Volem sumar no restar

Volem sumar no restar
Barcelona Marc Gafarot, Director de Comunicació del Secr. d'Immigració
Comença a ser notori i va camí de convertir-se en categoria de domini públic que el Secretariat d'Immigracio de Convergència està fent un servei d'integració de tots aquells que feliçment, i més enllà d'ideologies, creences o trets racials, hem qualificat de nous catalans.


És una forma de convidar-los a formar part del club de la catalanitat i d'acostar-los de passada a la realitat d'un país milenari amb ferma vocació existencial. Volem que siguin dels nostres i per això els hem d'ajudar a descobrir la nostra identitat. Amb el temps fóra bo, si tal vegada fós possible, quantificar quants nouvinguts que un cop aterrats creien ser a les espanyes han descobert una realitat inesperada mercès a la feina endegada pel nostre Secretariat sota paraigües convergent i portat de la mà per l'Àngel Colom. Sigui dit això, per significar i deixar palès que el que vertaderament mou aquest col.lectiu d'homes i dones és el d'obrir les portes del nostre país a una nova realitat social que si l'oblidem i la deixem de banda potser ens acabarà passant factura. Qui es pensa que el que ens mou són els vots s'equivoca, tot i que la bona feina òbviament també té una traducció política. Per a fer reeixir tal (digna) empresa cal ser pedagog, de vegades precisa de dosis de paciència i d'obertura de mires, cal tranquilitat i capacitat per expressar el nostre tarannà, les nostres costums, tradicions i una particular forma de veure el món. Aquesta en alguns casos pot sorpendre, però també sens dubte és menester una generositat espiritual, que és la que tot immigrant (nosaltres també ho hem estat, no ho oblidem) espera quan abandona la seva llar. Però el que ningú pot ni ha d'esperar és que al nostre país un canvi migratori, un reajustament social, una arribada massiva de persones provinents de més enllà de les nostres fronteres, ens faci renegar o renunciar a potser allò que més i millor defineix la nostra identitat: la llengua pròpia dels catalans. I això és el que visqué fa uns dies l'amic i company de secretariat Xavier Cos (insigne barcelonista i millor català) en un acte a la Plaça del Nord de Gràcia. Allí li fou exigit per part d'una representant d'una determinada comunitat que cesés de parlar en català i ho fés en canvi en castellà perquè "li estava faltant al respecte". Era un retorn, feliçment momentani, a uns temps ja passats però sembla que mai, penosament, oblidats. Els catalans no sempre podem afirmar allò de que qualsevol temps passat fou millor.

Admetent que la persona en qüestió no representava a qui deia que ho feia i que potser essent molt generosos tampoc va calcular les seves paraules, hem de deixar molt clar que perdós i disculpes per parlar, defensar o lluitar per la nostra llengua no ens en sentiran i ni per boca nostra escoltaran. Ha costat molt arribar fins on som ara mateix i el camí dista molt de ser ja prou planer. La nostra vocació i deure com a nacionalistes catalans i demòcrates és ajudar a totes aquelles persones que han arribat i que els cal una empenta per primer conèixer per llavors estimar el país. És deure nacional però també ètic o humantari. Però que ningú gosi a demanar renúncies i a fer-nos ajupir el cap. Ni coneix qui som ni ho aconseguirien. No volem de cap de les maneres que la nostra (immensa generositat) es converteixi en acritut. Moltes gràcies a la gran majoria de nous catalans que volen ser i fer part del país. La mà estesa a aquells que mal aconsellats o de poc coneixement menystenen el que aquí hem anat conreant des de temps immemorials. De vegades no pas sense l'ajut de gents vinguts de contrades prou diverses. El seny (virtut catalana?) els aconsella a rectificar. Mai n'és tard per fer tal cosa!

Marc Gafarot i Monjó
Director de comunicació de Secretariat d'Immigració