Meselleria catalana

L'any 2004 se celebraren eleccions al Parlament Europeu. A Catalunya en aquelles eleccions l' oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees va destacar per sobre d'altres qüestions i, per cert, rebent el suport de tots els futurs eurodiputats amb l'excepció de l'inefable campió de l'autoodi sincer i desacomplexat, Alejo Vidal-Quadras. Les promeses de reconeixement del català uniren partits de govern amb partits d'oposició a dretes i esquerres i tothom semblava tenir prou clar que la nova Europa, fruit d'una "impecable" ampliació cap a l'est i d'una Constitució que ens havia de salvar de tots els mals, atorgarien a la llengua de Llull i Verdaguer l'anhelada oficialitat tan perseguida. La cosa, finalment, fou més profana i la poesia deixada per a millor ocasió. Coses, en definitiva, que sovint ens passen als catalans.


Hi ha molta gent que ignora que la no oficialitat del català i l'oficialitat de l'irlandès tenen molt en comú. Els polítics irlandesos, raça d'un pelatge molt particular i que un dia en podem parlar, s'assabentaren de la reivindicació lingüística catalana i fent ús d'un sentit ben oportunista l'adaptaren als seus usos i costums. Especialment l'històric Fianna Fáil s'erigí en el campió de la defensa del gaèlic a les institucions europees i aquesta reivindicació esdevingué el gran cavall de batalla d'aquelles eleccions a Irlanda. La cosa podria tenir la seva lògica si obviéssim que van ser els mateixos irlandesos els que renunciaren a l'oficialitat del gaèlic o irlandès quan accediren allà pel 1973 al Mercat Comú de la mà dels antics enemics, i quan toca amics, britànics. A Catalunya molts dels nostres polítics i dirigents, ara ja ningú ho recorda, vivien embadalits amb un jove estadista que amarava un tarannà impecable. Veníem de l'aznarisme més recalcitrant i dogmàtic i a la Moncloa entraven, aparentment, aires de frescor i de complicitats sinceres vers Catalunya. El mateix Zapatero i el PSC de Maragall ens inflaren el cap de proclames reivindicatives de la pluralitat de l'Estat, perquè aquesta era, al seu entendre, la seva gran riquesa. Per a alguns pareixia qüestió de poques hores que el català fos oficial a Europa. Alguns partits catalans hi caigueren de quatre grapes i ara en paguen les conseqüències i d'altres que no s'ho empassaren foren enviats, per la nostra particular caverna mediàtica, a la claveguera dels pàries essencialistes. Allà s'hi trobaren una bona colla de nacionalistes catalans d'aquells a qui el temps dóna la raó, però ningú per contra els agraeix res. Ja ho diuen els jueus "uns sacsegen l'arbre i d'altres recullen les nous"... esperem que algú, segurament el menys indicat, algun dia reculli algun fruit.


Dic tot això perquè de vegades el sentit del ridícul i de la innocència ens hauria d'alertar de les conseqüències dels nostres actes i també de les nostres desercions o renúncies. Nosaltres que sempre hem cregut en Europa, i que volem ser-hi des del mateix moment de l'adveniment del comtat de Barcelona, ens trobem que obrim els ulls a uns homes de poca o nul·la fe europea i que, per a postres, són ells els qui assoleixen allò que nosaltres perseguim. Nosaltres que hem fet de la llengua el nostre gran tresor identitari i relacional perdem. Ells que menystenen llur llengua guanyen. I ho fan per tenir Estat propi no pas per res més. Ho he repetit moltes vegades, a Europa o ets Estat o ets el mateix que una comarca de Luxemburg. El seixanta per cent de traductors i intèrprets del servei espanyol de la UE saben parlar català i malgrat això encara s'esgrimeixen criteris tècnics per anorrear la santa oficialitat.


La darrera batalla ha estat la de l'etiquetatge. Cal valorar la unitat i coherència exhibida pels diputats Tremosa, Junqueras i Romeva. Tres diputats de formacions prou diferenciades. La socialista Badia és capítol a part, ja que els equilibris amb què aquesta senyora es prodiga només els deu superar el seu correligionari Obiols, de qui, en un altre temps, fou secretària. Parlant de socialistes, l'ambaixadora espanyola al Regne de Bèlgica la basca, malgrat li dolgui, Silvia Iranzo, de ben segur que no ens ajudarà. La provada animadversió cap a les nacions de l'Estat espanyol només és comparable cap el menysteniment que mostra cap a les reivindicacions flamenques. Zapatero ha omplert les ambaixades de comissaris polítics i molts d'ells desentonen per idees tronades o per manca de coneixement. I en molts casos, com apunten des del mateix Palacio de Santa Cruz, per ambdues coses.

Així estan les coses i jo, per si de cas, a consumir productes catalans i monolingües, que aviat en sentirem a parlar

Marc Gafarot i Monjó