És sabut que Bèlgica té un sistema polític delirant, ineficaç i molt costós: políticament i econòmicament. Això es deu a la dificultat de posar d'acord dues comunitats sense projecte comú com la francòfona i la flamenca.
Després de quatre-cents seixanta dies sense govern, o amb govern en funcions, els partits polítics belgues, d'ambdós cantons de la frontera lingüística, ens sorprenen amb un acord de pretensions molt difuses i de dubtosa legitimitat. En aquest casos sempre se sol argumentar el mateix: la pretesa responsabilitat institucional. Aquesta, però, té uns límits que més enllà de la decència política són els que imposa l'autèntica responsabilitat pels afers de la cosa pública. De vegades és molt més responsable i honest pactar un desacord que bastir un acord que pot engrescar la gent i a posteriori generar grans desencisos i frustracions. Aquest és el punt conflictiu que es cou al país dels belgues.
No seré jo qui indiqui el que ha de ser o deixar de ser Bèlgica, però sí que goso assenyalar que hi ha una palpable miopia per part dels polítics quan dissenyen un acord que molt poc té a veure amb la ciutadania. En aquest país, no fa gaire, un antic primer ministre deia que un cop s'arribava a l'acord ja es començava a pensar en la manera de cercar l' autojustificació i la futura ruptura. És això el que entenem per responsabilitat institucional? Si el nostre, malaguanyat, tripartit va ser un exemple d'ineficàcia política, què ens hem d'imaginar d'un acord de vuit partits contra aquell que legítimament va guanyar les eleccions? De vegades ens hem de fixar en els extrems o altrament els més radicals per entendre allò que vol la ciutadania. És aquest el cas de Bèlgica ara mateix. Ni el sobiranisme flamenc ni l'inconformisme francòfon, especialment a la perifèria brussel·lesa, es mostren satisfets amb l'acord. Un acord que, més enllà d'ideologies polítiques, representa el sentir polític de dues comunitats que ni s'entenen, ni es reconeixen i que cada cop es coneixen menys. Els matrimonis de conveniència, tard o d'hora, emprenen aquests viaranys. D'altra banda previsibles, es cregui o no en la seva suposada vigència. Bèlgica és possible? Sí, però no amb pedaços com el d'ara sinó amb acords seriosos i de llarga volada. Avui Bèlgica és menys possible que fa una setmana i això els optimistes no ho saben però els realistes, com el seu monarca, ho tenen molt present. Com deia un monarca, en aquest cas una mica més proper a nosaltres, "con el patrimonio familiar no se juega". Veurem si el seu fill pren en consideració tan bon consell.
I arribem al PP. És clar que guanyarà de carrer les eleccions. És molt clar que no pas per mèrits propis sinó per clars mèrits del (des)govern socialista i en particular d'un home amb poques llums, i generador de frustracions, com Zapatero. Què serà més car o barat per Catalunya, un acord o pactar un desacord amb els populars? No ens enganyem, ni enganyem la ciutadania, allò que és bo per al PP és necessàriament dolent per a nosaltres. La seva concepció de l'estat, i la de l'esquerra espanyola també, es troba als antípodes d'allò que ben intencionadament proclamava i defensava el catalanisme. El president Mas ho ha dit i ben dit: iniciem la transició nacional catalana. Fem-ho i creguem-nos-ho. El país ho reclama i en el món global que eixirà de la crisi o som estat, i prenem les nostres pròpies decisions i entomem les nostres responsabilitats, o no serem ningú.
Marc Gafarot i Monjó
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada