Un divorci a la belga

Per seguir a les forces de la modernitat, cal extirpar l’element germànic de Bèlgica. Primer ministre liberal Charles Rogier.


“Senyor, vós regneu sobre dos pobles. Hi ha a Bèlgica valons i flamencs, no n’hi ha pas, de belgues”. Jules Destrée, ministre de tendència socialista, definia als inicis del segle XX, més clarament que ningú què era Bèlgica i quins viaranys seguiria un estat on la francesització cultural, i la consegüent denigració flamenca, començava a veure’s corregida a marxes forçades. La “petita” Bèlgica, després d’una tràgica ocupació durant la Gran Guerra, ja no podia obviar més llur pluralitat interna. Flandes renaixia culturalment i aquest fet comportà un conjunt de derivacions psicològiques i polítiques que han marcat la política belga fins avui.

I és que a Bèlgica les diferències entre les dues comunitats que conformen l’estat hi són presents des del mateix moment fundacional de l’estat. La diferència amb ara n’ha estat la incidència pública, la visibilitat. El 1830 l’estat de les coses era radicalment diferent a avui. La balança de poder afavoria clarament la rica, moderna i industrial Valònia en detriment de la pobre, endarrerida i agrícola Flandes. El francès era la llengua de cultura emprada per una burgesia liberal puixant i per la jerarquia de l’església catòlica. Posteriorment l’emergent moviment socialista també faria del francès la llengua de llurs reivindicacions menystenint un cop més la llengua de les classes populars: el neerlandès en les seves diferents variants flamenques. El panorama pels flamencs era desolador. S’encaminaven cap a les dreceres nacionals de pobles oblidats per la història com els bretons o els occitans. Els flamencs, ben tossuts ells, foren capaços de redreçar el curs de la història i fent-ho s’enfilaren cap a les magistratures més altes de l’estat. Fins hi tot cavil·laren la possibilitat de (re)flamenquitzar Bèlgica. Una temptació massa ambiciosa fins hi tot pels propis flamencs.


Avui són la potència econòmica d’un país que malda per subsistir políticament, sense govern des de fa més de dos-cents dies i amb una classe política perduda enmig d’un llenguatge i un bricolatge institucionals que ningú entén i que ningú ja escolta. Bèlgica com a estat ha fet de la desídia el millor argument de la seva subsistència. El menfotisme ha de ser elevat a categoria de raó d’estat i les febleses i incomprensions dels uns cap als altres són ara per ara els arguments que possibiliten que res es mogui. Tot continua igual essent i figurant igual i contràriament al mite lampedusià podria fer que tot a la fi acabés canviant.
Això si, aquí la sang no arriba mai al riu. Serà aquesta una virtut llatina contrària a les regles germàniques de l’ordre, la coherència i el rigor? Aquestes coses no valen per flamencs ni valons i si en fessin categoria ja s’haurien matat trenta vegades. Saludem un poble covard, mesell i menfotista. Això és un poble immòbil, silenciós i poc pagat d’ell mateix. Un poble virtuós de senzillesa, de poca complexitat i que a manca de sol, com es veu a "Astèrix i els belgues", passa els estius, comme il faut, a la Costa Brava. Llarga vida als belgues, perdó als flamencs i als valons.