Per seguir a les forces de la modernitat, cal extirpar l’element germànic de Bèlgica. Primer ministre liberal Charles Rogier.
“Senyor, vós regneu sobre dos pobles. Hi ha a Bèlgica valons i flamencs, no n’hi ha pas, de belgues”. Jules Destrée, ministre de tendència socialista, definia als inicis del segle XX, més clarament que ningú què era Bèlgica i quins viaranys seguiria un estat on la francesització cultural, i la consegüent denigració flamenca, començava a veure’s corregida a marxes forçades. La “petita” Bèlgica, després d’una tràgica ocupació durant la Gran Guerra, ja no podia obviar més llur pluralitat interna. Flandes renaixia culturalment i aquest fet comportà un conjunt de derivacions psicològiques i polítiques que han marcat la política belga fins avui.
I és que a Bèlgica les diferències entre les dues comunitats que conformen l’estat hi són presents des del mateix moment fundacional de l’estat. La diferència amb ara n’ha estat la incidència pública, la visibilitat. El 1830 l’estat de les coses era radicalment diferent a avui. La balança de poder afavoria clarament la rica, moderna i industrial Valònia en detriment de la pobre, endarrerida i agrícola Flandes. El francès era la llengua de cultura emprada per una burgesia liberal puixant i per la jerarquia de l’església catòlica. Posteriorment l’emergent moviment socialista també faria del francès la llengua de llurs reivindicacions menystenint un cop més la llengua de les classes populars: el neerlandès en les seves diferents variants flamenques. El panorama pels flamencs era desolador. S’encaminaven cap a les dreceres nacionals de pobles oblidats per la història com els bretons o els occitans. Els flamencs, ben tossuts ells, foren capaços de redreçar el curs de la història i fent-ho s’enfilaren cap a les magistratures més altes de l’estat. Fins hi tot cavil·laren la possibilitat de (re)flamenquitzar Bèlgica. Una temptació massa ambiciosa fins hi tot pels propis flamencs.
Avui són la potència econòmica d’un país que malda per subsistir políticament, sense govern des de fa més de dos-cents dies i amb una classe política perduda enmig d’un llenguatge i un bricolatge institucionals que ningú entén i que ningú ja escolta. Bèlgica com a estat ha fet de la desídia el millor argument de la seva subsistència. El menfotisme ha de ser elevat a categoria de raó d’estat i les febleses i incomprensions dels uns cap als altres són ara per ara els arguments que possibiliten que res es mogui. Tot continua igual essent i figurant igual i contràriament al mite lampedusià podria fer que tot a la fi acabés canviant.
Això si, aquí la sang no arriba mai al riu. Serà aquesta una virtut llatina contrària a les regles germàniques de l’ordre, la coherència i el rigor? Aquestes coses no valen per flamencs ni valons i si en fessin categoria ja s’haurien matat trenta vegades. Saludem un poble covard, mesell i menfotista. Això és un poble immòbil, silenciós i poc pagat d’ell mateix. Un poble virtuós de senzillesa, de poca complexitat i que a manca de sol, com es veu a "Astèrix i els belgues", passa els estius, comme il faut, a la Costa Brava. Llarga vida als belgues, perdó als flamencs i als valons.
dissabte, 15 de gener del 2011
dimecres, 15 de desembre del 2010
Ningú no ho hagués fet millor
Durant molts anys, tants com de fet vivim en democràcia, el PSC ha estat considerat un partit de referència, un partit quasi modèlic organitzativament i estratègicament. S’autoapropiaven els socialistes d’ésser al nostre país l’essència de la modernitat ja que comptaven no sols amb quadres i aparell sinó també amb una nodrida part de la suposada intel.lectualitat i societat civil d’aquest país. Els resultats avalaven aquest predicament i feien, per què no dir-ho, als dirigents de la formació sentir-se importants i enormement decisius. No debades, mai un partit polític havia amassat tant poder polític a Catalunya com ells ho havien aconseguit. Poder polític que feia possible un gran poder econòmic. Els socialistes podien sentir-se encantats d’haver-se conegut. Res presagiava poder posar en perill la seva hegemonia quasi monopolística.
Les coses han canviat després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya on el PSC ha experimentat una mena de tempesta perfecta que els ha conduit als pitjors resultats de la seva història. En menys de dos anys els socialistes catalans han passat d’escombrar en les eleccions espanyoles a ser escombrats en les catalanes. No s’oblidin del gens coincident detall. El panorama per les municipals no és gens afalagador i veuen perillar municipis grans i mitjans on només ells, fins ara, hi tenien veda. Amb aquests resultats Montilla ha fet bo el propi Obiols i una llarga ombra de dubtes i temors neix al barceloní carrer de Nicaragua i ja plana per la totalitat de Catalunya. Torna el dubte hamletià al partit: què cal triar PSOE o Catalunya? Una Catalunya que per cert viu entre la perplexitat i l’esperança en un marc de crisi que algun dia, no estaria de més, haurem de superar. Esperarem, en aquest sentit, esdeveniments propicis per l’any entrant.
Ens preguntarem com ha estat possible aquest canvi? Com ha succeït aquest cataclisme del fins ara omnipotent i omnipresent socialisme català? Han estat errors propis combinats amb virtuts alienes? Ha estat la crisi? El conflicte amb el Constitucional? O l’explicació cal cercar-la en un pacte tripartit que ha estat radicalment incomprès per la seva militància i pel país en general? Era aquest el preu a pagar per les incoherències entre les dues ànimes, la catalana i l’espanyola? Les preguntes són nombroses tant com poc satisfactòries són les consideracions i els arguments dels líders socialistes.
M’animo a respondre que de tot una mica i no sense abans afirmar que els socialistes mai van ser tant bons com alguns es pensaven. Més aviat sabien aprofitar els errors o manca d’ambició dels partits nacionals. La indolència o nul.la eficàcia d’uns només era comparable amb la fam de poder i l’habilitat, que els propis socialistes, exercien alhora de fer-se amb el control d’importants àrees del país. Barcelona i la seva àrea metropolitana n’eren l’exemple concloent. Però no pas l’únic. Un cop en el poder els socialistes sabien, millor que ningú, bastir xarxes clientelars que els feien quasi impermeables a la crítica i solidificaven llurs estructures dominants. Avui en dia els socialistes, amb comptades excepcions, disposen d’un capital polític caduc i obsolet. No tenen relat que captivi. El poder els ha desgastat però l’oposició i, encara pitjor, la manca de concreció en llurs idees i horitzó nacional encara els podria desgastar més. El socialisme català és ara mateix com un Titànic que s’ha trobat amb un iceberg allà on no tocava. L’iceberg els ha malmès l’invent que tenia vocació immortal. No han pogut ni sabut rectificar un rumb que en circumstàncies normals era indestructible. No se si els toca encomanar-se a Déu, al dimoni o al compàs de la francmaçoneria, però és un fet que tenen un gros problema.
La política viu de l’èpica i no de la gris gestió que pot ser assumida per qualsevol personalitat (apartidista) honesta i capaç. Però el gran polític, l’estadista, és aquell que il.lusiona, encoratja els seus i aquests saben que no els abandonarà mai ni per mil plats de llenties ni per una derrota mal païda. Era Montilla aquest gran estadista? És clar que no. És el PSC el partit de la il.lusió i de les grans idees? Reitero l’anterior resposta. I com hem arribat aquí després de tantes victòries pel camí (algunes de significatives com les de les espanyoles de fa dos anys)? Doncs em temo que molta part de culpa la té Esquerra. Una Esquerra erràtica, rectificadora, caïnita, ineficaç, incoherent, sectària, a voltes temerària d’altres covarda, escadussera i aquí acabo de moment. En definitiva una Esquerra que en la seva acció en el govern ha mostrat, involuntàriament però ho ha fet més que no pas ningú, les vergonyes i mancances del Partit Socialista i els ha posat indegudament i continuadament contra l’espassa i la paret. Una Esquerra que ha estat oposició fent de govern i que diu que ara serà oposició amb mentalitat de govern, ens ha mostrat com és per dins el PSC-PSOE i així els ha fet tastar la derrota sense pal.liatius. Esquerra els ha exposat davant la ciutadania com ells mai haurien desitjat. El PSC-PSOE feia pudor a resclosit i l’Esquerra ha obert llurs portes de bat a bat. El país ha ensumat. N’hi ha prou amb recordar com el propi Montilla, i d’altres dirigents socialistes, renegaven del partit de Puigcercós i també de Carod (val la pena recordar) durant la campanya electoral. Set anys després del bateig del tripartit i quatre després de foragitar-los amb males maneres, del Govern, tornaven a menystenir-los i a insultar-los. Semblava que en aquell precís instant un atac de lucidesa els descobrís la particular natura (independentista?) d’aquesta formació. Esquerra és la mare de l’iceberg i enfonsant-se ella s’ha endut per davant el titànic socialista. Esquerra no calcula, no medita s’hi fot de quatre potes i que sigui el que Déu, el dimoni o el compàs vulgui. L’Esquerra, ha fet un gran servei a la causa. I ho ha fet inconscientment i irresponsablement potser, però ho ha fet. Per tot això gràcies Esquerra i llarga vida.
Marc Gafarot i Monjó
Les coses han canviat després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya on el PSC ha experimentat una mena de tempesta perfecta que els ha conduit als pitjors resultats de la seva història. En menys de dos anys els socialistes catalans han passat d’escombrar en les eleccions espanyoles a ser escombrats en les catalanes. No s’oblidin del gens coincident detall. El panorama per les municipals no és gens afalagador i veuen perillar municipis grans i mitjans on només ells, fins ara, hi tenien veda. Amb aquests resultats Montilla ha fet bo el propi Obiols i una llarga ombra de dubtes i temors neix al barceloní carrer de Nicaragua i ja plana per la totalitat de Catalunya. Torna el dubte hamletià al partit: què cal triar PSOE o Catalunya? Una Catalunya que per cert viu entre la perplexitat i l’esperança en un marc de crisi que algun dia, no estaria de més, haurem de superar. Esperarem, en aquest sentit, esdeveniments propicis per l’any entrant.
Ens preguntarem com ha estat possible aquest canvi? Com ha succeït aquest cataclisme del fins ara omnipotent i omnipresent socialisme català? Han estat errors propis combinats amb virtuts alienes? Ha estat la crisi? El conflicte amb el Constitucional? O l’explicació cal cercar-la en un pacte tripartit que ha estat radicalment incomprès per la seva militància i pel país en general? Era aquest el preu a pagar per les incoherències entre les dues ànimes, la catalana i l’espanyola? Les preguntes són nombroses tant com poc satisfactòries són les consideracions i els arguments dels líders socialistes.
M’animo a respondre que de tot una mica i no sense abans afirmar que els socialistes mai van ser tant bons com alguns es pensaven. Més aviat sabien aprofitar els errors o manca d’ambició dels partits nacionals. La indolència o nul.la eficàcia d’uns només era comparable amb la fam de poder i l’habilitat, que els propis socialistes, exercien alhora de fer-se amb el control d’importants àrees del país. Barcelona i la seva àrea metropolitana n’eren l’exemple concloent. Però no pas l’únic. Un cop en el poder els socialistes sabien, millor que ningú, bastir xarxes clientelars que els feien quasi impermeables a la crítica i solidificaven llurs estructures dominants. Avui en dia els socialistes, amb comptades excepcions, disposen d’un capital polític caduc i obsolet. No tenen relat que captivi. El poder els ha desgastat però l’oposició i, encara pitjor, la manca de concreció en llurs idees i horitzó nacional encara els podria desgastar més. El socialisme català és ara mateix com un Titànic que s’ha trobat amb un iceberg allà on no tocava. L’iceberg els ha malmès l’invent que tenia vocació immortal. No han pogut ni sabut rectificar un rumb que en circumstàncies normals era indestructible. No se si els toca encomanar-se a Déu, al dimoni o al compàs de la francmaçoneria, però és un fet que tenen un gros problema.
La política viu de l’èpica i no de la gris gestió que pot ser assumida per qualsevol personalitat (apartidista) honesta i capaç. Però el gran polític, l’estadista, és aquell que il.lusiona, encoratja els seus i aquests saben que no els abandonarà mai ni per mil plats de llenties ni per una derrota mal païda. Era Montilla aquest gran estadista? És clar que no. És el PSC el partit de la il.lusió i de les grans idees? Reitero l’anterior resposta. I com hem arribat aquí després de tantes victòries pel camí (algunes de significatives com les de les espanyoles de fa dos anys)? Doncs em temo que molta part de culpa la té Esquerra. Una Esquerra erràtica, rectificadora, caïnita, ineficaç, incoherent, sectària, a voltes temerària d’altres covarda, escadussera i aquí acabo de moment. En definitiva una Esquerra que en la seva acció en el govern ha mostrat, involuntàriament però ho ha fet més que no pas ningú, les vergonyes i mancances del Partit Socialista i els ha posat indegudament i continuadament contra l’espassa i la paret. Una Esquerra que ha estat oposició fent de govern i que diu que ara serà oposició amb mentalitat de govern, ens ha mostrat com és per dins el PSC-PSOE i així els ha fet tastar la derrota sense pal.liatius. Esquerra els ha exposat davant la ciutadania com ells mai haurien desitjat. El PSC-PSOE feia pudor a resclosit i l’Esquerra ha obert llurs portes de bat a bat. El país ha ensumat. N’hi ha prou amb recordar com el propi Montilla, i d’altres dirigents socialistes, renegaven del partit de Puigcercós i també de Carod (val la pena recordar) durant la campanya electoral. Set anys després del bateig del tripartit i quatre després de foragitar-los amb males maneres, del Govern, tornaven a menystenir-los i a insultar-los. Semblava que en aquell precís instant un atac de lucidesa els descobrís la particular natura (independentista?) d’aquesta formació. Esquerra és la mare de l’iceberg i enfonsant-se ella s’ha endut per davant el titànic socialista. Esquerra no calcula, no medita s’hi fot de quatre potes i que sigui el que Déu, el dimoni o el compàs vulgui. L’Esquerra, ha fet un gran servei a la causa. I ho ha fet inconscientment i irresponsablement potser, però ho ha fet. Per tot això gràcies Esquerra i llarga vida.
Marc Gafarot i Monjó
dijous, 2 de desembre del 2010
Eleccions al Parlament de Catalunya (Palamós)
Catalunya ha votat pel canvi i Palamós no ha estat una excepció. Tampoc ho han estat 921 dels 946 municipis que té el nostre país i totes i cadascuna de les nostres comarques (41). El triomf de CiU ens atansa a un orgull de clau i gir nacional: tenim país que destil.la catalanitat malgrat alguns que l’han intentat esberlar. CiU ha resistit aquests set llargs anys fora del Govern fent un ús responsable, ferm però constructiu i serè del seu pas d’oposició. No podia ser d’altra manera però no tothom pot presentar aquestes credencials. Les principals lleis del Govern d’esquerres i catalanista han sortit amb el suport de CiU i, de vegades, amb l’absència de suport per part d’algun dels socis del Govern. De l’etapa de mediocritat, desori i sectarisme n’hem de passar a una altra d’excel.lència, coratge i transversalitat. L’Artur Mas serà el president de tothom no pas només d’una part del país.
A la nostra vila els resultats encara han estat millors que a la mitja del país. Un 41’5% (3006 vots) dels palamosins ens han fet confiança, fet que suposa un increment de quasi el 8% en relació a les eleccions catalanes de novembre del 2006. Tots els partits que han configurat el ja enterrat tripartit han baixat en quant a resultats. Els socialistes i Esquerra ambdós més d’un 9% i Iniciativa més d’un dos. Els fets són concloents. És una victòria sense pal.liatius que com totes cal administrar-la amb saviesa i humilitat no pas amb fatxenderia i autocomplaença. Aquesta ha estat la primera onada del Canvi però no pas la darrera.
A Palamós tenim un gran repte per això a CiU la vista ara mateix ja la tenim posada a les properes eleccions municipals. Caldrà seguir treballant, esforçant-nos per arribar a la gent i oferint propostes per captivar un poble que vol brillar. Treballant amb dedicació i responsabilitat pel nostre poble farem la millor contribució al nostre país. Endavant!
A la nostra vila els resultats encara han estat millors que a la mitja del país. Un 41’5% (3006 vots) dels palamosins ens han fet confiança, fet que suposa un increment de quasi el 8% en relació a les eleccions catalanes de novembre del 2006. Tots els partits que han configurat el ja enterrat tripartit han baixat en quant a resultats. Els socialistes i Esquerra ambdós més d’un 9% i Iniciativa més d’un dos. Els fets són concloents. És una victòria sense pal.liatius que com totes cal administrar-la amb saviesa i humilitat no pas amb fatxenderia i autocomplaença. Aquesta ha estat la primera onada del Canvi però no pas la darrera.
A Palamós tenim un gran repte per això a CiU la vista ara mateix ja la tenim posada a les properes eleccions municipals. Caldrà seguir treballant, esforçant-nos per arribar a la gent i oferint propostes per captivar un poble que vol brillar. Treballant amb dedicació i responsabilitat pel nostre poble farem la millor contribució al nostre país. Endavant!
dimarts, 30 de novembre del 2010
La fi d’una ficció
La fi d’una ficció
El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.
Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.
Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?
Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!
El tripartit va començar amb una corona d’espines i va acabar com una creu. Aquesta frase lapidària, i errònia cronològicament, pronunciada durant la campanya per en Josep Antoni Duran i Lleida classifica d’una manera exemplar allò que per una majoria de catalans han significat set llargs anys de “governs d’esquerres i catalanistes”. Primer amb un Maragall governant sense ordre ni autoritat i després amb un Montilla que dins d’un ordre de mediocritat ha consumit tot el seu crèdit polític i el dels seus socis de govern, inclòs els del seu propi partit. I és que si quelcom dictarà la història dels anys del tripartit són les derrotes polítiques dels seus líders i que la banalitat i la frivolitat poc tenen a veure amb la política: amb la política de nivell entenem-nos. El tripartit ha estat un nou Saturn que ha engolit tots i cadascun dels seus fills. Si en queda encara algun de viu potser tindrà la sentència més dolorosa. I és que la història sol ser un jutge impenitent més d’Antic Testament que no pas del Nou. Temps al temps.
Amb un Tripartit que no suma, la victòria de CiU ha estat aquest cop incontestable i Mas no tindrà problemes per formar un govern sense necessitat de recórrer a pactes de coalicions. Una victòria com aquesta podria convidar a l’autocomplaença i a extreure’n unes conclusions equívoques. Nogensmenys, CiU ha estat la primera força a totes les comarques del país, incloent-hi molts feus tradicionals del fins ara omnipotent partit socialista. Una lectura autocomplaent, com deia, seria una errada de concepte i forma alhora, a més d’una cega estratègia per la federació nacionalista. I és que per fatxenderies ja n’hem tingut prou amb Carod. S’imposa una nova etapa d’esforç en el treball, d’excel.lència i rigor en la gestió i de coratge en les decisions. No perdem de vista que els temps no estan per massa alegries i que encara no disposem d’eines, com la Tramuntana, per allunyar els núvols de la crisi econòmica. A més la caixa de la Generalitat estarà ben plena… de factures s’entén, per tant, aquesta institució per fi pot començar a deixar de ser una màquina reglamentada de col.locació. També s’imposa una etapa per combatre els sectarismes i els dogmatismes tant de l’estil i del gust d’una esquerra com la catalana, amb Saura i Boada al capdavant, sumament resclosida i encarcarada amb el passat. Finalment s’imposa una etapa d’exigència nacional i de fermesa en el tracte i les relacions amb Madrid. Amb la vista a Brussel.les i el món més que no pas amb l’Espanya que decau. Ho lamentem per Ferran però el país que ell anhela ens queda a set-cents quilòmetres de distància. Tornar al famós peix al cove seria contraproduent amb tot allò que ha anunciat i reclamat CiU durant aquests anys d’oposició. El país ha evolucionat i CiU, pel que sembla, també. Un altre cop ve a tomb recordar allò de “que la prudència no ens faci traïdors”. Valents no pas temeraris.
Vull acabar dient una cosa: el tripartit va néixer per escanyar CiU, presentada aquesta com una dreta catalana despiatada i gens social. Aquest discurs l’afavoria el record dels Pactes del Majestic, el desgast de molts anys de govern i una visió excessivament maniquea de tot allò que escapa als límits sagrats de l’esquerra. La ficció va quallar i va permetre bastir un discurs hegemònic des de l’esquerra i on per CiU es reservava el rol de sucre en el cafè. Volien la seva part del pastís d’una CiU que intuien a la deriva sense Pujol i a l’oposició. La irresponsabilitat de voler fer desaparèixer un partit de centre-dreta català només és comparable amb l’erràtica de les seves decisions. Què volien que la “nova dreta” catalana l’ostentés el PP enlloc de CiU? Al mateix pacte del Tinell Esquerra Republicana va renunciar a la seva proposta de Llei electoral fent seva la del PSC-PSOE. Perjudicant-se ells perjudicaven a CiU. Això era el que més comptava. Tot valia per destruir a CiU. Ja s’ha vist com i on han acabat, i malgrat tot, potser algun dia haurem de fer l’esforç de posar comptadors a zero perquè quan es tracta de la construcció nacional no es poden maldar esforços. La generositat (amb seny) ha de tornar a ser un valor a l’alça. No hi ha un altre remei pel triomf final, ara bé, la veritat no ens pot fer mai traïdors. I aquesta ha estat la radiografia de dos tripartits que volent escanyar CiU i Mas els han dut a dalt de tot. Ja ho hem dit que la història sol ser més de l’Antic que no pas del Nou Testament, és a dir més protestant que no pas catòlic. No s’ha repetit tant aquests dies el caràcter protestant d’en Mas?
Per cert, i per acabar, el catalanisme o el nacionalisme català ha estat sempre social i integrador sinó no hagués pogut obrir-se forat d’entre el conjunt de moviments polítics que han brollat a casa nostra. No només va fer forat sinó que ha liderat un projecte de reconstrucció nacional en moments no sempre fàcils d’emergència nacional. Almenys ara el mite d’una esquerra espanyola amiga queda ensorrat per sempre més. Amén!
dimarts, 16 de novembre del 2010
La recta final
En un esport com l’atletisme tots sabem a què ens referim quan parlem de la recta final de la cursa. És el moment d’apretar les dents i de portar fins al límit de l’extenuació les forces ja minvades que encara resten en el cos dels atletes. Tot l’esforç i el sacrifici d’una temporada poden quedar en no res si en el moment decisiu les forces defalleixen i l’atleta en qüestió no assoleix el triomf pel qual tant s’havia esmerçat. En aquestes circumstàncies quedar segon pot tractar-se d’una autèntica decepció de dimensions exorbitants. Fixeu-vos el cas d’Alonso amb la fórmula 1 que no pot ser més el.loqüent. Ho tenia tot per guanyar el campionat a la darrera cursa, en tenia prou quedant quart, i una mala estratègia final ha tirat per terra tota la (bona) feina d’un llarg any d’ell i de llur equip. Volem que això li passi a l’Artur Mas? Òbviament la gent de CiU i els nostres simpatitzants pel canvi a Catalunya no. Ara bé, aquest escenari, malgrat els nostres bons desigs, podria passar si una part de la gent que vol un canvi opta finalment per votar altres opcions que a la pràctica, dil.luint el vot, poden impedir allò que persegueixen: un govern de canvi a Catalunya.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
Expliquem per què? Totes les enquestes donen al candidat de CiU una victòria important en aquestes eleccions del 28 de novembre. La cosa en aquests sentit sembla molt clara, quasi decisiva, però cal no oblidar dues coses: d’una banda Mas ha guanyat les dues vegades que s’ha presentat i ja sabem que això no és garantia de res. De l’altra aquest no és un sistema presidencialista és el parlament qui tria el futur president. Aquesta circumstància que no pocs ciutadans ignoren pot ser l’instrument utilitzat per un nou tripartit per possibilitar que una nova victòria convergent es tradueixi en una nova permanència a l’oposició. Però, com amb els germans Dupont encara podem dir més: una victòria pírrica pot portar a Mas a la perversitat de liderar un projecte des del govern que sigui permanentment vetat o condicionat per part de l’oposició. I això no volem que acabi passant.
Si volem que l’Artur Mas sigui president i alhora encapçali un govern fort, dels millors i preparat per afrontar els vertaders reptes de país ara no és hora d’experiments, ara és l’hora de CiU. Així de clar, de rotund i de concís. Aquests dies n’he sentit de tots colors però permeteu-me que esmenti una reflexió interessant d’un bon amic que fins ara no ha votat CiU en gaires ocasions. L’amic m’etziva “hi ha partits minoritaris i que no ho són tant amb qui hi coincideixo més que no pas amb vosaltres. Ara bé quan paro a reflexionar amb els problemes reals del país i cap a on vull que vagi el nostre projecte nacional no me’n refio que avui aquestes opcions ens serveixin per avançar. CiU és la única eina que considero útil i en Mas no pot quedar lligat de mans i peus pels uns i pels altres. En el passat un altre bon amic meu havia votat Esquerra per un fort govern nacionalista amb CiU, a qui percebia com un partit tou… la seva tria va fer president a Maragall i després el seu pas pel vot en blanc va acabar fent president Montilla. Tornarem a patir el mateix error? Alguna cosa hauríem d’haver après de set anys llargs i amargs de tripartit. Ara toca CiU amb Artur Mas al capdavant. Els perills són massa grans i les frivolitats i manques de lideratge han de passar plana vers polítiques valentes, serioses i que marquin un pas endavant sòlid cap a la plenitud nacional.
dijous, 4 de novembre del 2010
De Zapatero a Obama
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
Plutarc en les seves vides paral.leles va escriure un seguit de relats biogràfics on comparava i a voltes contraposava una figura romana amb la seva corresponent grega. Més que escriure història l’historiador d’orígen grec oferia uns models de comportament, amb les virtuts i els vicis corresponents, perquè els lectors els seguissin o els evitessin. L’autor servint-se d’un vast anecdotari reflexionava sobre la vida dels personatges, llurs actuacions i el llegat que ens deixaven. Va ser un dels filòsofs morals més primerencs.
Dubto que algú als Estats Units hagi plantejat cap comparació entre Zapatero, que també va arribar amb una certa aura de canvi i de regeneració (recordem el famós talante), amb tot un president de la primera potència mundial com és Obama. Ara bé és cert que a Espanya si que hi ha hagut, des de mitjans mediàtics i polítics més o menys afins al govern socialista, qui ha caigut en aquesta temptació més o menys pecaminosa. El símil és exagerat però presenta algun element interessant d’ambdues personalitats i estils de governar: un i l’altre han generat unes expectatives no acomplertes o poc valorades pel seu electorat i que han fet emergir una significativa contestació social.
A Europa mai hem tingut clar del tot que el fenomen Obama, presentat com una mena d’estrella del rock, tenia molts elements de superficialitat i de poc gruix polític. Més enllà de la idea d’un canvi, que quasi tothom estimava necessari, l’agenda del president mai havia estat clara com tampoc ho era fins on volia arribar aquest anhel de modificar certes estructures que han restat immutables del seu país. Obama ha xocat amb la realitat molt més de pressa del que li ha passat a Zapatero. Un fet lògic en un país on la democràcia està molt més ben consolidada que a Espanya i on la ciutadania té menys inclinació per les adhesions incondicionals.
En aquestes eleccions legislatives han passat coses molt significatives: arrabassar-li als demòcrates més escons a la Cambra de Representants que al 1994 amb la "revolució" d'en Gingrich no pot ser menystingut. Els escons aconseguits al Senat per
Illinois (l'antic escó de l’Obama) i Pennsilvània també són una
Senyal inequívoca. De totes formes els resultats són encara lluny de ser una debacle pels demòcrates que retenen el Senat i han aconseguit resultats bons a Califòrnia,Virgínia Occidental i Nevada.
El Tea Party és veritat que ha aconseguit victòries importants, però
També ha estat el culpable de les derrotes republicanes a Delaware, Nevada i Nova York. Amb candidats més moderats a aquells estats el GOP potser hauria aconseguit el control del Senat. Llavors Obama si que tindria un greu problema que hauria de resoldre amb quelcom més que una mà estesa a la majoria republicana. Aquest fet ens indica que els radicalismes serveixen per fer oposició però, com bé ha entès algun polític de la dreta madrilenya, no pas per governar. El partit republicà i el PP espanyol n’haurien de prendre nota ja que governar no és imposar una agenda sobre una altra, més aviat és bastir aliances i fixar una agenda transversal on la teva majoria serveixi d’influència amb capacitat decisiva que no pas exclusiva.
Si ens atenem a la primera reacció d’Obama aquest sembla haver après la lliçó. Zapatero no ho va fer-ho mai malgrat les seves proclames i declaracions fútils d’intencions. Obama no es troba, com ell mateix ha dit, en una situació gaire més diferent que el Reagan o el Clinton dels primers mandats. Té l’oportunitat de passar a la història com l’home que va marcar un canvi de rumb en el seu país o esdevenir un nou Carter. Una bellíssima persona, segur, però en política cal quelcom superior a tenir ideals i bones idees: cal dur-les a la pràctica i enfrontar-t’hi amb seny i coherència per elles.
Marc Gafarot
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Legality in a unilateral declaration of independence
This summer I got to know and studied the verdict of the International Court of Justice (ICJ), the highest legal instance in the United Nations, which considers Kosovo’s unilateral declaration of independence legal according to the principles of international law.
It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”
Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.
Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.
In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.
The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.
It is worth noting that I cautiously read and devoted a big deal of attention to the words of the prominent lawyer August Gil Matamala: “after having received the integral English version of the sentence, my first reaction was that we are facing a legal document of tremendous importance for our national aspirations.”
Indeed, and for the first time, the International Court of Justice solemnly declares that no principle according to international law opposes to, generally speaking, a unilateral declaration of independence by a part of a state, in a non colonial context.
Both at home and in the international sphere, the verdict has been watered down with frightening simplicity: “Catalonia shares very little with Kosovo” some have argued. It is crystal clear that differences are far more obvious than similarities but this is far from being the real issue. Instead the issue has to do with the fact that in today’s Europe the highest international legal body has appeared as the guarantor of the independence of Kosovo. It is worth noting that independence was brought about following a unilateral decision of Kosovo’s parliament.
In spite of history that persistently demonstrates the changing and dynamic nature of Europe’s map, the states’ organisations and their international bodies are still very little enthusiastic to understand and admit the new world map for the XXI century. For this reason the verdict of the International Court of Justice, validating the process occurred in Kosovo, needs to be seen both as positive news for stateless nations and as a break-up with the traditionally dominant UN’s view on the inviolability of a state’s territorial integrity. The latter case can only be sanctioned when it refers to a case of aggression or invasion of one state against another and not regarding democratic self-determination processes.
The whole world is heading towards a new system of actors in the international scene. In Europe specifically it is necessary to go beyond the traditional lists of states in order to find the leading actors in the upcoming decades. In the latest edition of the Catalan International View (Magazine of international affairs analysis whose digital version I encourage you to read: a www.international-view.cat) we suggest to refer to these new (emerging) actors - Scotland, Flanders, Basque Country, Catalonia...- as the NEEWS (New Emerging European Western States). We see them as representing the new Europe, which is to come.
A Europe that recognises its roots and at the same time aims to re-emerge and become a new axis of knowledge and interpretation of national diversity in the new global geostrategic map of the XXI century.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
