Som i serem (11-09-2012)

Per fortuna el determinisme en la història mai ha tingut uns èxits massa destacats. Si així fos Catalunya ja faria temps que hauria deixat d’existir i restaria oblidada en llibres d’història escrits majoritàriament pels negacionistes de la nostra pàtria. Per ells Catalunya no hauria estat mai nació sobirana i en el millor dels casos se’ns descriuria com un mer apèndix d’Aragó. La manifestació de l’onze de setembre és un exemple fefaent d’un poble que té voluntat de ser, d’existir i de marcar les seves pròpies pautes de comportament, convivència i unes regles del joc clares i transparents per tots aquells que viuen a la nostra terra i se’n senten partícips. Des de la derrota del 1714 totes les generacions de catalans han sabut mantenir la flama de la catalanitat i atansar llur testimoni a una nova fornada de catalans i patriotes. Tot plegat fet a voltes en l’erràtica de la feblesa i la desventura que comporta la foscor i d’altres, les més poques, amb l’encert, que pot oferir una major normalitat nacional. Sempre, emperò, i aquesta és la nostra sort, hi ha hagut un recanvi generacional que ens ha permès arribar fins on som avui. No cal repetir que el nacionalisme català ha estat integrador, inclusiu i a més transversal en les facetes ideològiques més diverses. Així la Catalunya autòctona sortirà majoritàriament al carrer i ho farà a Barcelona en massa però també a totes i cadascuna de les viles, llogarrets i ciutats del nostre país. La Catalunya de velles i recents onades migratòries també ho farà, a un altre nivell segur, però la nostra victòria i la seva és vincular el nostre destí nacional amb totes les comunitats nacionals que viuen en el nostre país. No aconseguir-ho, no ho passem per alt, fóra un roc a la faixa per l’espanyolisme i tots aquells unionistes que, obertament o amagada, volen el nostre anorreament com a poble. Ni cal oblidar-los ni menystenir-los i de quintes columnes n’haurem de començar a parlar cada cop més a partir d’ara. Avui estem recollint uns fruits que madurs ens poden obrir les portes de la llibertat nacional però que si es deixen fer malbé ens poden generar una frustració difícil de pair per vàries generacions de catalans. Tenim pressa, molta pressa, és ben cert, però no pas tanta com per fer les coses barroerament i sense un clar sentit d’estat. Català s’entén. Ara és el moment de construir els pilars d’estat que ens han de fer lliures el dia del pas endavant i sòlids l’endemà de la independència. No dubto que ho sabrem fer però és que del que es tracta és que escoltant la veu de la gent hi hagi un lideratge clar, respectat i que encomani autoritat. La manifestació ha de servir per fer palès que Espanya ha tingut la seva oportunitat i que l’ha malgastat. Que no volem ser ni som cap colònia i que n’estem tips de d’escarnis, insults i intents desestabilitzadors. De fet Espanya ja comença a cavil•lar la possible separació de Catalunya i ho fa cargolant encara més les nostres arques públiques i laminant tant com poden la nostra autonomia. Aquestes dues constants no pararan de repetir-se i els nostres dirigents faran bé de no escoltar cants de sirena vinguts d’Espanya que més que a Ítaca ens poden dur al Perejil. A fer punyetes, vaja. “Amb la consolidació de la democràcia a Espanya el nacionalisme desapareixerà”. Aquesta és tal vegada una de les frases més desafortunades pronunciades per un dirigent polític en els primers anys del retorn de la democràcia. El temps ha demostrat que la reivindicació nacional guanya cada dia adherents, fins i tot d’aquells que mai s‘ho hagueren pensat. Per contra l’autonomisme es desgasta i perd pistonada a marxes forçades. Sobta l’actitud de determinades formacions que semblen no voler adonar-se dels moviments implacables de la història. Essent com és transversal la natura del nacionalisme català semblants actituds no tenen perdó i la condemna de la història serà d’un rigor properament luterà. El temps ja ens ho està demostrant. El poble català avança amb un pas més ferm del que mai molts haurien pensat i ho fa pensant en l’estat propi, la independència i no pas en les quimeres federalistes que en el fons no han interessat mai a ningú o d’un nou marc estatutari. És l’hora de la gent, d’una mani reexida per commemorar un nou 11 de setembre però ha arribat l’hora de ser capaços d’unir-nos com a poble en totes aquelles coses que ens vinculen i ens importen i de deixar expressions de dissidència pel moment que arribi la normalitat nacional. Això és la independència. Per una volta desmentim a Richelieu i demostrem la unitat del poble de Catalunya i condemnem una temporada a galeres el nostre congènit i indomable individualisme. Ens hi juguem massa i tenim tanta pressa com no massa temps per fer-ho.

Obama: balanç de final de legislatura (10-09-2012)

Ja han passat quatre anys i les eleccions de novembre s’acosten de manera implacable. Barack Obama, primer president negre de la història dels Estats Units, acudeix a la reelecció amb un forçós aire de confiança i una certa respectabilitat de quatre anys de consolidació en el poder. La seva imatge internacional no s’ha ressentit més de l’ estrictament necessari durant la seva presidència. La seva imatge a l‘interior del país mai ha estat immaculada i a hores d’ara menys del que els seus seguidors desitjarien. Una onada de canvi a poc a poc s’estén des de l’oest de les Rocalloses fins la liberal Nova Anglaterra, passant pels sempre durs i conservadors estats centrals (Midwest). La pregunta que es fan els americans és prou reveladora: encarnarà Obama aquest canvi en el canvi des de la seva butaca del saló Oval o per contra serà Romney qui farà valdre el seu pes com a candidat d’oposició i per tant de renovació. Ara mateix les apostes treuen fum. Molt han canviat les coses després d’aquests quasi quatre anys de presidència. Barack Obama fa quatre anys era un polític jove i inexpert que no perdia ocasió de vendre ideals i fer cants a l’esperança. D’ell s’esperava que implementés una determinada visió liberal de la política i les relacions socials als EUA i posés límit al socialment reprovable concepte de “in Washington business as usual”. Molts el comparaven amb una gran estrella de rock i la seva estela, certament exagerada, el va fer guanyar un Nobel de la Pau sense baixar del cavall com un bon general condottiere. Avui trobem un Obama ben diferent, amb el rol polític més que paït i venent realisme des de l’ institució. Avui Obama més que de somnis i d’afanys del que ens parla és dels perills i amenaces que representa l’altre candidat i una determinada visió d’Estats Units que caracteritza l’Amèrica conservadora. No ens enganyem, un fet que dominarà la campanya de les eleccions presidencials serà el missatge negatiu que es llançaran ambdós postulants. Qui en pugui treure més profit en sortirà vencedor. Obama en aquest període a la casa Blanca ha procurat una encesa defensa de fer més accessible l’educació superior a totes les capes de la societat, ha incrementat programes de formació per gent jove i ha promogut, i obert el sagrat meló, de l’expansió de l’assistència sanitària. Tot això està molt bé, però la possibilitat que Obama no guanyi és real. Més ara que s’acosten els comicis i que ja comptem amb un candidat oficial republicà que fa uns pocs mesos amb prou feines se’l creia algú. Hi ha la possibilitat tangible que una nova recessió a Europa faci caure les expectatives de recuperació de l’economia americana. És un fet admès per l’opinió pública, i pel mateix president, que menys creixement i més atur va en sintonia amb menors opcions per Obama de ser reelegit com a president dels Estats Units. La paradoxa és que Obama no ha estat precisament el president que més atenció ha prestat al vell continent i ara podria veure com se li complica la reelecció en part també gràcies a Europa. L’avantatge per a Obama s’ha reduït molt, fins al punt que alguns opinadors creuen que la cursa per la presidència pot estar ara mateix en un virtual empat entre el candidat incumbent i Mitt Romney. Una certa percepció fa pensar que l’electorat americà, que fa quatre anys es va mobilitzar en la seva majoria per Obama, ara torna a cercar un gran canvi d’orientació i de lideratge. Un fet que en teoria no hauria d’afavorir l’actual inquilí de la Casa Blanca per molt que Romney, admetem-ho, no desperta grans adhesions ni passions desbordants. Comparant 2012 amb el 1992 –darrer any en què un president no va ser reelegit– l’índex de confiança del consumidor de la fiable Universitat de Michigan se situa en un pobre 76. Cal afegir que el president Bush era a 77 quan va ser derrotat. Els votants americans valoren molt dues contingències: la bona direcció del país i l’economia. A la majoria d’enquestes Romney puntua millor que el seu adversari en aquests dos grans àmbits. A més, cal no menystenir un detall de suma importància per al desenllaç final: l’atractiu que despertava Obama entre les classes treballadores, el jovent i el votant progressista en general, ha perdut molta intensitat. Obama, en aquest sentit, més que no pas l’entusiame, haurà de fer valer la carta del descrèdit del seu rival electoral. I aquí entra, sorprenentment per alguns, l’aposta del president per Karl Rove, gurú polític i estratègic de Bush i la seva famosa teoria del cinquanta més un. Això és fidelitzar la teva base electoral, no pas els votants sobrevinguts, radicalitzant el teu discurs ideològic i antagonitzar –o endimoniar- tant com sia possible el camp polític del teu rival i, amb conseqüència, les seves idees. Bush, la presidència del qual no fou ni especialment popular ni excessivament satisfactòria, va ser un president que aconseguí polaritzar l’opinió pública. En seguir les instruccions sempre maquiavèl•liques de Karl Rove, dugué la seva estratègia antagonitzadora a bon port l’any 2004 en la campanya que l’enfrontà al senador John Kerry. En aquesta estratègia també juga un paper essencial per obtenir l’èxit final una certa desmobilització i desmoralització de les bases del teu rival. Per fer-ho Obama està apel•lant, ara més que mai, a la seva militància política, amb missatges i conceptes radicals en les formes i polaritzadors de l’opinió pública americana. Així el president centra els seu discurs polític amb referències al matrimoni homosexual, els anticonceptius, préstecs barats per adolescents i atacs velats, o de vegades no tant, contra un suposat racisme dels seus adversaris. En aquesta dinàmica de difícil escapatòria, Obama apel•la a grups socials com les minories, les mares solteres o els homosexuals, de la mateixa manera que el seu suport perd pistonada entre les classes populars, el centre polític i l’electorat blanc en general. Òbviament no ensumarà el vot conservador, que ja no tingué fa quatre anys. I encara pitjor, podria perdre força entre els mateixos votants demòcrates de tota la vida. Un exemple: a les primàries de West Virgínia la base demòcrata atorgà un quaranta per cent del vot a un presidiari demòcrata que competia (des de la presó) amb Obama. Un aspecte positiu del president és el seu major atractiu i el carisma personal de cara al conjunt de l’electorat. En unes eleccions tan personalistes com les presidencials americanes Obama presenta en aquest àmbit unes credencials superiors a un Romney que no acaba de fer-se prou creïble i que dista de l’actual president, d’acord amb la percepció pública, en matèries tan sensibles com honestedat, simpatia, consistència política o connexió amb la ciutadania i (molt important) amb els seus problemes diaris. Dit això, si, per contra, els electors americans el que ara més valoren és un canvi basat en una nova direcció econòmica, llavors és Romney, clarament percebut com a millor gestor dels afers econòmics, qui té la majoria dels trumfos a la mà. Aquesta contingència no és gens descartable davant d’una previsible desacceleració de l’economia americana influïda per la difícil situació europea i podria fer perdre les eleccions al fins ara president. El president Obama no hauria de ser considerat amb excessiva alegria el clar favorit a les properes eleccions de novembre. En part a causa de l’angoixa econòmica que pateix EUA, els dubtes sobre la conducció en els afers del país i la preferència de sectors importants de l’electorat i dels grans lobbies per un gran canvi i lideratge polítics. Tot això ha portat al conegut analista polític demòcrata Peter Hart a donar a Obama unes opcions no superiors al 50 a 50. Aquesta rumorologia coincideix amb el moment més baix en la popularitat de l’actual president. Per a Hart, el descontentament de l’electorat nordamericà amb les seves institucions crea l’ambient de canvi generalitzat de cares i procediments, i això afavoreix les opcions de Romney per sobre de les d’Obama. El major pes institucional d’Obama aquí el podria perjudicar i anar en la direcció contrària als seus interessos i els del partit demòcrata. D’aquí els dubtes ara recurrents que es plantegen: l’electorat americà es comportarà com el pastor alemany o com el doberman? Si ho fa com el primer, és a dir només borda el seu desencís actual, Obama s’emportarà la victòria (o tractant-se de gossos, el gat a l’aigua); si l’aposta és pel segon, l’agressivitat ciutadana provocaria el canvi polític i la victòria de l’exgovernador de Massachussets. La qüestió és, com s’ha assenyalat des de mitjans periodístics americans, si l’electorat expressarà amb més o menys virulència el seu clar desencant vers la classe política, les institucions i l’estat de la unió. El cert és que per a Obama aquestes eleccions representen un gran desafiament, sobretot ara que està perdent suport a marxes forçades entre tots els segments poblacionals nordamericans. En alguns d’ells, negres, llatins, dones, joves, jueus o sindicalistes, encara manté una majoria de suport, però en tots ells aquest suport cau en relació a les eleccions de 2008. El cas del vot catòlic, votant regular demòcrata, és paradigmàtic. Aquest el perdria ara, d’acord amb les enquestes, davant de Romney. En la majoria de casos, excepció feta del vot negre, l’actual president veu baixar la seva acceptació fins als nivells que tradicionalment no han fet guanyar les candidatures demòcrates. Allí on Obama ja no va guanyar el 2008, blancs, homes, individus sense estudis superiors, evangèlics, veterans o empresaris, els resultats són encara pitjors. Un mal senyal a pocs mesos vista de les eleccions de la democràcia més gran del món. El president, però, té tres elements que puntua millor que el seu rival . Si els manté, podrien ser decisius per a les seves aspiracions: ser valorat com un bon comandant en cap (Good commander in chief). Curiosament a Obama, en bona part a causa de l’èxit de l’operació Bin Laden, el derrocament i la mort de Gadafi o la sortida no traumàtica d’Irak, la seva política exterior i de seguretat li ofereix un punt de suport en les seves aspiracions. I és que és aquí on Obama obté uns resultats molt bons, tractant-se, com és ell, d’un demòcrata. Aquesta és tradicionalment un àrea de clar domini republicà. Perquè els republicans són cosndierats els màxims exponents de l’ordre i la defensa nacional. Altres elements serien ser valorat com el millor candidat per la defensa dels interessos de les classes mitjanes i tenir millor experiència i coneixement, que el seu rival, de la situació del país. Segons la premsa i els opinadors conservadors, l’Obama estratega ha intentat distreure l’opinió pública allunyant-la “dels autèntics problemes de la gent”, atiant el discurs socialment partioner (divisori) de l’anomenada guerra cultural. Aquesta aposta és complicada, i ara per ara en el millor dels casos presenta molts dubtes de ser d’èxit. No debades en afers com el del matrimoni entre parelles del mateix sexe, de trenta-dos estats que ho han sotmès a referèndum han estat trenta-dos els que hi han votat en contra. Inclosa la sempre liberal Califòrnia. Els nordamericans, val la pena no oblidar-ho, tendeixen a ser més conservadors a l'hora d’anar a votar que en les percepcions que poden tenir i expliciten en enquestes o els estudis d’opinió. Fins fa ben poc la sensació més que generalitzada era que la reelecció d’Obama era més que assegurada. Obama, l’home centrista i moderat, davant d’un Romney massa conservador i de confessió mormona. Un fet que no agrada als sectors conservadors del país. Les coses, però, poden haver canviat. Romney durant la seva cursa a les primàries va haver d’adoptar posicionaments sobre algunes qüestions que incomoden certs segments de l’opinió pública i del centre polític. Ara que ja és candidat no li cal fer aquests pronunciaments cada cop que ha de fer un comunicat públic, una roda de premsa o un míting polític. No fent-ho no veu com és desgasta a cada moment la seva persona i les seves opcions electorals. Obama aspira que l’aposta de l’electorat sigui entre el moderat president i el conservador exgovernador. Si és així, compta poder mobilitzar aquells suports perduts d’una part de l’electorat que entusiàsticament li confià el vot les passades eleccions. Aquí entren les minories ètniques i socials com a factor clau per desnivellar aquest virtual empat que ara s’ensuma. Per contra, si l’economia es deteriora Romney mitigarà la imatge d’home conservador allunyat dels problemes de la gent, desmobilitzarà encara més el vot de minories i dels joves i veurà transferències de votants del bàndol demòcrata cap al republicà. Es presenta un final de campanya molt mogut i que farà bo aquell vell concepte de “guerra civil” de paraules...

Els mateixos errors de sempre (01-08-2012)

Cuba va ser la conseqüència última d’una política colonial espanyola gens pragmàtica i basada en el tradicionalment castellà mando y ordeno. L’experiència traumàtica de la pèrdua del continent americà durant les primeres dècades de segle XIX no va fer obrir els ulls a una classe dirigent com l’espanyola excessivament esclerotitzada i gens versada en l’acontentament de les demandes de les seves possessions d’ultramar. D’aquesta ceguera política Cuba, Filipines i Puerto Rico en foren testimonis fonamentals. A la inversa de la posició immobilista espanyola la visió britànica en la relació amb les seves colònies, essencialment les de predomini anglosaxó, va ser molt més intel•ligent i adaptable davant els nous canvis socials i polítics. Prova d’això és el manteniment, encara avui, de la reina d’Anglaterra com a sobirana de països tan allunyats geogràficament, que no pas culturalment, com el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia. En aquest sentit Gran Bretanya fa bona la idea que el pensador tory Burke tenia de la ideologia conservadora, és a dir, no oposar-se al canvis socials i polítics, a l’estil del retrògrad, sinó fer-los més amables i més assumibles per a la societat. Aquesta política, no cal dir, ha evitat molts trencaments i en fer-ho ha mitigat moltes tensions socials que s’han viscut amb molta més efervescència en d’altres països. Espanya tracta avui més que no pas mai en les darreres dècades a Catalunya com una colònia. En virtut d’aquesta irresponsable i antipragmàtica política Espanya nega i no assumeix cap ni una de les demandes (legítimes) que es fan des de Catalunya. Espanya, sense explicitar-ho, sembla acceptar la inevitabilitat de la marxa de Catalunya. En conseqüència decideix administrar de la manera i forma menys procatalana possible les necessitats del poble català. Altrament no podria explicar-se aquesta exhibició continuada d’obertura de fronts contra Catalunya ja sigui la llengua, l’escola catalana, els diners o les infraestructures. No ens entendrem mai. En alguna ocasió ja he recordat aquesta afortunada frase de Duran i Bas fa més de cent vint-i-cinc anys. Fins al present no massa homes polítics catalans han fet cas a aquesta declaració d’intencions tan contundent. Ara mateix, valdria la pena admetre-ho, som en un moment on les no coincidències amb els espanyols són tan grans com la nul•la capacitat que tenim d’influència i d’interlocució política i institucional. Que lluny que queden els setantes, les trobades, que no serviren per res, entre intel•lectuals d’aquí i d’allà a començaments dels vuitanta i els intents de fer l’Espanya federal. Catalunya ja no pot esperar més. La situació, com tots sabem i patim, és terriblement complicada per un Govern que fent els deures i malvivint per mantenir una estructura de protecció social, contempla amb impotència la nul•la lleialtat institucional que practica el seu homòleg espanyol. La darrera història dels peatges no és més que una altra mostra del cinisme i la incomprensió, tan típicament caciquils, i d’una relació institucional marcada per les regles categòriques de la subordinació. Com deia Espanya no ha après res dels errors passats comesos i tal vegada tampoc estigui en disposició de fer-ho mai. Espanya, per bo i per dolent, té clar un determinat rol que ha de jugar en el món i el seguirà exercint des de l’ uniformisme cultural i identitari i on excepcions com la catalana ja no han de ser possibles. La tardor es presenta dura des de molts perspectives, però si no m’erro, amb una renovada insistència en el front de la cultura, la llengua i la nostra identitat nacional. El problema polític comença per aquí i les ramificacions acaben arribant a àmbits, ben transcendents, com l’economia. El temps s’esgota per ells i per nosaltres i a l’empat etern li arriben els penals.

El paper de l'indi bó (10-07-2012)

Sempre recordaré del film "Els deu Manaments", amb un estel•lar Charlton Heston per cert, el paper del capatàs jueu, l’actor Edward G. Robinson, que col•laborava i conspirava amb els egipcis contra els interessos del seu propi poble. Com sabem l’ira de Déu, i de Moisès sobretot, s’acabà desfermant sobre aquest personatge i els que el seguiren, i la veritat finalment s’imposà. Llàstima que ara mateix l’ira del Senyor no sembla ser de la nostra banda. De petit recordo haver escoltat emocionat la història de Viriat, cap dels lusitans, amb aquella mort tan innecessària com producte de la traïdoria més vil i repulsiva. Com és sabut Roma actuà amb justícia i no recompensà al trio de traïdors. També recordo la “conversió” de Xènius de prohom catalanista en temps de Prat de la Riba a pseudointel•lectual franquista per absurd i malaltís càlcul producte d’una inesperada rancúnia cap a tot allò que traspuava catalanitat. D’històries d’aquestes n’hi ha moltes i són símptomes de febleses humanes. Són històries de traïcions i manca de compromís i són seqüències també humanes que palesen que, tot sovint, els homes cometem errades que l’àrbitre que és la història les acaba posant, més d’hora que tard, en el seu lloc. I és que no hi ha cosa pitjor que l’indi o el negre que es vol fer perdonar la seva particular i genuïna condició davant de l’home anomenat blanc. D’històries de vassalls professionals i d’aquells que supliquen un perdó innecessari n’hi ha moltes i lògicament les que ens afecten a nosaltres o als nostres encara més ens dolen. Això val per indis, negres, d’altres races que han estat subjugades i també per catalans que viuen amb desconfiança i complexament allò que com a poble som. Tot plegat ve a tomb després que s’hagin prodigat certs apologetes i conversos de l’espanyolisme i, per què no dir-ho, de l’anticatalanisme més servil, professant que si la nostra actitud com a poble fos, encara més mesella i acrítica, probablement ens aniria millor. O sigui que si la dona ultratjada pel marit mal tractador encara si posa millor, aquest li ensabonarà menys la cara. D’històries i tòpics que procedeixen d’Espanya en relació a Catalunya n’hi ha de tots colors. Colors foscos s’entén. Avui des d’aquesta Espanya decadent ara amb el PP i ahir amb el PSOE, però sempre amb l’ull posat contra Catalunya, ens arriben atacs de direccions diverses i intencionalitats del tot pèrfides. S’intenta, de totes totes, laminar la nostra autonomia a base d’un afogament del tot premeditat de les nostres finances públiques. A més es continua tocant la llengua no només en els territoris perifèrics de parla catalana sinó també al propi Principat qüestionant el sistema educatiu i l’arxiconeguda immersió lingüística. Arriben al punt del ridícul més elevat quan es treuen de la màniga una nova llengua anomenada Aragonès oriental. Que sigui un insult a la intel•ligència i a l’estudi de la filologia tant se’ls en dóna sempre i quan serveixi per estovar la llengua dels catalans. La consellera d’educació aragonesa, de cognom Serrat i nascuda a Ripoll, ha fet el paper del ximple acomplexat que ha de demanar perdó per tot i que vol guanyar mèrits deixant-se guanyar a les cartes, essent l’ase dels cops de galtes ben marcades i mirar cap a un altre cantó cada cop que denigren i ofenen els seus. Mai li mancarà una disculpa a la boca i mai deixarà de fer un mèrit per deixar clara la seva condició embriagadament anticatalana. Algú dirà que no li ha anat malament però, sense mai obviar, que ha fet del clavegueram i del cubell de les escombraries el seu modus vivendi. Els atacs contra Catalunya, que ningú dubti, que es prodigaran més a partir d’ara i la virulència verbal pujarà de to. No veig tancs per la Diagonal però si brutícia per menystenir als nostres i a les nostres institucions. Col•laboracionistes no en faltaran i caldria identificar-los. El xoc de trens no pot trigar gaire en passar i el camí de no retorn ja va començar ara fa dos anys un deu de juliol del 2010 mercès a una “lloable” sentència del Constitucional. Avui tenim una majoria nacional favorable però ens cal que aquesta majoria sigui activada i en aquesta comesa tots hi hem de participar. Un moment com aquest no l’hem tingut mai a la història. Aprofitem-lo per guanyar el camí de la llibertat.

Sense sentit d'estat no som ningú (19-06-2012)

Massa sovint els catalans sobiranistes no tenim sentit d’estat. En el fons a molts de nosaltres ens passa que anhelem la independència, la normalitat nacional però en el fons no ens ho acabem de creure. La nostra és una conjura massa estètica, poc raonada i gens ambiciosa. Massa sovint el nostre compromís nacional no passa de greu i frívol exercici retòric de tertúlia de cafè, partit del barça o de bar de copes. Som coherents amb la minoria d’edat política que tenim i així no anirem enlloc. El que és dramàtic és que en un moment com l’actual que tothom en el món menysté la classe política espanyola, ells per contra continuen tractant als nostres polítics com a mers subordinats o minyones. Fins quan haurem d’aguantar això? No adonar-se’n que l’estat de les coses ha canviat és molt més que una derrota política, és una derrota moral de país. No cal dir que aquestes són les que fan mal de veritat. El PSC-PSOE és qui, al meu entendre, menys ha entès el que està passant avui per avui a casa nostra i així de malament li van les coses. Li passa factura la Catalunya que no l’ha votat mai i també i amb molta més cruesa la Catalunya obrera castellanoparlant fins fa ben poc totalment sotmesa als designis i tribulacions dels homes i dones del carrer Nicaragua. Avui ningú sap què defensa el PSC, què vol ser quan sigui gran i què uneix personatges tant diversos com l’alcalde Lleida, el de Terrassa, l’ex de Girona o el senador Montilla entre d'altres. I és que com bé s’ha dit Pallach va morir massa jove i massa orfe de seguidors i continuadors de la seva causa nacionalista i socialdemòcrata. La crisi econòmica ha mostrat al món les grans mancances i misèries de l’economia i la política espanyola. A Europa i al món el descrèdit espanyol és conversa recurrent d’opinadors influents que palesen que el miratge s’ha acabat. Personal com l’Aznar, Rato i fins i tot el primer Zapatero foren capaços d’engalipar bona part de la humanitat venent més fum que segells col•locaven els del Fórum Filatélico. Té el seu mèrit, sens dubte, però és una qualitat de poble xupòpter que pren com a referència bufons i llepaculs de cort i pelatge divers, pícaros i lazarillos o curanders i venedors de remeis capil•lars o mals d'estómac. Ja se sap que teníem el sistema bancari més fort del món i que havent superat en PIB a Itàlia aviat faríem el mateix amb França. L’enveja a Espanya només es superada, de vegades, per la pedanteria. Els errors sembla que es repeteixen, i com bé han apuntat els crítics de Rajoy, aquest, amagant-se com un conill, comet aquells errors que amb bon criteri censurava de Zapatero. Això és negar evidències com la crisi i ara el rescat que ha patit Espanya. Si Rajoy fos més llest, i estigués millor aconsellat, entendria que li surt molt més barat afrontar i dir les coses pel seu nom, sense subterfugis ni fugides d’estudi. Podria deixar dit que ell s’havia trobat amb aquest panorama i que l’únic que fa es posar ordre a les finances públiques per acte seguit començar a reactivar l’economia. Res d’això ha fet i encara tot ho ha embolicat molt més. La frase dels homes de negre en referència a aquells que ens presten els 100.000 milions de l'ala és de pèssim gust i d'un desagraïment proverbial. Això si el partit de la selecció de futbol no se’l va perdre enviant, així, una altre missatge eloqüent sobre la seva peculiar, i tan poc eficient, manera de fer. I és que en aquesta per molts època de l’austeritat el PP acaba de crear un premi a la tauromàquia valorat en 300.000 euros, el ministeri de Foment espanyol pressuposta un quadre d’Álvarez Cascos per 190.000 euros i una de les principals autoritats de l’estat Carlos Dívar gaudeix d’àpats i estades de luxe sense prendre’s la molèstia de justificar res de res. A Benach se’l podia criticar per d’altres coses però no pas per instal•lar un equipament de treball en un cotxe de tot un president del parlament de Catalunya. A nosaltres ens critiquen les nostres delegacions i ells ningú protesta quan sabem que només els jardins de l’ambaixada a París ens costen quasi cinc-cents mil euros mantenir-los. La crítica que ens fan no és econòmica és política i és de preservació i d’uns interessos d’estat que nosaltres, ara per ara, no tenim. De l’estat propi i la independència parlem-ne menys i anem fent. Sense estructures i pilars d’estat no anirem enlloc. Aquests avui brillen per la seva absència i és la nostra responsabilitat fer-los créixer sense escarafalls ni frivolitats. Quan Espanya ens digui no a la hisenda pròpia i al pacte fiscal que advoca el president Mas el camí només pot ser un i cal arribar-hi preparats. Altrament dediquem-nos al sa regionalisme que potser ens aniria millor que predicar el que no som ni tenim intenció de ser. El poble vol gosadia i la fortuna ajuda als audaços.

No adoraràs Déu i el diable (29-05-2012)

Crec que aquest apartat de la vida del Crist apareix a l’Evangeli de Sant Mateu. En ell es relata com Jesús en el desert viu la temptació del diable qui l’esperona a renegar de Déu Pare i a seguir-lo a ell. És prou conegut que Jesús, amb bon criteri, menysté l’oferta de Satanàs, l’engega, aquí no pas a pastar fang, i segueix el seu camí de santedat davant dels homes. El desert en la literatura oriental i hebrea, en particular, era un lloc on habitaven espècies de mal viure com el mateix diable o esperits de tota mena i condició. Dolenta i pecaminosa s’entén. D’altra banda, i sense que necessàriament vingui a tomb, és sabut pels naturalistes que l’altiplà madrileny presenta condicions de gran aridesa i de poca fertilitat. També en aquest altiplà sovint s’hi troben esperits de condicions ideològiques diverses i que no acostumen a fer gala d’un gran amor per la pàtria catalana. De vegades a Catalunya d’això no ens adonem prou i acabem dubtant si hem d’adorar Déu, el diable o a tots dos depenent del que obligui o aconselli la circumstància. D’això alguns en diuen pragmatisme i d’altres ens ho presenten com d’una resignació que festeja amb la covardia. I és que quelcom de tot plegat té aquest afer del pacte fiscal. La papereta pel president Mas és certament complicada. I més en un país com el nostre que (merescudament?) ens hem guanyat la fama de dir una cosa a casa i després en fem una de molt diferent quan enfilem cap a Madrid. Gestionar aquest estat esquizofrènic de les coses no serà fàcil i ens haurem d’encomanar a les bones pràctiques del president que ja es pot dir que pel poc temps que ha governat ja ha ballat amb totes les més grasses de la festa. Bankia va sortir a borsa un 18 de juliol. Setanta-cinc anys després, per cert, del fatídic aixecament militar. De ben segur que més d’un grapat va pensar que era una bona data per encetar una marxa triomfant a l’Ibex 35. Molts a les espanyes encara viuen del record i una data així no és com per oblidar-la. Alguns d’aquests, fent ús d’un pragmatisme especial, varen fins i tot esperonar a La Caixa a embolicar-se en aquests afers. La fusió de les dues entitats havia de veure néixer un nou gegant del sector que s’ho havia de menjar tot. El resultat de tot plegat salta a la vista i no cal perdre-hi massa temps. Del pacte fiscal i del que se’n derivi ja en parlaré un altre dia. Avui no toca parlar d'això, però de la cimera de partits de demà, sí vull dir una cosa: no es pot adorar a Déu i al diable. Amén.

La fí del nou imperi espanyol (08-05-2012)

Com de lluny queden els anys que arran de les privatitzacions endegades pel Partit Popular d’Aznar, Espanya tornava a gaudir d’un rol d’excepció a América Llatina. Eren els famosos anys noranta i els espanyols s’afanyaven a fer-se amb el control dels segments més estratègics de les economies d’aquests països per iniciar el que suposà per alguns una nova conquesta americana. El seu delit i excés els duia a vantar-se de passar la mà per la cara als mateixos nordamericans. Ja sabem que la modèstia, entesa com el terme mig entre la genuïna fatxenderia i l’excés de prudència o cautela, no ha estat mai el seu fort. Les operacions eren sonades i les màquines escurabutxaques i els bingos, com el dia abans del Crack del 29, no deixaven de repartir diners i menjadores. La nova economia l’havien inventada els espanyols: privatització a dit, que no pas liberalització, de sectors vitals en l’economia, tot ben amanit de llei del mínim esforç i repartiment de sucosos dividends previ suborn a les autoritats competents. D’altres països europeus amb més escrúpols no s’atreviren a anar tan lluny i ara de ben segur que no se’n penedeixen. Els espanyols i les seves empreses no havien inventat res de nou. Simplement es tractava d’una nova forma de pillatge de dimensions enormes i industrials en un marc on el telèfon, la televisió i internet ja començaven a albirar les tendències unitàries que avui en dia vivim amb radical transcendència. La magnitud d’aquelles operacions només és comparable amb el descrèdit que avui té Espanya allí mateix però també a Europa i a la resta del món. De no ser així un home com Newt Gingrich no diria que si Obama guanya farà d’EUA una nova Espanya. El que ens importa no és l’exageració cap a l’actual inquilí de la Casa Blanca sinó la constatació que l’Espanya del primer nivell ha estat un miratge, i d’aquest miratge avui ja no en pot viure ningú. També ho ha dit Sarkozy, massa tard, perquè si ho diu una mica abans potser acaba posant encara més la por al cos dels francesos i assoleix una remuntada que tindria qualificatius d’històrica. I també ens ho han dit els alemanys, ells de filiacions molt diverses, però conscients que les bestieses es paguen i ells, cautes amb el diner propi i aliè, no comprenen i els reca l’alegria gastadora meridional. De fet als tres darrers governants espanyols els perden les mentides: González amb el GAL i corrupteles vàries, Aznar amb Irak i l’11-M i Zapatero amb l’abast de la crisi, en clau domèstica el nostre (malaguanyat) Estatut i un maquillatge “enronià” de les dades (macro) econòmiques. Mentides, miratges i expropiacions. Vet aquí l’herència espanyola. Estan com per qüestionar el sagrament de la confessió aquests. Que dos estats tradicionalment tan poc a l’alçada de les circumstàncies com Argentina i Bolívia et rifin com ho han fet ara té molt de significatiu. Vol dir que ja no et tenen per res ells però encara menys els que vertaderament si que compten. Altrament els suïcidis, o lladrocinis com en aquest cas, es paguen i la comunitat internacional reacciona amb contundència. Ningú vol fer-se l’heroi i menys per un estat caigut i que fent gala d’una poderosa manca d’escrúpols ara veu, un cop derrotat, com se li gira tot en contra. La Kirchner o en Morales com l’Aguirre o l’Arenas degueren pensar que això d’YPF o de Red Eléctrica no podia seguir caient fora de “territorio nacional”. I d’aquesta manera tan terriblement populista es saltaren la legalitat i procediren pel dret. Quin mal, malgrat tot ha fet el populisme a l’Amèrica Llatina i, el que més dol és que no n’aprenen. L’Aguirre, liberal versió ella, en el fons no és tan lluny d’aquests personatges ja que l’arbitri de les regles del joc les marca el seu propi monopoli guiat per l’ interès. El Chesterton més polític ens deia “sóc liberal però em malfio d’aquells que se n’anomenen”. Això avui val pel partit Popular i una particular concepció del liberalisme molt més pròxima als axiomes del neomercantilisme colbertià. Espanya acostumada a fer trampes a solitaris propis i aliens ara veu com tot allò que eren actius de país ara són càrregues que suportar. La sort és que, sense necessitat de posar-hi remei, sempre tindran els catalans per poder fustigar les seves grans, enormes, mediocres i antiliberals frustracions. Per això, i res més, vol Espanya Catalunya.