Un passeig per Escòcia
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
dimecres, 2 de juny del 2010
dijous, 13 de maig del 2010
La crisi del socialisme
L’Estat espanyol i Catalunya en particular s’estan quedant soles a Europa pel que fa a governs dirigits per socialistes. El darrer govern socialista en caure ha estat el de Gordon Brown a la Gran Bretanya. Passarà a la història com l’únic primer ministre que mai ha guanyat unes eleccions. Montilla i Maragall també.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
divendres, 30 d’abril del 2010
Unes delegacions exteriors per a què? (1)
La política exterior és una eina fonamental de l’acció d’un govern que té com a missió promocionar el país en qüestió, defensar-lo davant situacions crítiques i a partir del que els italians anomenen la finezza i els francesos el savoir-faire, exercir de gran venedor o comercial dels valors i ambicions nacionals. L’art de la diplomàcia existeix des d’èpoques quasi remotes a la Grècia clàssica o la Xina imperial. Molts tractats han estat dedicats a ella i la llista de teòrics contemporanis i passats és quasi incalculable. La manera de fer diplomàcia, és a dir d’exercir-la amb segell propi, té molt a veure amb la manera de ser del país. Hi ha, per tant, un estil britànic contraposat a un de francès o d’alemany o un d’americà diferenciat a un de rus o xinès.
I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.
Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.
I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.
I això és el que vertaderament em preocupa. Quin és l’estil diplomàtic català? En tenim cap? N’estem construint un de nou? Anem a pams. Si assumim que els governs tripartits han estat una clara anomalia en la història del nostre país, podem respirar tots tranquils, ja que els despropòsits i misèries comesos en l’àrea d’internacional seran un mer parèntesi en la història de les nostres relacions internacionals. Ara bé, si el tripartit és un exponent polític de la nova Catalunya, aleshores tenim un problema molt gran de no fàcil resolució. Les causes serien molt més profundes i la metàstasi molt dura d’extirpar.
Dic tot això perquè m’expliquen que recentment a la delegació del Govern als EUA el delegat allí destacat en ser preguntat pels plans a curt-mig termini de la seva representació va deixar caure que una calçotada al Central Park de Nova York seria una magnífica oportunitat de promoció de la cultura catalana. En sentir-ho vaig recordar aquella famosa sentència del President Tarradellas: “en política tot s’hi val menys fer el ridícul”. Si malament no recordo la frase feia més o menys així. Malauradament aquells que fan el que l’antic President aconsellava no fer, ben sovint no en tenen consciència i faciliten la crítica fàcil d’aquells que més detesten la nostra causa i els nostres afanys de llibertat i de retorn a la normalitat del nostre poble.
I és clar que des de Convergència defensem la potenciació de les delegacions catalanes arreu d’aquest món globalitzat. Faltaria més que no ho féssim nosaltres com a nacionalistes catalans. Però no ho fem per un motiu d’artifici o de fatxenderia altrament ho fem des de l’utilitat i des de l’ambició que ha de moure la nostra actuació exterior. Una de les comeses de les delegacions és la d’establir contactes amb el món empresarial, la societat civil, la classe política o amb les elits culturals i intel·lectuals. Sense anar més lluny això ha d’implicar bastir empaties i coincidències que a la fi han d’obtenir un rèdit a varis nivells. Així, cal cercar accions que persegueixin la bidireccionalitat del benefici i un grau raonable d’optimització dels objectius en relació als costos. Després de set llargs anys de tripartit, ja estem en situació de demanar-nos si raonablement ho han aconseguit. Abans parlava de finezza i de savoir-faire, imagino que molts dels episodis que resten a la retina de la gent del país en matèria exterior, poc tenen a veure amb aquestes altes paraules. Un diplomàtic sovint ha de ser com els bons àrbitres en els esports: persones que de l’anonimat en fan virtut i que essent presents no fan mai nosa però quan no hi són se’ls troba a faltar. Aquestes serien bones credencials. No crec que Carod i els seus estirabots representin precisament aquest tipologia. Tornaríem aquí a demanar-nos si un personatge com ell és anomalia o és patró comú de la nostra Catalunya. Crec, malgrat certes evidències, que com el tripartit es tracta d’un personatge que encarna millor que ningú els vicis que hem d’eradicar, les actuacions que hem de foragitar i els exercicis rectificadors (quan les circumstàncies impenitentment l’obliguen) que caldrà no repetir. El complexe hi té molt a veure, com també, una nul.la preparació que va amanida de lluites intestines de poder. No del poder que dignifica sinó del que et podreix i rovella l’esperit. El tripartit va nàixer contra convergència hi acabarà contra ell mateix. És un Saturn que hom espera no acabi amb la nostra política internacional.
divendres, 26 de març del 2010
No dormir-se ens els llorers o Roma no paga a traïdors
Si com sembla previsible s’esgota aquesta legislatura, manquen poc més de sis mesos per les eleccions catalanes. Sis mesos per repetir de nou l’experiència traumàtica del tripartit o per apostar per una renovació que ha de posar les bases per “aixecar Catalunya” (Convergència dixit). Òbviament el comentari té un biaix i és partidista ja que s’escriu des del convenciment que només el lideratge d’un govern de CiU pot tornar a redreçar els esperits d’aquest país. Els dos tripartits, fets tant en contra de Convergència com per omplir gratuïtament les cadires, han estat un fracàs clamorós, i això ja no només ho diem nosaltres o la resta de l’oposició, avui fins hi tot ho diuen, una part importantíssima dels propis votants del partits del govern. És el símptoma clar de la seva humiliant derrota. I ells que bé que ho saben, ara a les acaballes del seu regnat, tot just comencen l’espectacle que millor coneixen i practiquen: les ganivetades entre família a tort i dret. Just final dantesc per a un immerescut inici sofístic.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
Que les enquestes ens siguin tant favorables té un gran perill: la desmobilització. Ara més que mai els homes i les dones de CiU hem de posar-nos a treballar per apuntalar la feina. Hem d’escoltar més a la gent que no pas a les (magnífiques) enquestes, altrament caurem en la desídia, que és la gran aliada, tal vegada la única, que té el tripartit o el govern d’entesa o can sidral, que és com ara els coneixen. Tots des de la nostra petitesa o grandesa hem de poder arribar a tots els racons del país i explicar quin país volem i de quina manera ho farem possible. Fer-ho ens farà guanyar, però també excel.lir, davant d’una població farta de polítics amb discursos buits i promeses vagues quan no incomplertes. Que la desídia no ens faci traïdors! Com podria ben bé dir aquell patriota. Avui me l’imagino avergonyit de veure tantes promeses incomplertes i tantes fites no reeixides.
Amb bon criteri el nostre to de campanya s’allunya dels histrionismes i els populismes tant típics d’altres indrets i els nostres discursos desprenen un to pedagògic i constructiu. De fet aquesta ha estat i és la nostra manera de fer i canviar-la per pur tacticisme, quan ho hàgim pogut fer, no ens ha dut enlloc. Les velles tradicions si romanen cal no menystenir-les. Cal escoltar-les.
Per finalitzar aquest és un escrit de reconeixement a tots els patriotes que han mantingut ben ferma i ben alta l’estela de CiU durant aquests anys de travessera per un o varis deserts. Ho contraposo amb aquells que quan veieren a CiU fora de les institucions o a punt de ser foragitats foren els primers de patir mals d’amors. La coherència té aquestes coses: tard o d’hora t’atorga el que et correspon i a més el que et dona t’arriba embolcallat d’un aroma de dignitat. La indignitat que se la reservin uns altres, alguns d’ells ara flairant nous mals d’amors tornen a fer, previsiblement, cap a la casa del pare. Serem misericordiosos? Molt bé em sembla, però ens caldrà ser també generosos? Caldrà seguir l’exemple de l’antiga, noble i laboriosa Roma.
dijous, 11 de març del 2010
Més força des de l’exterior
Convergència com a partit polític té una dimensió nacional catalana. Dir això em sembla que no sorprèn ni espanta a ningú. Convergència, com el seu fundador Jordi Pujol ens diu, va néixer com un moviment al servei de la reconstrucció nacional de Catalunya. Però el propi Pujol ens avisa “la defensa de la identitat nacional catalana s’ha de complementar amb una voluntat d’obertura al món”. Aquella divisa del nostre món és el món va ser un denominador comú de tots els governs de CiU. Si tornem al capdavant de les institucions no l’hauríem de perdre de vista. Des de CDC hem de ser capaços de respondre a les demandes de les comunitats catalanes de l’exterior i poder dir que el nostre món es també el món dels catalans emigrats.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
Som un partit gran d’un país petit i això ens mereix una reflexió. El nostre nacionalisme, entès com una defensa de la nostra identitat i de la nostra diferència, podria seguir dos camins: un de reclusió en els nostres afers propis, tal i com fan molts partits nacionalistes d’arreu. O un altre de defensa de la nostra identitat, sense renúncies a un rol cada cop més actiu en els processos polítics globals. Al meu parer aquest darrer és el bo i serà des d’aquesta perspectiva que assolirem les cimes més altes d’autogovern i prosperitat. Vincular més llibertat nacional a més prosperitat, és un criteri objectiu d’un partit nacionalista de matriu pragmàtica com el nostre. No pot ser d’altra manera. L’ambició legítima no ens pot fer mai posar el bou sobre les esquelles.
Tenir militants repartits per tot el globus és d’entrada bona cosa. Cal però cercar-hi alguna utilitat mútua. Hem de ser capaços d’articular i bastir una xarxa cooperativa coordinada de la nostra militància. Cal una major implicació des de fora en els afers interns i seria bo establir mecanismes de major participació i incidència. La democràcia no deixa de ser un sistema d’opinió pública i de participació. En aquest sentit tenim una eina per consolidar: les agrupacions exteriors del partit. I tenim un instrument d’utilitat: la rapidesa i efectivitat de les comunicacions en el món d’avui. Fomentem-ho, escoltem la veu dels molts catalans i convergents que resideixen fora de les nostres fronteres, coneguem llurs experiències individuals i col.lectives i engresquem-los a ser partícips del projecte que l’organització té per davant. Si reeixim en aquesta comesa, no només farem més militants, possiblement tindrem més vots, de casa i de fora, i tal vegada una militància més estimulada i més activa.
dijous, 4 de març del 2010
La Lliure elecció (racional)
Com no podia ser d’altra manera el resultat de la consulta sobre la independència a Palamós i arreu de Catalunya, no ha deixat indiferent a ningú. La valoració, tot i que positiva, no pot ser mai feta des de l’autocomplaença i la falta de rigor. Podríem haver fet un millor resultat, fet totalment compatible amb afirmar que mobilitzar un 20% dels palamosins censats (17% dels convocats) en una consulta no vinculant, té un mèrit no menyspreable. Des de CDC, sense entrar en més consideracions, hem de felicitar a la Plataforma per la feina feta.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
Avui a catalunya trobem una població en augment que valora l’independentisme com una elecció de creixent racionalitat. Des de la política no hauríem de malbaratar el somni, però tampoc fer volar coloms ni generar focs d’encenalls. I és que seriositat no està renyida amb ambició. Ara ens toca ser capaços de transformar les intencions amb opcions polítiques versemblants.Traiem-ne les consideracions oportunes.
A Convergència, tenim el compromís de cercar el major nivell de llibertat per al nostre poble, això és esdevenir un estat dins la UE. Aquest, només vindrà des de la feina ben feta i des d’un país que excel.leix i s’allunya de la mediocritat, avui tan instal.lada a casa nostra. Ens cal, per tant, un llarg camí per recórrer i abans encara ens cal cercar ponts d’unitat i de compromís entre tots els patriotes catalans. És un repte de Convergència, és un repte de tots els que estimen el país. Fem-lo possible.
dimarts, 9 de febrer del 2010
El dret a decidir: una eina per aixecar Catalunya
S'acosta el dia de la consulta per la independència a Palamós. El proper diumenge 28 de febrer els ciutadans de setanta-set municipis de tot Catalunya seran convocats a les urnes per decidir si volem o no esdevenir un estat propi dins Europa. La vila de Palamós s'apunta a la tercera tongada de referèndums i ho fa des d'una aposta transversal, incloent i que vol refermar l'ideal i el paradigma democràtic.
És un fet conegut que aquestes consultes no són ni oficials ni vinculants. Per contra tenen un fort caire simbòlic i de reivindicació popular. Si llegim bé els resultats, aquests poden ser autèntics catalitzadors cap a demandes nacionals cada cop més desacomplexades. Si el que cerquem és apropar la política a la ciutadania, això és humanitzar-la i fer-la més transparent, activar la participació del municipi en un sentit o un altre ha de ser en essència, per a un demòcrata, un exercici positiu i necessari. La democràcia com a sistema d'opinió i d'articulació públiques ha de ser fomentada, especialment en moments de dubte, d'incertesa i de crisi, no només econòmica, sinó també política. Podem donar l'esquena a determinats polítics però mai a la política en majúscula. Tots hi tenim un rol a desenvolupar i la nostra exigència vers el sistema no pot ser només anar a votar cada quatre anys.
Des de Convergència arreu del país sempre hem defensat que és només en els catalans qui recau la tasca de decidir l'estatus jurídic que ens hem de dotar com a nació d'Europa. Som nacionalistes i en el moll de l'os de la nostra acció pública rau aquesta sana motivació. La consulta o referèndum ha de convertir-se en una festa de la democràcia i d'afirmació nacional davant una Espanya constitucional que ni ens vol ni ens entén. Des de CiU sempre hem defensat el màxim nivell d'autogovern per a Catalunya, i passats més de trenta anys de democràcia a l'Estat espanyol, avui cal avançar cap al nivell més gran d'autogovern. Que tothom ho entengui com més li plagui però cada cop són més que pensen que el viatge cap a l'estat propi és ja de no retorn.
Marc Gafarot i Monjó
És un fet conegut que aquestes consultes no són ni oficials ni vinculants. Per contra tenen un fort caire simbòlic i de reivindicació popular. Si llegim bé els resultats, aquests poden ser autèntics catalitzadors cap a demandes nacionals cada cop més desacomplexades. Si el que cerquem és apropar la política a la ciutadania, això és humanitzar-la i fer-la més transparent, activar la participació del municipi en un sentit o un altre ha de ser en essència, per a un demòcrata, un exercici positiu i necessari. La democràcia com a sistema d'opinió i d'articulació públiques ha de ser fomentada, especialment en moments de dubte, d'incertesa i de crisi, no només econòmica, sinó també política. Podem donar l'esquena a determinats polítics però mai a la política en majúscula. Tots hi tenim un rol a desenvolupar i la nostra exigència vers el sistema no pot ser només anar a votar cada quatre anys.
Des de Convergència arreu del país sempre hem defensat que és només en els catalans qui recau la tasca de decidir l'estatus jurídic que ens hem de dotar com a nació d'Europa. Som nacionalistes i en el moll de l'os de la nostra acció pública rau aquesta sana motivació. La consulta o referèndum ha de convertir-se en una festa de la democràcia i d'afirmació nacional davant una Espanya constitucional que ni ens vol ni ens entén. Des de CiU sempre hem defensat el màxim nivell d'autogovern per a Catalunya, i passats més de trenta anys de democràcia a l'Estat espanyol, avui cal avançar cap al nivell més gran d'autogovern. Que tothom ho entengui com més li plagui però cada cop són més que pensen que el viatge cap a l'estat propi és ja de no retorn.
Marc Gafarot i Monjó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
