La recta final

En un esport com l’atletisme tots sabem a què ens referim quan parlem de la recta final de la cursa. És el moment d’apretar les dents i de portar fins al límit de l’extenuació les forces ja minvades que encara resten en el cos dels atletes. Tot l’esforç i el sacrifici d’una temporada poden quedar en no res si en el moment decisiu les forces defalleixen i l’atleta en qüestió no assoleix el triomf pel qual tant s’havia esmerçat. En aquestes circumstàncies quedar segon pot tractar-se d’una autèntica decepció de dimensions exorbitants. Fixeu-vos el cas d’Alonso amb la fórmula 1 que no pot ser més el.loqüent. Ho tenia tot per guanyar el campionat a la darrera cursa, en tenia prou quedant quart, i una mala estratègia final ha tirat per terra tota la (bona) feina d’un llarg any d’ell i de llur equip. Volem que això li passi a l’Artur Mas? Òbviament la gent de CiU i els nostres simpatitzants pel canvi a Catalunya no. Ara bé, aquest escenari, malgrat els nostres bons desigs, podria passar si una part de la gent que vol un canvi opta finalment per votar altres opcions que a la pràctica, dil.luint el vot, poden impedir allò que persegueixen: un govern de canvi a Catalunya.



Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.



Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.