La fi d’una ficció

La fi d’una ficció

El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.

Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.



Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?


Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!