Ignoratio optimi pessima (13-10-2011)

S’explica que Jordi Pujol quan es presentava com a candidat de CiU a les eleccions de l’any 80 va rebre al seu despatx la visita d’un empresari important del país. Pujol buscava fons per la campanya i l’empresari veié una oportunitat immillorable per alliçonar políticament l’ aleshores aspirant a la Presidència de la Generalitat. Qui paga mana, devia pensar o quelcom d’ús semblant. Es diu, i no hi ha res que m’ho faci dubtar, que el futur president de la Generalitat l’aturà en sec i li etzibà: “De política, ens n’ocupem nosaltres, jo t’he cridat per saber si ens volies ajudar convençut que coincideixes amb el nostre projecte”. No vull raspallar Pujol, no li cal, i d’aduladors i xupòpters ja en parlarem en millor ocasió, però de lideratge i sentit polítics a en Pujol pocs són els que li poden ensenyar quatre coses. A alguns empresaris, i també sindicalistes, més els valdria centrar-se en cos i ànima en la seva activitat que no pas oferir guies i rumbs de política general. Admetem que poden ser bons termòmetres socials que des del seu far avancen indicadors i comportaments que no poden ni han de ser obviats pels governants. Però, dit això, no cal ni sobrevalorar ni tampoc menystenir la seva funció. Dic això perquè escolto de bon matí a la ràdio que el president de Foment del Treball es despenja afirmant que CiU hauria d’entrar a formar part del govern d’Espanya. Tornem per enèsima, i imagino que no pas darrera vegada, a la vella cançó. La cançó enfadosa, en llenguatge de la meva àvia banyolina, del pacte estabilitzador, d’incidir en Espanya i del sempre recorrent Saza i la seva dèria per col.locar porters automàtics. Com no poden adonar-se, gent de tanta suposada categoria i senderi, que aquestes actituds són pròpies d’un altre temps quan per fer negocis tot passava per un ministeri, quan calia passar per l’adreçador de la propina i la consegüent prebenda? El riu va per avall i aquests volen nar per mont, dit en varietat empordanesa. A banda, em demano si aquesta petició la fa en qualitat de submarí del PP, és a dir per desprestigiar o posar pals a les rodes al projecte de CiU, o com a home que cerca el bé comú català. Si és la primera opció, l’entenc, defensa les seves prioritats polítiques, res a objectar. Si és la segona, que s’ho faci mirar, atès que la seva ingenuïtat i indocumentació política només és comparable amb el cas i rellevància que la seva organització té davant dels òrgans de decisió espanyols. Són molts els que en un altre temps creien en una Espanya inclusiva i respectuosa de la seva diversitat i que avui ja palesen que, per a quimeres, ja tenim els boigs o les persones, si us estimeu més, amb el seny poc eixerit. Que més els cal a alguns per obrir els ulls i adonar-se que amb Espanya no podem anar a demanar plats de llenties i que hem d’actuar des de l’orgull i la dignitat, que és l’única manera, per cert, que ens poden entendre. L'espanyol, com a poble de raça, no comprèn les tonalitats grises i cerca blancs o negres. A Madrid cal anar-hi amb el pragmatisme, paraula eternament privada del seu valor significatiu, des de la fermesa i amb la claredat que afirma aquell que està disposat a no acceptar mals acords. Dels muntatges madrilenys, massa catalans “pragmàtics” n’han vist grans beneficis, que a les darreries han significat grans desencisos i frustracions. Tornarem a caure-hi? Si us plau, jo crec en els emprenedors i els tinc en enorme estima, altrament no escriuria en un mitjà liberal, però no estem ara per a donar xecs en blanc a qualsevol idea forassenyada. Finalment i per acabar-ho d’adobar escolto també a la ràdio, a voltes fóra bo sordeses momentànies que ens ajudarien a salvar moltes coses i eludir maldecaps, el president de la Diputació de Girona emfasitzar la seva devoció vers la seva institució. “Un instrument útil i molt proper a ciutadans i municipis”, ens diu. Churchill, no precisament un bolxevic, deia sobre la guerra que era “massa important per deixar-la en mans dels militars”. La tramuntana que avui fa a Palamós quasi em fa dir que la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics o potser d’alguns...