Vidal Quadras o l'autoodi superlatiu (26-01-2012)

Mai ningú havia tan ben representat a la política catalana les categories de l’anomenat autoodi. Probablement mai ningú, des d’aquell ignominiós “me llamo Fernando” arriat poc després de la fi de la guerra per en Ferran Valls Taberner al “seu amic” el doctor Coll (pare de Coll i Alentorn), havia professat amb major repèl i desimboltura el menyspreu cap al país i llurs senyals d’ identitat. Probablement ningú, avui a Catalunya, es deu sentir tan frustrat i ressentit, quan palesa la renovada força i embranzida del nacionalisme català. Segurament ningú deu rondinar amb tanta ira quan escolta a un negre, un asiàtic o un magrebí utilitzar la llengua de Llull, Casals o Pla. No havíem quedat que la física o la ciència no els era menester la llengua catalana? Això ho digué Suárez per pura ignorància i ho deu pensar en Vidal Quadras per immaculat i generós autoodi. La frustració actual i duradora de VQ (com li diuen certes amistats), i tants altres botiflers de pelatges variats però intencionalitats semblants, és la nostra victòria. Val la pena no oblidar-ho. Aquesta setmana el nostre antiheroi se’ns despenja amb un “cal neutralitzar a CiU perquè no són integrables en el sistema”. I continua dient: "Al final CiU ha acabat sent el que és. Una força separatista, van millor vestits i són més educats que altres forces nacionalistes que són més feréstegues i més rurals però són el que són. Hem d'assumir aquesta realitat que és desagradable i és incomoda però és així". Excloc el classisme i el penós deix perdonavides de les seves paraules, ja que sent el seu estil és el de menys, però m’ocupa això “de no són integrables en el sistema”. D’entrada, plantejo una reflexió: si Fraga és integrable en el sistema tal vegada a CiU paga la pena no integrar-se en aquest mal sistema que grinyola per tot arreu. Per cert, parlant de ministres del règim, penós el tractament de molts mitjans catalans, ja no cal dir espanyols, sobre la mort de Fraga. Alguns semblava que la seva memòria començava l’any 78 amb la Constitució, amb la posterior refundació del Partit Popular i amb el seu final acomodament autonomista. Com diu un bon amic i mestre corregidor de malalties colonialistes “un gran exemple de pèssim periodisme i pèssim exercici de memòria”. Dol no tenir mitjans autocentrats tant com dol no tenir periodisme de qualitat. Tornant al que ens interessa sembla clar que el renovat sotspresident de l’Eurocambra, home vanitós fins a límits només igualables en el seu anticatalanisme, deu tenir fam de protagonisme ja que els seus no li fan el cas que deu merèixer. I ell com a bon coneixedor de la tropa amb qui es passeja i alterna per Madrid sap que l’únic element que li atorga notorietat és l’exabrupte contra Catalunya. Atiar la foguera de l’odi contra la pàtria que no estima, ara pot ser fins a cert punt molest per un PP governant a Espanya, però no pas per unes bases espanyolistes que necessiten èpica de sang i fetge i bocs per expiar les seves culpes. Ja se sap com de senzill és racionalitzar els pecats d’un mateix. D’aquests relats aquest físic tronat i arrauxat en sap un niu i n’ha viscut fins ara. I és que Vidal Quadras ha esdevingut un mestre de la llagoteria ja que és, en realitat, dels que no té ni pàtria ni pare i el seu únic patró és ell mateix. De fet és un gran demagog, un pèssim perdedor i un d’aquells que desautoritza amb brometes i humiliacions poca-soltes i que demostren una més que dubtosa alçada moral. És espanyol i extremista per dos motius: un perquè la vida li ha fet guanyar garrofes amb els d’aquest bàndol i és extrem perquè el seu tarannà malaltís el fa viure en un món d’antagonismes on ell li ha tocat salvar la humanitat, tot il•luminant-la. En aquest món només si val pensar com ell i les errades pròpies les combat amb esparverades fugides endavant servint-se d’excuses i acusacions de tota mena. No és valent ni sincer, fa el càlcul dels que sempre juguen a casa, dels qui s’amistancen amb el crupier i dels que aposten amb cartes ja marcades. De fet algú va dir en veure’l marxar cap a Brussel•les que a Europa se li baixarien els fums i que seria un efecte relaxador i assenyador com ho fou la pròpia Barcelona pel Quixot. La predicció no fou més llunyana de la realitat i en VQ continua en la seva croada anticatalana amb la falsedat i demagògia per bandera i l’autoodi que proveeix la frustració de la derrota mal païda. Vidal Quadras ens demostra com un home intel•ligent i llegit pot ser un perfecte impresentable i algú que t’hi has d’emmirallar per no imitar el que ell ha fet.