Aquest no és el camí

Molt em preocupa el que està passant a la ciutat de Vic. Negar el padró municipal a uns immigrants (encara que no tinguin papers) és de rebut que té unes conseqüències immediates i molt perilloses. És oferir-los d’entrada una assistència sanitària incomplerta i negar-los el dret a l’educació. No és poca cosa en els temps que corren.
La realitat, ens diran alguns, és que a la pràctica això no es durà a terme en tota la seva cruesa i que les portes d’hospitals i col·legis mai restaran del tot tancades. Potser si, però les regles del joc democràtic han de ser sempre clares i no poden dependre de conjuntures, de bones voluntats, ni menys encara d’humors o de favors personals. No estem en un estat paternalista o de beneficència, aquí del que es tracta és de consolidar uns drets adquirits on l’atenció al necessitat és un imperatiu categòric. No ens omplim tant la boca criticant les deficiències del sistema americà? Doncs aquest pecat original ara ens apareix en forma de cavall troià. I tal vegada, i això ho fa encara més absurd, ho acabarem consagrant de la mà d’un fatxenda, xenòfob més que feixista –dubto que en conegui els seus principis teòrics elementals-, de carreró de fanal borni. La decència i el coratge han de prevaldre sempre. Ho repeteixo, sempre. La política també és per donar exemple.

I és que no podem deslligar la teoria de la pràctica. Actituds erràtiques i poc consistents ens poden fer caure en allò que més hem de rebutjar en l’acció política: l’arbitrarietat. En virtut d’aquesta, la democràcia es desvirtua i es redueix a una suma d’imperfeccions i d’intangibilitats, que la converteixen en un sistema on la picaresca es elevada a categoria doctrinal. D’aquí pregunto: és aquesta la Catalunya que volem construir? És aquesta la Catalunya pagada de si mateixa que l’Espriu la feia mirar cap Europa? No oblidem que la Catalunya mediocre i acomplexada és la que ha fet president Montilla. I jo em torno a demanar: tant ens hem contaminat? Tant ens ho han encomanat? Massa preguntes i massa poques respostes.

No vull esperonar l’alarmisme, però sense voler-ho estem caient de peus en els paranys de l’extrema dreta. La cohesió social, han d’entendre els nostres polítics, està per sobre de tacticismes, de temors sovint injustificats i de complexes davant un personatge ple de mediocritat i de deliris de grandesa com el tal Anglada. Més endavant m’hi acabaré referint amb un parell de recordatoris.

Vagi per endavant que no sóc partidari de les polítiques dels “papers per a tothom” i que considero que la gent nouvinguda –com així ho fa la majoria- ha de respectar la cultura autòctona i no ha d’imposar uns valors o costums foranis. Els catalans hem de poder viure com ho hem fet sempre i ningú ens pot imposar que perdre la nostra catalanitat és el preu a pagar per mantenir la pau social. Aquesta Catalunya tampoc seria la meva i d’ella em rebel·laria. En espanyol hi ha una expressió molt bonica –que alguns no sempre practiquen- haz lo que vieres, allá donde fueres. Es sobreentén que no implica mals hàbits sinó l’acceptació d’unes tradicions, uns costums i uns principis i valors que guien la vida pública. A casa, cadascú viu com vol. Només faltaria.

D’aquest vell adagi es deriva la política que volem dur a terme des del catalanisme integrador i que ja fa temps que veu com les seves llavors germinen i els fruits floreixen. És quelcom que et recompensa i t’enalteix l’esperit. Jo m’emociono quan veig a uns nens petits negres jugant al futbol i xerrant en català o veient, com faig ara, a la biblioteca de la meva vila –Palamós- una nena marroquina que li ensenya a sa germana la llengua de Llull, Turmeda, Verdaguer i també finalment la seva. Això ben explicat ho vol l’immensa majoria del nostre poble, perquè el nostre és un poble civilitzat, respectuós i que ha fet de la tolerància i de la liberalitat dogma i professió de fe. No tothom pot dir el mateix. No dubto que el batlle Vila d’Abadal, com a democristià i catalanista, d’aquests valors en participa i que ha dirigit la seva acció política des de la bona fe. Però ell i part dels nostres a la ciutat dels sants no s’adonen que aplicant els vells remeis en aquestes causes, tant sols aconsegueixen donar ales a titelles com l’Anglada. De fet, d’això és del que viu aquest vell panegirista del franquisme que tal dia com el 23-F de 1981, sortí a la plaça major de Vic pistola en mà per celebrar el cop d’estat de Tejero. Un ésser indigne d’ostentar un càrrec públic de responsabilitat i que no fa gaire en un reportatge amb càmera oculta, en creure que els seus interlocutors eren elements d’ultradreta, se’n reconeixia, sense miraments ni escrúpols de cap classe, deutor d’aquesta ideologia, admetent la seva filiació feixista i per tant anticatalana. Si xurma com ell governessin, no ens enganyem, la neteja de la següent manera seria endegada: primer començaria servint-nos dels seus termes pels negres, “els moros”, els “sudaques” i així fins arribar a totes les comunitats ètniques a casa nostra presents. I en acabat, no dubteu que els últims seríem “els polacos”. Traïdors als seus pèrfids ulls a la causa falangista. Aquests són els catalans que estimem el país i la seva gent. Catalans com tu, benvolgut lector, catalans com jo.

Marc Gafarot i Monjó
Director d’estratègia de comunicació del Secretariat d’immigració de CDC.