Image Hosted by ImageShack.us

dijous, 13 de setembre de 2012

Guardiola: no era el moment (22-09-2011)

No cal ser fanàtic del Barça o amant de l’anomenat esport rei per adonar-se de les virtuts i habilitats d’en Josep Guardiola i Sala. Al seu talent virtuós i esforçat, guanyat en camps de futbol com a jugador cal afegir-hi la seva immaculada autoritat aconseguida com a brillant entrenador. Si les coses no se li torcen, el de Santpedor està destinat a escriure i viure en primera persona grans moments de la història del club de la seva vida i d’un país petit, però que encara podem fer gran, com Catalunya. Podria, fins i tot, assolir la presidència del FC Barcelona i convertir-se, d’una manera professional, en l’únic que ha ostentat tot allò que es pot ser a Can Barça. No és pas quelcom per menystenir o tractar a la lleugera. I de Guardioles, no ho oblidem, no ens en surten cada dia ni cada any precisament. En Pep té també tots els números, si no ho ha fet ja, de convertir-se en un autèntic català universal a l’estil dels més insignes homenots planians. En aquest sentit, tal i com alguns innecessaris panegiristes s’han encarregat de recordar, es tracta d’un futbolista diríem atípic ja que té el do de la paraula assenyada, porta la mesura en les seves actuacions i té una sensibilitat no sempre fecunda en el món de la pilota. Un món on no fa pas massa un jugador ens deia que ell era un amant d’en Tutto Pavarotti. És a dir no sempre sovintegen personatges del pelatge, sensibilitat i condició d’en Guardiola. En Pep, sense massa predicaments ni ornaments, exerceix de català en les seves anades i vingudes internacionals. És un home que essent encara jove ha anat omplint la seva pròpia pica d’èxits personals dotats d’una gran transcendència col•lectiva. Vull dir que ha fet feliç a molta gent i això està molt bé. En temps de crisi el futbol juga un rol gens negligible d’alleujament social. Això fa setanta anys durant la crisi dels anys trenta ho explicava un George Orwell convertit en observador privilegiat de les classes populars britàniques i ara pot valdre pel nostre heroi particular. La seva vinculació al Barça i a un esport d’equip hi ha, sens dubte, ajudat. Ho dic sense restar cap mèrit a la seva capacitat i tractant de fer justícia a un entorn que ara li és justament propici però que demà tot pot canviar. El futbol, val no perdre de vista, és injust per natura i aixeca en molts algunes de les passions més baixes de l’ésser humà. He de confessar que el dia de la cerimònia, l’edat d’una banda i els mèrits de l’altra em portaren a reflexionar sobre la conveniència o no de la medalla d’honor que rebé Guardiola en el Parlament de Catalunya. Per un cantó a aquest “fill de la Masia blaugrana” li reconec tot el que ja he esmentat pel que fa a valors i èxits, de l’altra tot ho veig prematur, carrincló, forçat i em porta a preguntar si en d’altres països les elits tenen tanta pressa en conferir títols i premis. Enllaça amb quina mena de país volem ser i cap a on volem anar. Si volem ser una autonomia d’Espanya, país avesat a l’exageració i l’excés "en lo bueno y en lo malo", o realment volem ser una nació, amb o sense estat, però amb voluntat d’excel•lència i universal. Segons l'acord de la mesa, la distinció es va concedir a Josep Guardiola "per raó de la seva trajectòria com a esportista d'elit, pels èxits assolits en la seva etapa com a entrenador, per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta, que ha sabut fer d'una manera ben notòria, i pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal, valors molt positius no solament des d'un punt de vista individual, sinó també per al progrés col•lectiu". Val a dir que en anteriors ocasions entre els distingits trobem personalitats d’una vàlua contrastada com Desmond Tutu (2000), el pare jesuïta Miquel Batllori i l'economista i polític Ernest Lluch, a títol pòstum (2001); Francesc Vendrell, representant de l'ONU a l'Afganistan (2002); el músic Jordi Savall (2003); Montserrat Trueta, presidenta de la Fundació Catalana de la Síndrome de Down (2004); el premi Nobel de la pau i escultor Adolfo Pérez Esquivel (2005); el col•lectiu d'Els Setze Jutges (2007) etc. Quan veig alguns dels receptors del guardó, tots ells d’una edat ja avançada i amb la pell ja pelada dels estralls que genera la vida no puc sinó qüestionar l’oportunitat del moment triat. Un reconeixement públic i d’aquesta envergadura, ha de reflectir una trajectòria vital, amb els blancs però també els negres que tot home viu i pateix en el transcurs de la vida. No convertim en circs les nostres institucions ni fem dels nostres guardons concursos televisius. Un Guardiola que, de fet, ja posats a reconèixer-lo, ja ho viu massivament i anònima, en els pobles i barris de tot el país cada vegada que el Barça guanya un títol. Guardiola no necessita d’homenatges per quedar bé i que facin el fet. A en Josep Guardiola i Sala quan es trobi a l’opuscle de la seva vida li caldrà el gran reconeixement i homenatge últim que li farem com a poble i ho farem tan gran com vulguem o ens sigui possible. No ho farem ni per quedar bé, ni per seguir una moda, ni tant sols per pur i absurd esnobisme. Ho farem perquè els grans pobles tenen dues màximes: mai pagar als traïdors i sempre, sempre distingir als seus herois i homes d’honor. D’algú hem d’agafar testimoni. La lloança debilita i aquests panegiristes de Guardiola seran els primers que aixecaran la veu de la crítica quan les coses vagin mal dades. El temps, tant insubornable ell, té aquestes coses. L’article, pot ser incomprès, però per favor evitem les exageracions, essències i elixirs de les decadències.

Cap comentari: