Si com sembla previsible s’esgota aquesta legislatura, manquen poc més de sis mesos per les eleccions catalanes. Sis mesos per repetir de nou l’experiència traumàtica del tripartit o per apostar per una renovació que ha de posar les bases per “aixecar Catalunya” (Convergència dixit). Òbviament el comentari té un biaix i és partidista ja que s’escriu des del convenciment que només el lideratge d’un govern de CiU pot tornar a redreçar els esperits d’aquest país. Els dos tripartits, fets tant en contra de Convergència com per omplir gratuïtament les cadires, han estat un fracàs clamorós, i això ja no només ho diem nosaltres o la resta de l’oposició, avui fins hi tot ho diuen, una part importantíssima dels propis votants del partits del govern. És el símptoma clar de la seva humiliant derrota. I ells que bé que ho saben, ara a les acaballes del seu regnat, tot just comencen l’espectacle que millor coneixen i practiquen: les ganivetades entre família a tort i dret. Just final dantesc per a un immerescut inici sofístic.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada