Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals

Noves realitats sociològiques, noves tàctiques electorals.
Barcelona Marc Gafarot i Monjó
En el món d’avui la ideologia conservadora sovint –de vegades molt injustament- és estigmatitzada com una opció ideològica en oposició a les minories d’un país. D’aquesta manera, com molt bé hem vist darrerament als EUA, aquells membres d’una minoria que opten per votar conservador són excepcions que poc tenen a veure en clau política amb la resta de la seva comunitat.
En aquest gran país no pocs opinadors comencen a categoritzar el fins ara poderós Partit Republicà com un partit d’homes blancs i regional del sud de la Unió. Un partit que nasqué amb propòsit de masses i curiosament contra l’esclavatge es pot veure relegat a una posició subalterna. Però els immigrants fa temps que han renegat del paternalisme conservador per abraçar les opcions d’aquells que els possibiliten fer les polítiques que millor defensin els seus interessos. En comprendre aquest fet rau el perquè de tot plegat i per què no de l’avenir del nostre país.

Si no s’hi posa remei CiU podria no estar massa lluny d’aquest horitzó republicà. La nova realitat social i demogràfica no pot ser ignorada i menys encara denigrada. Espero que ara, amb l’excusa de la crisi i de la diversitat dels nostres pobles i ciutats, no ens posarem a renegar d’aquell afortunat lema de que català era el que vivia, treballava a Catalunya i es sentia part del projecte de país. En el futur nacional de Catalunya els nous catalans hi jugaran un paper cabdal, altrament potser Catalunya “ja no podrà ésser”. Sóc però, no s’alarmin, dels que veu l’ampolla mig plena. Però cal fer les coses ben fetes i defugir el curt terminisme.

A Catalunya on la ideologia conservadora no ha estat des de fa molt temps majoritària, la lluita partidista té dos bàndols per sobre de consideracions ideològiques que, més d’hora que tard, s’hauran d’enfrontar per fer-se encara més grans mercès al vot immigrant o per ser més justos el vot dels que des de Convergència aspirem a que es converteixin en nous catalans.

Avui en dia el nostre partit és un partit majoritàriament votat per catalanoparlants i en mesura molt menor per aquells catalans que no tenen el català com a llengua d’ús habitual. El deure de CiU és lluitar per a perseguir el vot d’uns catalans que perceben que hi ha d’altres formacions –essencialment una- que millor defensen els seus interessos. Arguments per convèncer-los no ens n’haurien de faltar, tenint en compte com ens van les coses, però una manca d’ambició i una certa desídia fan que ara per ara ens trobem lluny de penetrar en determinats barris o indrets del país. Hem perdut unes quantes batalles, hem comès uns quants errors, hem seguit unes quantes males estratègies, però la partida no presenta sortosament encara una situació d’escac i mat. La nova immigració no espanyola l’hem de percebre com un nou repte, més que com un conjunt de problemes. D’aquí que per properes conteses electorals cal bastir i incorporar un discurs on els nous catalans hi juguin un paper activament desacomplexat que ha d’anar des del respecte de la seva procedència fins la nova filiació vers el país d’acollida. La tasca que ens correspon és la d’ensenyar-los el camí, fent primer pedagogia del tresor cultural i de valors que ens ha estat llegat pels nostres majors, per després fer-los partícips d’aquest preciós i únic cabal. La tasca paga la pena almenys per un patriota català.

Els països que des de fa dècades tenen immigració ja fa temps que llurs nous ciutadans participen i s’involucren cada cop de forma més activa en els distints processos electorals i decisionals. Els partits polítics això ho saben i per millorar els seus resultats defineixen estratègies específiques pels barris o viles on hi ha forta presència de població immigrant. A Bèlgica veurem ben aviat, degut a les properes eleccions regionals i europees, com els candidats de les diferents minories ocupen llocs importants els cartells de campanya i en els actes que tenen lloc en les zones on habiten les diferents minories. Aquest escenari no és lluny del que potser viurem a Catalunya en un espai temporal immediat. El país ens demana que estem a l’alçada del moment històric i aquest fet passa tant pel nou l’horitzó nacional que ens hem de dotar com per una participació activa, i per tant patriòtica, dels nous catalans.

Marc Gafarot i Monjó