dijous, 22 de juliol del 2010
Una bona notícia
Sovint ens agrada més queixar-nos que no pas valorar les bones coses que, de vegades, ens aporta la vida. Ja se sap que la política pot ser ingrata i molt dura. Avui, però, és un dia important per als anhels de llibertat dels pobles: la independència de Kosovo ha estat reconeguda pel Tribunal Internacional de La Haia. Aquest ha estat un fet sense precedents en el dret internacional públic ja que per primer cop un tribunal internacional dirimeix i sanciona sobre la independència d'un territori. No cal dir que la gran majoria d'estats de la UE ja havien reconegut la independència d'aquest nou estat que s'autoproclama "el més joves d'Europa i també les principals democràcies del món encapçalades pels EUA. Sèrbia, Eslovàquia, Corea del Nord, Veneçuela, Cuba Rússia i la pròpia Espanya es troben en el cantó oposat. Països, per diferents raons, de trist balanç democràtic. Actes com aquest posen a cadascú al seu lloc davant d'aquest jutge que és la història. Espanya està perdent credibilitat i moltes de les referències internacionals que havia aconseguit arran de la mort del dictador i l'accés la UE. Felicitem-nos tots plegats i dotem-nos de l'estímul i les capacitats suficients per fer el pas que d'altres ja han fet. Cada cop hi som més aprop. Avui com ahir i també com demà val la frase d?Adam Michnik: "la força de la raó sempre s'acaba imposant a la raó de la força".
dilluns, 19 de juliol del 2010
10 JULY: WE ARE A NATION, WE DECIDE.
The demonstration held on July 10 has become a perfect metaphor of the political momentum that Catalonia now lives: thousands and thousands of people bypassed the forefront of the march where political parties, public and private “official” institutions stood still.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
dijous, 15 de juliol del 2010
L’autonomia que ens cal és la de Portugal
El dissabte deu de juliol es va viure a Barcelona una jornada de les que tendeixen a ser qualificades d’històriques. Desenes de milers de persones, prop de milió i mig segons els organitzadors, ocuparen les principals places i carrers de la ciutat de Barcelona en un clam en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya i contra la sentència d’un tristament esbiaixat Tribunal Constitucional. L'èxit de l'acte no feia bona la frase d’un conegut polític català que amb el retorn de l’autogovern a Catalunya presagiava que “el nacionalisme amb la consolidació de la democràcia a Espanya acabaria desapareixent”. Les coses, com veiem amb la manifestació del dissabte, han seguit altres viaranys on el fet nacional continua essent central.
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
dimarts, 6 de juliol del 2010
La nostra sentència, la independència
La nostra sentència, la independència
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
dimarts, 8 de juny del 2010
Crònica presentació de les memòries de Jordi Pujol i Soley
El passat 25 de maig l’expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol va presentar a la biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós el segon volum de les seves memòries “Memòries temps de construir (1980-1993)”
El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.
Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.
L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.
El President Pujol en la seva exposició va anar desgranant els episodis que més han significat la seva vida. Una bona part de la conferència va centrar-la en l’exposició del primer llibre de memòries (història d’una convicció 1930-80). Aquests anys seran per a Pujol “una època de formació i d’adquisició d’un vast cabal d’idees i valors que seran la base dels anys que seguiran a la seva arribada l’any 1980 a la presidència del Govern català”.
Posteriorment Pujol es centrà en el segon volum de memòries on va esmentar i comentar breument molts dels episodis que van marcar els primers tretze anys de governs de CiU. Aquest període va des de la victòria electoral, contra pronòstic, de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 fins l’any 1993. Un any que Felipe González es veu forçat a pactar amb CiU un acord estable de govern. Alguns d’aquests fets històrics foren d’altíssima transcendència, en els quals l’expresident va tenir un paper determinant. L’intent de cop d’estat del 23-F n’és un bon exemple. També la solitud d’Adolfo Suárez en els últims anys, la valoració de la querella de Banca Catalana com una jugada indigna del Govern de Madrid, són temes que hi dedicà especial importància.
Un altre capítol destacat és el destinat a l’espinós referèndum de l’OTAN. Jordi Pujol ens recordava que tot i ser CiU el partit més atlantista d’Espanya, la decisió política de donar llibertat de vot als seus militants. El llibre analitza també l’operació reformista capitanejada per Miquel Roca i parla de la creació de TV3 enmig de moltes dificultats provocades per un govern centralista que només admetia la possibilitat d’una televisió autonòmica “regional i folclòrica” Altres temes que va esmentar van ser la seva relació amb els expresidents González i Aznar, els jocs olímpics de Barcelona i “les sempre difícils relacions entre Catalunya i Espanya”.
L’acte va ser seguit amb gran interès pel públic present que omplia la sala que aprofità l’ocasió per demanar autògrafs i fer-se fotografies amb el mateix Jordi Pujol.
dimecres, 2 de juny del 2010
Un passeig per Escòcia
Un passeig per Escòcia
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
Marc Gafarot
Feia temps que no hi tornava i certament ja tocava. La vella Alba mai decep i retrobar-m’hi va ser com mel pel paladar i aroma de fragància i de la millor torba. No cal dir que vaig carregar piles i bateries observant un poble en moviment i que vol ser lliure. La música sona bé. De fora moltes vegades aprens coses, aquest cop però hi anavem per ensenyar, ensenyar als bons entenedors escocesos, què és el procés de les consultes i per què volem la independència del país. Crec que en vam sortir triomfants i més d’un parlamentari ens va dir que potser allà dalt els caldrà seguir el model plebiscitari català. Déu n'hi do i és que els temps canvien i de vegades cap a millor.
Escòcia és un d’aquells racons del món que per sort, no pas per desgràcia, no necessita presentació. La classe i la distinció se li assumeixen tant com al Barça de Guardiola. Aquesta nació que per un motiu desconegut aparenta ser-ho més que les altres, pot estar ben aviat en condicions d’esdevenir un nou estat d’Europa. Els anhels i els dubtes planen per aquelles terres amb tanta intensitat i comprensió com ho fan a la nostra Catalunya.
El passat dijous dia 15 d’abril representants de la Plataforma per la Sobirania de Convergència vàrem reunir-nos amb pesos pesants de la política escocesa. D’entre els quals destacaríem el Primer Ministre Alex Salmond o el Ministre d’Empresa, Energia i Turisme Jim Mather o diputats com l’inefable Ken Gibson. Tots ells però queden eclipsats davant la força i la contundència del premier.
Salmond és un home molt pagat de si mateix, d’idees clares, de reflexions precises i convincents i de verb fàcil i punyent. No és pas l’home més modest d’Escòcia i de les seves paraules s’en deriven intencionalitats. Va al gra i no s’en amaga. Fa bé.
Amb ell vàrem tenir una conversa molt curiosa, celebrada al seu propi cotxe oficial, i a on l’ametrallament de preguntes tan sols era contestat per un altre ametrallament en les respostes. Sempre, això sí, sense immutar-se i donant una imatge altisonant quasi cardenalícia. Ell té molt clar que Escòcia ha de ser estat, de fet ho ha tingut tan clar que per defensar mètodes radicals va ser explusat del partit essent dirigent de la branca juvenil. D’això ja fa molts anys i ningú no se’n recorda. Aquesta febrada va durar poc i ara és un home de l’establishment, respectuós del “rule of law” i que té molt present qui són els seus i quina és la seva trinxera. És home de capacitació que coneix Catalunya, ja que hi ha estat, i valora la nostra lluita d’emancipació nacional pacífica. Amb això ens distingeix dels bascos que li recorden el Nord d’Irlanda i per tant no gosa emmirallar-s'hi. A Escòcia el seu partit l’SNP governa amb una gran minoria: un escó més que els segons que són els laboristes, o sigui els nostres socialistes i amb l’oposició de conservadors i liberals. Totalitza només 47 dels 129 diputats. Hi ha dos diputats més, un de verd i un altre independent, que es qualifiquen d’independentistes. Allà ningú gosaria fer fora aquell qui guanya. L’oposició és dura, com comprovàrem al Parlament d’en Miralles, però resten els mínims de les democràcies històriques no pas retòriques com l’espanyola. Que n’aprenguin alguns.
El First Minister vol tirar endavant un referèndum per copsar l’opinió de la ciutadania. D’un sí o no a la independència podria passar a una tercera opció que significaria un terme mig entre independència i status quo: més autonomia o peix al cove. Ho titllin com desitgin. L’art del possibilisme també, més d’hora que tard, s’instal·la a la pàtria d’Adam Smith i de Hobbes. L’SNP és una formació tècnicament de centreesquerra però en la pràctica hi conviuen elements de diferent pelatge ideològic. El dia que siguin independents amb molta probabilitat el partit es pot trencar i de les parts se’n derivaran noves formacions basades en la ideologia. Quelcom normal com passa a tots els estats del món.
Amb els amics del SNP vaig fer paral·lelismes amb la política catalana. Alguns dels més abrandats i fervorosos en l’època opositora ara són dels més moderats i que no volen, segons afirmen, fer passes en fals. Em citen el mot precaució. D’altres menys apassionats són els que defensen fulls de ruta cap a l’emancipació nacional. I és que com va dir Salmond la independència no es fa en dos dies i la llibertat d’un país, dic jo, és massa important com per deixar-la en mans de determinats polítics. Escòcia i Catalunya dues realitats nacionals, moltes coincidències, grans anhels i un horitzó comú: la independència dins el marc europeu. Això si els estats actuals abans no han malbaratat el somni europeu.
dijous, 13 de maig del 2010
La crisi del socialisme
L’Estat espanyol i Catalunya en particular s’estan quedant soles a Europa pel que fa a governs dirigits per socialistes. El darrer govern socialista en caure ha estat el de Gordon Brown a la Gran Bretanya. Passarà a la història com l’únic primer ministre que mai ha guanyat unes eleccions. Montilla i Maragall també.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
El socialisme a casa nostra ha estat sinònim d’atur, ineficiència del sector públic, malbaratament de la despesa, manca d’ambició nacional catalana i per què no dir-ho corrupció i deficient gestió. Em deixo pel camí altres episodis que més val no recordar. Em pregunto si aquesta era la bona acció de govern que presumien quan arribaren a la Generalitat.
Avui ningú pot dubtar que a Catalunya el poder socialista és més gran que mai. Tampoc ningú hauria de poder dubtar que el seu projecte és ineficient i consumit. I Em deixo incoherent: retallen prestacions socials als més desafavorits i pugen els impostos (IVA) que graven a tothom. No eren els defensors de les classes populars? Algú dubta que Catalunya serà l’autonomia més afectada per la retallada pressupostària i estatutària. No eren els nostres avaladors?
Voten juntament amb el PP contra les consultes populars a Barcelona ja que són il.legals i costoses i acte seguit n’organitzen una.Tant mal feta que, els quatre milions gastats, no garanteixen el vot a tothom i deixen sense votar regidors i al propi alcalde. La participació és baixíssima i encara la perdran.
De tots nosaltres depèn començar el canvi: el primer repte les eleccions catalanes del novembre, acte seguit l’ajuntament de Palamós. No abaixem la guàrdia i comencem des de CiU a il.lusionar. La gent és mereix una altra cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
