Exili català i els nous catalans

Explica Iñaki Anasagasti que el seu primer acte polític fou precisament al Casal català de Caracas per homenatjar la figura del President màrtir Lluís Companys. Anasagasti ha comentat en certes ocasions com el va impressionar el sentiment de país que tenien aquells homes i dones de l’exili després de tants anys de travessia sense horitzó i de pèrdues emocionals de tot ordre. No ens hauria de sobtar la seva solidaritat ja que molts bascos, de la mateixa manera que tants catalans, hagueren de fer via de llur païs a causa de la victòria del bàndol franquista.




Els bascos tenen un sentit de les emocions molt particular i valoren com pocs pobles la gent que viu amb fermesa la victòria i la derrota i que ho fa sempre amb aquella dignitat que dota la humilitat i l’honradesa. Els nostres exiliats així ho visqueren i per això i per tantes altres coses mereixen ser recordats i valorats en plenitud. Catalunya perdé la guerra per ser catalans i per ser demòcates. Una obvietat pels foragitats, però no pas per la progressia política del país que malda per dirigir-nos cap a una història de ficcions on s’evaporen uns fets i se’n subratllen uns altres. Aquests de llurs complexes i inconsciències en fan polítiques que volen malmenar una memòria històrica nacional que, malgrat tot, no ens faran perdre. Que s’ho treguin del cap. La victòria intel.lectual i humana és nostra.

No ens ha de fer por dir amb veu alta i clara que Catalunya té encara un deute amb el nostre exili que potser mai podrem pagar-lo i que només per això, cal que no els perdem mai de vista. Sense ells avui no seriem on som. un altre debat que aquí no encetaré té a veure amb si on som és el que ens correspon, però, si la consciència té cap pes en aquest món desconcertat, una part de responsabilitat la tenen els qui saberen mantenir la flama encesa en moments foscos i desventurats. Molt més còmode i senzill hagués estat llançar-ho tot per la borda i espantar les veus d’ultratomba del passat. No fer-ho demostra gratitut cap a la terra dels pares però també un empeny tant o més fort de seguir sent i, tant o més important, de transmissió. Admirable és la paraula que surt de la ploma i no és per menys. La lloança sovint té l'efecte de debilitar aquell qui la rep però no fer-ho cap els que mai res tingueren és d'exigència de fraternitat nacional.

Els exiliats catalans també són un gran exemple per als nous catalans. Llur resistència ideològica i proximitat patriòtica mai van ser incompatibles amb una voluntat de ser i fer-se partícips dels llocs que els acolliren. De vegades en situacions rocambolesques, tantes d’elles en situacions dramàtiques humanes i econòmiques i que en cap cas els feren perdre uns v(b)ells ideals que van saber-los cultivar en terres llunyanes. Les dificultats i penúries no foren impediment perque tanta gent del nostre exili s’anés obrint pas i enriquís amb la seva cultura llurs països adoptius. Així volem que siguin els nous catalans: que mai reneguin de les seves identitats originals, que les transmetin abastament a la descendència, però al mateix temps, que comprenguin i estimin la Catalunya que els acull. Si així és serà un triomf de tots. I no ho menystinguem un missatge per aquest món de perduts i d’incerteses: la victòria d’un identitarisme mai ètnic i sempre democràtic i civilitzador. Això ha de ser la Catalunya de l'avenir. Serà això o deixarà de ser.