malauradament mai han cregut en el país (el català) i si han cregut en el país espanyol. Això no ho reconeixen, potser no ho faran mai perquè el país manté malgrat tot uns mínims, però després de trenta anys de democràcia em sembla que les caretes ja estan totes caigudes. Tots sabem de quin peu calcen i que llur propòsit no va més enllà de l'interès i de retenir al preu que calgui el poder. Trist però real. Oblidem-nos de nostàlgies amb ells no hi ha res a fer tret de mostrar-los el significat de la generositat quan aquest país sia finalment lliure. Serà un bell i romàntic gest. Un més d'un poble petit com el nostre de clara voluntat civilitzadora.
Una suposada vocació internacionalista els ha fet menystenir la catalanitat i paradoxalment abraçar l'espanyolitat. Són els mateixos que quan els diuen que posats a ser globals, el que hem de fer és fer-nos angloparlants, ens contesten que la riquesa de la cultura hispànica no aconsella fer renúncia. No és que confonguin res, de fet és que juguen amb les cartes marcades. Fins ara els ha sortit bé, algun error haurem comès nosaltres, però la nova immigració a diferència de l'espanyola obre moltes portes i també molts interrogants. No hauríem aquest cop de malbaratar aquesta oportunitat.
Òbviament per a la majoria de nous catalans Espanya no és llur espai nacional de referència. Aquí rau la clau de volta en relació a anteriors onades migratòries. El nostre deure és aprofitar-ho i ho farem projectant amb eficàcia el nostre missatge de país i d'integració. Que reeixeixi dependrà de molts factors però un n'és clau: evitar a tota costa els guetos de les diferents col.lectivitats. Barrejar-nos i conèixer-nos és vital, no aconseguir-ho tindria implicacions nacionalment nocives i socialment perilloses.
Exigim la interculturalitat mai la multiculturalitat. En una Catalunya multicultural, el fet català més a la curta que a la llarga podria veure's fos com un terró de sucre en el cafè. No albiro masses llàgrimes d'aquests internacionalistes compradors de voluntats. Els ho hem de posar difícil i si Convergència ha de tornar al govern hem de bastir polítiques d'integració de nou encuny i basades en la persuassió i la pedagogia mai comprant adhesions. Moralment no és acceptable però és que a més seria una victòria pírrica a la curta que no interessa a ningú més que a aquells que ens volen derrotar com a nació.
Marc Gafarot i Monjó, Director d'estratègia de comunicació del Secretariat d'Immigració de CDC.
Volem sumar no restar
Volem sumar no restar
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.
És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.
Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!
Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.
És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.
Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!
Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració
Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals
Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals.
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.
Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.
A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.
Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.
Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.
Marc Gafarot i Monjó
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.
Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.
A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.
Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.
Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.
Marc Gafarot i Monjó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
