Cuba no pot ser l'excepció (27-04-2011)

En les darreres dates hem observat amb un cert avergonyiment com les coses ben poc canvien a l’illa de Cuba. Mentre a d’altres parts del món les onades de canvis polítics i socials es succeeixen, a la Cuba postfidel el propi germà del gran i incontestable heroi de la Revolució, envoltat de vells camarades que ensumen quasi tots la vuitantena, esdevé més que mai l’home fort del règim. D’ell, qui ha estat el gran guardià de les essències marxistes, s’espera que sigui l’home que ha de pilotar el país cap a una obertura econòmica amb pocs efectes de llibertat política. El panorama convida a la desídia o almenys a la desil.lusió. Els analistes, molts fins ells, apunten que l’aparell militar de Raúl s’ha imposat a la vella guàrdia fidelista. Com sigui ni uns ni altres eren elements de renovació i aquesta illa del Carib s’està convertint en una sort de museu dels darrers residus estalinistes amb l’excepció nauseabunda nordcoreana. Quan la gerontocràcia és el futur les coses pinten bastos. La indolència cubana ara sabem que no té preu. No tinc cap dubte, després d’haver estudiat i conegut aquest país, que els homes i dones que feren possible la Revolució volien una cosa molt diferent. Els comunistes a la Cuba de Batista eren un partit molt petit i amb actituds sovint erràtiques que no aconseguien despertar grans sentiments d’adhesió a les masses populars. Ja sabem que el comunisme sense coacció no s’imposa ni es consolida enlloc. La Revolució cubana va ser moltes coses però la gent no es va aixecar ni per Karl Marx ni per Lenin en tot cas ho féu per la justícia social i per uns barbuts que no paraven de citar José Martí i el seu ideari d’independència nacional enfront el poderós veí del nord. Els barbuts, almenys alguns d’ells com Fidel, el seu germà o el Che Guevara comptaven amb una agenda oculta que féu que alguns astuts opinadors compararen la seva revolució amb una síndria: verda per fora (el color de la revolució) però ben roja per dins. Alguns líders, un cop acomplerta la Revolució, no estaven per muntatges soviètics i acabaren exiliant-se o empresonats com Huber Matos o possiblement assassinats com el terriblement carismàtic Camilo Cienfuegos. El mateix partit comunista patí una OPA no capitalista enormement hostil i acabà fagocitat pels homes vinguts de la Sierra Maestra. A Fidel se’l pot criticar en molts fronts però ha estat un gran estratega i ha tingut la sagacitat que els ha mancat a d’altres líders de règims totalitaris. No caldria però oblidar la feina d’un aparell repressiu que diríem ha complert quasi a la perfecció el que s’esperava d’ell. No debades fins a un vint per cent del total de la població va abandonar el país en els tres anys que seguiren a l’entrada triomfal dels revolucionaris. La gran majoria d’ells no eren precisament contrarevolucionaris o seguidors de Batista contràriament al que enuncia la propaganda del règim. Ara el món està canviant i costa de creure que aquesta illa en pugui quedar al marge. És cert que el sol, el sexe, el rom i el marc anestesiant comunista no deuen pas ajudar alhora de procurar aixecaments. Però quan veiem que el món es mou i Cuba resta impassible a més d’un se li encongeix el cor i s’interroga en veu alta. Cuba ha de decidir si continua essent l’excepció, o fa d’una vegada i per totes, una passa endavant i abandona un règim totalitari terriblement ineficient en un país on les suposades conquestes socials han estat els grans elixirs del conformisme i el passotisme. Europa i els Estats Units no en podem restar al marge i per bé que tenim l’imperatiu moral de denunciar els abusos antidemocràtics també hem de ser prou honestos com per rectificar lleis absurdes com la Helms Burton. Aquella del bloqueig americà. Els enemics exteriors són, com bé ho va saber el franquisme, els grans aliats dels dictadors. Fem els deures fora i confiem que Cuba no continuï sent l’excepció.