Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre del 2012

La majoria silenciosa (02-12-2011)

El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals. Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques. Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina. La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.