Ni un sol pas enrere

L’actual crisi econòmica resultarà ser un escenari perfecte perquè la dreta més resclosida i l’esquerre més somiatruites de l’Europa occidental es donin la mà per laminar la soferta autonomia catalana. Això és tant com dir que a la fatxenderia irreverent típicament popular se li uneix la subtilitat hipòcrita dels socialistes davant el recurrent ase dels cops que és Catalunya. Cap novetat en el front del nord-est peninsular ja que aquesta ha estat i continuarà essent la relació existent d’Espanya versus Catalunya. Tot plegat per ser justos acompanyat d’alguns oasis de pau i de promeses incomplertes de companyonia.

Avui més que mai després de més de trenta anys de democràcia sembla que per fi l’Espanya carpetovetònica vol desempallegar-se del llast autonòmic i fent-ho ja ens anuncien que no toleraran que “Cataluña sea más que nosotros”. Els espanyols no s’han cregut mai allò tant senyer del catalanisme possibilista de “gràcies a Catalunya l’estat autonòmic s’ha consolidat a Espanya”. De la mateixa manera que tampoc mai els va persuadir la idea de catalanitzar Espanya en uns moments on la superioritat material i cultural catalana era més que notable o tampoc els satisfà la mera idea de la pluralitat de l’estat. No cal recórrer ja a les solemnes afirmacions d’en Pla sobre espanyols de dretes i d’esquerres o de personatges decimonònics com Duran i Bas (“mai ens entendrem”). Per contra si cal recórrer a Machado i el seu “Castilla desprecia cuanto ignora”. Semblant fet té una transcendència enorme i perviu al llarg dels segles en un poble orgullós i vanitós com el castellà i que com a tal menysprea els matisos dins d’un estat que per ser ha de restar uniforme.

Les paraules d’Aznar i d’altres jerarques de la dreta espanyola són autèntics avisos per a navegants i expliquen un determinat full de ruta que ha d’assolir, en un breu espai de temps, una recentralització de l’actual mapa autonòmic. La crisi els brinda l’excusa que feia tant de temps que anhelaven. Les paraules de Mas d’afirmació i defensa de l’autogovern són un contrapunt i haurien de fer entendre, als que no ens volen, que ja no estem per romanços ni ens deixem entabanar per determinats muntatges. El PSOE, com sempre venint d’ells, neda i guarda la roba i deixa al socialisme català fent el galdós paper de l’indi ganàpia amic de l’home blanc. Les coses no han canviat pas massa a Espanya, sota una suposada careta de modernitat, que aquesta crisi és a punt d’esmicolar. A Catalunya però la sociologia del país és una altra i la distància emocional amb l’Espanya reaccionària i dirigista és cada cop més gran. L’escenari és d’un difícil punt de retorn, d’un antagonisme creixent i de ponts desmuntats.

Que no dubti ningú que les envestides arribaran i amb gran virulència dialèctica. El renaixement del sentiment d’espanyolitat és molt gran i embriagador i res apunta que s’afebleixi en els propers anys o dècades. Davant d’aquest escenari cal blindar-nos novament com a poble per bé que tornar a fer com els cargols en els dies de tempesta ja sembla un exercici de meselleria propi de generacions passades. Els separadors poden acabar la feina que l’independentisme no ha reeixit. Ningú pot obviar que pot ser la conseqüència no desitjada de l’intent d’involucionisme autonòmic. En l’intent d’aturar-ho les mitges tintes socialistes perdran l’autoritat moral davant d’aquells que prendran partit per l’un o l’altre bàndol. És el que té no saber on vas ni d’on vens.

Però per acabar tornem al que ens diu Aznar que no és altra cosa que afirmar que l’estat autonòmic no pot existir. En l’univers d’Aznar Espanya és una i castellana i per això les seves referències a la irracionalitat del model actual i la seva denúncia dels disset miniestats. De fet, Aznar té raó si la seva tesi resta per les regions espanyoles esdevingudes autònomes, però no pas, quan ho fa extensiu a les nacions dins l’estat. Aznar torna als seus orígens de dir no a una Constitució on ja amb prou feines s’hi reconeix. De fet li cal la política per interpretar-la com li plau i en aquesta deriva la Catalunya autònoma fa nosa. Molta més nosa que no pas bascos i gallecs. Aznar és el gran jacobí que vol refer Espanya sota el patró centralista caduc. Aznar pot ser desconsiderat i injuriós cap a nosaltres però no per això les seves paraules denoten una sinceritat que trobem a faltar en els dirigents socialistes. De veritat pensen tant diferent a ell? Vivim el darrer intent d’occitanitzar Catalunya. Amb l’excusa de la democràcia i la globalització tot s’hi val alhora d'homogeneïtzar un estat. A Europa o ets estat o restes un infant. Les hores de resistència han de cedir pas a les d’ambició nacional, a conjugar seny i rauxa, noucentisme i modernisme, nació i estatalitat. Comença l’hora del dret a decidir.

Marc Gafarot i Monjó