El còlera en els temps de l’absurditat del tripartit

La recurrència fa que els finals de legislatura siguin durs i sovint vinguin acompanyats de situacions de neguit i de la mala consciència que caracteritza aquells que no han fet els deures, o tal vegada, els han fet malament. Així mateix, governar diuen que desgasta, però en la genial sentència d’Andreotti ser a l’oposició encara desgasta molt més. A Catalunya, mai tant italiana en la pitjor accepció de la paraula, la frase de l’estadista romà no deu haver estat massa escoltada ja que són aquells que avui s’instal.len a les cadires del poder els que pateixen el mal del desgast i del descrèdit. I és que aquest matrimoni de conveniència, d’ineficiència i –afegeixo jo- d’anticonvergència toca a la seva fi. El temps posa a tothom al seu lloc i els judicis que dicta la història són menys subornables que aquells dels mortals.

Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.

“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.

Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.

Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós