'De Madrid, al cielo' (20-10-2011)

Es conta, i tal vegada és un d’aquells mites goebbelians que a força de contar-los esdevenen reals, que un polític d’esquerres de l’època de la transició va ser convidat, per part d’uns homes de negocis ficats a aprenents polítics, a un gran àpat en un restaurant luxós de Barcelona. L’home, en aquell moment poc avesat a aquest tipus d’ambients, en veure que li oferien un bol d’aigua i llimona, després d’un imaginem que saborós plat de peix, no va vacil•lar dos cops en engolir fins la darrera gota de la suposada sopa. Es diu que, després d’aquest inici sincer, però admetem-ho de poc glamur, aquest home va aprendre de pressa i ràpidament s’acostumà al seu nou rol social. Això sí, fent sempre quan li convenia gran ostentació pública de ser un home de les classes populars i de les esquerres. Sia veritat o no l’exemple serveix el propòsit. De vegades penso que alguns (molts?) dels nostres representants polítics i empresarials quan fan cap a Madrid els inunda i embriaga llurs vides una mena de complex de no sé exactament què. S’empetiteixen humanament tot creient que el seu pas vital en aquell indret els produeix l’efecte radicalment contrari. S’esdevenen en molts d’ells actituds pròpies de nous rics, no necessàriament per les ostentacions que se’n deriven, al cap i a la fi el sou de diputat no et converteix en ric, altrament per una pèrdua d’unes idees i l’adquisició, per defecte, temor o convenciment, d’unes altres. Madrid els enlluerna i genera una mena de por escènica i d’emmiratjament col•lectiu. Així tot allò que és tant provincià i passat de rosca esdevé bell i modernitzant. La pitjor corrupció no és la dels diners és la de les idees. I aquí n’hem de poder parlar i molt. Fa poc vaig a anar a Madrid, i val a dir que malgrat la crisi econòmica i la davallada política d’Espanya, la ciutat encara impressiona i com em deia un bon amic “es nota que aquí hi ha hagut poder”. I és clar hom ho ha d’admetre però mai obviant el temps verbal que apunta el bon amic. Espanya, com erròniament digué del capitalisme el Tamames comunista (n’ha dit tantes de ximpleries quan s’ha tornat de dretes o era d’esquerres...) ha perdut la seva oportunitat. I una de nova li costarà moltíssim tornar-la a tenir a l’abast de la mà. Els grans castells de sorra, i de ciment, de les etapes Aznar i del primer Zapatero han mort en l’oblit o en la desesperació i la crua i eixorca realitat s’imposa descarada i impenitent. De la centralitat i de l’exemple cap a la perifèria i la misèria. Es diu que Aznar decidí fer el pas cap endavant durant el conflicte d’Iraq per considerar que la projecció d’Espanya no passava per la vella Europa i que el renovat eix transatlàntic era de nou el futur. Al marge de consideracions, fetes a posteriori, Aznar veia que Europa se li acabava la benzina i que l’avenir mirava cap a l’oest per fer front als reptes del llunyà est. Espanya, com a potència que ha estat, té molt present allò que és i allò que no li cal ser. Europa ha estat, i de fet encara és, un matrimoni de conveniència, mentre que l’Amèrica conquerida, que no pas conquistada, ha estat el seu “lugar bajo el sol”. Una gran diferència entre procarolingis com nosaltres i proamericans com els altres. Acabo l’article amb la nova de la decisió sobre el corredor mediterrani inclòs com a xarxa de transport prioritari de la UE. Una victòria per Catalunya, certament, però també per l’Europa del comerç i del lliure canvi. No vull passar per alt la reivindicació d’allò fet per FERRMED i per l’ínclit i empordanès Joan Amorós. Sense aquest grup de pressió res hagués estat possible i ells ens ho han deixat dit millor que no pas ningú: “hem rebut ple suport de tots els governs menys de l’espanyol”. Ja va passar al final dels cinquanta amb l’autopista de la mediterrània i ara ens retorna amb l’eix ferroviari. Els interessos de les elits espanyoles s’estimarien més assecar la mediterrània fent-los anar malament, que anant bé nosaltres ells sortir-ne, en definitiva, guanyant. Són així i no els canviarem. Qui no aprèn, socialistes i populars catalans, és perquè no vol o serveix els interessos d’altres amos. La resta espero i anhelo que comencin a mirar-se Madrid d’altra manera. Com un magnífica ciutat d’oci no pas com la nostra capital civilitzacional i la nostra plataforma al món.