L’autonomia que ens cal és la de Portugal

El dissabte deu de juliol es va viure a Barcelona una jornada de les que tendeixen a ser qualificades d’històriques. Desenes de milers de persones, prop de milió i mig segons els organitzadors, ocuparen les principals places i carrers de la ciutat de Barcelona en un clam en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya i contra la sentència d’un tristament esbiaixat Tribunal Constitucional. L'èxit de l'acte no feia bona la frase d’un conegut polític català que amb el retorn de l’autogovern a Catalunya presagiava que “el nacionalisme amb la consolidació de la democràcia a Espanya acabaria desapareixent”. Les coses, com veiem amb la manifestació del dissabte, han seguit altres viaranys on el fet nacional continua essent central.

La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.

Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.

No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.



L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!

Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític