This summer I got to know and studied the verdict of the International Court of Justice (ICJ), the highest legal instance in the United Nations, which considers Kosovo’s unilateral declaration of independence legal according to the principles of international law.
It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”
Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.
Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.
In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.
The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
dijous, 30 de setembre del 2010
Per aixecar Catalunya, ara toca CiU!
En altres articles he destacat la necessària vinculació entre la diàspora catalana i Catalunya. Ho he fet pensant amb el deure que tenen totes aquelles persones que decideixen arrelar-se a un territori que no és el seu a contribuir al progrés de la nova llar sense oblidar les pròpies arrels. Crec que aquesta ha estat l’actitud responsable de molts catalans que el temps els ha dut a compartir la seva catalanitat amb una nova identitat adoptiva. Fent-ho han ajudat, de retruc, a projectar una determinada imatge de Catalunya que lliga compromís amb responsabilitat. No pot ser d’altra manera.
El cert és que avui tenim prop de 140.000 catalans escampats pel globus amb possibilitat de votar a les properes eleccions catalanes de novembre. Ells també poden fer possible un canvi, si més no a col.laborar-hi i a ser-ne partícips en primera persona. La llunyania física del país no hauria de ser obstacle en els temps globals que corren per poder exercir un dret tant important com el del sufragi. La teoria és sens dubte sempre més poètica que quan tombem amb la indefectible realitat. No per això, malgrat tot, hem de deixar de pensar que la diàspora pot ser decisiva per assolir aquella majoria necessària que ha de permetre el canvi de rumb polític que CiU impulsa. I la nostra raó de ser al govern no és altra que la vocació de servei i de fer les coses ben fetes. Catalunya ni mereix ni pot permetre’s el luxe de més tripartits, de més incompetències, ni de partits que governen amb mentalitat d’oposició i deconstructiva. Ja n’hi ha prou de fer mal al país!
Aquest canvi, avui per avui, només pot venir de la mà de l’Artur Mas. En Mas és un home de món, llegit, que ha guanyat amb empatia social i que coneix la realitat dels catalans d’arreu. No cal dir que coneix de primera mà la situació actual del país, els nostres reptes, mancances i objectius i que té un full de ruta, no pas una vareta màgica, per il.lusionar la gent i aixecar el país. Ara és el moment des de CiU i de tots aquells que estimem responsablement el país, de ser al cantó del nostre líder i futur president de la Generalitat.
Pel que fa a la diàspora tenim un gran repte: la mobilització.
Fer-los sentir la nostra lluita política com a pròpia i amb la certesa que un govern de CiU serà un pont entre els catalans d’aquí i els d’allà. Per damunt de tot tots compartim quelcom i és el nostre anhel fer un país més pròsper, lliure, solidari i integrat en un món cada cop més global. No oblidem que mantenint i reforçant les comunitats catalanes exteriors el que possibilitem és exportar un troç de catalanitat al món. El país avui té molts reptes el primer i més important pot ser superar la crisi. A CiU tenim clar que això només ho farem reforçant la nostra identitat i voluntat de ser. És allò que ens dona força, ens recorda qui som i qui són els nostres i el que esperem del present mundà. Sovint s’ha dit que més val fer una capella a casa que una catedral fora. No ho corregeixo però si matiso que ara és un bon moment de fer una petita capella for a que pot fer-nos la catedral a casa.
Marc Gafarot
Consultor polític
El cert és que avui tenim prop de 140.000 catalans escampats pel globus amb possibilitat de votar a les properes eleccions catalanes de novembre. Ells també poden fer possible un canvi, si més no a col.laborar-hi i a ser-ne partícips en primera persona. La llunyania física del país no hauria de ser obstacle en els temps globals que corren per poder exercir un dret tant important com el del sufragi. La teoria és sens dubte sempre més poètica que quan tombem amb la indefectible realitat. No per això, malgrat tot, hem de deixar de pensar que la diàspora pot ser decisiva per assolir aquella majoria necessària que ha de permetre el canvi de rumb polític que CiU impulsa. I la nostra raó de ser al govern no és altra que la vocació de servei i de fer les coses ben fetes. Catalunya ni mereix ni pot permetre’s el luxe de més tripartits, de més incompetències, ni de partits que governen amb mentalitat d’oposició i deconstructiva. Ja n’hi ha prou de fer mal al país!
Aquest canvi, avui per avui, només pot venir de la mà de l’Artur Mas. En Mas és un home de món, llegit, que ha guanyat amb empatia social i que coneix la realitat dels catalans d’arreu. No cal dir que coneix de primera mà la situació actual del país, els nostres reptes, mancances i objectius i que té un full de ruta, no pas una vareta màgica, per il.lusionar la gent i aixecar el país. Ara és el moment des de CiU i de tots aquells que estimem responsablement el país, de ser al cantó del nostre líder i futur president de la Generalitat.
Pel que fa a la diàspora tenim un gran repte: la mobilització.
Fer-los sentir la nostra lluita política com a pròpia i amb la certesa que un govern de CiU serà un pont entre els catalans d’aquí i els d’allà. Per damunt de tot tots compartim quelcom i és el nostre anhel fer un país més pròsper, lliure, solidari i integrat en un món cada cop més global. No oblidem que mantenint i reforçant les comunitats catalanes exteriors el que possibilitem és exportar un troç de catalanitat al món. El país avui té molts reptes el primer i més important pot ser superar la crisi. A CiU tenim clar que això només ho farem reforçant la nostra identitat i voluntat de ser. És allò que ens dona força, ens recorda qui som i qui són els nostres i el que esperem del present mundà. Sovint s’ha dit que més val fer una capella a casa que una catedral fora. No ho corregeixo però si matiso que ara és un bon moment de fer una petita capella for a que pot fer-nos la catedral a casa.
Marc Gafarot
Consultor polític
dimecres, 28 de juliol del 2010
El còlera en els temps de l’absurditat del tripartit
La recurrència fa que els finals de legislatura siguin durs i sovint vinguin acompanyats de situacions de neguit i de la mala consciència que caracteritza aquells que no han fet els deures, o tal vegada, els han fet malament. Així mateix, governar diuen que desgasta, però en la genial sentència d’Andreotti ser a l’oposició encara desgasta molt més. A Catalunya, mai tant italiana en la pitjor accepció de la paraula, la frase de l’estadista romà no deu haver estat massa escoltada ja que són aquells que avui s’instal.len a les cadires del poder els que pateixen el mal del desgast i del descrèdit. I és que aquest matrimoni de conveniència, d’ineficiència i –afegeixo jo- d’anticonvergència toca a la seva fi. El temps posa a tothom al seu lloc i els judicis que dicta la història són menys subornables que aquells dels mortals.
Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.
“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.
Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.
Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós
Sobta veure com un partit històric i de trajectòria pròpia –per bé que massa erràtica en molts períodes- com ERC encara a hores d’ara maldi per justificar una aposta, com la del pacte amb els socialistes, que d’antuvi ja presagiava a fracàs. L’estratègia s’ha acabat convertint en una finalitat obsessiva per ells. Lluny queden els dies que el missatge oficial afirmava que ERC es convertiria en la gran referència nacional del país, reemplaçant així a la démodé Convergència, o que pactant amb socialistes els obriria la porta d’entrada i consolidació a l’àrea metropolitana de Barcelona. Res d’això s’ha acomplert i és que com deia el poeta “els somnis són això somnis” i en canvi certs dirigents, no aptes al sentit del ridícul, continuen destil.lant un to que ratlla la fatxenderia amb un tuf cada cop més de resclosit. El final d’aquesta Esquerra no serà gattopardià, no serà de mort dolça i seren. Algú acabarà dient allò del “tu també fill meu”. I és que les punyalades, com bé aprengué el Cèsar, quan les reps dels teus, o dels propis fills en el seu cas, s’entomen pitjor.
“Amb Convergència tindrem la Generalitat en contra i no pujarem electoralment”. Aquest va ser un dels motius que s’argüí des d’Esquerra ara fa set anys per fer el primer tripartit. Això vingué acompanyat de promeses de mans netes, salts endavant en l’autogovern que anaven sempre amanits –cura autojustificativa- d’allò que dúctilment es vingué a anomenar l’equidistància. La llunyania vers uns era acostament, quan no “entreguisme”, envers uns altres. Era una forma histriònica de situar-se al bell mig entre dos punts. La perversió del tripartit féu prendre decisions tant absurdes com il.lògiques com la d’abraçar una llei electoral socialista que perjudicava per igual a convergents i a republicans. Calia el vot de CiU i això, i només això, tombà un projecte de llei que ja comptava amb l’aquiescència del PP. També a la renovació del Consell de Garanties Estatutàries el tripartit, ja llavors maquillat com a Pacte d’Entesa –les nomenclatures varien però el mal continua-, van votar amb el PP en contra de CiU. Amb això ERC va prioritzar una majoria unionista espanyola amb la inclusió del representant popular, més que no pas una majoria nacionalista afegint un representant de CiU. Aquesta ERC i el propi PP es necessiten per retroalimentar-se i el preu que paguem els que anhelem una estratègia comuna del catalanisme és molt alt. Massa alt.
Tristament votar Esquerra en aquestes eleccions serà votar Montilla i votar més tripartit. Qui sap si amb un nou bateig per un ja vell i corcat invent polític. Encara no han après que el nom no fa la cosa. L’únic que els falla és la gent, en aquest cas la seva pròpia gent que en grau superlatiu els dóna cada cop més l’esquena. No hi ha projecte polític, ni per un necessari redreçament econòmic ni per un nou horitzó nacional. Hi ha tant sols, mal que ens pesi, una maquinària d’ocupació en els temps del còlera d’un possible nou tripartit. Des de CiU, si se’ns fa confiança ho aturarem i amb determinació i humilitat tornarem a endegar un projecte nacional de servei a un país que vol recobrar la fe en la política i els polítics. El poble vol solucions i no pas frivolitats ni complicacions gratuïtes. La nostra vocació té un límit clar, el de Catalunya, i la seva projecció ha de ser sense intermediaris i cap al món. Fermesa en les conviccions i generositat en la victòria: dues màximes que han de ser la nostra guia. Comença el moment d’il.lusionar el país, d’enlairar-lo i fer-lo de nou excel.lir. Nosaltres sí que creiem en el país i no pas aquells, com Montilla i Chacón, que sempre l’han menystingut. Els discursos de classe separadors no valen, aquest és un sol país que avança des de l’unitat. Ja n’hi ha prou de falses promeses i de cants de sirena que no duen enlloc. Bé a un lloc sí, al del desgavell del tripartit. La bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, bé prou que ho sap, bé prou que ho pateix i ja és hora que faci alçar la seva veu. Que no s’equivoquin d’aliats. Amb ells el dia de demà haurem de fer molta feina.
Marc Gafarot i Monjó
Secretari d’organització i militància de CDC a Palamós
dijous, 22 de juliol del 2010
Una bona notícia
Sovint ens agrada més queixar-nos que no pas valorar les bones coses que, de vegades, ens aporta la vida. Ja se sap que la política pot ser ingrata i molt dura. Avui, però, és un dia important per als anhels de llibertat dels pobles: la independència de Kosovo ha estat reconeguda pel Tribunal Internacional de La Haia. Aquest ha estat un fet sense precedents en el dret internacional públic ja que per primer cop un tribunal internacional dirimeix i sanciona sobre la independència d'un territori. No cal dir que la gran majoria d'estats de la UE ja havien reconegut la independència d'aquest nou estat que s'autoproclama "el més joves d'Europa i també les principals democràcies del món encapçalades pels EUA. Sèrbia, Eslovàquia, Corea del Nord, Veneçuela, Cuba Rússia i la pròpia Espanya es troben en el cantó oposat. Països, per diferents raons, de trist balanç democràtic. Actes com aquest posen a cadascú al seu lloc davant d'aquest jutge que és la història. Espanya està perdent credibilitat i moltes de les referències internacionals que havia aconseguit arran de la mort del dictador i l'accés la UE. Felicitem-nos tots plegats i dotem-nos de l'estímul i les capacitats suficients per fer el pas que d'altres ja han fet. Cada cop hi som més aprop. Avui com ahir i també com demà val la frase d?Adam Michnik: "la força de la raó sempre s'acaba imposant a la raó de la força".
dilluns, 19 de juliol del 2010
10 JULY: WE ARE A NATION, WE DECIDE.
The demonstration held on July 10 has become a perfect metaphor of the political momentum that Catalonia now lives: thousands and thousands of people bypassed the forefront of the march where political parties, public and private “official” institutions stood still.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
The previous week when the march’s announcement was made we could have become disheartened or to put it simply a sense of boredom could have taken place following a series of last minute statements that do not match with a coherent, honourable and political action.
And Instead of contempt and disaffection, one and a half million people held a rally on a Saturday in July just to say that another nation is possible, that we want to be free and we want to overcome this cul-de-sac that a jacobinist, centralist and pre-democratic sate-style wants to condemn us.
The entire country was represented in the march. Amongst them sixteen-hundred organisations from all over the Catalan countries, urban dwellers and citizens from smaller towns, right–wingers hand in hand with left oriented sympathisers, various types of organisations, extra-parliamentarian parties…there were newer and older generations and, above all, families of all kinds marching in a civic, optimistic and purposeful manner. All of them ready to take on a historical duty in a crucial period for the future of Catalonia.
Very few mentions to Spain, the Constitutional court were heard, instead the desire for independence and to not turn our looks to Spain again echoed the protest and were common feature in most banners
There is something that makes Catalonia a unique national subject in Europe and the rest of the world. Considering over the past three centuries the political, social and economic repression that we have suffered, Catalonia, most likely, should have been part of those tarnished and folkloric witnesses of what one day a nation was. Instead, a wish of unity that wants to advance further and raise awareness is shared by most Catalans in opposition to an obsolete and outdated Spanish model.
All those representatives and institutions that this July 10 remained still and encircled for pro-independence flags calling for independence, they’d better walk together and draw a road map towards the horizon of freedom and sovereignty. This is what Catalan society wants, claims and needs from them.
Catalonia is a nation and we have chosen it.
dijous, 15 de juliol del 2010
L’autonomia que ens cal és la de Portugal
El dissabte deu de juliol es va viure a Barcelona una jornada de les que tendeixen a ser qualificades d’històriques. Desenes de milers de persones, prop de milió i mig segons els organitzadors, ocuparen les principals places i carrers de la ciutat de Barcelona en un clam en defensa del dret a decidir del poble de Catalunya i contra la sentència d’un tristament esbiaixat Tribunal Constitucional. L'èxit de l'acte no feia bona la frase d’un conegut polític català que amb el retorn de l’autogovern a Catalunya presagiava que “el nacionalisme amb la consolidació de la democràcia a Espanya acabaria desapareixent”. Les coses, com veiem amb la manifestació del dissabte, han seguit altres viaranys on el fet nacional continua essent central.
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
La gran marea humana que va desfilar pels carrers de Barcelona és la constatació més fefaent, encara que dolgui a alguns, que la defensa de la catalanitat mou més multituds que mai o, si més no, tantes com sempre. Set anys de tripartit no han pogut amb la crosta diríem. No deixa de ser significatiu que en un període de crisi econòmica d’especial gravetat, l’esdeveniment (únic) que ha fet sortir massivament al carrer a la gent hagi estat una manifestació en protesta per la sentència del Constitucional i no pas per protestar per les condicions econòmiques o sociolaborals. Els sindicats i molts altres n’haurien de prendre bona nota.
Mai tant com ara la penosa sentència d’Alfonso Guerra de “hemos matado a Montesquieu” s’havia viscut amb tanta radicalitat i cruesa. A Espanya la divisió de poders és una quimera i l’Estat de dret ha estat reemplaçat pel Dret d’estat. Dues coses molt diferents. Un perillós involucionisme que pretén, pel que a nosaltres ens afecta, acabar la vella comesa de “reduir els regnes d’Espanya a les lleis de Castella”. És cert que Espanya té un problema, potser molt gros, però també és cert que Espanya com a estat-nació s’ha anat reinventant a mesura que ha tingut conflictes interns, molts d’ells demolidors, però que a la fi l’han feta més forta, centralista i cohesionada. No cal dir que sempre a expenses nostre i potser més recentment del País Basc també.
No es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Si no som capaços de traslladar els rèdits de la manifestació a l’acció política dels partits tota aquesta il.lusió creada pot quedar en no res. L’individualisme és un mal endèmic català que per bé que en les èpoques de foscor ha estat l’instrument que ha possibilitat la nostra supervivència nacional, ara es manifesta com el gran obstacle per fer el salt endavant, o en un altre llenguatge polític per “saltar la paret”.
L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Aquest afortunat lema de l’època de la Transició durant molts anys va donar la benvinguda a l’entrada de Cassà de la Selva a molts conductors que per l’antiga carretera que passava pel centre del poble feien cap a la ciutat de Girona. Ho recordo perfectament per haver-hi passat molts cops amb el cotxe dels meus pares. Amb el temps aquesta afirmació no tant sols ha demostrat l’eloqüència de les sàvies paraules, també i potser encara amb més rellevància, ha demostrat visió i nas polític de primer ordre. Durant anys es deia que Espanya era el nostre mercat captiu i en base a aquesta raó crematística havíem de moderar les nostres aspiracions polítiques. Avui el món ha canviat molt i aquesta mateixa Espanya menysprea la nostra solidaritat (per no servir-me d’un altre mot) i rebutja l’esforç i capacitat de les nostres empreses i del nostre teixit productiu. Només els servim com instrument recaptador i qualsevol demanada catalana es presentada com a frívola, insubstancial quan no directament d’egoïsta. Un home moderat com Duran i Bas fa més de cent anys ho va deixar prou clar: “amb aquesta gent no ens entendrem mai”. La manifestació del dissabte i la prèvia constatació que Espanya no accepta la voluntat d’un poble, ens han de fer veure que un nou cicle s’inicia. Un cicle polític i històric que al bell mig haurem de situar la capacitat de decisió del poble de Catalunya. Caldrà decidir si ens volem enfonsar amb una Espanya de projecte caduc, obsolet i centralista o avançar per tenir una veu pròpia a Europa i al món. Això és triar entre submissió o sobirania, endarreriment o progrés. No arribem tard al tren o més d'hora que tard o lamentarem tots plegats. Convergència ha de ser al primer vagó, al vagó de sortida. Atrevint-nos, guanyarem!
Marc Gafarot i Monjó
Consultor polític
dimarts, 6 de juliol del 2010
La nostra sentència, la independència
La nostra sentència, la independència
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
La manifestació d'aquest dissabte ja és una realitat que no té volta de full i precisament per això estic d'acord amb els que opinen que ara no és moment de valorar com s'ha convocat i si es podia haver fet millor o pitjor, sinó que ens cal centrar-nos en com aconseguir que traslladi un missatge clar, concret i contundent.
És per això que em sembla una intromissió intolerable el fet que des de la presidència de la Generalitat es miri de condicionar la forma i el contingut d'aquesta demostració popular. Coincideixo amb Alfons López Tena: si a aquestes alçades algú se sent incòmode amb un lema que diu 'Som una nació, nosaltres decidim' el millor que pot fer es muntar la seva manifestació en defensa de l'estat espanyol autonòmic. A veure quantes persones s'hi apleguen.
En el nostre cas, i en aquesta manifestació, no parlem de decidir com a inal.lienable dret individual que observa totes les opcions possibles, sinó que ens hi referim com a dret col·lectiu que té una relació directa amb l'exercici del dret a l'autodeterminació. Quan parlem de decidir parlem d'això i en aquesta manifestació no podem marejar la perdiu dient que és oberta a totes les opcions polítiques possibles.
Aquesta és una manifestació fruit del cansament que genera una Espanya hipòcrita, antidemocràtica i repressiva i és, també, la confirmació que la via estatutària és morta i enterrada. És la manifestació del 'ja n'hi ha prou' i és la manifestació que crida, ben fort, que la millor sentència és la independència.
Enmig de les discussions gallinàcies sobre pancartes, senyeres, i capçaleres, proposo omplir la manifestació d'estelades i de crits a favor de la independència. Embolcallem doncs d’estelades i cartells d’independència, de nació lliure i sobirana, la capçalera i el mateix president Montilla perquè vegin clarament quina és la voluntat i el desig del poble de Catalunya. Aquells que dubten, aquells que essent ministres van blasmar els drets històrics de Catalunya i aquells que treballen políticament, en les seves pròpies paraules, 'per combatre l'independentisme', els podem fer escoltar la veu que brolla des de les conviccions nacionals més íntimes, profundes i raonades.
Potser ens hauria agradat una altra mena de convocatòria, potser ens hauria agradat una altra data o una altra lema de convocatòria. No hi fa res. La convocatòria és una realitat i ha tingut l'encert de canalitzar el desencís, la ràbia i la frustració tot barrejant-los amb la il·lusió i l'anhel per un futur lliure, sobirà i independent.
Faríem un mal servei als milers de persones que es manifestaran dissabte si volguéssim amagar aquesta voluntat de trencament i de canvi de cicle tot mostrant, només, una falsa i extensa unitat política.
En aquesta manifestació els unionistes no hi tenen espai perquè és precisament el seu projecte d'unió entre Catalunya i Espanya el que ha fracassat i el que ha convertit cada proposta en humiliació a una societat tipa d'espolis i menysteniments per part d'una metròpoli que mostra sense complexes la seva cara més predemocràtica i repressora.
Dissabte ens farem sentir i la nostra sentència parlarà d'independència.
Plataforma per la Sobirania de CDC
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
