Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

De tecnòcrates i d'altres coses (17-11-2011)

Ens diuen que la crisi econòmica ja s’ha emportat setze caps de govern a Europa. El darrer ha estat, per fi i per sempre més, Silvio Berlusconi i el proper serà ben aviat Rodríguez Zapatero. Dues grans decepcions des de la dreta i l’esquerra. Ho afirmo suposant que aquests dos estadistes representin quelcom de dretes o d’esquerres i poc o gens d’incompetència i d’il•luminisme. A Zapatero ningú el trobarà a faltar, ara bé, a Itàlia país on tot sempre és possible, no és ni de bon tros descartable que d’aquí quatre dies a Berlusconi se l’enyori i el tornin a fer home. De fet a Itàlia, mai ningú admet haver-lo votat i l’home guanyava eleccions i retirava polítics, més joves, de les esquerres. Però tot això ara no té importància i el què importa és el present. Seguim amb els tecnòcrates. La seva arribada no pot ésser saludada com una victòria de la democràcia i de l’estat de dret. Més aviat com un clar i radical símptoma de tot el contrari. Pot tractar-se d’un mal menor, d’una necessitat imperiosa davant la crisi, del remei davants dels mals de la partitocràcia consagrada o de la mediocritat política. Ara bé, el govern dels assenyalats pel dit i no referendats pel poble, mai pot ser quelcom que ho saludem com una victòria de les nostres institucions i de la nostra salut pública. Altrament millor no votar! Dit això i arribats a on som, aquests homes tecnocràtics se’ls hauria de deixar treballar, amb control exigent i parlamentari, i ajudar a guarir els mals que d’altres han causat o tolerat. El tecnòcrata és el mecànic o el gestor i el polític l’enginyer o l’arquitecte. I, és clar, a la política o a les institucions com a la vida real, de vegades en la immediatesa o en el curt termini, ens cal refiar-nos més del mecànic o del paleta que no pas de l’enginyer o l’arquitecte. Aquests ordenen i sorgeixen els pedaços, molt útils en molts casos i necessaris sempre, però la política, de veritat i com a eina d’utilitat social, resta a un nivell superior: el de les idees, les visions i les preses decisionals. De vegades en contra de les masses, el teu propi partit i amb el risc sempre fregant i glaçant la pell. El temps del bon polític no és mai relatiu, però si que permet alteracions. El que avui no és bo demà ho pot abraçar tota la societat i viceversa. I així ara mateix estan les coses. És moment de gestors, mecànics i paletes i no pas d’homes visionaris. Ho dic sense convenciment però flairant els aromes presents. A casa nostra, davant unes eleccions generals, mai tan avorrides i previsibles, els tecnòcrates ocuparan llocs de menor preminença. Potser perquè, malgrat l’atur i la deficient productivitat general, qui està pitjor és el ciutadà i les empreses, i no pas la banca o el sistema polític-institucional. Espanya té tots els mals que afecten els desvalguts a Europa però en dosis encara suportables per les instàncies europees i això l’aixopluga d’experiments més atrevits. Resta per veure si les coses no poden anar a pitjor i que circumstàncies per venir ens atansin cap a la pretensió de governs d’unitat o de concentració. Aquells que es fan per responsabilitat i que s’escapoleixen de la ideologia de cadascú. L’exemple grec pot ser més llunyà però l’italià pot guardar certs paral•lelismes i mimetismes ulteriors. Hi ha però quelcom que tot ho destarota en el nostre cas: l’adscripció nacional, el sentiment de pertinença i la identitat. Allò que li deien a Cambó de la gran contradicció de voler ser el Bismarck espanyol i al mateix temps el Bolívar català. Probablement ell no desitjava ser ni una cosa ni l’altra però sí volia fer de visionari a la política espanyola i trobar l’encaix català i alhora la satisfacció castellana. Francesc Cambó volia fer d’enginyer, d’arquitecte d’una nova Espanya i no va reeixir en llur propòsit. El temps ens ha explicat molt bé el perquè: Espanya és castellana i no necessita matisos de cap classe i menys de Catalunya. Ara bé a aquella època devia ser el que tocava i, al cap de la fi el catalanisme en origen no era pas rupturista. Fins ara alguns polítics catalans han tingut un cert ressò a Espanya quan han fet d'apagafocs, un altre eufemisme per mecànic o gestor. Mai, però, com arquitectes o enginyers; o el que és mateix homes visionaris que condueixen a les masses. Almenys aquells que es vesteixen i exerceixen de catalans i els seus matisos o renúncies no descendeixen a la foguera dels traïdors. No paga la pena posar exemples individuals o col•lectius però el temps ens pot fer avui, en la trista i fosca immediatesa, mecànics a Espanya, però el camí (i el destí) ens anhelen com arquitectes, enginyers i homes visionaris del nostre país.

Cap comentari: