Cap a on va la socialdemocràcia europea? (27-04-2012)

Molt ha plogut, i més a Alemanya, des que Eduard Bernstein i d’altres teòrics no ortodoxes del marxisme varen formular el Programa d’Erfurt. Corria l’any 1895 i la inevitabilitat de la desfeta capitalista, pronosticada per Marx i Engels, començava a ser posada en qüestió per socialistes de diferents pàtries i condicions socioeconòmiques. Un n’era Bernstein, les tesis del qual donarien peu al que avui ens referim com a socialdemocràcia, però també en aquest gran grup revisionista hi era Kautsky o més cap a l’est fins hi tot un Lenin, que donà lloc a la doctrina comunista que trencà la unitat proletària amb l’adveniment de la Revolució Russa i el subsegüent naixement de la Tercera Internacional. El desenvolupament de l’ideari socialista liberal, a banda d’Alemanya, va començar als anys 20 arreu, però amb especial incidència al món anglosaxó, amb figures com Cole, Tawnwey, Ramsay MacDonald o Rosselli, aquest a Itàlia. Aquest fet és ben lògic, perquè a la mateixa Anglaterra ja hi havia una llarga tradició consolidada de socialisme d’arrel no marxiana. Aquesta revisió es va fer des de la fusió d’idees liberals amb socialistes i rebutjant, en conseqüència, l’ortodòxia marxista i el socialisme centralista d’estat. En certa manera són els iniciadors de la famosa, i avui poc reputada, tercera via socialdemòcrata. A Suècia, com a paradigma nòrdic, i d’altres estats escandinaus ja als anys vint del passat segle els socialistes també feien honor a un possibilisme reformista que els acompanyà, i els portà molts èxits, durant tot el segle vint. A Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial el govern laborista de Clement Atlee va fer grans passes endavant per la consolidació i l’enaltiment d’un laborisme capaç de fer front als problemes de la ciutadania i alhora respondre amb plenitud de facultats als ideals de responsabilitat i d’alçada de mires que honoren els governs seriosos. En el cas alemany, gran exemple de partit socialdemòcrata europeu i que serveix de model per als restants de partits europeus, l’abandonament del marxisme en el Congrés de Bad Godesberg (1959) va tenir conseqüències pràctiques: el SPD va deixar de ser un partit de treballadors (Arbeiterpartei) per convertir-se en un partit de masses que integrés altres classes socials (Volkspartei). En un primer moment aquesta mesura va augmentar la base electoral i els possibilità combatre políticament la força molt estesa, des de la fi de la guerra, del catolicisme social de la CDU/CSU. A llarg termini, però, va minvar les organitzacions socialdemòcrates, afectades per la desaparició de les grans unitats de producció, de llurs essències i institucions –escoles de socialisme, relacions i vincles ideològics amb sindicats de classe i la creació d’una contracultura pròpia. Aquestes organitzacions ben aviat es convertiren en l’eina ideal per la promoció social de la nova classe mitjana sorgida de la postguerra, amb un afany d’estabilitat funcionarial i no pas d’efervescència revolucionària. Dins elles es va formar una nova classe dirigent allunyada i (alhora) desinteressada dels afers socials i amb un grau de coneixement superficial de la història del moviment obrer i de l’anàlisi política i econòmica. En aquest marc s’anà formant la crisi ideològica que viuen les esquerres en l’actualitat i de la qual no semblen poder sortir ni tan sols amb l’ajuda de la present crisi econòmica mundial, que per a alguns es tracta d’una autèntica crisi sistèmica del capitalisme. De fet, des de la caiguda del Mur de Berlín i la posterior desfeta del sistema polític i econòmic comunista, no sembla que hi hagi realment res que es presenti com una alternativa ni raonable ni atractiva o que pugui fer d’oposició a l’actual estat de les coses. La present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa de totes aquestes alternatives. Entre la socialdemocràcia i el comunisme hi hauria, per tant, una diferència de mitjans, però no una diferència de fins. Però era precisament la diferència sobre els mitjans la que marcava aquesta diferència radical entre el comunisme i el món democràtic liberal. Per al comunisme, el fi, el bé comú igualitarista de tota la humanitat, justificava qualsevol mitjà. Fins i tot els mitjans més perniciosos. Heus aquí el gran error de l’ètica comunista. Per al món occidental provinent d’Atenes i Jerusalem, hi ha mitjans que cap promesa d’elevació humana podria justificar. D’aquesta consideració i d’altres de natura socioeconòmica va néixer també el reformisme socialdemòcrata. No va ser la classe obrera –fraccionada como pogués trobar-se– qui abandonà la socialdemocràcia, sinó la socialdemocràcia qui ha abandonat i, fins a cert punt menystingut, la classe obrera. No considerant els àmbits tradicionals de lluita i d’acció sindical del moviment obrer la socialdemocràcia s’ha anat allunyant de les seves bases polítiques i ideològiques. Mentre va durar el boom econòmic dels noranta, els socialdemòcrates arribaren a tenir el govern d’onze dels quinze països de la Unió Europea, inclosos els de les tres grans economies dels continent: Alemanya, França i el Regne Unit. Parlem de dades: si el 1998 Schröder tenia el suport del 49% entre els treballadors, en el 2009, el seu successor Frank-Walter Steinmeier –a qui els sindicats no li renovaren el suport tradicional– només aconseguia el 24% (menys que la conservadora CDU/CSU) i perdia més de 10 milions de vots. El Partit del Treball holandès (PvdA) va obtenir els pitjors resultats de la seva història el 2002 i encara no s’ha recuperat; el mateix que els socialdemòcrates suecs (SAP) en el 2006; el Partit Socialdemòcrata austríac (SPÖ) en el 2008; el Partit laborista britànic va obtenir el seu pitjor resultat des de 1931 –Gran Depressió- a les eleccions generals del 2010 (un any abans havia quedat per darrere de l’euroescèptic UKIP a les eleccions europees); i així successivament fins que el 2011 el PSOE espanyol va obtenir el pitjor resultat de la seva història. Portugal i Grècia ni els esmento. En algunes eleccions municipals els partits socialdemòcrates es varen veure superats en els seus feus històrics per conservadors, liberals, verds i, en el cas d’Estocolm, pel mateix Partit Pirata, quedant en ocasions en tercera o quarta posició. La dreta populista es beneficià de la desfeta a Àustria i a França, on Jean-Marie Le Pen va disputar sorprenentment a Jacques Chirac la segona volta de les presidencials després de desbancar el candidat socialista Lionel Jospin. La pèrdua de militants entre la socialdemocràcia europea ha estat enorme. El Partit Laborista de Tony Blair tenia 400.000 militants el 1997 quan arriba al poder, el de Gordon Brown 160.000; 123.000 militants ha perdut la socialdemocràcia noruega entre 1985 i 2003; 160.000 a Suècia entre 1991 i 2008; 150.000 a Dinamarca entre 1960 i 2007; 44.000 a Holanda entre 1990 i el 2010. El perfil del seu militant actual és el d’home, treballador qualificat en el sector públic i fregant els 60 anys. És a dir, membre d’una generació anterior i ben lluny del pluralisme integrador i de militància entusiasta que, en el passat, es suposava a les organitzacions socialistes. Itàlia és l’exemple de país curiós i iconoclasta per a una esquerra que navega des de fa molt temps i on han estat o s’han fet dir socialistes personatges tan diversos com Mussolini, Craxi o el mateix Berlusconi. Val a dir que a Itàlia varen ser els comunistes la gran força de l’esquerra des de la caiguda del feixisme fins a la caiguda del mur berlinès i del sistema polític italià. A França, malgrat la possible victòria d’Hollande a les presidencials de 2012, més degud al descrèdit de Sarkozy que a mèrits propis, el cert, com apunta el professor de ciències polítiques Rémi Lefebvre és que: «ja ningú sap què defensa el PS, de què està a favor i qui són llurs enemics.» L’exministre socialista de Cultura francès Jack Lang és encara més pessimista i titlla directament el PS d’«arbre sec.» No oblidem que Strauss Kahn era la gran esperança blanca... El PSOE espanyol i el PASOK grec aproven mesures que prometeren que no aprovarien, i quan tornen a l’oposició en el cas espanyol qüestionen i rebutgen allò que havien avalat. En definitiva, perpetren unes actuacions plenes de despropòsits i, el pitjor cas, ofereixen al seu electorat una imatge de pusil•lanimitat davant les ingerències externes i creen una crisi de legitimitat dels seus respectius sistemes democràtics i de valors. Efectivament, ningú sap avui a favor de què estan els socialdemòcrates, qui defensen i qui són els seus enemics. Si en el passat el socialisme menystingué erròniament el fet nacional, per un suposat internacionalisme artificial, avui dóna l’esquena als mateixos ciutadans amb actuacions que destil•len un excés de seguiment dels sondeigs i poca decisió pròpia. L’autocrítica? Fins ara inexistent. La crisi financera del 2008 podria haver suposat el lent despertar social de la socialdemocràcia europea. Fins ara no ho ha estat, ja que fins i tot en estats com Dinamarca, on ha guanyat les eleccions, ho ha fet amb els pitjors resultats de la història del socialisme danès. La paradoxa rau en el fet que quan tornen les polítiques keynesianes aquestes no tenen una conseqüència política en l’augment del suport als partits, com són els socialdemòcrates, que tradicionalment les havien defensades. Tal vegada Dahrendorf quan parlà a començament dels vuitanta de la fi del segle d’or socialdemòcrata ha acabat tenint raó. Per tot plegat, sembla clar que la socialdemocràcia no pot continuar com a clàssic partit de masses centrat en una minvant classe mitjana. Ara bé, tampoc pot tornar, com si no hagués passat res, cap als seus postulats tradicionals. El món ha canviat i amb ell les relacions de producció i el sentiment de classe i, per tant, calen receptes noves per a una esquerra avui més preocupada per l’estètica que per la ideologia. De moment, nous partits socialistes a l’esquerra de la socialdemocràcia –casos d’Alemanya o Holanda– o de noves ideologies i paradigmes, com els verds o els populismes dretans, comencen a poblar el lloc que els socialdemòcrates abans ocupaven. La socialdemocràcia, sovint donada per morta al llarg del segle XX, no ha mort, com alguns opinadors creuen, però si que li arriba el moment de renovar-se o morir. D’èxit dirien alguns, a causa de la generalització de bona part de la seva agenda social, o de clamorós fracàs, dirien d’altres, en virtut d’una clara manca de respostes i de mobilització en els temps presents. La veritat, tal vegada, sigui una barreja de tots dos axiomes. La present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa de totes aquestes alternatives. Perquè, d’alternatives, de fet, n’hi ha. El vell totalitarisme és encara present a Corea del Nord, i les dictadures anomenades populars i comunistes de Cuba o la Xina són també fonamentalment diferents al sistema democràtic capitalista. Però algú realment vol anar cap aquí? O fins i tot les repúbliques islàmiques es presenten a molts llocs i amb no pocs adeptes com a alternativa al model de societat de l’Occident modern i capitalista. Cap d’elles ofereix una resposta convincent a les inquietuds dels ciutadans europeus i a les democràcies liberals. Aquesta era la conseqüència que fa dues dècades a la seva Fi de la Història, assenyalava Francis Fukuyama. I és cert: ara mateix, no hi ha alternativa satisfactòria a la democràcia liberal i al capitalisme. I els primers que ho saben, i potser ho pateixen, són les mateixes ales esquerres dels partits socialdemòcrates. Quan esmenten Stiglitz o Kruggman, en llurs crítiques al sistema capitalista i a llurs institucions, de veritat no s’adonen que s’estan referint a dos economistes de prestigi que en el pitjor dels casos són liberals d’esquerres i nord-americans? Per cert, el primer va ser assessor en matèria econòmica de Clinton, que en el seu mandat abolí la famosa llei Glass Steagall de l’època de la Gran Depressió i va permetre de nou als bancs americans el negoci altament arriscat de la banca d’inversió. Ja sabem com acabà Lehman Brothers, i molts altres l’haurien seguit si no fos per les massives intervencions públiques de capital. No era el keynesianisme una teoria econòmica defensora de major regulació i de polítiques d’inversió pública? La tasca de la socialdemocràcia ha de ser ara la que hauria d’haver estat sempre. Per començar, la protecció dels dèbils i les minories davant els possibles abusos dels poderosos i les majories. La promoció de la meritocràcia i l’ascensor social amb una educació de qualitat, reconeixedora de les aptituds de cadascú i universal. És a dir, que la noció d’igualtat no ofegui mai la de llibertat. La lluita contra la permanent tendència de les societats polítiques a convertir-se en societats de classes. I, last but not least, la defensa de la base industrial d’Europa, posant un fre a les deslocalitzacions. La seva tasca no és la de construir nous móns, ni caure en llunyans i estèrils utopies com la del comunisme o en lluites inconscients com la dels “indignats”, sinó implicar-se en la defensa del nostre món, recordant-nos la fragilitat de tot allò que donem per suposat. La socialdemocràcia ha de restar prop de la gent, fer la política més participativa i menys opaca a la ciutadania en general i no ha de caure en l’error tant del rabiós present de fer dels seus cavalls de batalla elements propis de la frivolitat. La defensa de les dones o de col•lectius com l’homosexual no passa per paritats artificials o per participar en caravanes com les de l’Orgull Gai. Passa per actuacions molt més profundes basades en la solidaritat i la compassió humanes. De fet, el mateix marxisme, origen filosòfic del tema que ens ocupa, beu de les mateixes fonts del cristianisme i segueix els seus tres grans estadis existencials (pecat original, redempció i salvació o, en terminologia marxiana, aparició de la propietat privada, revolució proletària i societat sense classes). La idea de la justícia social ha de ser més present que mai en la teoria i la praxi socialdemòcrates. Dins d’aquesta gran idea s’hi troba, com esmentava, la meritocràcia, l’ascensor social, les polítiques d’inclusió cap als nouvinguts i els marginats, i els valors que preconitza i emanen de l’humanisme. Una ètica, per cert, que ja des dels inicis mogué i mobilitzà molts socialistes i que quan fou practicada convertí els partits socialdemòcrates en grans maquinàries polítiques, ideològiques i, val a dir-ho, electorals. De fet, no deixa de ser un retorn als orígens i un allunyament dels cants del postmaterialisme reduccionista, absurd, relativitzador i decebedor.