Som i serem (11-09-2012)

Per fortuna el determinisme en la història mai ha tingut uns èxits massa destacats. Si així fos Catalunya ja faria temps que hauria deixat d’existir i restaria oblidada en llibres d’història escrits majoritàriament pels negacionistes de la nostra pàtria. Per ells Catalunya no hauria estat mai nació sobirana i en el millor dels casos se’ns descriuria com un mer apèndix d’Aragó. La manifestació de l’onze de setembre és un exemple fefaent d’un poble que té voluntat de ser, d’existir i de marcar les seves pròpies pautes de comportament, convivència i unes regles del joc clares i transparents per tots aquells que viuen a la nostra terra i se’n senten partícips. Des de la derrota del 1714 totes les generacions de catalans han sabut mantenir la flama de la catalanitat i atansar llur testimoni a una nova fornada de catalans i patriotes. Tot plegat fet a voltes en l’erràtica de la feblesa i la desventura que comporta la foscor i d’altres, les més poques, amb l’encert, que pot oferir una major normalitat nacional. Sempre, emperò, i aquesta és la nostra sort, hi ha hagut un recanvi generacional que ens ha permès arribar fins on som avui. No cal repetir que el nacionalisme català ha estat integrador, inclusiu i a més transversal en les facetes ideològiques més diverses. Així la Catalunya autòctona sortirà majoritàriament al carrer i ho farà a Barcelona en massa però també a totes i cadascuna de les viles, llogarrets i ciutats del nostre país. La Catalunya de velles i recents onades migratòries també ho farà, a un altre nivell segur, però la nostra victòria i la seva és vincular el nostre destí nacional amb totes les comunitats nacionals que viuen en el nostre país. No aconseguir-ho, no ho passem per alt, fóra un roc a la faixa per l’espanyolisme i tots aquells unionistes que, obertament o amagada, volen el nostre anorreament com a poble. Ni cal oblidar-los ni menystenir-los i de quintes columnes n’haurem de començar a parlar cada cop més a partir d’ara. Avui estem recollint uns fruits que madurs ens poden obrir les portes de la llibertat nacional però que si es deixen fer malbé ens poden generar una frustració difícil de pair per vàries generacions de catalans. Tenim pressa, molta pressa, és ben cert, però no pas tanta com per fer les coses barroerament i sense un clar sentit d’estat. Català s’entén. Ara és el moment de construir els pilars d’estat que ens han de fer lliures el dia del pas endavant i sòlids l’endemà de la independència. No dubto que ho sabrem fer però és que del que es tracta és que escoltant la veu de la gent hi hagi un lideratge clar, respectat i que encomani autoritat. La manifestació ha de servir per fer palès que Espanya ha tingut la seva oportunitat i que l’ha malgastat. Que no volem ser ni som cap colònia i que n’estem tips de d’escarnis, insults i intents desestabilitzadors. De fet Espanya ja comença a cavil•lar la possible separació de Catalunya i ho fa cargolant encara més les nostres arques públiques i laminant tant com poden la nostra autonomia. Aquestes dues constants no pararan de repetir-se i els nostres dirigents faran bé de no escoltar cants de sirena vinguts d’Espanya que més que a Ítaca ens poden dur al Perejil. A fer punyetes, vaja. “Amb la consolidació de la democràcia a Espanya el nacionalisme desapareixerà”. Aquesta és tal vegada una de les frases més desafortunades pronunciades per un dirigent polític en els primers anys del retorn de la democràcia. El temps ha demostrat que la reivindicació nacional guanya cada dia adherents, fins i tot d’aquells que mai s‘ho hagueren pensat. Per contra l’autonomisme es desgasta i perd pistonada a marxes forçades. Sobta l’actitud de determinades formacions que semblen no voler adonar-se dels moviments implacables de la història. Essent com és transversal la natura del nacionalisme català semblants actituds no tenen perdó i la condemna de la història serà d’un rigor properament luterà. El temps ja ens ho està demostrant. El poble català avança amb un pas més ferm del que mai molts haurien pensat i ho fa pensant en l’estat propi, la independència i no pas en les quimeres federalistes que en el fons no han interessat mai a ningú o d’un nou marc estatutari. És l’hora de la gent, d’una mani reexida per commemorar un nou 11 de setembre però ha arribat l’hora de ser capaços d’unir-nos com a poble en totes aquelles coses que ens vinculen i ens importen i de deixar expressions de dissidència pel moment que arribi la normalitat nacional. Això és la independència. Per una volta desmentim a Richelieu i demostrem la unitat del poble de Catalunya i condemnem una temporada a galeres el nostre congènit i indomable individualisme. Ens hi juguem massa i tenim tanta pressa com no massa temps per fer-ho.

Obama: balanç de final de legislatura (10-09-2012)

Ja han passat quatre anys i les eleccions de novembre s’acosten de manera implacable. Barack Obama, primer president negre de la història dels Estats Units, acudeix a la reelecció amb un forçós aire de confiança i una certa respectabilitat de quatre anys de consolidació en el poder. La seva imatge internacional no s’ha ressentit més de l’ estrictament necessari durant la seva presidència. La seva imatge a l‘interior del país mai ha estat immaculada i a hores d’ara menys del que els seus seguidors desitjarien. Una onada de canvi a poc a poc s’estén des de l’oest de les Rocalloses fins la liberal Nova Anglaterra, passant pels sempre durs i conservadors estats centrals (Midwest). La pregunta que es fan els americans és prou reveladora: encarnarà Obama aquest canvi en el canvi des de la seva butaca del saló Oval o per contra serà Romney qui farà valdre el seu pes com a candidat d’oposició i per tant de renovació. Ara mateix les apostes treuen fum. Molt han canviat les coses després d’aquests quasi quatre anys de presidència. Barack Obama fa quatre anys era un polític jove i inexpert que no perdia ocasió de vendre ideals i fer cants a l’esperança. D’ell s’esperava que implementés una determinada visió liberal de la política i les relacions socials als EUA i posés límit al socialment reprovable concepte de “in Washington business as usual”. Molts el comparaven amb una gran estrella de rock i la seva estela, certament exagerada, el va fer guanyar un Nobel de la Pau sense baixar del cavall com un bon general condottiere. Avui trobem un Obama ben diferent, amb el rol polític més que paït i venent realisme des de l’ institució. Avui Obama més que de somnis i d’afanys del que ens parla és dels perills i amenaces que representa l’altre candidat i una determinada visió d’Estats Units que caracteritza l’Amèrica conservadora. No ens enganyem, un fet que dominarà la campanya de les eleccions presidencials serà el missatge negatiu que es llançaran ambdós postulants. Qui en pugui treure més profit en sortirà vencedor. Obama en aquest període a la casa Blanca ha procurat una encesa defensa de fer més accessible l’educació superior a totes les capes de la societat, ha incrementat programes de formació per gent jove i ha promogut, i obert el sagrat meló, de l’expansió de l’assistència sanitària. Tot això està molt bé, però la possibilitat que Obama no guanyi és real. Més ara que s’acosten els comicis i que ja comptem amb un candidat oficial republicà que fa uns pocs mesos amb prou feines se’l creia algú. Hi ha la possibilitat tangible que una nova recessió a Europa faci caure les expectatives de recuperació de l’economia americana. És un fet admès per l’opinió pública, i pel mateix president, que menys creixement i més atur va en sintonia amb menors opcions per Obama de ser reelegit com a president dels Estats Units. La paradoxa és que Obama no ha estat precisament el president que més atenció ha prestat al vell continent i ara podria veure com se li complica la reelecció en part també gràcies a Europa. L’avantatge per a Obama s’ha reduït molt, fins al punt que alguns opinadors creuen que la cursa per la presidència pot estar ara mateix en un virtual empat entre el candidat incumbent i Mitt Romney. Una certa percepció fa pensar que l’electorat americà, que fa quatre anys es va mobilitzar en la seva majoria per Obama, ara torna a cercar un gran canvi d’orientació i de lideratge. Un fet que en teoria no hauria d’afavorir l’actual inquilí de la Casa Blanca per molt que Romney, admetem-ho, no desperta grans adhesions ni passions desbordants. Comparant 2012 amb el 1992 –darrer any en què un president no va ser reelegit– l’índex de confiança del consumidor de la fiable Universitat de Michigan se situa en un pobre 76. Cal afegir que el president Bush era a 77 quan va ser derrotat. Els votants americans valoren molt dues contingències: la bona direcció del país i l’economia. A la majoria d’enquestes Romney puntua millor que el seu adversari en aquests dos grans àmbits. A més, cal no menystenir un detall de suma importància per al desenllaç final: l’atractiu que despertava Obama entre les classes treballadores, el jovent i el votant progressista en general, ha perdut molta intensitat. Obama, en aquest sentit, més que no pas l’entusiame, haurà de fer valer la carta del descrèdit del seu rival electoral. I aquí entra, sorprenentment per alguns, l’aposta del president per Karl Rove, gurú polític i estratègic de Bush i la seva famosa teoria del cinquanta més un. Això és fidelitzar la teva base electoral, no pas els votants sobrevinguts, radicalitzant el teu discurs ideològic i antagonitzar –o endimoniar- tant com sia possible el camp polític del teu rival i, amb conseqüència, les seves idees. Bush, la presidència del qual no fou ni especialment popular ni excessivament satisfactòria, va ser un president que aconseguí polaritzar l’opinió pública. En seguir les instruccions sempre maquiavèl•liques de Karl Rove, dugué la seva estratègia antagonitzadora a bon port l’any 2004 en la campanya que l’enfrontà al senador John Kerry. En aquesta estratègia també juga un paper essencial per obtenir l’èxit final una certa desmobilització i desmoralització de les bases del teu rival. Per fer-ho Obama està apel•lant, ara més que mai, a la seva militància política, amb missatges i conceptes radicals en les formes i polaritzadors de l’opinió pública americana. Així el president centra els seu discurs polític amb referències al matrimoni homosexual, els anticonceptius, préstecs barats per adolescents i atacs velats, o de vegades no tant, contra un suposat racisme dels seus adversaris. En aquesta dinàmica de difícil escapatòria, Obama apel•la a grups socials com les minories, les mares solteres o els homosexuals, de la mateixa manera que el seu suport perd pistonada entre les classes populars, el centre polític i l’electorat blanc en general. Òbviament no ensumarà el vot conservador, que ja no tingué fa quatre anys. I encara pitjor, podria perdre força entre els mateixos votants demòcrates de tota la vida. Un exemple: a les primàries de West Virgínia la base demòcrata atorgà un quaranta per cent del vot a un presidiari demòcrata que competia (des de la presó) amb Obama. Un aspecte positiu del president és el seu major atractiu i el carisma personal de cara al conjunt de l’electorat. En unes eleccions tan personalistes com les presidencials americanes Obama presenta en aquest àmbit unes credencials superiors a un Romney que no acaba de fer-se prou creïble i que dista de l’actual president, d’acord amb la percepció pública, en matèries tan sensibles com honestedat, simpatia, consistència política o connexió amb la ciutadania i (molt important) amb els seus problemes diaris. Dit això, si, per contra, els electors americans el que ara més valoren és un canvi basat en una nova direcció econòmica, llavors és Romney, clarament percebut com a millor gestor dels afers econòmics, qui té la majoria dels trumfos a la mà. Aquesta contingència no és gens descartable davant d’una previsible desacceleració de l’economia americana influïda per la difícil situació europea i podria fer perdre les eleccions al fins ara president. El president Obama no hauria de ser considerat amb excessiva alegria el clar favorit a les properes eleccions de novembre. En part a causa de l’angoixa econòmica que pateix EUA, els dubtes sobre la conducció en els afers del país i la preferència de sectors importants de l’electorat i dels grans lobbies per un gran canvi i lideratge polítics. Tot això ha portat al conegut analista polític demòcrata Peter Hart a donar a Obama unes opcions no superiors al 50 a 50. Aquesta rumorologia coincideix amb el moment més baix en la popularitat de l’actual president. Per a Hart, el descontentament de l’electorat nordamericà amb les seves institucions crea l’ambient de canvi generalitzat de cares i procediments, i això afavoreix les opcions de Romney per sobre de les d’Obama. El major pes institucional d’Obama aquí el podria perjudicar i anar en la direcció contrària als seus interessos i els del partit demòcrata. D’aquí els dubtes ara recurrents que es plantegen: l’electorat americà es comportarà com el pastor alemany o com el doberman? Si ho fa com el primer, és a dir només borda el seu desencís actual, Obama s’emportarà la victòria (o tractant-se de gossos, el gat a l’aigua); si l’aposta és pel segon, l’agressivitat ciutadana provocaria el canvi polític i la victòria de l’exgovernador de Massachussets. La qüestió és, com s’ha assenyalat des de mitjans periodístics americans, si l’electorat expressarà amb més o menys virulència el seu clar desencant vers la classe política, les institucions i l’estat de la unió. El cert és que per a Obama aquestes eleccions representen un gran desafiament, sobretot ara que està perdent suport a marxes forçades entre tots els segments poblacionals nordamericans. En alguns d’ells, negres, llatins, dones, joves, jueus o sindicalistes, encara manté una majoria de suport, però en tots ells aquest suport cau en relació a les eleccions de 2008. El cas del vot catòlic, votant regular demòcrata, és paradigmàtic. Aquest el perdria ara, d’acord amb les enquestes, davant de Romney. En la majoria de casos, excepció feta del vot negre, l’actual president veu baixar la seva acceptació fins als nivells que tradicionalment no han fet guanyar les candidatures demòcrates. Allí on Obama ja no va guanyar el 2008, blancs, homes, individus sense estudis superiors, evangèlics, veterans o empresaris, els resultats són encara pitjors. Un mal senyal a pocs mesos vista de les eleccions de la democràcia més gran del món. El president, però, té tres elements que puntua millor que el seu rival . Si els manté, podrien ser decisius per a les seves aspiracions: ser valorat com un bon comandant en cap (Good commander in chief). Curiosament a Obama, en bona part a causa de l’èxit de l’operació Bin Laden, el derrocament i la mort de Gadafi o la sortida no traumàtica d’Irak, la seva política exterior i de seguretat li ofereix un punt de suport en les seves aspiracions. I és que és aquí on Obama obté uns resultats molt bons, tractant-se, com és ell, d’un demòcrata. Aquesta és tradicionalment un àrea de clar domini republicà. Perquè els republicans són cosndierats els màxims exponents de l’ordre i la defensa nacional. Altres elements serien ser valorat com el millor candidat per la defensa dels interessos de les classes mitjanes i tenir millor experiència i coneixement, que el seu rival, de la situació del país. Segons la premsa i els opinadors conservadors, l’Obama estratega ha intentat distreure l’opinió pública allunyant-la “dels autèntics problemes de la gent”, atiant el discurs socialment partioner (divisori) de l’anomenada guerra cultural. Aquesta aposta és complicada, i ara per ara en el millor dels casos presenta molts dubtes de ser d’èxit. No debades en afers com el del matrimoni entre parelles del mateix sexe, de trenta-dos estats que ho han sotmès a referèndum han estat trenta-dos els que hi han votat en contra. Inclosa la sempre liberal Califòrnia. Els nordamericans, val la pena no oblidar-ho, tendeixen a ser més conservadors a l'hora d’anar a votar que en les percepcions que poden tenir i expliciten en enquestes o els estudis d’opinió. Fins fa ben poc la sensació més que generalitzada era que la reelecció d’Obama era més que assegurada. Obama, l’home centrista i moderat, davant d’un Romney massa conservador i de confessió mormona. Un fet que no agrada als sectors conservadors del país. Les coses, però, poden haver canviat. Romney durant la seva cursa a les primàries va haver d’adoptar posicionaments sobre algunes qüestions que incomoden certs segments de l’opinió pública i del centre polític. Ara que ja és candidat no li cal fer aquests pronunciaments cada cop que ha de fer un comunicat públic, una roda de premsa o un míting polític. No fent-ho no veu com és desgasta a cada moment la seva persona i les seves opcions electorals. Obama aspira que l’aposta de l’electorat sigui entre el moderat president i el conservador exgovernador. Si és així, compta poder mobilitzar aquells suports perduts d’una part de l’electorat que entusiàsticament li confià el vot les passades eleccions. Aquí entren les minories ètniques i socials com a factor clau per desnivellar aquest virtual empat que ara s’ensuma. Per contra, si l’economia es deteriora Romney mitigarà la imatge d’home conservador allunyat dels problemes de la gent, desmobilitzarà encara més el vot de minories i dels joves i veurà transferències de votants del bàndol demòcrata cap al republicà. Es presenta un final de campanya molt mogut i que farà bo aquell vell concepte de “guerra civil” de paraules...

Els mateixos errors de sempre (01-08-2012)

Cuba va ser la conseqüència última d’una política colonial espanyola gens pragmàtica i basada en el tradicionalment castellà mando y ordeno. L’experiència traumàtica de la pèrdua del continent americà durant les primeres dècades de segle XIX no va fer obrir els ulls a una classe dirigent com l’espanyola excessivament esclerotitzada i gens versada en l’acontentament de les demandes de les seves possessions d’ultramar. D’aquesta ceguera política Cuba, Filipines i Puerto Rico en foren testimonis fonamentals. A la inversa de la posició immobilista espanyola la visió britànica en la relació amb les seves colònies, essencialment les de predomini anglosaxó, va ser molt més intel•ligent i adaptable davant els nous canvis socials i polítics. Prova d’això és el manteniment, encara avui, de la reina d’Anglaterra com a sobirana de països tan allunyats geogràficament, que no pas culturalment, com el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia. En aquest sentit Gran Bretanya fa bona la idea que el pensador tory Burke tenia de la ideologia conservadora, és a dir, no oposar-se al canvis socials i polítics, a l’estil del retrògrad, sinó fer-los més amables i més assumibles per a la societat. Aquesta política, no cal dir, ha evitat molts trencaments i en fer-ho ha mitigat moltes tensions socials que s’han viscut amb molta més efervescència en d’altres països. Espanya tracta avui més que no pas mai en les darreres dècades a Catalunya com una colònia. En virtut d’aquesta irresponsable i antipragmàtica política Espanya nega i no assumeix cap ni una de les demandes (legítimes) que es fan des de Catalunya. Espanya, sense explicitar-ho, sembla acceptar la inevitabilitat de la marxa de Catalunya. En conseqüència decideix administrar de la manera i forma menys procatalana possible les necessitats del poble català. Altrament no podria explicar-se aquesta exhibició continuada d’obertura de fronts contra Catalunya ja sigui la llengua, l’escola catalana, els diners o les infraestructures. No ens entendrem mai. En alguna ocasió ja he recordat aquesta afortunada frase de Duran i Bas fa més de cent vint-i-cinc anys. Fins al present no massa homes polítics catalans han fet cas a aquesta declaració d’intencions tan contundent. Ara mateix, valdria la pena admetre-ho, som en un moment on les no coincidències amb els espanyols són tan grans com la nul•la capacitat que tenim d’influència i d’interlocució política i institucional. Que lluny que queden els setantes, les trobades, que no serviren per res, entre intel•lectuals d’aquí i d’allà a començaments dels vuitanta i els intents de fer l’Espanya federal. Catalunya ja no pot esperar més. La situació, com tots sabem i patim, és terriblement complicada per un Govern que fent els deures i malvivint per mantenir una estructura de protecció social, contempla amb impotència la nul•la lleialtat institucional que practica el seu homòleg espanyol. La darrera història dels peatges no és més que una altra mostra del cinisme i la incomprensió, tan típicament caciquils, i d’una relació institucional marcada per les regles categòriques de la subordinació. Com deia Espanya no ha après res dels errors passats comesos i tal vegada tampoc estigui en disposició de fer-ho mai. Espanya, per bo i per dolent, té clar un determinat rol que ha de jugar en el món i el seguirà exercint des de l’ uniformisme cultural i identitari i on excepcions com la catalana ja no han de ser possibles. La tardor es presenta dura des de molts perspectives, però si no m’erro, amb una renovada insistència en el front de la cultura, la llengua i la nostra identitat nacional. El problema polític comença per aquí i les ramificacions acaben arribant a àmbits, ben transcendents, com l’economia. El temps s’esgota per ells i per nosaltres i a l’empat etern li arriben els penals.

El paper de l'indi bó (10-07-2012)

Sempre recordaré del film "Els deu Manaments", amb un estel•lar Charlton Heston per cert, el paper del capatàs jueu, l’actor Edward G. Robinson, que col•laborava i conspirava amb els egipcis contra els interessos del seu propi poble. Com sabem l’ira de Déu, i de Moisès sobretot, s’acabà desfermant sobre aquest personatge i els que el seguiren, i la veritat finalment s’imposà. Llàstima que ara mateix l’ira del Senyor no sembla ser de la nostra banda. De petit recordo haver escoltat emocionat la història de Viriat, cap dels lusitans, amb aquella mort tan innecessària com producte de la traïdoria més vil i repulsiva. Com és sabut Roma actuà amb justícia i no recompensà al trio de traïdors. També recordo la “conversió” de Xènius de prohom catalanista en temps de Prat de la Riba a pseudointel•lectual franquista per absurd i malaltís càlcul producte d’una inesperada rancúnia cap a tot allò que traspuava catalanitat. D’històries d’aquestes n’hi ha moltes i són símptomes de febleses humanes. Són històries de traïcions i manca de compromís i són seqüències també humanes que palesen que, tot sovint, els homes cometem errades que l’àrbitre que és la història les acaba posant, més d’hora que tard, en el seu lloc. I és que no hi ha cosa pitjor que l’indi o el negre que es vol fer perdonar la seva particular i genuïna condició davant de l’home anomenat blanc. D’històries de vassalls professionals i d’aquells que supliquen un perdó innecessari n’hi ha moltes i lògicament les que ens afecten a nosaltres o als nostres encara més ens dolen. Això val per indis, negres, d’altres races que han estat subjugades i també per catalans que viuen amb desconfiança i complexament allò que com a poble som. Tot plegat ve a tomb després que s’hagin prodigat certs apologetes i conversos de l’espanyolisme i, per què no dir-ho, de l’anticatalanisme més servil, professant que si la nostra actitud com a poble fos, encara més mesella i acrítica, probablement ens aniria millor. O sigui que si la dona ultratjada pel marit mal tractador encara si posa millor, aquest li ensabonarà menys la cara. D’històries i tòpics que procedeixen d’Espanya en relació a Catalunya n’hi ha de tots colors. Colors foscos s’entén. Avui des d’aquesta Espanya decadent ara amb el PP i ahir amb el PSOE, però sempre amb l’ull posat contra Catalunya, ens arriben atacs de direccions diverses i intencionalitats del tot pèrfides. S’intenta, de totes totes, laminar la nostra autonomia a base d’un afogament del tot premeditat de les nostres finances públiques. A més es continua tocant la llengua no només en els territoris perifèrics de parla catalana sinó també al propi Principat qüestionant el sistema educatiu i l’arxiconeguda immersió lingüística. Arriben al punt del ridícul més elevat quan es treuen de la màniga una nova llengua anomenada Aragonès oriental. Que sigui un insult a la intel•ligència i a l’estudi de la filologia tant se’ls en dóna sempre i quan serveixi per estovar la llengua dels catalans. La consellera d’educació aragonesa, de cognom Serrat i nascuda a Ripoll, ha fet el paper del ximple acomplexat que ha de demanar perdó per tot i que vol guanyar mèrits deixant-se guanyar a les cartes, essent l’ase dels cops de galtes ben marcades i mirar cap a un altre cantó cada cop que denigren i ofenen els seus. Mai li mancarà una disculpa a la boca i mai deixarà de fer un mèrit per deixar clara la seva condició embriagadament anticatalana. Algú dirà que no li ha anat malament però, sense mai obviar, que ha fet del clavegueram i del cubell de les escombraries el seu modus vivendi. Els atacs contra Catalunya, que ningú dubti, que es prodigaran més a partir d’ara i la virulència verbal pujarà de to. No veig tancs per la Diagonal però si brutícia per menystenir als nostres i a les nostres institucions. Col•laboracionistes no en faltaran i caldria identificar-los. El xoc de trens no pot trigar gaire en passar i el camí de no retorn ja va començar ara fa dos anys un deu de juliol del 2010 mercès a una “lloable” sentència del Constitucional. Avui tenim una majoria nacional favorable però ens cal que aquesta majoria sigui activada i en aquesta comesa tots hi hem de participar. Un moment com aquest no l’hem tingut mai a la història. Aprofitem-lo per guanyar el camí de la llibertat.

Sense sentit d'estat no som ningú (19-06-2012)

Massa sovint els catalans sobiranistes no tenim sentit d’estat. En el fons a molts de nosaltres ens passa que anhelem la independència, la normalitat nacional però en el fons no ens ho acabem de creure. La nostra és una conjura massa estètica, poc raonada i gens ambiciosa. Massa sovint el nostre compromís nacional no passa de greu i frívol exercici retòric de tertúlia de cafè, partit del barça o de bar de copes. Som coherents amb la minoria d’edat política que tenim i així no anirem enlloc. El que és dramàtic és que en un moment com l’actual que tothom en el món menysté la classe política espanyola, ells per contra continuen tractant als nostres polítics com a mers subordinats o minyones. Fins quan haurem d’aguantar això? No adonar-se’n que l’estat de les coses ha canviat és molt més que una derrota política, és una derrota moral de país. No cal dir que aquestes són les que fan mal de veritat. El PSC-PSOE és qui, al meu entendre, menys ha entès el que està passant avui per avui a casa nostra i així de malament li van les coses. Li passa factura la Catalunya que no l’ha votat mai i també i amb molta més cruesa la Catalunya obrera castellanoparlant fins fa ben poc totalment sotmesa als designis i tribulacions dels homes i dones del carrer Nicaragua. Avui ningú sap què defensa el PSC, què vol ser quan sigui gran i què uneix personatges tant diversos com l’alcalde Lleida, el de Terrassa, l’ex de Girona o el senador Montilla entre d'altres. I és que com bé s’ha dit Pallach va morir massa jove i massa orfe de seguidors i continuadors de la seva causa nacionalista i socialdemòcrata. La crisi econòmica ha mostrat al món les grans mancances i misèries de l’economia i la política espanyola. A Europa i al món el descrèdit espanyol és conversa recurrent d’opinadors influents que palesen que el miratge s’ha acabat. Personal com l’Aznar, Rato i fins i tot el primer Zapatero foren capaços d’engalipar bona part de la humanitat venent més fum que segells col•locaven els del Fórum Filatélico. Té el seu mèrit, sens dubte, però és una qualitat de poble xupòpter que pren com a referència bufons i llepaculs de cort i pelatge divers, pícaros i lazarillos o curanders i venedors de remeis capil•lars o mals d'estómac. Ja se sap que teníem el sistema bancari més fort del món i que havent superat en PIB a Itàlia aviat faríem el mateix amb França. L’enveja a Espanya només es superada, de vegades, per la pedanteria. Els errors sembla que es repeteixen, i com bé han apuntat els crítics de Rajoy, aquest, amagant-se com un conill, comet aquells errors que amb bon criteri censurava de Zapatero. Això és negar evidències com la crisi i ara el rescat que ha patit Espanya. Si Rajoy fos més llest, i estigués millor aconsellat, entendria que li surt molt més barat afrontar i dir les coses pel seu nom, sense subterfugis ni fugides d’estudi. Podria deixar dit que ell s’havia trobat amb aquest panorama i que l’únic que fa es posar ordre a les finances públiques per acte seguit començar a reactivar l’economia. Res d’això ha fet i encara tot ho ha embolicat molt més. La frase dels homes de negre en referència a aquells que ens presten els 100.000 milions de l'ala és de pèssim gust i d'un desagraïment proverbial. Això si el partit de la selecció de futbol no se’l va perdre enviant, així, una altre missatge eloqüent sobre la seva peculiar, i tan poc eficient, manera de fer. I és que en aquesta per molts època de l’austeritat el PP acaba de crear un premi a la tauromàquia valorat en 300.000 euros, el ministeri de Foment espanyol pressuposta un quadre d’Álvarez Cascos per 190.000 euros i una de les principals autoritats de l’estat Carlos Dívar gaudeix d’àpats i estades de luxe sense prendre’s la molèstia de justificar res de res. A Benach se’l podia criticar per d’altres coses però no pas per instal•lar un equipament de treball en un cotxe de tot un president del parlament de Catalunya. A nosaltres ens critiquen les nostres delegacions i ells ningú protesta quan sabem que només els jardins de l’ambaixada a París ens costen quasi cinc-cents mil euros mantenir-los. La crítica que ens fan no és econòmica és política i és de preservació i d’uns interessos d’estat que nosaltres, ara per ara, no tenim. De l’estat propi i la independència parlem-ne menys i anem fent. Sense estructures i pilars d’estat no anirem enlloc. Aquests avui brillen per la seva absència i és la nostra responsabilitat fer-los créixer sense escarafalls ni frivolitats. Quan Espanya ens digui no a la hisenda pròpia i al pacte fiscal que advoca el president Mas el camí només pot ser un i cal arribar-hi preparats. Altrament dediquem-nos al sa regionalisme que potser ens aniria millor que predicar el que no som ni tenim intenció de ser. El poble vol gosadia i la fortuna ajuda als audaços.

No adoraràs Déu i el diable (29-05-2012)

Crec que aquest apartat de la vida del Crist apareix a l’Evangeli de Sant Mateu. En ell es relata com Jesús en el desert viu la temptació del diable qui l’esperona a renegar de Déu Pare i a seguir-lo a ell. És prou conegut que Jesús, amb bon criteri, menysté l’oferta de Satanàs, l’engega, aquí no pas a pastar fang, i segueix el seu camí de santedat davant dels homes. El desert en la literatura oriental i hebrea, en particular, era un lloc on habitaven espècies de mal viure com el mateix diable o esperits de tota mena i condició. Dolenta i pecaminosa s’entén. D’altra banda, i sense que necessàriament vingui a tomb, és sabut pels naturalistes que l’altiplà madrileny presenta condicions de gran aridesa i de poca fertilitat. També en aquest altiplà sovint s’hi troben esperits de condicions ideològiques diverses i que no acostumen a fer gala d’un gran amor per la pàtria catalana. De vegades a Catalunya d’això no ens adonem prou i acabem dubtant si hem d’adorar Déu, el diable o a tots dos depenent del que obligui o aconselli la circumstància. D’això alguns en diuen pragmatisme i d’altres ens ho presenten com d’una resignació que festeja amb la covardia. I és que quelcom de tot plegat té aquest afer del pacte fiscal. La papereta pel president Mas és certament complicada. I més en un país com el nostre que (merescudament?) ens hem guanyat la fama de dir una cosa a casa i després en fem una de molt diferent quan enfilem cap a Madrid. Gestionar aquest estat esquizofrènic de les coses no serà fàcil i ens haurem d’encomanar a les bones pràctiques del president que ja es pot dir que pel poc temps que ha governat ja ha ballat amb totes les més grasses de la festa. Bankia va sortir a borsa un 18 de juliol. Setanta-cinc anys després, per cert, del fatídic aixecament militar. De ben segur que més d’un grapat va pensar que era una bona data per encetar una marxa triomfant a l’Ibex 35. Molts a les espanyes encara viuen del record i una data així no és com per oblidar-la. Alguns d’aquests, fent ús d’un pragmatisme especial, varen fins i tot esperonar a La Caixa a embolicar-se en aquests afers. La fusió de les dues entitats havia de veure néixer un nou gegant del sector que s’ho havia de menjar tot. El resultat de tot plegat salta a la vista i no cal perdre-hi massa temps. Del pacte fiscal i del que se’n derivi ja en parlaré un altre dia. Avui no toca parlar d'això, però de la cimera de partits de demà, sí vull dir una cosa: no es pot adorar a Déu i al diable. Amén.

La fí del nou imperi espanyol (08-05-2012)

Com de lluny queden els anys que arran de les privatitzacions endegades pel Partit Popular d’Aznar, Espanya tornava a gaudir d’un rol d’excepció a América Llatina. Eren els famosos anys noranta i els espanyols s’afanyaven a fer-se amb el control dels segments més estratègics de les economies d’aquests països per iniciar el que suposà per alguns una nova conquesta americana. El seu delit i excés els duia a vantar-se de passar la mà per la cara als mateixos nordamericans. Ja sabem que la modèstia, entesa com el terme mig entre la genuïna fatxenderia i l’excés de prudència o cautela, no ha estat mai el seu fort. Les operacions eren sonades i les màquines escurabutxaques i els bingos, com el dia abans del Crack del 29, no deixaven de repartir diners i menjadores. La nova economia l’havien inventada els espanyols: privatització a dit, que no pas liberalització, de sectors vitals en l’economia, tot ben amanit de llei del mínim esforç i repartiment de sucosos dividends previ suborn a les autoritats competents. D’altres països europeus amb més escrúpols no s’atreviren a anar tan lluny i ara de ben segur que no se’n penedeixen. Els espanyols i les seves empreses no havien inventat res de nou. Simplement es tractava d’una nova forma de pillatge de dimensions enormes i industrials en un marc on el telèfon, la televisió i internet ja començaven a albirar les tendències unitàries que avui en dia vivim amb radical transcendència. La magnitud d’aquelles operacions només és comparable amb el descrèdit que avui té Espanya allí mateix però també a Europa i a la resta del món. De no ser així un home com Newt Gingrich no diria que si Obama guanya farà d’EUA una nova Espanya. El que ens importa no és l’exageració cap a l’actual inquilí de la Casa Blanca sinó la constatació que l’Espanya del primer nivell ha estat un miratge, i d’aquest miratge avui ja no en pot viure ningú. També ho ha dit Sarkozy, massa tard, perquè si ho diu una mica abans potser acaba posant encara més la por al cos dels francesos i assoleix una remuntada que tindria qualificatius d’històrica. I també ens ho han dit els alemanys, ells de filiacions molt diverses, però conscients que les bestieses es paguen i ells, cautes amb el diner propi i aliè, no comprenen i els reca l’alegria gastadora meridional. De fet als tres darrers governants espanyols els perden les mentides: González amb el GAL i corrupteles vàries, Aznar amb Irak i l’11-M i Zapatero amb l’abast de la crisi, en clau domèstica el nostre (malaguanyat) Estatut i un maquillatge “enronià” de les dades (macro) econòmiques. Mentides, miratges i expropiacions. Vet aquí l’herència espanyola. Estan com per qüestionar el sagrament de la confessió aquests. Que dos estats tradicionalment tan poc a l’alçada de les circumstàncies com Argentina i Bolívia et rifin com ho han fet ara té molt de significatiu. Vol dir que ja no et tenen per res ells però encara menys els que vertaderament si que compten. Altrament els suïcidis, o lladrocinis com en aquest cas, es paguen i la comunitat internacional reacciona amb contundència. Ningú vol fer-se l’heroi i menys per un estat caigut i que fent gala d’una poderosa manca d’escrúpols ara veu, un cop derrotat, com se li gira tot en contra. La Kirchner o en Morales com l’Aguirre o l’Arenas degueren pensar que això d’YPF o de Red Eléctrica no podia seguir caient fora de “territorio nacional”. I d’aquesta manera tan terriblement populista es saltaren la legalitat i procediren pel dret. Quin mal, malgrat tot ha fet el populisme a l’Amèrica Llatina i, el que més dol és que no n’aprenen. L’Aguirre, liberal versió ella, en el fons no és tan lluny d’aquests personatges ja que l’arbitri de les regles del joc les marca el seu propi monopoli guiat per l’ interès. El Chesterton més polític ens deia “sóc liberal però em malfio d’aquells que se n’anomenen”. Això avui val pel partit Popular i una particular concepció del liberalisme molt més pròxima als axiomes del neomercantilisme colbertià. Espanya acostumada a fer trampes a solitaris propis i aliens ara veu com tot allò que eren actius de país ara són càrregues que suportar. La sort és que, sense necessitat de posar-hi remei, sempre tindran els catalans per poder fustigar les seves grans, enormes, mediocres i antiliberals frustracions. Per això, i res més, vol Espanya Catalunya.

Cap a on va la socialdemocràcia europea? (27-04-2012)

Molt ha plogut, i més a Alemanya, des que Eduard Bernstein i d’altres teòrics no ortodoxes del marxisme varen formular el Programa d’Erfurt. Corria l’any 1895 i la inevitabilitat de la desfeta capitalista, pronosticada per Marx i Engels, començava a ser posada en qüestió per socialistes de diferents pàtries i condicions socioeconòmiques. Un n’era Bernstein, les tesis del qual donarien peu al que avui ens referim com a socialdemocràcia, però també en aquest gran grup revisionista hi era Kautsky o més cap a l’est fins hi tot un Lenin, que donà lloc a la doctrina comunista que trencà la unitat proletària amb l’adveniment de la Revolució Russa i el subsegüent naixement de la Tercera Internacional. El desenvolupament de l’ideari socialista liberal, a banda d’Alemanya, va començar als anys 20 arreu, però amb especial incidència al món anglosaxó, amb figures com Cole, Tawnwey, Ramsay MacDonald o Rosselli, aquest a Itàlia. Aquest fet és ben lògic, perquè a la mateixa Anglaterra ja hi havia una llarga tradició consolidada de socialisme d’arrel no marxiana. Aquesta revisió es va fer des de la fusió d’idees liberals amb socialistes i rebutjant, en conseqüència, l’ortodòxia marxista i el socialisme centralista d’estat. En certa manera són els iniciadors de la famosa, i avui poc reputada, tercera via socialdemòcrata. A Suècia, com a paradigma nòrdic, i d’altres estats escandinaus ja als anys vint del passat segle els socialistes també feien honor a un possibilisme reformista que els acompanyà, i els portà molts èxits, durant tot el segle vint. A Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial el govern laborista de Clement Atlee va fer grans passes endavant per la consolidació i l’enaltiment d’un laborisme capaç de fer front als problemes de la ciutadania i alhora respondre amb plenitud de facultats als ideals de responsabilitat i d’alçada de mires que honoren els governs seriosos. En el cas alemany, gran exemple de partit socialdemòcrata europeu i que serveix de model per als restants de partits europeus, l’abandonament del marxisme en el Congrés de Bad Godesberg (1959) va tenir conseqüències pràctiques: el SPD va deixar de ser un partit de treballadors (Arbeiterpartei) per convertir-se en un partit de masses que integrés altres classes socials (Volkspartei). En un primer moment aquesta mesura va augmentar la base electoral i els possibilità combatre políticament la força molt estesa, des de la fi de la guerra, del catolicisme social de la CDU/CSU. A llarg termini, però, va minvar les organitzacions socialdemòcrates, afectades per la desaparició de les grans unitats de producció, de llurs essències i institucions –escoles de socialisme, relacions i vincles ideològics amb sindicats de classe i la creació d’una contracultura pròpia. Aquestes organitzacions ben aviat es convertiren en l’eina ideal per la promoció social de la nova classe mitjana sorgida de la postguerra, amb un afany d’estabilitat funcionarial i no pas d’efervescència revolucionària. Dins elles es va formar una nova classe dirigent allunyada i (alhora) desinteressada dels afers socials i amb un grau de coneixement superficial de la història del moviment obrer i de l’anàlisi política i econòmica. En aquest marc s’anà formant la crisi ideològica que viuen les esquerres en l’actualitat i de la qual no semblen poder sortir ni tan sols amb l’ajuda de la present crisi econòmica mundial, que per a alguns es tracta d’una autèntica crisi sistèmica del capitalisme. De fet, des de la caiguda del Mur de Berlín i la posterior desfeta del sistema polític i econòmic comunista, no sembla que hi hagi realment res que es presenti com una alternativa ni raonable ni atractiva o que pugui fer d’oposició a l’actual estat de les coses. La present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa de totes aquestes alternatives. Entre la socialdemocràcia i el comunisme hi hauria, per tant, una diferència de mitjans, però no una diferència de fins. Però era precisament la diferència sobre els mitjans la que marcava aquesta diferència radical entre el comunisme i el món democràtic liberal. Per al comunisme, el fi, el bé comú igualitarista de tota la humanitat, justificava qualsevol mitjà. Fins i tot els mitjans més perniciosos. Heus aquí el gran error de l’ètica comunista. Per al món occidental provinent d’Atenes i Jerusalem, hi ha mitjans que cap promesa d’elevació humana podria justificar. D’aquesta consideració i d’altres de natura socioeconòmica va néixer també el reformisme socialdemòcrata. No va ser la classe obrera –fraccionada como pogués trobar-se– qui abandonà la socialdemocràcia, sinó la socialdemocràcia qui ha abandonat i, fins a cert punt menystingut, la classe obrera. No considerant els àmbits tradicionals de lluita i d’acció sindical del moviment obrer la socialdemocràcia s’ha anat allunyant de les seves bases polítiques i ideològiques. Mentre va durar el boom econòmic dels noranta, els socialdemòcrates arribaren a tenir el govern d’onze dels quinze països de la Unió Europea, inclosos els de les tres grans economies dels continent: Alemanya, França i el Regne Unit. Parlem de dades: si el 1998 Schröder tenia el suport del 49% entre els treballadors, en el 2009, el seu successor Frank-Walter Steinmeier –a qui els sindicats no li renovaren el suport tradicional– només aconseguia el 24% (menys que la conservadora CDU/CSU) i perdia més de 10 milions de vots. El Partit del Treball holandès (PvdA) va obtenir els pitjors resultats de la seva història el 2002 i encara no s’ha recuperat; el mateix que els socialdemòcrates suecs (SAP) en el 2006; el Partit Socialdemòcrata austríac (SPÖ) en el 2008; el Partit laborista britànic va obtenir el seu pitjor resultat des de 1931 –Gran Depressió- a les eleccions generals del 2010 (un any abans havia quedat per darrere de l’euroescèptic UKIP a les eleccions europees); i així successivament fins que el 2011 el PSOE espanyol va obtenir el pitjor resultat de la seva història. Portugal i Grècia ni els esmento. En algunes eleccions municipals els partits socialdemòcrates es varen veure superats en els seus feus històrics per conservadors, liberals, verds i, en el cas d’Estocolm, pel mateix Partit Pirata, quedant en ocasions en tercera o quarta posició. La dreta populista es beneficià de la desfeta a Àustria i a França, on Jean-Marie Le Pen va disputar sorprenentment a Jacques Chirac la segona volta de les presidencials després de desbancar el candidat socialista Lionel Jospin. La pèrdua de militants entre la socialdemocràcia europea ha estat enorme. El Partit Laborista de Tony Blair tenia 400.000 militants el 1997 quan arriba al poder, el de Gordon Brown 160.000; 123.000 militants ha perdut la socialdemocràcia noruega entre 1985 i 2003; 160.000 a Suècia entre 1991 i 2008; 150.000 a Dinamarca entre 1960 i 2007; 44.000 a Holanda entre 1990 i el 2010. El perfil del seu militant actual és el d’home, treballador qualificat en el sector públic i fregant els 60 anys. És a dir, membre d’una generació anterior i ben lluny del pluralisme integrador i de militància entusiasta que, en el passat, es suposava a les organitzacions socialistes. Itàlia és l’exemple de país curiós i iconoclasta per a una esquerra que navega des de fa molt temps i on han estat o s’han fet dir socialistes personatges tan diversos com Mussolini, Craxi o el mateix Berlusconi. Val a dir que a Itàlia varen ser els comunistes la gran força de l’esquerra des de la caiguda del feixisme fins a la caiguda del mur berlinès i del sistema polític italià. A França, malgrat la possible victòria d’Hollande a les presidencials de 2012, més degud al descrèdit de Sarkozy que a mèrits propis, el cert, com apunta el professor de ciències polítiques Rémi Lefebvre és que: «ja ningú sap què defensa el PS, de què està a favor i qui són llurs enemics.» L’exministre socialista de Cultura francès Jack Lang és encara més pessimista i titlla directament el PS d’«arbre sec.» No oblidem que Strauss Kahn era la gran esperança blanca... El PSOE espanyol i el PASOK grec aproven mesures que prometeren que no aprovarien, i quan tornen a l’oposició en el cas espanyol qüestionen i rebutgen allò que havien avalat. En definitiva, perpetren unes actuacions plenes de despropòsits i, el pitjor cas, ofereixen al seu electorat una imatge de pusil•lanimitat davant les ingerències externes i creen una crisi de legitimitat dels seus respectius sistemes democràtics i de valors. Efectivament, ningú sap avui a favor de què estan els socialdemòcrates, qui defensen i qui són els seus enemics. Si en el passat el socialisme menystingué erròniament el fet nacional, per un suposat internacionalisme artificial, avui dóna l’esquena als mateixos ciutadans amb actuacions que destil•len un excés de seguiment dels sondeigs i poca decisió pròpia. L’autocrítica? Fins ara inexistent. La crisi financera del 2008 podria haver suposat el lent despertar social de la socialdemocràcia europea. Fins ara no ho ha estat, ja que fins i tot en estats com Dinamarca, on ha guanyat les eleccions, ho ha fet amb els pitjors resultats de la història del socialisme danès. La paradoxa rau en el fet que quan tornen les polítiques keynesianes aquestes no tenen una conseqüència política en l’augment del suport als partits, com són els socialdemòcrates, que tradicionalment les havien defensades. Tal vegada Dahrendorf quan parlà a començament dels vuitanta de la fi del segle d’or socialdemòcrata ha acabat tenint raó. Per tot plegat, sembla clar que la socialdemocràcia no pot continuar com a clàssic partit de masses centrat en una minvant classe mitjana. Ara bé, tampoc pot tornar, com si no hagués passat res, cap als seus postulats tradicionals. El món ha canviat i amb ell les relacions de producció i el sentiment de classe i, per tant, calen receptes noves per a una esquerra avui més preocupada per l’estètica que per la ideologia. De moment, nous partits socialistes a l’esquerra de la socialdemocràcia –casos d’Alemanya o Holanda– o de noves ideologies i paradigmes, com els verds o els populismes dretans, comencen a poblar el lloc que els socialdemòcrates abans ocupaven. La socialdemocràcia, sovint donada per morta al llarg del segle XX, no ha mort, com alguns opinadors creuen, però si que li arriba el moment de renovar-se o morir. D’èxit dirien alguns, a causa de la generalització de bona part de la seva agenda social, o de clamorós fracàs, dirien d’altres, en virtut d’una clara manca de respostes i de mobilització en els temps presents. La veritat, tal vegada, sigui una barreja de tots dos axiomes. La present crisi econòmica i les crítiques a la suposada desregulació dels mercats que l’hauria provocat no fan més que accentuar la feblesa de totes aquestes alternatives. Perquè, d’alternatives, de fet, n’hi ha. El vell totalitarisme és encara present a Corea del Nord, i les dictadures anomenades populars i comunistes de Cuba o la Xina són també fonamentalment diferents al sistema democràtic capitalista. Però algú realment vol anar cap aquí? O fins i tot les repúbliques islàmiques es presenten a molts llocs i amb no pocs adeptes com a alternativa al model de societat de l’Occident modern i capitalista. Cap d’elles ofereix una resposta convincent a les inquietuds dels ciutadans europeus i a les democràcies liberals. Aquesta era la conseqüència que fa dues dècades a la seva Fi de la Història, assenyalava Francis Fukuyama. I és cert: ara mateix, no hi ha alternativa satisfactòria a la democràcia liberal i al capitalisme. I els primers que ho saben, i potser ho pateixen, són les mateixes ales esquerres dels partits socialdemòcrates. Quan esmenten Stiglitz o Kruggman, en llurs crítiques al sistema capitalista i a llurs institucions, de veritat no s’adonen que s’estan referint a dos economistes de prestigi que en el pitjor dels casos són liberals d’esquerres i nord-americans? Per cert, el primer va ser assessor en matèria econòmica de Clinton, que en el seu mandat abolí la famosa llei Glass Steagall de l’època de la Gran Depressió i va permetre de nou als bancs americans el negoci altament arriscat de la banca d’inversió. Ja sabem com acabà Lehman Brothers, i molts altres l’haurien seguit si no fos per les massives intervencions públiques de capital. No era el keynesianisme una teoria econòmica defensora de major regulació i de polítiques d’inversió pública? La tasca de la socialdemocràcia ha de ser ara la que hauria d’haver estat sempre. Per començar, la protecció dels dèbils i les minories davant els possibles abusos dels poderosos i les majories. La promoció de la meritocràcia i l’ascensor social amb una educació de qualitat, reconeixedora de les aptituds de cadascú i universal. És a dir, que la noció d’igualtat no ofegui mai la de llibertat. La lluita contra la permanent tendència de les societats polítiques a convertir-se en societats de classes. I, last but not least, la defensa de la base industrial d’Europa, posant un fre a les deslocalitzacions. La seva tasca no és la de construir nous móns, ni caure en llunyans i estèrils utopies com la del comunisme o en lluites inconscients com la dels “indignats”, sinó implicar-se en la defensa del nostre món, recordant-nos la fragilitat de tot allò que donem per suposat. La socialdemocràcia ha de restar prop de la gent, fer la política més participativa i menys opaca a la ciutadania en general i no ha de caure en l’error tant del rabiós present de fer dels seus cavalls de batalla elements propis de la frivolitat. La defensa de les dones o de col•lectius com l’homosexual no passa per paritats artificials o per participar en caravanes com les de l’Orgull Gai. Passa per actuacions molt més profundes basades en la solidaritat i la compassió humanes. De fet, el mateix marxisme, origen filosòfic del tema que ens ocupa, beu de les mateixes fonts del cristianisme i segueix els seus tres grans estadis existencials (pecat original, redempció i salvació o, en terminologia marxiana, aparició de la propietat privada, revolució proletària i societat sense classes). La idea de la justícia social ha de ser més present que mai en la teoria i la praxi socialdemòcrates. Dins d’aquesta gran idea s’hi troba, com esmentava, la meritocràcia, l’ascensor social, les polítiques d’inclusió cap als nouvinguts i els marginats, i els valors que preconitza i emanen de l’humanisme. Una ètica, per cert, que ja des dels inicis mogué i mobilitzà molts socialistes i que quan fou practicada convertí els partits socialdemòcrates en grans maquinàries polítiques, ideològiques i, val a dir-ho, electorals. De fet, no deixa de ser un retorn als orígens i un allunyament dels cants del postmaterialisme reduccionista, absurd, relativitzador i decebedor.

Memòria d'elefant i banya de marrà (17-04-2012)

Avui és molt fàcil criticar la monarquia, d'exemples no ens en manquen i el seu grau de despropòsit només és comparable amb una peculiar tendència borbònica a la irresponsabilitat i l'absurditat. Potser m'erro però d'un temps ençà sembla que als membres més il•lustres d'aquesta dinastia i als nouvinguts els rellisqui el que pensen la resta de mortals i ens vulguin fer sentir com a pròpia les seves vergonyes cada cop més evidenciades per l'imperi dels fets. Reina exclosa. Tothom que tingui dos dits de seny sap de la inoportunitat del viatge del cap d'estat a Botswana per participar en un safari caçant elefants o el que es posi per davant. No pocs opinadors, amb bon criteri, han ressaltat el mal moment triat per fer un espectacle d'ostentació totalment innecessari i resclosit. Aquí ningú exigeix que el rei d'Espanya faci cua per anar al teatre, com sí que ho fan a Suècia, però sí s'exigeix que si aquesta institució segueix essent necessària que guardi una aparença de formalitat i de conformitat amb els temps presents. A mi no em val allò de dir que això els monarques ho han fet sempre ja que si actuem en base a aquests paràmetres tornem a la llei de la selva, al pillatge i al tant monàrquic, per cert, dret de cuixa. Felip quan regni no tindrà el tracte preferencial, amorosit i acrític del periodisme espanyol que durant vàries dècades ha gaudit Joan Carles. Més aviat intueixo que és precisament ell el qui més lamenta tot el que ara s'està desemmascarant. La lògica aconsella pensar que el que fan ara ho han fet sempre. Aquí ho deixo. Dit això m'interessa molt més plantejar-me què farem de la monarquia si algun dia som independents com a nació. La tria natural seria la república per allò que dèiem de lògica amb els temps, representativitat democràtica, noció d'igualtat etc. A més la república catalana ja té precedents en el nostre país però tal vegada el preu a pagar per la nostra independència sigui el manteniment de la monarquia. Les grans decisions -i les petites també- requereixen de pactes, de renúncies i de visions de futur. La monarquia, com la majoria de coses, té els seus punts febles però també els seus actius. D'entrada representaria una continuïtat i silenciaria les veus d'aquells que veurien amb la separació d'Espanya un trencament traumàtic. No perjudicaria en absolut la nostra sobirania si ens hem de fixar amb l'exemple del Regne Unit i estats lliures i sobirans, i amb el mateix monarca, com són el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia. Finalment tindríem un cap d'estat que es situaria per damunt del joc polític i hauria d'actuar com a rei de tots els catalans. Lògicament caldria veure si el monarca ho acceptaria però queda clar que en els temps que corren ni els mateixos reis estan com per rebutjar ocupacions. La por serà un element sobre la taula si mai hem de fer de veres el pas cap a l'estat propi independent. Esvair-la i esvair aquells que la prediquen i l'encomanen serà una comesa no gens fàcil. L'audàcia, element clau, requereix de sentit de la responsabilitat, prudència verbal i formal i claredat i ambició d'objectius. Casa el manteniment de la reialesa amb tot això? Comencem a pensar-hi. Per fer el cim ens calen moltes dreceres, a voltes, aparentment incoherents però que t'ajuden a avançar. Per la independència ens calen bastir sòlids pilars d'estat que ara no tenim. La monarquia n’és un d'ells.

Evolució lògica (27-03-2012)

Sorprèn fins a cert punt les veus que s’aixequen darrerament sorprenent-se de l’evolució política de Convergència cap a posicions clarament sobiranistes. Per evitar eufemismes innecessaris i per entendre’ns cap a posicions que defensen l’estat català propi dins la Unió Europea. Convergència és una formació política que neix amb vocació de defensa de la nació catalana i ho fa des d’una clara aspiració de centralitat política. També ho fa des de la transversalitat ideològica la qual cosa permet al partit de Pujol ja ens els seus inicis situar-se en una línia diferenciada dels partits polítics “normals” que segueixen rígids posicionaments doctrinaris. De fet aquesta és la gran virtut de CDC i que ha possibilitat tradicionalment als convergents eixamplar la seva musculatura política i la seva base social. Convergència reivindica la catalanitat i ho fa des de posicionaments que poden ser assumibles per democristians, liberals i socialdemòcrates i per no adscrits. Pujol és un home que té, des de fa molts anys el país al cap, i defensa la nació catalana dins un Estat espanyol ja democràtic on molts esperen un encaix polític i institucional. Els anys setanta foren anys d’anhels i d’il•lusions que el temps acabaria desemmascarant la trista i crua realitat. Una realitat d’un estat com l’espanyol que es veu forçat a tolerar la identitat catalana però que aspira a anorrear-la quan així li sia possible. Amb aquestes llavors, no és sorprenent, que sigui molt difícil, o impossible, poder arribar a punts d’entesa duradors. Si Pujol hagués tingut aquesta informació a l’inici de la democràcia probablement CDC hagués fet el pas cap a l’independentisme molt més ràpidament. Ara és molt fàcil fer segons quins posicionaments però fa quaranta anys les coses, i el país, no estaven per segons quines aventures. Però Jordi Pujol i la gent de Convergència van defensar sempre la idea de fer país i, tal vegada sense tenir-ho present, ells són els responsables directes dels viaranys independentistes que avui brollen pel Principat de Catalunya i per la pròpia Convergència. Fent la TV3, Catalunya Ràdio, la immersió lingüística i un seguit de polítiques actives en favors del país aconseguiren, insisteixo tal vegada no intencionadament, que naixés tota una gran generació de militants independentistes que anhelaven viure en un país normal. Ni més ni menys. Pujol no va fracassar ans al contrari va assenyalar i marcar un camí o una drecera que ens conduirà a la llibertat nacional. Era molt legítim als anys seixanta o setanta cercar l’encaix dins una Espanya plurinacional. Quina altra opció plausible teníem llavors? La independència era una quimera i tot just sortíem del franquisme que cal no oblidar va ser un sistema que procurà la mort nacional de Catalunya. A més els efectes psicològics del franquisme encara perduren la qual cosa explica en part el temor de part de la ciutadania cap a la independència. Pujol va tenir la gosadia de proclamar allò que molta gent somniava però que no gosava. Alguns per covardia d’altres per ser descreguts i alguns també per peresa o mandra. Pujol se la jugà i vencé a enemics molt poderosos alguns per cert que des del franquisme canviaren la jaqueta i es feren suposadament progressistes. Un toc de vellut i tot enllestit. Pujol i la gent de Convergència apostà pel país, la seva gent, el teixit empresarial i associatiu, el territori i descavalcà a molts que encara avui no entenen el motiu de la seva derrota. Guanyà tots aquells que el veien com un pagès o camperol i que el menystenien per la seva voluntat inesgotable de parlar l’idioma de la terra i en definitiva defensar el país. Avui el seu llenguatge dels setanta és el llenguatge polític i institucional de la gent del país. Fins i tot d’aquells que mai han votat ni votaran a Convergència. Això no és un fracàs és una victòria rotunda un triomf majúscul. El país el dia, que trigui molt temps, que el president Pujol ens deixi haurà de fer un gran acte de generositat cap a ell i cap a tot allò que ell representava. No és cap fracàs és, continuo insistint, una gran victòria pels catalanistes i pels demòcrates. Les dues coses, per cert, sempre van unides. Si avui Convergència és independentista ho és lògicament per la seva militància però ningú que sigui de bona voluntat i bon enteniment pot oblidar ni menystenir la feina, a voltes sorda i sempre constant, dels homes i les dones que van acompanyar des de la primera hora al president Pujol. El seu fill Oriol, no dubto que ho té ben present, en recull el testimoni, i n’és potser el primer deutor. Com ho som tots nosaltres. A tots ells el reconeixement de la gran feina feta al servei de la nació catalana i al servei d’un projecte polític que neix per defensar la nostra identitat nacional. Dins d’Espanya és impossible fora hi ha un univers que actuant amb coratge i lucidesa serà ple d’oportunitats. Deixem la proclama per un altre dia i fem la feina sorda i constant que ens va ensenyar el president Pujol. És la garantia d’èxit no pas de fracàs.

Mimetismes (10-02-2012)

Avui ja ningú ho recorda però als anys vint del passat segle l’incipient nacionalisme català que començava a respirar flaires independentistes va cercar en l’èpica cèltica i catòlica irlandesa un referent vàlid i útil per la causa catalana. Fins i tot un partit amb el nom de Nosaltres Sols, traducció literal de Sinn Féin, aparegué per les nostres contrades com a referència política dels tumults que es vivien per terres irlandeses. Alguns ensumaren a la vella Hibernia l’ideal i aura veritablement alliberadors per la nostra causa nacional. El propi Macià s'aproxima a la mítica irlandesa per ordir els fets de Prats de Molló i el resultat per tots és més que conegut. La febrada irlandesa no passà d’allò que en Pla li deia foc d’encenalls i durà quatre dies mal comptats. No cal oblidar que l’avui omnipresent estelada s’esdevingué després que el patriota català i seguidor de Macià Vicenç Albert Ballester conegués i s'inspirés en el moviment separatista cubà. La similitud entre la nostra estelada i la bandera cubana així ho palesa abastament. Molts catalans que feren les amèriques així ho sentiren i en deixaren constància semàntica i bucòlica. Darrerament els catalans hem begut d’altres fonts i els nostres mimetismes ens han dut cap cap a terres irredemptes però sempre llunyanes. Qui no recorda aquell famós i fins ara poc ufanós “avui Lituània i demà Catalunya”. Durant aquell procés de desmantellament de l'imperi de la Unió Soviètica i d’autèntica “primavera de les nacions o pobles d’Europa”, aquest va ser un cant de batalla on molts independentistes ben intencionats hi trobaren aixopluc. O qui no recorda la sempre latent i mai del tot guarida famosa basquitis. Aquesta malaltia espiritual, la més mortífera, que essencialment et feia passar per bo tot allò que provenia del País Basc, amb només algunes i violentes excepcions, va tenir –i encara en té més d’un- molts seguidors que a dreta i esquerra de l’espectre polític aplaudien fervorosament i amb devoció quasi religiosa les diferents invectives que etzibaven el bascos. Per un cantó s’elevaven a categoria doctrinal totes les proclames de personatges com Arzallus i el seu PNB o de l’altra es lloaven totes les accions de contundència i resistència de l’esquerra abertzale. I encara podríem dir més, pels més agosarats llur pas endavant els duia a justificar, sempre amb matisos de diversa natura , contradicció i mena, les accions de la banda ETA. Amb el temps aquesta malaltia de l’ànima nacionalista s’anà esmorteint i avui, no del tot anorreada, ja ocupa més espai al museu de la consciència nacional mimètica que no pas als carrers dels pobles i ciutats del país. No descartem que torni amb renovada virulència si aquí ens adormim i allà fan els deures. Demano restar expectants i que ningú entoni o escolti cants del cigne prematurs. Finalment les últimes fornades de nacionalistes catalans mimètics han experimentat amb la influència modernitzadora de nacions sense estat de l’Europa occidental. L’independentisme, bona cosa, ha anat madurant i la Unió Europea no deixa de ser el nostre marc de referència polític, diríem. Almenys pel curt termini. Aquests darrers mimètics benintencionats observen processos com el d’Escòcia, o en menor grau Quebec o Flandes, com exemples o rutes a seguir per la nostra causa emancipadora. D’aquestes nacions –amb vocació d’estat- n’esperen guia, rumb i especialment solidaritat. El que ara en diem fulls de ruta. Són ells els que aquesta setmana poden haver-se trobat amb un cert desengany en comprovar com la viceprimera ministra escocesa Nicola Sturgeon declarava en seu brussel•lesa que “la possible independència escocesa no establiria cap precedent per altres nacions sense estat d’Europa”. Així de clar i així de contundent. El seu comentari porta, al meu entendre, a vàries consideracions: la Sra. Sturgeon essent política com és no vol entrar, ni li toca, en vel•leïtats acadèmiques innecessàries i relliscoses. Per tant defensa un posicionament que entra dins els cànons de la mai ben apresa “real politik”. Ella cerca un benefici immediat pel seu país: l’estat escocès lliure i sobirà dins d’Europa i ho manifesta, en claredat, quan a posteriori desvela el seu desig de continuar a la UE. Però a més, per pura i lògica estratègica, cerca no importunar altres estats que podrien sentir-se incòmodes per la seva problemàtica interna, com Espanya, davant d’un procés emancipador d’Escòcia en el marc del Regne Unit. Res a dir ni res a objectar des d’aquest prisma. Dit això i fent ús dels valors axiològics i del dret polític val a dir que el que ens diu la viceprimera ministra és tan estratègic com inexacte. I ho és atès que la separació d’Escòcia del Regne Unit i futura permanença dins l’estructura de la UE evidentment que establiria un precedent per totes aquelles parts integrants d’un territori de la Unió que en el futur aconseguissin escindir-se. Altrament el que no valdria pels altres tampoc valdria per a la pròpia Escòcia i això venint d’un país que ha llegat al món homenots com Hobbes, Smith o Hume em sembla que cau pel seu propi, societal, liberal i empíric pes. En aquest sentit , i sobre les anomenades causalitats, pagaria la pena que la ministra tingués a bé de llegir la literatura escrita sobre l'anomenada ampliació interna -internal enlargement- atès que el seu fundador en fou el membre del seu partit i eminent jurista Neil MacCormick. Síntesi tomista: el model, rumb i tempo cap a la independència ha de ser propi i genuí. Enamorem-nos de la nostra causa nacional i no caiem en malenconies subtils però malaltisses foranes. De fora cercar aliances, coneixement i reconeixement i, si és possible, admiració. no pas llàstima. Això ens serà útil per l’endemà de la independència és a dir per a la conclusió de tot el procés, però no pas, pel dia abans. La força de l’adaptabilitat europea té tan de pes com aquella dels fets consumats. És un joc polític d’actors amb interessos divergents no pas una discussió entre teòlegs defensors de les essències de la fe o encara pitjor d'advocats promotors de la rigidesa constitucional. Tot això us ho diu un nacionalista tan mimèticament malaltís, ara potser guarit, com tots els abans esmentats.

Un nou eix francoalemany i una aristocràcia econòmica (30-01-2012)

El president del BCE, Mario Draghi, i els principals líders europeus –el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy; el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso; el de l´Eurogrup, Jean-Claude Juncker més Sarkozy, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. A aquest grup s’hi afegeix la directora gerent del FMI, Christine Lagarde, i tots ells formen l’anomenat Grup de Frankfurt, que s’ha convertit en el vertader govern a l’ombra de la UE pel que fa a la solució dels problemes financers i de la banca europea. Això ens pot fer pensar que la nova Unió Europea serà molt més tecnocràtica que no pas ara i també més intergovernamentalment integrada. El rol de la Comissió queda per veure i els difícils equilibris de poder amb el Consell ara es poden haver decantat finalment per aquest darrer. La unió fiscal, una quimera abans de la crisi del deute, ara esdevé el compromís que s’esgarrapa a canvi d’un major control comunitari sobre finances, aspectes laborals i de despesa. Les tesis alemanyes s’imposen amb força i França juga a no quedar despenjada i a garantir la supervivència i viabilitat d’Estats com Itàlia o Espanya, que de caure a la grega, arrossegarien la mateixa França i, amb molta probabilitat, el conjunt d’Estats de la UE. Alemanya, amb gran afectació bancària sobre el deute d’alguns d’aquests Estats, inclosa. El nou pacte també incorpora més disciplina fiscal, amb regles més estrictes per controlar el dèficit i els pressupostos, i sancions efectives per a aquells que incompleixin la normativa. Els estats signants accepten vincular-se legalment sota la tutela del Tribunal Superior de Justícia i amb uns programes de reducció del dèficit que hauran de coordinar amb la Comissió Europea. Amb tot, algunes veus s’alcen posant en dubte que les sancions siguin automàtiques i que l’acord sigui jurídicament segur. Per la seva part, El BCE, a desgrat de francesos i Estats com Itàlia o Espanya, no es mou gaire i de moment no esdevé, com advocaven molts, una nova institució a l’estil de la Reserva Federal nord-americana. Caldrà veure si, d’aquí a la signatura del tractat, el BCE porta a terme, com voldrien els inversors i els mercats, massives adquisicions de deute en forma de bons. Per la seva part, l’FMI sembla que serà un instrument actiu en aquest nou ordre financer i fiscal d’Europa. Qui ens ho hauria dit, que hauríem de recórrer, nosaltres els rics, a l’FMI!! L’acord, seguint en la matèria econòmica, contempla un increment del fons de rescat Europeu (Mecanisme d’Estabilitat Financera), en principi encara sota tutela dels Estats. No es tracta d’una revolució de les institucions, però si que suposa un salt qualitatiu important i que haurà de provocar una major integració econòmica que, en el temps, es pot convertir en política. Tot això resta per veure i ara per ara la política d’integració no té massa importància per ningú. Amb tot, una nova Europa emergeix. Amb el nou tractat intergovernamental a signar abans de la primavera, l’anomenada Europa de les velocitats variables es pot veure, per fi, consagrada. Caldrà veure finalment quins Estats es queden fora de l’acord i si el no britànic resta ferm. Un projecte, el de les velocitats, del qual renegava Delors i molts líders i dirigents polítics del vell continent, però que a hores d’ara, i davant l’agreujament de la crisi econòmica, la negativa britànica i els dubtes d’un petit nombre d’Estats, es planteja com una única, i tal vegada darrera, possibilitat de sortida. Amb aquest acord l’eix francoalemany surt políticament reforçat i institucionalitza un liderat que, si la UE sobreviu a aquesta crisi, marcarà el ritme i les passes del projecte d’integració europeu. Res a Europa es podrà fer sense l’aquiescència conjunta de francesos i alemanys, i el que pot tenir de poc democràtic serà presentat com un actiu d’eficiència. Això és aclarir les regles del joc, facilitar la presa de decisions i, tant o més important, assegurar el futur econòmic del continent. Caldrà veure com queda afectada la nova Europa. Ara, però, només ens cal saludar el vell i renovat eix francès i alemany i, per què no, encomanar-nos a Déu més que no pas als mercats.

Vidal Quadras o l'autoodi superlatiu (26-01-2012)

Mai ningú havia tan ben representat a la política catalana les categories de l’anomenat autoodi. Probablement mai ningú, des d’aquell ignominiós “me llamo Fernando” arriat poc després de la fi de la guerra per en Ferran Valls Taberner al “seu amic” el doctor Coll (pare de Coll i Alentorn), havia professat amb major repèl i desimboltura el menyspreu cap al país i llurs senyals d’ identitat. Probablement ningú, avui a Catalunya, es deu sentir tan frustrat i ressentit, quan palesa la renovada força i embranzida del nacionalisme català. Segurament ningú deu rondinar amb tanta ira quan escolta a un negre, un asiàtic o un magrebí utilitzar la llengua de Llull, Casals o Pla. No havíem quedat que la física o la ciència no els era menester la llengua catalana? Això ho digué Suárez per pura ignorància i ho deu pensar en Vidal Quadras per immaculat i generós autoodi. La frustració actual i duradora de VQ (com li diuen certes amistats), i tants altres botiflers de pelatges variats però intencionalitats semblants, és la nostra victòria. Val la pena no oblidar-ho. Aquesta setmana el nostre antiheroi se’ns despenja amb un “cal neutralitzar a CiU perquè no són integrables en el sistema”. I continua dient: "Al final CiU ha acabat sent el que és. Una força separatista, van millor vestits i són més educats que altres forces nacionalistes que són més feréstegues i més rurals però són el que són. Hem d'assumir aquesta realitat que és desagradable i és incomoda però és així". Excloc el classisme i el penós deix perdonavides de les seves paraules, ja que sent el seu estil és el de menys, però m’ocupa això “de no són integrables en el sistema”. D’entrada, plantejo una reflexió: si Fraga és integrable en el sistema tal vegada a CiU paga la pena no integrar-se en aquest mal sistema que grinyola per tot arreu. Per cert, parlant de ministres del règim, penós el tractament de molts mitjans catalans, ja no cal dir espanyols, sobre la mort de Fraga. Alguns semblava que la seva memòria començava l’any 78 amb la Constitució, amb la posterior refundació del Partit Popular i amb el seu final acomodament autonomista. Com diu un bon amic i mestre corregidor de malalties colonialistes “un gran exemple de pèssim periodisme i pèssim exercici de memòria”. Dol no tenir mitjans autocentrats tant com dol no tenir periodisme de qualitat. Tornant al que ens interessa sembla clar que el renovat sotspresident de l’Eurocambra, home vanitós fins a límits només igualables en el seu anticatalanisme, deu tenir fam de protagonisme ja que els seus no li fan el cas que deu merèixer. I ell com a bon coneixedor de la tropa amb qui es passeja i alterna per Madrid sap que l’únic element que li atorga notorietat és l’exabrupte contra Catalunya. Atiar la foguera de l’odi contra la pàtria que no estima, ara pot ser fins a cert punt molest per un PP governant a Espanya, però no pas per unes bases espanyolistes que necessiten èpica de sang i fetge i bocs per expiar les seves culpes. Ja se sap com de senzill és racionalitzar els pecats d’un mateix. D’aquests relats aquest físic tronat i arrauxat en sap un niu i n’ha viscut fins ara. I és que Vidal Quadras ha esdevingut un mestre de la llagoteria ja que és, en realitat, dels que no té ni pàtria ni pare i el seu únic patró és ell mateix. De fet és un gran demagog, un pèssim perdedor i un d’aquells que desautoritza amb brometes i humiliacions poca-soltes i que demostren una més que dubtosa alçada moral. És espanyol i extremista per dos motius: un perquè la vida li ha fet guanyar garrofes amb els d’aquest bàndol i és extrem perquè el seu tarannà malaltís el fa viure en un món d’antagonismes on ell li ha tocat salvar la humanitat, tot il•luminant-la. En aquest món només si val pensar com ell i les errades pròpies les combat amb esparverades fugides endavant servint-se d’excuses i acusacions de tota mena. No és valent ni sincer, fa el càlcul dels que sempre juguen a casa, dels qui s’amistancen amb el crupier i dels que aposten amb cartes ja marcades. De fet algú va dir en veure’l marxar cap a Brussel•les que a Europa se li baixarien els fums i que seria un efecte relaxador i assenyador com ho fou la pròpia Barcelona pel Quixot. La predicció no fou més llunyana de la realitat i en VQ continua en la seva croada anticatalana amb la falsedat i demagògia per bandera i l’autoodi que proveeix la frustració de la derrota mal païda. Vidal Quadras ens demostra com un home intel•ligent i llegit pot ser un perfecte impresentable i algú que t’hi has d’emmirallar per no imitar el que ell ha fet.

De Gaulle i la nova Europa de velocitats variables (23-01-2012)

Si aixequés el cap el general De Gaulle, potser recordaria les paraules del poeta i novel•lista italià Manzoni: “Menys dolent és remoure’s en el dubte que reposar en l’error”. El dubte per a De Gaulle, i també per a l’actual classe política francesa, rau a saber quin poder real tindrà Alemanya en l’Europa que s’està confegint. La satisfacció, no veure dins d’aquest nucli dur el Regne Unit. L’error, o més aviat pecat original, l’accés britànic a la comunitat tantes vegades vetat per l’estadista gal. De Gaulle, diuen molts francesos, tenia raó, i per fi ara, amb els britànics més fora que dins, les coses començaran a aclarir-se. Alemanya, per bé que avui ja no genera el temor de fa unes dècades i que el seu liderat, tothom admet, no serà un dictat tradicional, encara ha de demostrar a una Europa, ara en crisi, que les seves intencionalitats són totalment honestes. Si el que vol és comandar el grup, Alemanya haurà de ser més fidel que la dona del Cèsar i no deixar cap petita ombra de dubte. No són pocs els que recorden que la mateixa Alemanya ( i França), suposada guardiana de l’ortodòxia, va ser la primera a no respectar les pròpies normes de dèficit públic que ella mateixa havia exigit en el moment de nàixer l’Euro. Són les coses de la història en un continent com el nostre on oblidar encara costa i on els estereotips pesen molt . Ahir, més que no pas avui, el Regne Unit ha estat la pedra a la sabata que ha entorpit qualsevol consens afavoridor de major integració europea. No debades, resta fora dels dos darrers avenços comunitaris, l’accés a l’euro i Schengen. I per a molts europeus la sortida de la Gran Bretanya del nucli dur dels afers europeus és la conseqüència lògica d’un conjunt d’actituds poc voluntarioses en favor d’un projecte que, ara més que mai, necessita de clares adhesions i no pas d’actors especialitzats a posar aigua al vi. La política europea britànica ha acabat llaurant allò que havia anat conreant des de feia molts anys, almenys així ho pensen molts europeus. De Gaulle, que no deixava de ser un gran utilitarista d’una Europa integrada al servei de França, podria estar content en veure el resultat de la cimera europea de desembre 2011. Però probablement els qui no n’estarien tant serien Jean Monnet o Robert Schuman. Ambdós francesos com el general, patriotes gals també com ell, i pares fundadors d’una Europa federal unida, entesa com el gran instrument visionari superador, per sempre més, de les divisions i misèries viscudes en el continent. De Gaulle creia en Europa com un mer instrument, on l’entesa amb l’Alemanya, que li havia fet la guerra i l’ocupació feia ben poc temps, era molt més necessària que compartir un liderat polític amb una Gran Bretanya a qui mai podria dominar i que sempre comptaria amb el suport americà. De Gaulle pensava en lògica d’Estat, mentre que Monnet i Schuman observaven la realitat des de la unió voluntària de totes les ànimes europees. Avui un De Gaulle vencedor veuria amb bons ulls un acord entre caps d’Estat i de govern i celebraria l’eixida britànica dels nuclis de poder rellevants. Probablement es queixaria d’una certa pèrdua de sobirania, que ell, ben segur, exageraria pels seus propis interessos. Monnet i Schuman lamentarien ambdues circumstàncies i també es queixarien que la major integració arriba des de dalt per la via del pacte d’Estats i no pas des de baix per un reforçament de la Comissió en el marc d’un nou tractat europeu. Com sempre a la UE, un parell de passes endavant i un cap enrere. O no hem de valorar la “sortida” britànica com un pas endavant? Així estan les coses, una part d’Europa celebra la “sortida” britànica, una altra no veu amb bons ulls el reforçat eix francoalemany i finalment molts polítics francesos i alguns homes europeus recelen d’una Alemanya que surt molt reforçada d’una crisi econòmica amb grans i greus implicacions polítiques i institucionals. Ja sabem que mai plou a gust de tothom en els afers d’Europa. El cert és que poques alternatives hi havia a la taula de negociacions i, un cop vista la negativa britànica, acompanyada de vacil•lacions de suecs, txecs i hongaresos i potser en el futur d’algun altre Estat, el que quedava als restants països membres era avançar amb determinació cap endavant. Aquí el pitjor escenari era el de l’immobilisme. Dolent per a Europa i un mal senyal per a uns inestables i temibles mercats financers i del deute. Els britànics, de la mà d’un vacil•lant i contradictori Cameron, han sortit de la cuina europea, ja que, pel que s’ha vist, no podien suportar-ne l’escalfor. Una vella i acurada sentència del president Truman, però que val per expressar la peculiar relació que els britànics han tingut en els assumptes relacionats amb Europa. De vegades ha semblat que els britànics (aquí potser hauríem de dir-ne anglesos, ja que molts gal•lesos o escocesos veuen les coses europees amb altres ulls), estaven forçats a pertànyer al club europeu i a obeir-ne cegament les directrius. Semblava com si una mà negra dirigida des de Brussel•les els obligués a formar part de les institucions europees contra la seva voluntat. La realitat no pot trobar-se més lluny d’aquestes impressions, ja que precisament foren els britànics qui, després d’una dècada com la dels anys seixanta maldant per l’adhesió, no l’aconseguiren fins entrats els setanta, juntament amb Dinamarca i la República d’Irlanda. És clar que durant aquella dècada els britànics empiparen, i molt, el general De Gaulle, estrenyent cada cop més una aliança transatlàntica amb els americans. De Gaulle, que no trigà més del temps estricament necessari, segons els cànons francesos, a oblidar el rol ianqui (i britànic) en l’alliberament, no perdonà la “traïció” britànica i els féu literalment, molt al gust de la pròpia ciutadania per cert, la vida impossible. D’aquesta manera, els successius intents d’adhesió britànics varen ser igualment rebutjats. Un cop mort De Gaulle, el seu successor i antic primer ministre, George Pompidou, gaudint de menys autoritat i màniga ampla que el general per fer i desfer en els afers públics, va cedir en les exigències i el camí cap a l’entrada britànica, i la primera ampliació al Mercat Comú fou aplanada. Això si, amb unes condicions financerament dures, que posteriorment foren renegociades pels diferents governs de la senyora Thatcher. És el famós xec britànic, en virtut del qual molts a Europa pensen que els súbdits de sa graciosa Majestat aporten a les arques europees molt menys del que realment els correspondria. Cal fer constar en acta que l’actual baronessa, com d’altres premiers britànics, jugà diferents i variats papers en aquesta auca i acabà sent engolida per una rebel•lió de diputats tories favorables a l’accés de l’illa díscola a la moneda única europea. Gran Bretanya entrà a formar part de la CEE de la mà d’un govern monocolor conservador, encapçalat per Edward Heath, amb l’oposició de l’ara proeuropeu partit laborista. Si és que no la coneix prou bé, fóra bo que David Cameron, virtuós de la fugida cap endavant, conegués la història del seu propi partit i país, i que en tragués algunes conseqüències que potser no ha valorat prou. Per primer cop des de l’adhesió, el Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord resta fora d’un gran acord europeu. El país dels Pitt, Wellington, Gladstone, Disraeli o Churchill i tants altres fou sempre docte en l’art del pactisme i el pragmatisme. Aquests, pel que es veu, són temps, categories i homes del passat. Gran Bretanya restarà isolada de les grans decisions europees i ho fa per una suposada influència de la City per salvaguardar els seus serveis financers basats en la regulació mínima i per un suposat interès nacional. Els líders que depenen en gran manera de grups de pressió o de sondeigs sempre són aprenents o mecànics de la política, però mai arriben a ser-ne enginyers o arquitectes. Era un gran moment per a Cameron per fer-se políticament home. Ara no deixa de ser un tory acomplexat, de la mateixa manera com Tony Blair va ser un altre fals laborista.

Noves ampolles amb el mateix vi de sempre (30-12-2011)

Hi ha qui pensa que el nou govern Rajoy ens arreglarà les coses i que per fi algú posarà ordre i seny. L’esperança, entesa no ja com una virtut teologal sinó com un agafem-nos al que calgui i faci falta, és l’arma dels països vençuts. Aquells vinguts a menys, que es saben decadents però que no ho admetran ni farts del pitjor vi. No oblidem que això és l’Espanya d’avui amb Rajoy, Rubalcaba o el que vingui. La derrota econòmica, per bé que encara no política, només és considerable amb la derrota moral d’un país que es troba en runes després d’anys de viure en un núvol de crèdit i d’hipoteques. Sí, de crèdit fins hi tot per comprar el Champagne. El Cava i tantes coses que ara retornen ja els resultava barat... En aquest sentit un ministre d’economia que provingui de Lehman Brothers -en fou el president per Espanya- fa lleig. No ens enganyem. Després potser demostrarà ser un bon executiu i un home honest i recte en les seves decisions. Ara bé d’entrada no sembla algú que, ateses llurs credencials, hagi de ser un home massa escrupolós amb les coses públiques o els béns d'altri. I és que del que es tracta, ara mateix, és de fer bé les coses i, per què no dir-ho, donar exemple. Els màxims representants d’aquesta famosa cultura del tot s’hi val o “pelotazo” ara no els podem permetre pujar a dalt de tot a donar-nos lliçons de com ells saben arreglar les coses. Amb quina autoritat ho faran, m’interrogo. O tindran la barra de dir-nos el “nosaltres ja ho us ho dèiem”? Que hi hagi hagut un desastre de govern socialista que ho hagi tot malmenat i, que a més, s’hagi patejat -amb perdó dels primmirats-, les joies o bijuteria de totes les àvies del país, no ho pot justificar tot. Aquests homes de la bombolla esdevinguts ara governants amb quina legitimitat demanaran a la ciutadania que s’estrenyin llurs cinturons. Essent com han estat els de llur pelatge i condició els que ho han tot emmerdat. “Cada dia sóc més liberal però cada cop més em malfio d’aquells que se’n anomenen”. La frase de Chesterton cobra, al meu parer, una significació amb força renovada en aquest temps de foscor i de recórrer encara molt de túnel fins veure la llum. La diferència entre Catalunya i Espanya és la mateixa que hi ha entre un Mas-Colell i un De Guindos. Cadascú que en tregui les lectures adequades i pertinents. Ja sabem que la dreta a Espanya, en època democràtica, sap escapolir-se de l’escrutini públic i de control de tresoreria molt millor que no pas l’esquerra. A la dreta, a més, tot o quasi tot, se li perdona. Veiem com a savis indicadors els resultats a Madrid, Múrcia o al País Valencià. A Camps no se’l vincula ja amb el PP, en tot cas, ell és el corrupte o el que s’ha passat de llest en societats on la majoria volen veure’s emmirallats amb semblants personatges. Em sap greu la frase, ja que és molt classista i injusta, però saben robar millor i, possiblement això sigui, perquè han menjat calent tota la seva vida. I això en un país tant antimeritocràtic (i tant antiliberal) com Espanya garanteix a uns quants “cacics o endollats per aquests” un plus de llibertinatge i de llagoteria ciutadana. L’esquerra espanyola en democràcia, per la seva banda, n’ha fet de tots colors, però quan gestiona s’emborratxa de seguida de l’eròtica del poder, del vici i la corrupció i també d’uns afanys malbaratadors dignes de judici i estudi. Ràpidament copia models antiquats i competeix en barroeria amb els anteriors cacics dretans. Té un pòsit superior ideològic, però en fa un ús tant insensat, que acaba recordant més en Marx, Groucho que en Marx, Karl. I la gent entre l’original i la còpia ja sabem sempre el que tria i més encara a Espanya on valen blancs o negres però mai termes mitjos. Això és el que ens ve al damunt i qui no ho vegi que cridi a Santa Llúcia. El panorama és magre per no dir agre i això que avui no he parlat de Catalunya. Aquí sí que val a dir que si els que abans teníem eren dolents i hipòcrites ara ens arriben des de Madrid uns iguals de dolents però cínics i campions de l’arrogància. I mentrestant a Catalunya anem fent els deures eficientment i amb una pietat digna d’heroi Jansenita. De seguir així la gent podria fer pagar a justos per pecadors. I això no ho hem de voler de cap manera.

La pau i els seus inconvenients (22-12-2011)

Si s’escaigués el cas d’una anomenada primavera israeliana, els elements constitutius serien qualitativament molt diferenciats del que està passant en el món àrab. Aquest univers llunyà i alhora tan proper a Israel està seguint unes dreceres que res tenen a veure amb el que es podria donar en aquest Estat a cavall entre Europa i Aràbia. A Israel tot allò que als països de l’Orient Mitjà i del Nord de l’Àfrica implica amb l’assoliment de la democràcia i el respecte i de les llibertats cíviques individuals i col•lectives, aquí tindria un altre denominador comú: l’assoliment de la pau. Una pau ja no freda sinó duradora i cooperadora amb els, cada cop més nombrosos, veïns àrabs. Una pau de màxims i definitiva, i no una pau de mínims i que sempre acaba penjant d’un fil molt fi, massa fi. Un futurible que ara no sembla possible. Altrament, les coses haurien de canviar molt i no només al país que suposadament féu una aliança sagrada i eterna amb Déu. El món àrab, per la seva banda, és tot ell en convulsió i en els nous vents no s’ensuma un desig afirmatiu de pau amb els israelians. El moment és certament interessant però, si l’islamisme, que aviat podria tenyir de verd tot el món àrab i musulmà, s’acaba imposant, la temptació de fer terra cremada podria ser molt gran i engrescadora de masses i col•lectius diversos. Llavors la confrontació seria inevitable i el mal a la pau i a l’estabilitat d’un ja per si fràgil món seria letal. La pau, avui per avui, malgrat constatar que els canvis en el món postmodern són trepidants, no deixa de ser una vaga il•lusió. Un bell miratge en el desert. Un somni idíl•lic d’una llunyana Ítaca que moltes generacions han volgut sentir com a propi, però que tal vegada no han fet prou per veure’l reeixit. La pau vol de grans sacrificis, de generositats i de renúncies importants i aquí en aquests punts la societat israeliana es troba dividida i mancada d’un projecte que a ulls de la comunitat internacional sigui creïble i coherent. Sortir d’aquest atzucac és un repte gran fins i tot per als grans visionaris que avui ja no circulen entre nosaltres en un món desventurat i guiat sense rumb ni ports clars ni definitius. Israel també és això, però amb resistència cap a l’enemic exterior i dissensió i baralles de portes endins. La rotunda i abnegada determinació israeliana per fer la guerra i per defensar la terra ara caldria transformar-la per fer la pau. No fer-ho els pot suposar en un futur no llunyà un xoc de trens entre política i demografia. I aquí, o molt canvien les coses, o en sortiran perdent. Ara mateix no veig a Netanyahu fent de Begin. I no oblidem que el pitjor que li pot ocórrer a Israel és l’immobilisme. A Israel, diuen experts i evidències, la pau la fan els falcons, i potser el líder de l’actual Likud és menys dur del que ens pensàvem. A Israel són majoria els que volen la pau. Sens dubte això és així, però potser caldria preguntar als mateixos israelians si han fet prou per assolir-la o fins on estan disposats a fer, i sobretot a renunciar, per aconseguir un estat de concòrdia. Aquest val tant com la terra promesa idealitzada en els temps de la diàspora. Les coses importants canvien poc amb el pas del temps. Una sort i una desgràcia alhora. Si la pau no materialitza és perquè manca voluntat d’entesa entre les parts i, sembla obvi, que, de la guerra freda contra Israel, n’han viscut un grapat de règims àrabs que tot just ara veuen com les seves poblacions comencen a alçar la veu de forma clara, sonora i contagiosa. A bona part de l’establishment àrab Israel els ha anat de primera per fer distreure l’atenció i esmorteir qualsevol tipus de dissidència interna. També, en aquest cas a les elits israelianes, els ha anat molt bé poder presentar-se com a única democràcia a l’Orient Mitjà. Això ara podria canviar, però no és menys veritat que una democràcia sota control islamista produeix gran recel i desconfiança en un país, com Israel, obsessionat per la seva seguretat. Els temps canvien però el que encara no sabem és cap a on ens duran aquests canvis. La interlocució amb els islamistes, ara per ara, s’intueix complicada i generadora de frustracions. No oblidem que democràcia a Palestina va ser la Gaza sota control de Hamàs. I darrerament ja hem vist en països com Tunísia, Marroc o Egipte un seguit d’exemples en cadena de triomfs islamistes. Els primers cants de sirena ens atansen un islamisme que ens genera grans interrogants i algunes certeses que no ens agraden gaire. Més aviat no ens agraden gens. És clar que això, encara que sigui veritat, sempre que pot ser considerat d’ingerència neocolonial occidental i de ben segur que trobarem un grapat d’intel•lectuals i homes polítics que, a aquells que això argumentin, els donaran la raó. Comparar, avui per avui, l’islamisme polític amb la democràcia cristiana europea és molt més que una broma de pèssim gust. A l’Orient Mitjà s’hi està jugant la gran partida de la convivència mundial i molt em temo que en aquesta partida no hi haurà termes mitjans. Més aviat hi guanyarem tots o per contra tots hi sortirem perdent. No sé si es tractarà de l’anomenat, i molt debatut, xoc de civilitzacions, però el nou escenari geopolític posarà a prova la seguretat en una zona tradicionalment calenta del globus i la seva incidència sobre la resta del planeta continuarà sent molt gran. És d’interès de tots que una solució justa, equilibrada i digna emergeixi i, seguint amb allò que féu gran el projecte d’integració europeu, fer de la cooperació econòmica i estratègica el gran motor d’interacció entre les diferents parts. El repte kantià d’una pau duradora aquí esdevé categoria i els radicalismes la posaran a prova. De fet ja ho estan fent. Aquests darrers poden arrossegar, si no ens hi esforcem de veritat, les masses erràtiques que, necessitades de nous lideratges, esperen apuntar-se al que pugui venir sense fer-se massa preguntes ni qüestionaments. Com em deia un islamista radical a Egipte, “el partit de Déu és el partit de la veritat i a partir d’aquí no em cal qüestionar allò que em manen”. L’extensió d’una visió antiracional de la religió pot tenir unes conseqüències mot greus en una societat i el seu contagi a la política pot ser immediat. És la gran batalla cultural la que s’està jugant en aquest tauler geopolític i civilitzacional improvisat. No podem baixar la guàrdia davant la intolerància, vingui d’on vingui, però aquesta lliçó no em queda clar que l’hàgim après. Si vis pacem para pactum A aquestes alçades, hem observat que quelcom que cohesiona l’atomitzada societat i la classe política israelianes és l’existència d’un enemic comú que posa en perill el seu anhel de supervivència. Avui a Israel els records de les guerres contra els àrabs i de conflictes inacabats amb palestins de diferent pelatge polític i religiós semblen encara més presents que les persecucions d’una altra època. Aquestes darreres han estat, i són encara, un element inherent en l’imaginari israelià i jueu, però em temo que ja no ocupen l’enorme centralitat i la càrrega emocional que visqueren en unes èpoques passades. Les generacions de l’Holocaust han donat lloc a unes generacions que han viscut d’una forma molt més palpable el conflicte amb els àrabs, i una cosa és el dolor patit o viscut i l’altra és l’explicació del dolor recordat i transmès. És cert que, a causa de la seva particular història, Israel desconfia del món en general, fins i tot d’aquells que li han professat una amistat incondicional. Es tracta d’una societat a qui costa oblidar i que viu en permanent estat d’excepció. Veure la realitat en aquests termes li ha fet sobreviure a la diàspora i també guanyar moltes guerres, però no li aportarà la pau tan desitjada. En aquest sentit, caldria fer dues consideracions parcialment contraposades: d’una banda, demanar-se si l’Estat d’Israel té una altra opció que l’esmentada abans, atesa la situació enormement conflictiva amb els veïns palestins i la resta d’àrabs. De l’altra, si l’immens xec en blanc que alguns països, per motius coneguts i ben diferenciats, com Estats Units o Alemanya –per posar-ne només dos exemples- han atorgat al país dels profetes bíblics es mantindrà immutable en el temps. La força de la memòria o els lobbies poderosos tenen caducitat en el temps i a Israel les ments pensants haurien de valorar amb renovada clarividència aquests nous vents que bufen de tots els punts cardinals.Vents d’anhels de superació d’hostilitats i confrontacions. De la mateixa manera que la societat israeliana canvia, el món també ho fa i la visió maniquea de bons i dolents comença a generar matisos, i els blancs i negres comencen a combinar-se amb altres tonalitats. Israel, si no fa els deures, pot estar acostant-se perillosament cap a terrenys d’aigües fangoses, on ja ni els millors amics podran sortir en la seva defensa. La comunitat internacional amb el seu vot favorable a l’ ingrés de Palestina a l’UNESCO ens ho ha demostrat. Cert que és una decisió, més simbòlica que altra cosa, però palesa que alguna cosa està canviant en la visió que es té al món diplomàtic i acadèmic d’aquest conflicte que ja dura massa anys. La inflexibilitat i la fermesa que en altre temps eren un gran actiu israelià ara poden ser el gran taló d’Aquil•lees d’aquesta societat. A la taula de negociacions s’haurà de poder parlar de tot i si el poderós, en aquest cas Israel, no està disposat a cedir, el millor que pot fer, i ho dic amb tristor, és preparar la guerra. D'altra banda, si els àrabs continuen desaprofitant les oportunitats que se’ls presenten (en paraules d’un conegut home polític israelià), la causa palestina podria, per sempre més, perdre el curs de la història. Aquí els palestins poden fer diverses coses per la seva causa: d’una banda unir el seu anhel estatista a la causa panarabista. Segones parts mai foren bones, ens diu l’aforisme, i aquí amb això diríem que tornaria aquella pretensió mai abjurada, i tant insensible, d’enviar els jueus al mar. Fer-los fora de l’Estat que han construït i pel qual tanta suor, llàgrimes i sang han vessat i fet vessar. Aquesta opció seria un gran error i una nova tragèdia humana que en res ajudaria ni a la veritat ni menys encara a un futur de tots i per tothom i d’esperança. Als palestins els cal fer de la seva aventura nacional un projecte genuí i distint de les quimeres i cabòries que d’altres països àrabs germans puguin tenir amb Israel. N’haurien de tenir prou de ser l’ase dels cops d’aquesta guerra. No dubto que sobre el paper és molt senzill defensar determinades postures i que construir-les i viure-les no és, en ocasions, tasca gens fàcil. Però del que es tracta és que tothom hi guanyi i que aquest gran guany, que és la pau, es reparteixi amb equitat, generositat i justícia. A posteriori vindran els exercicis de reconeixement cap a la memòria dels morts, dels perseguits i exiliats. Heus aquí on el temps i la història ens oferiran moltes respostes, que encara que fent mal, hauran de servir per tancar ferides, no pas per obrir-ne de noves. La veritat haurà d’honorar tots aquells que han patit, i molt especialment, aquells incompresos que feren una aposta desinteressada i valenta per la pau. No oblidem que aquest permanent estat de convulsió i de tensió ètnica només beneficia els radicals. Els suposats puristes, extremistes en llur visió i narració, no defensen la pau, més aviat s’esmercen per recolzar la inconclusió d’un conflicte que com aquell vesper que eren els Balcans a inicis, i finals del segle XX, pot conduir-nos cap a una espiral violenta que amenaci la seguretat global. I també, no ho oblidem, a reforçar llurs agendes polítiques. Ara és el moment de preparar-se per la pau i si es fa caldrà fer-ho des del pacte i el cultiu d’unes noves relacions entre dos futurs sobirans i cooperadors estats veïns. Una pau entre iguals que aspiren a respectar-se i treballar en comú. Un repte palestí i israelià però també un repte global. El dilema és clar: o preparar-se per a la pau o fer-ho per a la guerra. Ambdues, tal vegada, definitives.

La majoria silenciosa (02-12-2011)

El concepte de majoria silenciosa s’atribueix al president Richard Nixon que durant els darrers anys de la Guerra del Vietnam confrontà una minoria social molt escandalosa i que vivia en permanent estat d’exaltació amb una majoria social que restava tan silenciosa com fidels als valors de l’Amèrica tradicional i convencional. Nixon representava aquesta Amèrica per valors i tradició, per bé que fou amb molts aspectes un renovador (política exterior i economia sobretot) i un gran transgressor. Amb semblant filosofia aquest fill de quàquers obtingué la seva reelecció, i si després perdé el càrrec fent efectiva la seva dimissió, aquesta res tenia veure amb les idees que defensava i molt amb un intent descobert d’espionatge tan absurd com partidista. Els americans no castigaren llurs polítiques el que rebutjaren fou aquesta subversió de les regles del sistema. Precisaven fent un ús modèlic dels seus valors i costums tradicionals. Mas no és Nixon, ni planteja subvertir el sistema ni fer trampes de cap classe, però si que compta amb la majoria política d’un país que, paradoxalment o no, pateix però dona suport a la vegada la seva aposta de redreçament de les finances públiques i d’ajustaments estructurals. Al cap i a la fi, les polítiques d’austeritat i de contenció de la despesa (altrament anomenades retallades) poden ser dures però ningú amb dos dits de seny o amant de l’equanimitat el pot culpar a ell o al seu partit de ser els responsables de l’estat financer de les nostres i minvades coses públiques. Més aviat els que més es queixen, com ja passa en aquests casos, són els menys indicats de fer-ho. El problema ja no és de vergonya o de decència sinó d’ordre mental, de prioritats i, tant o més important, de valors. Avui la indecència i la demagògia arriben al punt de permetre a aquells que han trinxat i malbaratat les finances públiques de fer escarni i deslegitimització sonora del darrer intent de salvar l’anomenat estat del benestar. Un sistema de protecció públic parit i bastit a Catalunya pels primers equips Pujol. És a dir uns homes i unes dones que no eren precisament comunistes ni socialistes i que tenien clar que el nacionalisme català o és social o no és res. És clar que a aquelles èpoques això d’ecosocialistes no s’entenia ni s’estilava i els vells comunistes tingueren un respecte institucional que ja ens agradaria que expressessin els nous cadells de l’esquerra verda. Dels socialistes, millor no esmentar-los, si ho féssim recordaríem els intents de laminació de l’autonomia catalana amb la LOAPA o els boicots financers que experimentà la nostra sanitat amb el malaguanyat Lluch com a primer ministro de Sanidad socialista. Avui són símbol de derrota moral i política i d’allunyament total de la seva gent i del seu país. Mai un partit gran havia estat al mateix temps tan fora de joc (o d’òrbita) i tan allunyat dels seus propis votants i del país en general. Les apostes a la contra tard o d’hora es paguen i els socialistes a Catalunya no fan política en positiu fan demagògia en tota regla i, com Nixon, transgredeixen totes les normes escrites i per escriure. D’altra manera no es pot qualificar el seu joc brut dins i fora dels temps estrictes electorals on llur maquiavelisme desmesurat s’empelta de cròniques negres i falsedats i fins hi tot de la mort d’una persona en un hospital de Catalunya. Vergonya és el que haurien de tenir i encara diríem més la política, més del que sembla, vol ser justa i de les demagògies adquirides ara en tenen i n’obtenen els resultats. Ells s’ho han buscat i ara no els toca altre que, aprendre la lliçó i espavilar-se fent la feina. La política, diu el manual, dignifica a tots aquells que la practiquen des del rigor i la honestedat d’allò amb el que creuen. Jo hi afegeixo la responsabilitat. Mas s’ha preparat durant molts anys a consciència per governar i s’erigeix, ara que és president, com a estadista al servei de Catalunya més que no pas com a home de partit. Ambdues coses poden ser compatibles, ens diuen molts convergents sense que el punt arribi a categoria de crítica ni de qüestionament al líder. Ara bé, posant-se el vestit de servidor del país, Mas demostra ser lluny de sectarismes i dogmatismes, típics d’una època encara propera, i exemplifica l’home que pretén servir fins hi tot pagant el preu del desgast polític i l’esgotament físic i mental. Aquesta valentia i coherència, típica del líder que no pas del polític curt terminista, de vegades triga, però acaba revertint en ell i en el propi país. Són temps durs que exigeixen lideratges sòlids. De moment a Catalunya les dues categories es fan companyia.